Salvador Espriu, Poemes i narracions (Antologia), Alzira, Bromera ("Els Nostres Autors", 70). Introducció i antologia d'Antoni Prats.
La millor manera de celebrar els aniversaris dels escriptors és llegint-los. I en el cas de Salvador Espriu, del naixement del qual es compleixen enguany cent anys, l'editorial Bromera ens ho ha posat molt fàcil, oferint-nos una oportuna antologia de la poesia i la narrativa d'aquest autor. Una antologia necessària, perquè les que hi havia eren o d'abast limitat o ja antigues. Aquesta, a cura d'Antoni Prats, ofereix un tast prou complet i coherent de part de l'obra espriuana, deixant-ne fora per raons pràctiques el teatre. Hem d'agrair, per tant, un cop més, a aquesta meritòria editorial valenciana el servei cultural que du a terme.
L'antologia es divideix en dos blocs ja indicats en el títol. El primer és el dedicat a les narracions. Tot i que Espriu és sobretot conegut per la poesia, no va ser fins a la postguerra que conreà aquest gènere. Durant els anys trenta, es dedicà de manera gairebé exclusiva a la narrativa, amb uns resultats gens menyspreables. És autor d'un conjunt de narracions notable, amb un treball lingüístic molt important, algunes de les quals anà reelaborant en diverses ocasions durant tota la seua vida.
Sens dubte,
Ariadna al laberint grotesc (1935) és el cim de la producció narrativa d'Espriu, amb contes com "Els subalterns" o la celebèrrima "Tereseta-que-baixava-les-escales", una peça de precisió estructural que és tinguda merescudament entre les millors narracions escrites en català durant el segle XX. Ja en els darrers anys de vida, Espriu tornà a la prosa amb
Les roques i el mar, el blau (1981), conjunt de recreacions o glosses d'episodis de la cultura clàssica, fetes sovint amb certa ironia, que barreja erudició, els típics personatges "grotescos" espriuans i un gran domini tècnic i lingüístic.
La guerra i la postguerra van abocar Espriu a la poesia, on veié el canal a través del qual poder expressar allò que volia esquivant la censura. L'antologia d'Antoni Prats ens permet veure molt clarament l'evolució de l'Espriu poeta. En els primers poemaris, hi predominava el tema del passat perdut, la preocupació per la mort i la finitud de l'existència. Reflexió, cal dir-ho, arrelada en les experiències col·lectives.
Cementiri de Sinera (1946) presenta uns poemes de gran bellesa lírica i to elegíac, que articula al voltant del mite de Sinera (Arenys, i per extensió Catalunya) un cant sobre la desfeta del país: "Ran de la mar tenia / una casa, un lent somni" (poema XXV). Tant als poemes de
Les hores (1952) com d'
El caminant i el mur (1954), entre altres d'aquesta època, hi ha la reflexió sobre el pas del temps, sovint de manera més contemplativa i serena que angoixada.
La pell de brau (1960) és una reflexió poètica sobre la llibertat i la tolerància com a principis guia a la Península Ibèrica, i inaugurava l'etapa d'una poesia més cívica. Però cal tenir en compte que la poesia d'Espriu sempre havia tingut un vessant patriòtic i col·lectiu: les reflexions sobre la mort i el temps s'hi originaven. Crec que és aquest aspecte social allò que dóna unitat i sentit a la poesia espriuana, sovint entesa, potser amb una visió parcial, com una poesia metafísica, hermètica o complicada.
Els clàssics només ofereixen allò que contenen si se'ls perd el respecte. És a dir, si se'ls treu de la prestatgeria i se'ls llegeix sense prejudicis. I llegit amb aquesta actitud, Espriu té moltes coses a dir i molts lectors a guanyar. L'antologia que ens ofereix Bromera és un primer pas immillorable per a entrar en el bell món d'Espriu, aquell que va poder escriure: "He donat la meva vida a les paraules".
Article publicat a
La Veu de Benicarló, núm. 883 (10 de maig de 2013)
