diumenge, 20 de gener de 2013

Creix la indignació

Dibuix d'Ortifus


Primer cas. Uns llauradors jubilats de Xeraco són sancionats per uns inspectors de treball pel fet de treballar als seus horts. Es veu que, com que estaven jubilats, era il·legal que treballaren al camp. Fins i tot se'ls va amenaçar amb traure'ls la pensió. Pel que sembla, els inspectors de treball de la Generalitat Valenciana no tenen altra feina que anar perseguint jubilats que conreen quatre encisams i tomaques per a passar el temps.

Segon cas. Corre per les xarxes socials el cas d'una dona de Requena, a l'atur, que va trobar una targeta de crèdit i va comprar menjar per als seus fills per valor de 200 euros. Aquesta dona, que a més patia violència de gènere, està a punt d'enfrontar-se a una pena de gairebé dos anys de presó.

Mentre els inspectors de treball s'entretenen trescant pels camins rurals a la caça i captura del jubilat delinqüent; mentre la justícia s'entreté a perseguir i castigar els lladres de xutxes i de supermercats, els autèntics infractors van fent la viu-viu, i els comptes de Suïssa van creixent. Eixos altres sí que roben, i no 200 euros: ja que s'hi posen, ho fan a consciència, a l'engròs. I se'n surten. El famós Luis Bárcenas està investigat per la trama Gürtel des de fa quatre o cinc anys, però igualment ha regularitzat 10 milions d'euros amb la recent amnistia fiscal. I fins fa no res tenia despatx al carrer Gènova, cotxe oficial i escorta. Rodrigo Rato ha enfonsat Bankia i, amb ella, ens ha enfonsat a tots nosaltres, i com a premi resulta que entra a treballar a Telefònica quan encara estan processant-lo.

La comparació entre, d'una banda, els jubilats de Xeraco i la dona de Requena, i de l'altra els Bárcena, Rato i companyia (Camps, Duran, Urdangarín...) és grotesca i enervant. Resulta indignant comprovar que els mecanismes legals, justos i necessaris, només s'acarnissen amb els infractors menors, mentre dia sí i dia també surten als mitjans de comunicació els desfalcs i les lladronícies dels que ens han portat i ens segueixen portant a la ruïna col·lectiva. Amb tota impunitat. Ja sé que els sofistes i els políticament correctes diran que això és demagògia, que no és comparable, i altres arguments capciosos. Tant me fa.

Tot plegat encara és agreujat per la situació de crisi cruel i inhumana que vivim. Aquells que estrenyen el ciutadà mitjà amb l'argument, a priori vàlid, que passem per una situació difícil, estan perdent (si no l'han perduda ja) tota credibilitat i legitimitat moral. Com poden demanar-nos sacrificis? Com poden demanar-nos que ens empassem tancar urgències, fer cua als metges, tenir trenta o trenta-cinc alumnes per aula, en nom d'una austeritat que ells no practiquen? No és només que no s'apliquen les mateixes receptes que ens fan empassar als altres, si vols per força. És que amb els diners que s'estalvien dels serveis que ens haurien de garantir, segueixen enriquint-se. És d'un cinisme immoral.

Personalment, cada dia em sento més indignat, amb un desig revolucionari de canviar-ho tot de dalt a baix. El que em pregunto és perquè no creix la indignació a tota la societat. O sí que ho fa?

Dibuix de Manel Fontdevila
Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 868 (25 de gener de 2013)

dimarts, 15 de gener de 2013

Literatura de butxaca / 9 : Hamlet actual


Aquests dies estem comentant, amb els alumnes de 2n de Batxillerat que cursen Literatura Universal, Hamlet. A més de la trama i els eixos temàtics essencials, i de les cites i passatges més cèlebres, ens hi trobem algun fragment d'una actualitat tremenda i sorprenent. Com ara:


"(...) qui podria aguantar
les fuetades i les burles d'aquest temps,
l'insult de l'opressor, l'ultratge del superb,
tot el dolor de l'amor menyspreat,
la lentitud de la justícia,
la insolència dels càrrecs, i el desdeny
que dels indignes rep la gent de mèrit (...)"
(Acte III, escena I)

"Es pot ser perdonat i gaudir de l'ofensa?
En els corrents corruptes d'aquest món,
la mà que s'ha enriquit d'algun delicte
pot marginar la llei, i molt sovint
veiem que el premi del pecat compra la llei."
(Acte III, escena III)

William Shakespeare, Hamlet, trad. Salvador Oliva, Vicens Vives

dissabte, 5 de gener de 2013

En la casa


No sóc en absolut un cinèfil, ni m'agrada especialment el cinema francés, ni coneixia de res (ho sento) el director François Ozon. Però dimecres passat vaig sortir impressionat i entusiasmat de veure En la casa, un film d'aquest director. Una pel·lícula francesa, sí, dit així pot fer arrufar el nas a més d'un, i fins i tot a mi, a priori. Desgraciadament, serà per culpa d'aquests prejudicis que la immensa majoria dels espectadors es perdran aquest film totalment magnífic, un de les millors que he vist en molt de temps (la qual cosa no té gaire mèrit, ho reconec, perquè no veig tant cine com voldria, però alguna cosa deu significar).

En la casa presenta un professor de literatura d'un institut de secundària desencantat amb els seus alumnes (aquí, colzades i mirades còmplices de la meua dona) que descobreix en una redacció rutinària la d'un alumne que escriu amb traça. Un problema, però: explica com, amb l'excusa d'ajudar un company amb les matemàtiques, ha entrat a casa seua i descriu la seua família. El text acaba amb un enigmàtic "continuarà". A partir d'aquí, l'alumne anirà donant al professor progressius lliuraments de la seua relació amb la família a través del qual el primer anirà donant consells d'escriptura al primer. Un exercici que per a tots dos navega entre la literatura i el voyeurisme morbós.

La història avança de manera perfectament trenada, impecable, sense deixar cap espai en blanc, alternant la relació alumne-professor amb la inserció del cada cop més tèrbol adolescent en la família de classe mitjana. Però aquesta segona trama se'ns explica a través de la versió que apareix en les narracions que entrega al professor. De manera que es dilueix la frontera entre la realitat i la ficció: tot allò ha passat de debò o s'ho imagina el jove autor? o el jove actua sobre la realitat perquè li proporcione matèria per a la ficció? Tot plegat condueix a una complicació de la situació que al professor de literatura se li n'anirà de les mans.


Explicat així, sembla molt complicat, i segurament ho és si s'analitza en profunditat, però justament la gràcia de la pel·lícula és que no ho semble. Tot flueix amb facilitat, prenent des del començament l'atenció de l'espectador que ja no pot apartar els ulls ni la ment de la història que se li ofereix a la pantalla. No importa què és realitat i ficció en les històries de l'adolescent; el que importa és la manera com la narració t'enxampa. Per a la qual cosa compta amb més ingredients: uns diàlegs intel·ligents sense ser pedants, unes dosis de barreja de gèneres (des de la comèdia fins al misteri) i uns actors inspiradíssims, desconeguts del tot per a mi, especialment Fabrice Luchini i Ernst Umhauer, els dos protagonistes.

Una pel·lícula de les que deixen impressió en l'espectador, d'aquelles que hores i dies després de vista segueixes donant-li voltes. Potser la literatura o la ficció només són unes formes refinades de voyeurisme? No us perdeu la darrera seqüència, amb homenatge inclòs a La finestra indiscreta de Hitchcock. Absolutament recomanable.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 866 (11 de gener de 2013)