L'educació, indignada

El món educatiu està sortint al carrer. Les retallades en educació decretades pel govern valencià aprofitant els dies de Nadal han fet que entre els professionals de l'ensenyament s'estenga el desànim i la indignació, i que s'estiguen organitzant en concentracions a les portes dels centres, tancades i manifestacions. Hi haurà gent que criticarà els mestres i professors, amb l'argument que no es poden queixar, que són uns privilegiats i que només protesten perquè es baixen el sou. "Funcionaris", diran amb menyspreu. En realitat, si la societat entenguera els motius profunds de la protesta, sortiria tothom a manifestar-se al costat dels docents.

És cert que una de les mesures contra les quals protesten és la baixada de sous, i potser aquesta és l'espurna inicial. Però l'incendi de la indignació va molt més enllà. O potser podríem dir molt més endins: a les entranyes de la història de la situació en què ens trobem. Per què quan les coses anaven bé, l'educació era la ventafocs dels pressupostos de la Generalitat? Per què en anys de bonança no s'ha acabat amb els barracons, no s'ha invertit en mitjans humans i materials per acabar amb el fracàs escolar? En canvi, ara, es retalla en allò que hauria de ser més essencial per a qualsevol ciutadà: l'educació i la sanitat.

La gent que contempla amb indiferència les reclamacions dels professors, hauria de pensar en allò que representen. ¿No és, potser, l'educació dels fills allò més important? Estic segur que el consens social en això és general. Doncs bé, les retallades de la Generalitat afectaran de manera directa i greu la qualitat d'aquesta educació. Menys professorat interí, i per tant menys professors per atendre l'alumnat, classes més nombroses, menys atenció als alumnes amb dificultats. Els professors reclamen pel seu salari i les seues condicions de treball, és cert. Però també és cert que estimen la seua feina, que valoren la importància de l'educació dels xiquets i els joves com un valor fonamental de la societat, i estan demanant que no es degrade. I això és en bé de tots.

No és només una qüestió de "funcionaris acomodats". En molts col·legis i instituts no poden pagar la calefacció, hi ha talls de llum, no arriben els diners per a pagar el menjador. Mentrestant, tenim un aeroport de Castelló sense avions, amb un director que cobra una milionada per no fer res, i una escultura inspirada en Carlos Fabra que costarà 300.000 €. Un veritable símbol d'on han anat a parar durant tots aquests anys els diners de tots: a una política d'aparador, de despeses immenses i immorals en grans esdeveniments i en obres faraòniques absurdes.

La protesta dels sectors educatius és una protesta per com han anat les coses al País Valencià en els darrers anys, contra els governants que han dilapidat els diners en Fórmula 1, Terra Mítica i altres bestieses. Estem en crisi, d'acord, però aquesta crisi té culpables i cal que paguen per la seua responsabilitat. Abans de retallar allò essencial, que dimitisquen o siguen jutjats per mala administració de fons públics els que s'han gastat els diners en ridiculeses inútils. I aquesta reclamació no és només dels treballadors de l'educació: ha de ser una demanda de tota la societat. Si és que encara ens queda un mínim de dignitat col·lectiva.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 818 (27 de gener de 2012)

"Els comediants", de Graham Greene

De nou, Graham Greene m'ha enlluernat amb Els comediants (1966), una de les seues obres potser menys conegudes, que sense estar a l'alçada dels grans títols (El poder i la glòria o El fons de la qüestió, per exemple) ha aconseguit de nou allò tan difícil: entretindre'm i fer-me reflexionar. En la línia tan pròpia de Greene de situar les accions en llocs del planeta allunyats d'Europa i en conflicte, aquesta vegada ens trobem en l'Haití de la dictadura de François Duvalier. Gràcies a aquesta novel·la, he descobert moltes coses tant d'aquest dissortat país caribeny com de la crueltat d'aquell període, amb les figures dels Tonton Macoute (la policia secreta del règim) sempre omnipresents i atemorint la població. En efecte, Els comediants acompleix la funció de testimoni i de denúncia sense perjudici de l'acció i l'interés narratiu, fet que té molt de mèrit. I malgrat la perspectiva distanciadora, displicent, irònica i escèptica del narrador.

