Un deute amb Joan Sales (2)

(Si voleu llegir la primera part d'aquest article, podeu fer-ho ací)

Incerta glòria, la principal obra escrita per Joan Sales (de qui el 2012 vam celebrar el centenari del naixement), és una novel·la excessiva es mire per on es mire. Començant per la seua gènesi. Tot i publicar-se en una primera versió el 1956, després d'haver guanyat el premi Joanot Martorell de l'any anterior, Sales la va anar ampliant i reelaborant al llarg de gairebé vint anys, de manera que a cada nova edició incorporava elements nous. Així, la novel·la final és unes tres vegades més llarga que la primera versió.

I és que Sales la considerava la novel·la de la seua vida, en més d'un sentit. No només perquè hi va abocar bona part de la seua experiència durant la guerra civil, sinó també perquè hi desenvolupà les inquietuds i obsessions que el van marcar vitalment. En efecte, tres de les quatre parts de què consta Incerta glòria s'ambienten en la guerra civil. Però el lector que hi busqués un testimoni sobre la guerra s'enganyaria. O millor: no hi trobaria només això. Hi ha guerra en l'obra, evidentment, perquè els protagonistes, Lluís, Cruells i Soleràs, són soldats republicans. Però la guerra és el marc i la metàfora de les reflexions existencials que els preocupen. Que són les que preocupaven a Sales.

Per què passa la joventut? Quin sentit té l'aspiració a transcendir si no som res? Què hem vingut a fer ací, quin sentit té la nostra recerca assedegada al llarg de la vida? Per què les estrelles ens fan companyia en la nit? Quin impuls ens mou a sentir-nos més a prop dels perdedors que dels triomfadors? Aquestes són només algunes de les reflexions que la novel·la planteja. I, al capdavall, Sales hi dóna alguna resposta, la seua resposta. Però allò que colpeix el lector són les preguntes, perquè sent que plantegen interrogants bàsics de l'existència.

Tot plegat, Sales ho fa amb una gran desmesura, amb molt poc sentit de l'equilibri. Centenars de pàgines, desequilibris estructurals, diàlegs eterns entre filosòfics i humorístics, entre la raó i l'absurd, incoherents i poc versemblants. Alguns lectors d'Incerta glòria (m'ho han dit) se senten desconcertats per aquestes irregularitats. A mi també em va passar, fins que vaig llegir Dostoievski, les novel·les dels quals presenten un munt d'imperfeccions formals que perden importància davant la profunditat temàtica. Alguna cosa semblant va fer Sales, que admirava l'autor rus, salvant les distàncies. Per cert, Sales va traduir Dostoievski.

És impossible descriure en aquestes poques línies una novel·la tan polièdrica i calidoscòpica com Incerta glòria. Hi ha personatges anarquistes que es converteixen al cristianisme arran de la persecució religiosa de 1936, i seminaristes que lluiten en l'exèrcit republicà i seran capellans antifranquistes en la darrera part, ambientada en la postguerra. Hi ha la descripció de la fam i la misèria de la rereguarda, i hi ha episodis del front que mostren la germanor que en els moments de calma bèl·lica hi havia entre els dos bàndols. Hi ha enamoraments apassionats, descripcions d'un lirisme intens i gens forçat (que agradaven molt a Mercè Rodoreda), diàlegs farcits d'humor esperpèntic, escenes absurdes. Com deia al principi, tot en excés, en abundància barroca.

Excessiva, reiterativa, catòlica i irònica, en ocasions profunda i reflexiva, de vegades simplista i superficial, imperfecta i alhora genial, Incerta glòria és en definitiva una de les novel·les més singulars escrites en català al segle XX.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 872 (22 de febrer de 2013)

Literatura de butxaca / 10: Sales

"- [...] entre els militars sublevats d'una banda i els anarquistes desbordats d'una altra, ¿què havien de fer, com havien de reaccionar? 'Ni els uns ni els altres', deia el tiet Eusebi; 'ni el roig ni el negre', deia el marquès. 'Guanyi qui guanyi, jo he perdut', afegien tots dos. Hi ha hagut un horrible malentès en aquest país desventurat que és el nostre; tot això que hem viscut des del 19 de juliol de 1936, papà, és incoherent, com un mal somni [...]
-La gent, va dir, no ens hauríem d'unir per les idees, sinó pels sentiments; quan penso que en nom de l'abolició de la pena de mort estan assassinant mitja Catalunya... ¡Que m'hagi calgut passar el cap de la seixantena per comprendre que les idees no valen una punyeta!"

