Fa poc vaig tenir l’oportunitat de visitar la Casa del Marqués, gràcies
precisament a una exmajorala de Sant Antoni. A la vista d’aquella
magnificència, de la manifestació de l’opulència d’una família que ara ja
formava part d’un passat, amb aquella sensació decadent que tenim davant de les
coses antigues en procés de degradació, algú va fer una reflexió: “Es una
llàstima com deixem perdre les coses”. Sempre tenim la sensació, bastant
encertada, que no sabem mantindre el nostre patrimoni: edificis enderrocats,
paisatges destruïts, oficis oblidats, pobles abandonats.
La festa de Sant Antoni, en canvi, és un exemple
just del contrari, una mostra que, quan volem, els benicarlandos som capaços de
fer perviure el patrimoni cultural a través del temps. Tota la festa és el testimoni
d’una concepció cultural, de tota una forma de vida ancestral, que un cop a
l’any torna a prendre vida pels carrers de Benicarló. Per un dia, el poble viu
una festa com es vivien abans, en una mena de recreació antropològica a l’aire
lliure.
Els carros i els animals surten al carrer i donen
voltes al poble, com quan vivíem tots del camp i érem llauradors que treien
allò més valuós que tenien, els animals ben ornamentats. Es fan fogueres al
carrer amb les restes vegetals de la poda. Es mengen coques fetes amb els
ingredients més bàsics i essencials de la cultura gastronòmica popular. En
resum: elaborem una festa amb els elements amb què feien festa els nostres
avantpassats, elements tots ells provinents d’una cultura agrícola,
preindustrial. La festa de Sant Antoni és, d’aquesta manera, un autèntic
homenatge als nostres orígens.
No hi ha cap altra festa en el nostre calendari
com aquesta. No són ni millors ni pitjors, però ni per Sant Bartomeu, ni per
Sant Gregori, ni encara menys per falles posem en joc tants elements i tan
arrelats a la nostra tradició més autèntica, en alguns casos perquè els hem
deixat perdre. A Sant Antoni, però, els hem mantingut. Sortim al carrer i anem
darrere els carros, encenem focs, ens agrupem al voltant, mengem junts en colla
prop del foc, que és la manera més ancestral de fer festa. Ens oblidem dels
menjars més elaborats de pastisseria actuals, i ens sentim feliços de devorar
les senzilles i humils coques, fetes de manera tradicional i antiga, amb un
simple paper que les embolica. Per una vegada a l’any, amb les lloes tornem a
conrear la literatura oral i popular, la més atàvica de les maneres de fer
literatura i crítica social, i els xiquets segueixen escrivint lloes en l’era
dels xats i els whatsapps.
Si ens parem a pensar-ho bé, el dia de Sant Antoni
fem una festa com les d’abans, amb ingredients culturals arrelats en el passat
que s’han mantingut amb poques variacions. Composem una espècie de museu a
l’aire lliure, que manté el patrimoni cultural festiu dels nostres
avantpassats. I ho hem aconseguit, no obstant això, fent evolucionar la festa,
cosa encara més complicada, però sense fer-la renunciar a la seua essència.
Ara que es parla tant del patrimoni immaterial de
la humanitat, potser convé que prenguem consciència que, efectivament, la festa
de Sant Antoni de Benicarló és una mostra de patrimoni immaterial, que hem
sabut conservar, però no de manera arqueològica, sinó viva i viscuda. Esperem
que siguem capaços com a poble de seguir en la mateixa línia.