Amb tot, com sempre passa en Greene, malgrat el gran interés de l'anècdota sociopolítica (amb escenes impressionants, com la de l'enterrament interromput pels Tonton), va més enllà. A mesura que avança l'obra, guanya en gravetat i perd ironia. Prenen entitat personatges secundaris que actuen de contrapunt del narrador. Hi ha els Smith, un matrimoni nord-americà humanitarista, ingenu i vegetarià, inicialment humorístic però finalment carregats de coherència i humanitat. Hi ha el criat Joseph, que a partir d'una cerimònia vudú s'impica en un incipient grup de resistència armada, un grup impossible sense armes ni preparació. I hi ha sobretot el doctor Magiot, amb breus aparicions però que propicia la reflexió final del llibre, de la qual ja en vaig extraure fa uns dies un fragment. Malgrat els personatges, com Jones o el mateix narrador, que actuen com a "comediants" sense convicció, representant un paper, aquesta reflexió és una defensa del compromís, el compromís sociopolític però també com una actitud humana general.

En conclusió, una novel·la absolutament recomanable, que he llegit en la traducció al català d'Eduard Feliu que va aparéixer el 1968 a la col·lecció "Zenit" de l'editorial Aymà.

Lloes, la paraula del poble

Els amics de la Confraria de Sant Antoni Abat em van demanar enguany, com l'any passat, una petita col·laboració per al llibre que editen amb motiu d'aquesta ancestral festa que tant significa per a Benicarló. Avui que és el gran dia, la vespra de Sant Antoni, el dia de la foguera (tot i que pareix que la postposen per demà per la pluja), el reprodueixo ací perquè tots aquells que no tingueu el llibre el pogueu llegir. (Si voleu llegir el de l'any passat, el teniu ací)

El loero Paco Marzal dalt d'un carro el dia 16 de gener de 1980, dient la lloa del Mercat

 
Article publicat al llibre Festa i Fira de Sant Antoni Abat 2012

No sóc un especialista en cultura popular ni en antropologia, i per tant probablement diré moltes poques lligues. Però em fa l’efecte que la festa de Sant Antoni és una festa completa. Hi ha el foc, amb tot el que té d’ancestral i pagà. Hi ha la presència dels animals, com a homenatge a un dels pilars de la societat agrària tradicional. Hi ha la presència del poble al carrer, amb les desfilades de carros, una mena d’acte d’autoafirmació de les arrels col•lectives. Hi ha, no podia ser d’una altra manera, el component gastronòmic, amb les desitjades coques. I hi ha, i ací volia arribar, les lloes.

La paraula lloa (o loa) significa “lloança”. Sembla que s’originen en les lloances a Sant Antoni. La gent duia els animals a beneir i en passar davant el sant li dedicava uns versets. He llegit en algun lloc que aquest era un costum que s’estenia pel Maestrat i també per les Terres de l’Ebre catalanes i pel Matarranya aragonés, territoris tots ells amb els quals compartim tantes coses, entre d’altres la mateixa parla.

Tot i tenir un origen religiós, la lloa va anar derivant cap a la denúncia social, sempre amb un punt d’ironia. De demanar-li protecció al sant, es va passar a posar-li l’accent a aquelles coses de les quals ens havia de protegir: és a dir, la crua realitat. El nostre poble, la nostra cultura, ha tingut des de sempre una tendència al pragmatisme, a tocar de peus a terra. Per tant, si hem de demanar als sants que canvien les coses, anem a parlar d’allò que cal canviar, anem a parlar de la realitat del poble.

Evidentment, criticar la realitat no sempre ha estat permés ni tan fàcil com avui dia. Així, les lloes eren l’oportunitat que tenia la gent del poble de dir-los als poderosos a la cara quines coses no estaven bé. El to graciós, festiu, ajudava a dissimular la crítica, a fer-la més passadora. Les lloes de Sant Antoni venien a fer un paper subversiu, com el carnaval. Eren una excepció, una autorització passatgera perquè el poble pogués dir la seua sense conseqüències. La resta de l’any, muts i a la gàbia.

