Cavalls cap a la fosca

Aquestes darreres setmanes he rellegit un llibre del qual guardava molt bon record, Cavalls cap a la fosca, de Baltasar Porcel. En acabar-lo, he retrobat les notes que em vaig fer aleshores de la primera lectura, el maig de 1994. Com que bàsicament ho subscric, i malgrat cert entusiasme juvenil que ara no he sentit tan exacerbat (per desgràcia), reprodueixo aquells apunts ací.


Açò és una saga familiar, desordenada cronològicament. El narrador, darrer rebrot de la dinastia mallorquina dels Vadell, va lligant a través dels segles avantpassats i fets truculents, papers trobats i misteris històrics. Els relats, que s'ensarten com un rosari -no és un llibre de contes, però tampoc té estructura definida de novel·la: l'element estructural potser en siga el punt feble-, són retorts, barrocs, amb tot d'imatges vívides, olfactives, visuals o tàctils, que poden comunicar nàusea, por, violència -en la major part dels casos-, però també exuberància,, sensualitat.

La natura hi és descrita transmetent una sensació desbordada, d'estiu extrem i corrupte, amb un sol que fa perdre el domini de la pròpia voluntat. Les històries recreades en la violència desaforada troben el seu correlat perfecte en la concepció de la natura com a mal sempre a l'aguait, el misteri del caos salvatge que domina el món, sempre amenaçant, al darrere de cada cosa. Igual que la violència i la traïció són al darrere de la història.

El passat, en efecte, és vist com un fons tèrbol de violència, la qual esdevé la veritat ineludible, més o menys oculta i subterrània, de l'existència. Un bon exemple d'això és la mateixa fundació de l'estirp, bastarda tota ella, i filla del crim i l'engany. O la història encoberta que apareix ara i adés al voltant del papa cismàtic d'Avinyó i Benet XIII, el qual tindria uns successors, autèntics papes a l'ombra.

Un passat que, com un bagatge anorreador, tortura amb els seus misteris el narrador, el qual guarda en un desordre caòtic tot de detalls, documents i fets en la seua ment. La història, un passeig de vertigen del segle XVII al XX, és el trot desaforat d'uns cavalls (els cavalls de l'ensenya familiar) que avancen ineludiblement cap a la fosca, la destrucció i la mort. La mort que és l'ingredient essencial de la seua mateixa existència.

Maig de 1994

Ningú en té la culpa

Pot sonar pedant, però cada vegada em resulta més gratificant veure pel·lícules clàssiques. I sorprenent: sovint hi troben interpel·lacions que ens sobten per agosarades, tant o més avançades que en films actuals. Potser no m'hauria de sorprendre, justament per això tenen l'aurèola de clàssics, segurament parteixo del prejudici tan generalitzat que les pel·lícules antigues i en blanc i negre no ens poden dir ja res. Res més lluny de la realitat.

Fa uns dies vaig veure Els raïms de la ira, de John Ford, protagonitzada per Henry Fonda, i basada en una novel·la de John Steinbeck. Crec que no l'havia vista mai, i si ho havia fet fa anys, no ho recordo. És una obra d'una cruesa insospitada, que retrata la misèria d'una família d'Oklahoma que es veu obligada, en quedar sense terres, a emigrar a Califòrnia. S'hi mostra clarament el drama de molta població nord-americana durant els anys de la Gran Depressió, que em recordava el de tants immigrants que avui en dia travessen també continents darrere de grans promeses de prosperitat que després es mostren estèrils. Però els emigrats ja no poden tornar enrere. La càrrega social del film és potentíssima.

Hi ha un diàleg, a l'inici de la pel·lícula, que m'ha cridat particularment l'atenció, i que vull reproduir ací. Un home anuncia a una família de grangers que han d'abandonar les seues terres:

"- Jo no puc fer res, només compleixo ordres. Em van enviar a dir-vos que esteu desnonats
- Vol dir que em fan fora de la meua terra?
- No cal enfadar-se amb mi. Jo no en tinc la culpa.
- Doncs qui la té?
- Ja saps que l'amo de la terra és la companyia Showny Land.
- I qui és la companyia Showny Land?
- No és ningú. És una companyia.
- Però tenen un president. Tindran algú que sàpiga per a què serveix un rifle, veritat?
- Però fill, ells no tenen la culpa. El banc els diu el que han de fer.
- Molt bé. On està el banc?
- A Tulsa, però no resoldràs res. Allà només hi ha l'apoderat, i el pobre només tracta de complir les ordres de Nova York.
- Aleshores, a qui matem?
- La veritat, no ho sé. Si ho sabés, t'ho diria. Jo no sé qui és el culpable."

L'actualitat del fragment em sembla escruixidora. Ningú és culpable de les desgràcies que acaben caient sobre els esglaons més baixos de la societat. Tot queda amagat darrere d'un entramat de societats que no fan més que complir la llei. Ningú veu el rostre dels que pateixen, que acaben sent només una estadística, un detall en els nombres de les grans empreses. Ningú té la culpa de res. Fins i tot els directors de banc, avui dia, diuen que cobraven d'unes targetes el funcionament de les quals desconeixien. L'estructura econòmica està muntada per a evitar el sentiment de responsabilitat dels membres que la composen.

Tots som innocents, ens podem desentendre del mal funcionament de les coses. Sempre és culpa d'un altre, d'alguna entitat o estructura ben impersonal i ambigua: els bancs, el govern... Dostoievski no hi estaria d'acord: diria que tots som culpables de tot. Però aquesta és una altra història.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 958 (7 de novembre de 2014)