dilluns, 27 de desembre del 2010

Silvio, Cuba


Per casualitat, torno a escoltar un disc de Silvio Rodríguez. Feia molt de temps que, per aquelles coses, el tenia abandonat. Sentir-lo, com passa amb les músiques que veritablement ens han marcat, em retorna a una època molt determinada.

Servidor, que comença a tenir ja una certa història, recorda quan als anys noranta practicava acords de guitarra sobre cançons de Silvio. Revisc l’entusiasme que em produïa retrobar, en les lletres d’aquell cantautor de veu aparentment trencadissa, imatges i llenguatges que il·lustraven el cristianisme social que em guiava en el meu despertar ideològic. Per a aquell cubà, la revolució era amor, i l’amor revolucionari, i això em fou una revelació decisiva. I encara vigent.

Després he pogut saber coses de l’entusiasme que la revolució cubana va despertar en moltes persones arreu del món. En fa cinquanta anys. En aquella conjuntura que apuntava ja cap als anys seixanta, es produí una mena de connexió astral de l’optimisme universal. Kennedy permetia una mirada oberta sobre els Estats Units, Khrusxov denunciava els crims de l’estalinisme, Joan XXIII obria les finestres de l’Església al món. I en un petit país caribeny, uns revolucionaris barbuts feien fora un dictador.

Per als “progres” seixanteners, Cuba, Fidel i companyia tenien un encant romàntic. Esdevingueren mites. Durant aquells anys, es va popularitzar la imatge del Che que tots coneixem. La força de tot aquell imaginari es pot comprovar encara en pel·lícules mitificadores com les que recentment Steven Soderbergh ha fet sobre la figura d’Ernesto Guevara. El Che, Cuba i tot el que s’hi relaciona segueix exercint fascinació sobre certs ambients d’esquerra, de vegades entre neoprogres badocs mancats de sentit crític.

Però tot allò va passar. Ara podem trobar l’efígie del Che en anuncis, i les adolescents porten mocadors palestins, si molt convé de color fúcsia. Bé, potser això fou en la moda de la temporada passada. El sistema ha aconseguit engolir també aquests darrers símbols crítics. La història de com l’imaginari revolucionari ha anat perdent el seu sentit mereixeria un estudi aprofundit. És la història de les idees del segle xx. Del segle xxi no en podem dir res perquè, de moment, no hem viscut cap moment generador d’idees, de sentiments, d’ideologies, d’entusiasmes col·lectius transformadors, com en aquell trànsit entre els 50 i els 60.

Al capdavall, les lletres de Silvio crec que segueixen sent el millor que en queda. Unint la sensibilitat amb la revolta, l'humanisme amb la revolució, encara és capaç de desvetllar-me "la rabia simple del hombre silvestre". I que dure.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 699 (11-IX-2009)


divendres, 17 de desembre del 2010

Enrique Morente

L'altre dia, ja ho sabeu, va morir Enrique Morente. Quan ho vaig sentir, la primera melodia que em va venir al cap va ser aquest "Pequeño vals vienés", desgarrador i commovedor. Una versió de la cançó de Leonard Cohen que, al seu torn, posa música a un poema impressionant de Federico García Lorca. Un viatge d'anada i tornada, doncs: amb Morente, la lletra de Lorca retorna en versió original i amb unes ressonàncies que uneixen la tradició del flamenc andalús i la modernitat. La unió que definia Lorca i Morente.

dimecres, 15 de desembre del 2010

Rafel Santapau a Benicarló

Divendres vinent, en l'edició mensual dels Divendres Literaris de l'Associació Cultural Alambor, comptarem amb la presència de l'escriptor benicarlando Rafel Santapau (nom literari de Rafel Molina). Vindrà a presentar-nos el seu darrer llibre, 100 moments, un recull dels articles que l'autor ha publicat els darrers anys al diari lleidatà La Mañana i al seu bloc, que podeu seguir ací.

Santapau s'apropa a la societat, la política, la cultura... a la realitat, en una paraula, que ens envolta. I ho fa d'una manera crítica i sovint amb un gran sentit de l'humor. Sentit crític i humorisme que segur que es deixaran sentir en l'acte de presentació del llibre. Sempre des d'una postura absolutament lliure i personal, allunyada del pensament únic i políticament correcte, com deia Eduard Ribera en un encertat comentari de l'obra.

Si voleu ser-hi, divendres a les 20 h al saló d'actes de Caixa Benicarló.

divendres, 10 de desembre del 2010

Literatura de butxaca / 2

"Un home sol és un vas d'aigua -algú l'ha omplert- posat damunt una inexplorada muntanya de nou mil metres, un vas d'aigua que no viu perquè ningú no hi beu."

"Per una por a les clarors de l'espant, duem la mediocritat com unes ulleres de sol. La vida vertadera és com el migdia d'un estiu, és un enlluernament com una explosió. Viure forans a aquesta llum és no ser ni freds ni calents, i merèixer la mort per haver rebut persona i no haver retornat personalitat."

Blai Bonet, Haceldama (1959)

dilluns, 6 de desembre del 2010

Roy Orbison

Tafanejant pel bloc de Salvador Macip, trobo en una entrada de fa unes setmanes un enllaç a una llista curiosa: la de les cançons que "fan plorar els homes". O siga, cançons que per un motiu o un altre ens emocionen (siguem homes o dones, val a dir). Això m'ha fet pensar en quines em fan plorar a mi. De l'esmentada llista, de fet, crec que només em passa això amb "Tears in Heaven", d'Eric Clapton.

Però un cantant que sempre m'ha emocionat molt, i no només en una sinó en moltes de les seues cançons, és Roy Orbison. Aquest home tenia un tipus de veu, trencada i emotiva, que en moltes ocasions em posa a la vora del penya-segat llacrimal. Per exemple, en aquesta cançó, "A love so beautiful". Ja ho sé, potser és previsible, sentimental o empalagosa. Segurament cantada per un altre la trobaria prescindible, però en la veu d'Orbison, tan plena de matisos (potser per les successives desgràcies personals en la seua biografia íntima), em posa els pèls de punta.



(En realitat, aquest apunt és una excusa. Fa molts dies que aquesta cançó em persegueix implacablement. Després d'anys sense escoltar-la, un dia m'entrà al cap i no m'abandona. I tot això ha de sortir per una banda o una altra, al final.)