En realitat, tot i que ens ho pensem o ens ho volen fer creure, tampoc han canviat tant les coses. Perquè, ¿quantes oportunitats a l’any tenim de poder dir en públic als que governen allò que no fan bé? Amb l’al•licient que estan obligats a fer bona cara, perquè estan davant de tot el poble. Crec que les lloes, sobretot les que es reciten davant de l’Ajuntament, no han de fer honor al seu nom (no han de “lloar” ningú) sinó que han de ser crítiques, punyents, irreverents. Canya als que manen, que tardarem un any sencer en poder tornar-los a cantar les veritats.

D’altra banda, les lloes són una manifestació de la literatura oral tradicional. Ara no tant, però m’han contat que abans els loeros improvisaven moltes de les composicions. Això recorda altres creacions semblants, com les dels versaors valencians o els glosadors mallorquins, en el nostre àmbit pròxim; o la dels bertsolaris bascos. Aquest caràcter improvisat, efímer de les lloes, té la seua gràcia: cada any són noves, i no es conserven enlloc, cal gaudir del regal que representen en cada nova edició de la festa.

No sóc antropòleg, ho repeteixo. Però crec que les lloes són un patrimoni a conservar. Són una relíquia, una deixa de la manera d’expressar-se del nostre poble i la nostra cultura a través dels segles.

Silencis del passat

Enric Lluch, Després del silenci, Benicarló, Onada Edicions, 2010 ("Narratives", 10). Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt 2010.

El punt de partida d'aquesta novel·la és un moment tan decisiu com la mort de la mare. Joan Queralt Font ("cinquanta-tres anys, solter", com ens el presenta repetidament el narrador) acaba de perdre la seua, i s'adona que la coneixia ben poc. Recorda com el seu pare va abandonar la llar quan ell era adolescent, després d'una aspra discussió amb el sogre, i després d'insinuar que la seua dona, Natàlia Font, no era filla d'ell. És arran d'aquest record que Joan Queralt comença a investigar sobre l'origen familiar de sa mare.

Per tant, la novel·la s'estructura sobre l'esquema de la recerca dels orígens del personatge. Amb la particularitat tècnica que la narració es desenvolupa en dos plans. D'una banda, la recerca de Joan Queralt, en el present. De l'altra, la història viscuda pel seu avi Mateu Font, situada en la dècada de 1930, en els anys previs a la guerra civil i a l'inici de l'esclat bèl·lic. De manera mil·limètrica i meticulosa, l'autor alterna els dos plans temporals que es complementen de manera impecable. Com és preceptiu en una novel·la d'aquestes característiques argumentals, el factor sorprenent és essencial. Amb una sàvia dosificació, i també sense escarafalls ni efectes especials, l'obra ens va oferint les peces que conformen el passat de la família Queralt Font, avançant en aquest doble pla temporal.

El passat familiar que el lector va descobrint se situa de manera ineludible en el context de la història recent del nostre país. És especialment interessant la manera com se'ns presenten els fets que van afectar l'avi Mateu tant a l'inici com després de la guerra civil. Sense judicis ideològics ni preses de partit prèvies, l'autor sap explicar-nos els abusos tant d'una banda com de l'altra, en una perspectiva honesta no gaire freqüent en les nostres lletres. Sense partidismes ni acusacions, hi apareixen tant els abusos i crims dels anarquistes com la revenja dels vencedors. I també se'ns mostra el tema de l'exili, de les doloroses separacions de famílies a causa dels conflictes del moment, en relació amb una història d'amor la veritat de la qual el protagonista haurà d'anar a buscar a Roma.