Joan Sales, Incerta glòria, segona part

Un deute amb Joan Sales (1)

(Sento que li devia un article a Sales en el seu centenari, i per això encara que siga unes setmanes tard, vull pagar aquest deute.)

Un soldat republicà al front d'Aragó en plena crisi existencial. La seua companya que ha quedat a Barcelona amb el fill petit i viu la dura experiència de la rereguarda. Un seminarista que lluita amb el bàndol republicà també al front aragonés. I un excèntric amic comú de tots tres que els visita de manera alterna, un personatge que tant sembla de vegades un cínic, com un amargat, com un devot creient. Un personatge que és un misteri i fa qüestions que trasbalsen els altres tres.

Aquest és l'esquema bàsic d'una de les grans novel·les escrites en català en el darrer segle: Incerta glòria. I l'any 2012 es van complir cent anys del naixement del seu autor, Joan Sales. Sales era un personatge ben peculiar. Nascut en plena època noucentista, res en la seua obra permet identificar-ho, si no és per reacció. Fou corrector de català, alumne de Pompeu Fabra, però abans de la guerra no escrigué res de remarcable, només alguns poemes que formarien part de Viatge d'un moribund, llibre que ara s'ha reeditat.

Iniciada la guerra civil, marxà voluntari a lluitar amb l'exèrcit republicà. Des del front, va mantenir una correspondència interessantíssima amb el poeta Màrius Torres, a qui havia conegut poc abans de l'esclat del conflicte. Aquestes Cartes a Màrius Torres es lligen com una novel·la i ofereixen visions peculiars i vívides del període convuls que vivia el país. Sales s'hi desfoga tant en contra d'uns com dels altres, i especialment contra els polítics que han portat a aquella situació. Durant la guerra va ser empresonat per no haver delatat un germà que no s'havia incorporat a files. Un exemple, afirmava ell, que les coses no podien anar bé de cap manera.

Després de la derrota, va marxar a l'exili francés i d'allà a la Republica Dominicana i Mèxic. A Mèxic fundà, amb altres escriptors, la revista Quaderns de l'Exili, que propugnava entre altres coses la creació d'un exèrcit català que lluitara amb els aliats contra el feixisme, de manera que després de derrotar Hitler anaren a per Franco. Tot això mentre completava un camí personal de retorn al cristianisme que havia iniciat precisament durant la guerra. Cristianisme i nacionalisme seran les dues grans forces que guiaran la seua vida.

Sales, ja ho veieu, anava contracorrent. Quan torna a Catalunya, el 1948, entra a treballar en el món editorial. Amb els anys tindrà la seua pròpia editorial, Club Editor, en la qual publicarà les obres dels principals novel·listes catalans de postguerra, Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga. De nou, unes cartes, aquest cop a Rodoreda, publicades fa uns pocs anys, s'erigeixen com una altra gran obra de Sales "a l'ombra". Era un polígraf que no podia evitar fer de la correspondència un vehicle per a contenir tot el que volia dir.

És justament rellegint unes cartes, les que havia escrit a Màrius Torres, que començà a pensar en una novel·la. Me l'imagino llegint-les quan tornà el 1948 de l'exili i pensant a donar a aquelles reflexions forma narrativa. Seria Incerta glòria, la novel·la de la seua vida.

(Podeu llegir la segona part d'aquest article clicant ací)

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 870 (8 de febrer de 2013)

Paraules amb saó / 9 : gonia

Reprenc després de mesos d'inactivitat aquesta sèrie poc seriosa (vull dir poc exhaustiva, i també poc científica) de mots molt usats en la parla del Maestrat i les Terres de l'Ebre, però amb escassa presència al registre escrit. I ho faig amb la paraula gonia, que a l'entorn col·loquial del tortosí és molt i molt comú. En l'entorn familiar de Benicarló l'he sentida tot sovint, i em consta que a molts altres pobles de la comarca.

