Trump, immigració, por

Aquests últims dies s'ha parlat molt de la victòria de Donald Trump a les eleccions nord-americanes. S'han fet molts escarafalls sobre com és possible que una persona amb idees masclistes, retrògrades, xenòfobes, racistes, haja pogut arribar a ocupar el lloc de més responsabilitat del món. Moltes veus, tanmateix, s'han referit de manera lúcida al fet que la victòria de Trump, més enllà de ser una mala notícia, és sobretot un símptoma. Símptoma de moltes coses: de l'allunyament de la població occidental respecte a la classe política, de l'augment dels populismes arreu del món, entre d'altres. També marca la irrupció descarada i desacomplexada de la qüestió immigratòria en l'agenda política mundial. Del discurs de la por.

Occident té por de la immigració. Té por de no poder assumir la diferència que suposen els nouvinguts, té por de perdre la comoditat d'un nivell de vida insolidari i egoista, té por de desfigurar-se amb el contacte amb noves cultures, té por del terrorisme i posa tothom en el mateix sac. Els governs dissimulen i articulen un discurs políticament correcte, sense tampoc implicar-se massa. Però el fet de la por a l'immigrant, o fins i tot de la xenofòbia, circula per tot arreu, i sobresurt com els ullals quan ja no es poden contenir més: Trump als EUA, Le Pen a França (on el Front Nacional és el segon partit més votat), Viktor Orbán a Hongria. La política favorable a l'acolliment de refugiats està passant factura a la cancellera alemanya Angela Merkel.

La por hi és, i va camí de convertir-se en un dels eixos de conflicte, debat i patiment d'aquest segle. Per això hauria de prendre's molt seriosament. I fa l'efecte que els governs que ens són més pròxims miren cap a un altre costat, i van deixant la qüestió sota l'estora. El tema de la integració dels immigrants és fonamental, si no volem trobar-nos d'aquí uns anys amb l'esclat de conflictes com els de fa un temps a la banlieue de París. És un dels reptes més importants que tenim com a societat, i jo no veig per enlloc l'articulació de plans i polítiques profundes d'integració.

O és que algú creu que a Benicarló, per anar davallant a la concreció més propera, s'està avançant en la integració dels immigrants? A mi em sembla que no. S'està creant un gueto, si és que no existeix ja, de població marroquina, que cada cop es relaciona menys amb els autòctons. La desconfiança dels indígenes locals cap als nouvinguts és més que manifesta, fins i tot hi ha moltíssima gent que tria l'escola dels seus fills en funció de quants "morets" hi haurà a classe. Hi ha un abisme d'incomunicació entre les diverses comunitats, i especialment cap a la islàmica. Moltes dones musulmanes ni tan sols aprenen el castellà.

És clar que els immigrants haurien d'esforçar-se més a integrar-se. Però és responsabilitat dels governants nostres fer-los veure aquesta necessitat i oferir polítiques d'integració reals i ambicioses. Hem d'aconseguir que siguen ciutadans de la nostra societat: que ells se'n senten, i que nosaltres els hi veiem. No podem esperar que ells tots sols facen l'esforç de la integració. A Benicarló, amb una població immigrada d'unes 5000 persones, no creieu que això hauria de ser una prioritat? Potser estic mal informat, però només conec iniciatives puntuals que, a la vista dels resultats, no estan sent prou efectives. Encara sort de l'enorme esforç que porten a terme els mestres de l'escola pública. Amb tot, que pocs alumnes marroquins arriben a assolir uns nivells mitjans de formació.

Als Estats Units ha guanyat Trump. Però a Benicarló, l'any passat, Democracia Nacional, un partit d'extrema dreta, va aconseguir 351 vots. I vosaltres, i jo mateix, quants marroquins coneixem pel seu nom?

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1059 (18 de novembre de 2016)

Un monstre em ve a veure

Article publicat a la revista La Font, núm. 76 (octubre 2016)

M’incomoda anar a veure una pel·lícula perquè sembla que “s’ha d’anar a veure”, perquè tothom en parla i surt a tota hora per la televisió. Em sento arrossegat i sense criteri. Però en fi, al capdavall m’abellia Un monstre em ve a veure, la nova pel·lícula del director Juan Antonio Bayona, que va dirigir Lo imposible fa uns anys.

El film se centra en un xiquet de 12 anys, Conor, que està passant uns moments francament difícils: la seua mare té un càncer terminal, pateix assetjament a l’escola i el seu pare no viu amb ells. Prop de casa seua hi ha un vell i enorme teix, prop d’una església, que estimula la seua imaginació. De tal manera que una nit se li apareix el teix com un enorme monstre que parla i camina, que li explicarà tres històries. A condició que al final Conor li explique el malson que té cada nit, que és “la seua veritat”. 

La relació amb el seu monstre imaginari ajudarà el xiquet protagonista a plantar cara a les pors i el patiment que viu. Un dels temes que planteja és, clarament, la importància de la imaginació per afrontar la vida real: la ficció i la narració com a teràpia, i com a camí d’accés a la veritat. En un determinat moment, el personatge del monstre afirma que “les històries són animals salvatges”, ja que un cop creades no se sap què poden desencadenar. En la pel·lícula, les narracions ajuden a viure millor la vida. Hi estic bastant d’acord: és per això que el cinema i la literatura ens fan tant de bé. És un missatge que em recorda un altre film que m’entusiasma, Big Fish, de Tim Burton.