En resum, es tracta d'una novel·la digníssima, perfectament estructurada i treballada, que es llegeix amb interés no només per l'anècdota narrativa dels protagonistes sinó també per la manera com mostra els fets del passat històric. Cal afegir, finalment, que contribueix i no poc al bon regust que deixa la seua lectura el domini idiomàtic i la riquesa lingüística de què pot presumir Enric Lluch. És un veritable goig veure com escriu en una llengua flexible, rica però gens artificiosa, que sap conduir perfectament per als seus propòsits. Una lectura, ben cert, del tot recomanable.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 816 (13 de gener de 2012)

Literatura de butxaca / 7

"¿Us recordeu d'aquella nit que la senyora Smith m'acusà de marxista? [...] Tanmateix, la paraula 'marxista' ha arribat a desagradar-me. Massa sovint la fan servir per a descriure només un determinat pla econòmic. [...] Amb tot, el comunisme, estimat amic, és més que el marxisme, de la mateixa manera que el catolicisme (no oblideu que també vaig néixer catòlic) és més que la Cúria romana. [...] Tant els catòlics com els comunistes, tots plegats, han comès grans crims, però almenys no s'han plantat uns al costat dels altres, en la indiferència, com una societat constituïda. Més m'estimaria tenir-hi sang, a les mans, que no pas aigua, com Pilat. Us conec i us estimo força, i us escric aquesta carta amb tota cura, perquè potser que sigui la darrera avinentesa que tingui de comunicar-me amb vós. [...] Us prego (un truc a la porta em pot fer deixar inacabada aquesta frase; preneu-la, doncs, com la darrera voluntat d'un moribund) que, si heu abandonat una fe, no abandoneu tota fe. Sempre hi ha una alternativa a la fe que hem perdut. ¿O potser és la mateixa fe amb una altra disfressa?"

Graham Greene, Els comediants (1966), tercera part, capítol IV.

L'home que va matar Liberty Valance

L'altre dia vaig veure una pel·lícula que m'arribava amb l'aurèola de "clàssic" però que jo, almenys conscientment, no havia vist mai: El hombre que mató a Liberty Valance, de John Ford. Es tracta d'un western de 1962 protagonitzat per dos grans actors del gènere, John Wayne i James Stewart. Ja sé que la meua opinió sobre obres tan consagrades té molt poc mèrit, però sense intenció de descobrir la sopa d'all em ve de gust explicar que em va agradar, i molt.

El personatge interpretat per Stewart, el senador Ransom Stoddard, arriba a la població de Shinbone per assistir a l'enterrament de Tom Doniphon (John Wayne). Com que la premsa li demana les raons per què persona tan il·lustre s'ha dignat donar l'adéu a un home anònim desconegut de tothom, Stoddard explica en un llarg flash-back la història que constitueix la pel·lícula. Explica com quan era un jove advocat arribat de l'Est al poble va intentar posar llei i ordre en la localitat per mitjans legals i pacífics, mentre que Doniphon li raonava que era només amb la força de les armes que es podia imposar l'autoritat. Amb el contrast entre aquestes dues opinions se'ns explica el trànsit cap a una societat democràtica. O siga, que no és una simple pel·lícula de l'Oest, sinó que planteja una reflexió sobre els fonaments de la societat nord-americana (i, per tant, també occidental).

Amb tot, amb la llei a la mà Stoddard no en tindrà prou per acabar amb l'amenaça i la barbàrie que representa el bandoler Liberty Valance (Lee Marvin). I serà gràcies a Doniphon i la seua antiga llei violenta però honesta que podrà salvar la vida i iniciar una fulgurant carrera política. Perquè és Doniphon, el personatge de John Wayne, el que representa els valors principals de la pel·lícula. Sembla que Ford vulga dir que en els fonaments de la societat tal com l'entenem hi ha una violència inevitable: perquè la llei triomfe (Stewart) cal l'acció del pistoler (Wayne). És una visió conservadora, però no ens equivoquem, aquí és plantejada sense reaccionarisme ni dogmatisme, i fins i tot amb certa melancolia. I és així com la reflexió pren validesa general i mereix ser tinguda en consideració.

Caldria parlar molt per a esgotar els suggeriments que m'ha plantejat el film: sobre els jocs de llums i ombres, sobre la figura de Hallie (Vera Miles), sobre el paper del periodista, fonamental per a aquesta lliçó d'història americana en miniatura que planteja Ford. Però em quedo amb el símbol del cactus florit, que pràcticament obre i tanca el film, relacionat amb el personatge de John Wayne. La flor més bella naix d'una planta àrida, el millor naix del pitjor. En aquest símbol hi ha, potser, el missatge essencial de la pel·lícula.