Amb tot, no apareix, cosa estranya, al Diccionari català-valencià-balear d'Alcover i Moll, tan documentat i útil en altres ocasions. Sí la recull, en canvi, Joan Beltran i Cavaller al seu Vocabulari de Cruïlla (editat per Onada Edicions de Benicarló), al qual hem fet referència en més ocasions. Beltran hi fa constar: "Recollim ací un mot que no hem sabut trobar en cap recull lèxic i que tampoc no hem pogut documentar, tot i que es tracta d'un terme molt usat en la parla col·loquial".

El sentit de gonia és el de 'pressa': "No em dónes gonies!". També 'desfici o ansietat': "Xiqueta, quina gonia!". O també 'malestar': "No em toques amb les mans brutes, que em fas gonia".  Sembla bastant clar que la paraula prové de agonia, que com passa amb altres paraules perd la a inicial pel contacte amb el determinant femení: "la (a)gonia", "quina (a)gonia".

A mi em fa l'efecte, però no ho puc assegurar del cert, que aquest és dels mots del nostre parlar compartit amb el valencià de més al sud. Segurament ho podria comprovar amb una recerca més aprofundida, però no és aquest l'objecte d'aquestes entrades, sinó deixar constància del vigor i la vitalitat de paraules del nostre entorn que no solen aparéixer en textos formals. I gonia és en aquest sentit un bell exemple.

Actualització (13 de febrer de 2013):

El mot gonia apareix també al llibre El parlar de la Ràpita, de Pep Carcellé Freixas (Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita, 2009): "Gonia.- Pressa. Portar pressa. Ex.: Va, ràpid, que porto molta gonia!".

Sobre Seidia i Canigó

 Fa uns dos anys, als amics del CEL (Centre d'Estudis Lingüístics de les comarques centrals del Països Catalans) em van publicar a la seua revista BeCEroLes un estudi titulat "'Fugint lo més possible de servilisme': la relació entre Seidia i Canigó". Ara que han tret un nou número de la revista, ja es pot llegir l'anterior en el portal RACÓ (Revistes Catalanes d'Accés Obert) aquell número i per tant el meu article. L'enllaç, per si us ve de gust donar-hi un cop d'ull, és aquest.

En aquell moment vaig quedar molt satisfet d'aquell text, i ara em fa molt de goig que es puga llegir públicament. Tot i que no pertany a l'àmbit al qual he dedicat prioritàriament les meus esporàdiques recerques (que és la novel·la del segle XX, i sobretot de postguerra), em va permetre d'endinsar-me en un llibre com Seidia, de l'escriptor de Benassal Joaquim Garcia Girona (1867-1928). Seidia és un poema sorprenentment poc conegut, i només la precària situació de la nostra cultura permet explicar aquesta poca difusió. Es tracta d'un poema èpic, a la manera de Verdaguer (però amb diferències, com tractava de demostrar en l'article a que em refereixo), situat en els episodis històrics de la conquista per part de Jaume I de les terres castellonenques. La trama històrica i col·lectiva, molt basada en el Llibre dels Fets, s'entrelliga amb una història amorosa fictícia entre el cristià Artal i la mora Seidia.

Seidia, escrit entre 1905 i 1918 i publicat el 1920, és una obra d'una ambició immensa, i és gràcies a l'admirable tasca de la gent de Saó (dels quals també caldria parlar àmpliament) que es va tornar a editar l'any 2000, en transcripció i adaptació de l'admirat i benicarlando Ramon París. Ambició, la d'aquell erudit capellà benassalenc, que es veié recompensada amb una obra de mèrits més que suficients com perquè el seu nom fos molt més reconegut. Es tracta entre moltes altres coses d'un veritable cant a la geografia de les nostres comarques interiors (Morella, Ares, Benassal, Culla, i altres pobles hi prenen un protagonisme especial), i d'un autèntic monument lingüístic i cultural. Un llibre que hauria de ser un orgull per als valencians. En una cultura normal, que s'estimés a ella mateixa en la mesura que és saludable l'autoestima col·lectiva, el nostre país estaria ple d'escoles, biblioteques i carrers que durien el nom de Garcia Girona i de Seidia.

Bé, tota aquesta expansió és per a tornar-vos a dir que podeu llegir el meu article, modesta contribució al coneixement i la valoració d'aquesta obra, a internet, a l'enllaç que us he deixat més amunt i que ara repeteixo ací.