"jo, tornat a l'exili on callen les coses, on es mesura el temps pel que s'espera tan sols" Carles Riba
dimecres, 23 de febrer del 2011
TV3, la llibertat
Finalment, ha passat. TV3 ja no es pot veure al País Valencià. A Benicarló ens n'hem lliurat, per la privilegiada proximitat amb Catalunya que fa que agafem el senyal del repetidor de Mont Caro. Almenys de moment, i creuem els dits. Però això no elimina la indignació per aquesta situació.
La Generalitat Valenciana, que hauria d'estar ocupada en altres coses que no pas anar retallant la llibertat d'elecció dels seus ciutadans, té des de fa anys una veritable obsessió amb això que es puga veure "la catalana" a les nostres comarques. Els molesta. Les raons poden ser diverses. D'una banda, que els ciutadans puguen comparar. Qualsevol televident amb un mínim criteri veu que la diferència entre Canal 9 i TV3 és incommensurable. Hi ha en això un complex d'inferioritat eixorc, que en comptes d'estimular-los a millorar els porta a silenciar qui els fa quedar en evidència. De l'altra, no poden suportar la normalitat lingüística que suposa que milers de valencians vegen de manera natural una televisió en català.
Més enllà de la satisfacció visceral que els produeix tancar les emissions de TV3, hi ha una qüestió de vil tacticisme polític. Desgraciadament, el discurs de l'anticatalanisme mobilitza una part considerable de la bossa electoral del PP. Ara, que tot i que vulguen dissimular-ho tenen una imatge molt danyada pels casos Gürtel i Fabra i companyia, volen aparéixer davant aquest electorat com els defensors de les essències "valencianistes", que entenen únicament en sentit negatiu: per a ells, ser "valencià" és ser "anticatalà" i poca cosa més.
S'escuden en la legalitat, però aquest és un discurs carregat de fal·làcies. Quantes emissores il·legals o en situació irregular es veuen i no són molestades. No ens enganyem: si fos la televisió autonòmica de Múrcia, tot això no passaria. Tampoc és veritat l'assumpte de la reciprocitat de Canal 9: la televisió valenciana s'ha estat veient durant dos anys a Catalunya i la Generalitat Valenciana no ha fet el més mínim pas ací. Parlar de legalitat és una perversió de les paraules: la llibertat d'informació ha d'estar per damunt d'una llei que es canvia com el govern de torn vol.
Al capdavall és un pas més en la metòdica destrucció de la llengua i la cultura valencianes. Sense TV3, el nostre valencià (el català de tots) perd una eina fonamental. Ara, ja no es podran veure pel·lícules, ni anuncis en valencià en cap cadena. Perquè Canal 9 no fa tota la programació en valencià, en absolut. Això és una manera de donar a entendre que el nostre és un idioma prescindible, que l'única llengua possible de comunicació és el castellà. Hi hauran més de quaranta canals en castellà i cap només en català. Ja podem ensenyar valencià a les escoles, davant eixa realitat tot esforç és inútil.
Però no ens han de fer callar. No tenen por de perdre els nostres vots, però hem de prendre consciència de la nostra força. Cal deixar clar que volem TV3, per la llibertat i pel futur de la nostra llengua.
Dissabte, a les 19 h, hi haurà una manifestació a favor de TV3 a Castelló (plaça de La Farola).
Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 772 (25 de febrer de 2011)
divendres, 18 de febrer del 2011
dilluns, 14 de febrer del 2011
Un Lip Dub escolar per la pau
Reconec que aquesta moda dels lip dub m'agrada. Per si algú no ho sap, són videos amb una cançó de fil conductor en què en un sol pla seqüència una sèrie de gent surt cantant la cançó en qüestió. Em generen un estat d'ànim molt positiu. Un dels millors que he vist és un que es va fer a Vic a favor de la independència.
Encara no havia vist, però, cap lip dub fet a Benicarló. I avui he vist aquest que han fet els xiquets (i xiquetes, siguem correctes) i les mestres (i algun mestre) del CEIP Ángel Esteban. I m'ha agradat molt. El van elaborar per a celebrar el Dia de la Pau. La música s'adiu molt amb el tema i també amb la procedència, com se sol dir, "multicultural" de l'alumnat d'aquest centre. Em sembla un exemple prodigiós de la força de l'educació: com malgrat la manca d'infraestructures (l'escola es troba íntegrament ubicada en barracons) i un perfil divers d'alumnat, l'entusiasme dels xiquets i dels professionals de l'educació és capaç de transfigurar-ho tot.
A pesar de tot, i sobretot a pesar dels polítics que tracten de fer malbé la nostra educació, se'n surten. Les carones d'il·lusió dels xiquets de l'Ángel Esteban són el millor del video.
Encara no havia vist, però, cap lip dub fet a Benicarló. I avui he vist aquest que han fet els xiquets (i xiquetes, siguem correctes) i les mestres (i algun mestre) del CEIP Ángel Esteban. I m'ha agradat molt. El van elaborar per a celebrar el Dia de la Pau. La música s'adiu molt amb el tema i també amb la procedència, com se sol dir, "multicultural" de l'alumnat d'aquest centre. Em sembla un exemple prodigiós de la força de l'educació: com malgrat la manca d'infraestructures (l'escola es troba íntegrament ubicada en barracons) i un perfil divers d'alumnat, l'entusiasme dels xiquets i dels professionals de l'educació és capaç de transfigurar-ho tot.
A pesar de tot, i sobretot a pesar dels polítics que tracten de fer malbé la nostra educació, se'n surten. Les carones d'il·lusió dels xiquets de l'Ángel Esteban són el millor del video.
dilluns, 7 de febrer del 2011
Literatura de butxaca / 3
"Perdonaríem moltes coses si en sabíem la bona veritat."
"Assenyaleu-me l'home feliç, i jo us assenyalaré o l'egoisme o la maldat... o, si no, una absoluta ignorància. [...] Si sabés la bona veritat, pensava, ¿hauria de sentir compassió fins dels planetes? ¿Si un arribava a allò que en deien el fons de la qüestió?"
Graham Greene, El fons de la qüestió, trad. Pau Romeva, Barcelona, Proa, pàg. 99, 154.
"Assenyaleu-me l'home feliç, i jo us assenyalaré o l'egoisme o la maldat... o, si no, una absoluta ignorància. [...] Si sabés la bona veritat, pensava, ¿hauria de sentir compassió fins dels planetes? ¿Si un arribava a allò que en deien el fons de la qüestió?"
Graham Greene, El fons de la qüestió, trad. Pau Romeva, Barcelona, Proa, pàg. 99, 154.