M’ha semblat molt encertat, en un altre sentit, com Un monstre em ve a veure dibuixa el món interior del xiquet (l’actor que l’interpreta, per cert, ho fa de manera excel·lent al meu entendre). Conor és un preadolescent en un moment delicat de la seua vida, i això es complica per la dificultat que té per exterioritzar els seus sentiments, de dolor, ràbia, impotència. Fins al punt que, realment, l’espectador pateix de veure el patiment del personatge. La pel·lícula tracta la necessitat d’expressar-se cap enfora i alhora la resistència a fer-ho, tan pròpia dels adolescents i, en certa forma, de tothom. 

A banda d’aquests temes que suscita, el film és molt bonic de veure, amb uns efectes especials espectaculars i alhora molt càlids, molt equilibrats, que creen una atmosfera de fantasia agradable. Les històries que explica l’arbre-monstre ens són mostrades amb uns dibuixos d’animació esplèndids, bellíssims. Visualment, el resultat és impecable. 

Un monstre em ve a veure és, en conjunt, i a diferència de l’anterior pel·lícula del director, una obra intimista, a estones poètica. Trista, realment, però a mi no m’ha paregut tan lacrimògena com deien alguns que l’havien vista. Tot i tractar temes dolorosos, trobo que ho fa amb sensibilitat i sense deixar-se dur per l’excés.

Balades tristes

Carson McCullers, La balada del cafè trist i altres relats
Barcelona, L'Altra Editorial, 2016
Traducció de Yannick Garcia

Sembla que L'Altra Editorial vol traduir en català les principals obres de la narradora nord-americana Carson McCullers (1917-1967), i aquest volum de relats n'és la primera mostra. McCullers va aparéixer de manera esclatant i precoç amb El cor és un caçador solitari (1940), i la seua consistència es confirmà amb novel·les com Reflexos en un ull daurat (1941). Uns pocs títols més es poden afegir a la seua trajectòria, truncada per la malaltia, l'alcoholisme i una mort prematura. Però són prou perquè siga tinguda com una de les veus amb més personalitat pròpia de la narrativa dels EUA del segle XX.

La balada del cafè trist és un títol encertadíssim, que podria titular perfectament aquesta ressenya, ja que té el punt de melancolia que impregna bona part dels relats, i en certa manera el conjunt de l'obra de l'autora. El relat que porta aquest magnífic títol és el més llarg del recull, i pertany al gènere del que en certs moments s'ha anomenat nouvelle o novel·la curta: massa llarg per a considerar-se només un conte, però no arriba a la complexitat d'una novel·la. Però això són consideracions taxonòmiques sense importància. En un ambient molt ben dibuixat del sud nord-americà, un petit poble sense horitzons, s'hi narra la història de la senyoreta Amelia, un personatge ben peculiar, inoblidable, i la seua relació estranya amb un suposat cosí que es presenta un dia al poble. Amelia, una dona enorme, ossuda i amb trets masculins, acull el geperut cosí Lymon a casa seua, i temps després obren el café que dóna títol a la història, l'única alegria en aquella població. Fins que un dia arriba un expresidiari que havia estat casat durant deu dies amb la senyoreta Amelia.

Les relacions entre els personatges d'aquest triangle són difícils d'explicar i de raonar, i l'autora no ho fa, com si donara per fet que pertanyen a l'inextricable món dels sentiments humans. Per què s'ajunten, per què s'enfronten, per què s'estimen i s'odien. El que sí destil·la aquesta narració, que funciona com una peça d'orfebreria en què tot és mostrat i res dit, és una profunda sensació de solitud, especialment colpidora en el cas d'Amelia.

I aquesta solitud és ben bé el que domina la resta de relats del llibre. Solitud, desengany, desesperança. A "Wunderkind" una nena que viu sota la pressió de ser una gran pianista descobreix que no podrà ser-ho. L'home sense família del conte "El passavolant" s'enfronta un dia, de sobte, a la recança d'una vida estable que no té. "Un dilema domèstic", amb un títol volgudament anodí, amaga el profund drama d'un marit que ha de cuidar pràcticament sol el fill mentre la seua dona davalla cap a l'alcoholisme.

Es tracta d'un retaule de personatges tendres enfrontats a situacions cruels. Situacions sovint senzilles (excepte en el primer i més llarg relat, on tot és més complex) que retraten la tragèdia quotidiana, el patiment pròxim de l'ésser humà.. Tot escrit amb un estil molt acurat, transparent, que transmet moltes més coses, molts més sentiments, de les que realment diu.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm 1057 (4 de novembre de 2016)

Literatura de butxaca / 16: Ionesco

LA VELLA: Ell deia: Vosaltres mateu els ocells! Per què mateu els ocells? Nosaltres no matem els ocells... no faríem mal ni a una mosca... Les llàgrimes li queien cara avall. No permetia que les hi eixuguéssim. No podíem acostar-nos-hi. Deia: Sí, vosaltres heu matat tots els ocells... I ens amenaçava amb els seus punyets... És mentida, m'heu enganyat! Els carrers són plens d'ocells morts, de nens que agonitzen. Són els ocells que canten!... No, són gemecs. El cel és vermell de sang... No, fill meu, és blau... Ell insistia cridant: M'heu enganyat, jo us adorava, em pensava que éreu bons... els carrers són plens d'ocells morts, vosaltres els heu buidat els ulls... Papa, mama, sou dolents!

Eugène Ionesco, Les cadires, trad. de Joan Tarrida