Coromines, Tinença

Avui faré un article optimista. Perquè sí. Com deia Ovidi, perquè vull. I perquè de vegades una sèrie de conjuncions et donen peu a percebre aspectes positius entorn teu.

Entre dijous i dissabte de la setmana passada va tenir lloc el congrés "Joan Coromines i el País Valencià", a Vinaròs, Benicarló i Rossell, organitzat per l'Institut d'Estudis Catalans, Maestrat Viu i l'Ajuntament de Vinaròs. Ben cert que era un esdeveniment per a especialistes, en concret per a filòlegs. Hi participaven estudiosos de primer nivell, veritables patums de la filologia com Emili Casanova, Germà Colón o Joan Veny, entre molts altres.

No vull entrar ara en qüestions especialitzades, en primer lloc perquè jo tampoc n'estic a l'alçada. Però sí m'agradaria transmetre que en les diverses conferències i ponències que vam tenir el privilegi de poder escoltar hi bategava un sentiment comú: l'estima més profunda per la llengua i per tot allò que significa. Molta gent de Benicarló no sap qui era Joan Coromines, que dóna nom a un institut del poble: un lingüista eminent, de l'escola clàssica, que va xafar tot el territori on es parla la nostra llengua, que coneixia tots els mots, on es deien, d'on provenien. Tot marcat per una profunda estima pel país, que ell identificava radicalment amb la llengua.

L'herència de Coromines va ser ben present en els tres dies del congrés. Detallats llistats de noms botànics; relacions personals entre filòlegs vocacionals que es coneixien el territori i els parlars pam a pam; evolucions curioses de topònims ben diversos; parlars oblidats per l'oficialitat que representen una manera d'entendre el món. Un país sencer, en definitiva. Tot això ens va anar filtrant a poc a poc.

Diumenge, vam participar de la X Marxa Senderista per la Tinença, entre Bel i la Pobla de Benifassà. Xafar el territori, els pobles, els camins, les muntanyes: la millor manera de conéixer el teu país, això ho sabia bé Coromines, que era un gran excursionista. Impregnar-se dels noms: mas de la Borja, serra de la Creu, l'Ereta de Bel, mas de n'Insa, Ombries del Preguntó. Entendre la proximitat real que hi havia entre els pobles, des de dalt de la serra. Comprendre moltes coses de la història d'aquests pobles agrests, ara mig oblidats. Tornar a casa amb els ulls plens de pins, carrasques (quin carrascar a la Solana de n'Insa!), serres, avencs, valls, moles, voltors. Tornar cansats però plens de país.

Sí, no va estar un mal cap de setmana. Teoria i pràctica de la llengua i el territori. De les sales de conferències a les senderes i els masos. La satisfacció que ací mateix es perpetren iniciatives com el congrés sobre Coromines i la marxa per la Tinença, aparentment molt diferents, i en realitat tan pròximes, tan complementàries. Tot plegat, ho reconec, m'ha fet sentir optimista. Estem vius.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1085 (2 de juny de 2017)

Tinença

Aquest diumenge passat vaig participar en la X Marxa Senderista per la Tinença, entre Bel i la Pobla de Benifassà. Amb motiu d'això,  he recordat un article que vaig escriure ja fa deu anys, amb motiu de la segona edició d'aquest esdeveniment muntanyenc. Em ve de gust recuperar-lo ara ací. Es va publicar al número 689 de La Veu de Benicarló, el 26 de juny de 2009.

Mestral. Feia un mestralet de muntanya al Boixar, diumenge passat a les vuit del matí, que requeria roba llarga. El mateix mestral que baixa a Benicarló passa abans per la Tinença, però allà dalt manté la frescor originària. La puresa.

Reivindicació. Un megàfon ens informava per què estàvem allà: II Marxa per la Recuperació de la Tinença de Benifassà. Hi ha maneres diferents de fer sentir la pròpia veu per defensar una manera d’entendre el país. Caminar, vam descobrir eixe dia, en pot ser una de senzilla, barata i plena de sentiments.

Camí, sendera. La millor manera de conèixer un territori és recórrer-lo a peu. Les senderes de la Tinença travessaven espais magnífics, sorprenents per al neòfit en aquelles contrades. Els camins ens confonien amb un espai poderós que ens transmetia la seua essència.

Poble. Espais humans que mantenen la presència lligada a l’entorn, a la muntanya. Una altra manera d’entendre el poblament que cal mantenir intacta per no oblidar una manera de viure. Amb noms: el Boixar, Coratxà, Castell de Cabres. Són noms d’esperança, fidelitat. Noms que parlen un llenguatge oblidat, menystingut.

Carrasca, boix, savina, roure, pi. Tots els colors del verd, però sempre un verd nostrat, mediterrani, res a veure amb les prades pirinenques o de nord enllà. Un verd propi, pròxim, que amb els anys aprenem a estimar.

Mas. Ressons de les generacions que humanitzaren aquests llocs remots: mas de la Cova, mas de Vilalta, lo Maset, la Caseta dels Bous. Imatges d’un passat que qüestionen el present.

Terra. El camí fa prendre consciència de la realitat material del paisatge, de les textures del món que ens sosté. Textures abruptes, que ens diuen a cau d’orella que els barrancs i els tossals ja hi eren, allà, abans que nosaltres.

País. Futur. Tinença.

'Història d'Irene', d'Erri De Luca

Tenia molta curiositat per llegir algun llibre d'Erri De Luca, del qual Bromera ha estat en els darrers anys publicant l'obra. I he començat per aquesta Història d'Irene, publicada el 2014 dins la col·lecció "L'Eclèctica" de l'editorial d'Alzira. En realitat, el títol del volum és el de la primera de les tres narracions que s'hi apleguen, que és també la més llarga i de més entitat. Totes tres tenen, però, un element en comú: el mar hi és present en un sentit o en un altre. També en la primera és on aquesta presència és més determinant.

Irene té catorze anys i aviat donarà a llum, però ningú sap de qui és el fill. Té una relació molt íntima amb el mar, i molt poca amb les persones. A terra ferma, només amb el narrador se sent a gust, lliure. Al voltant d'aquesta figura, De Luca trena una història molt poètica, amarada de referents tant culturals com humanitaris, tots aquells que pot despertar la nostra mar Mediterrània, que és la mateixa que la del napolità autor i la de la jove protagonista grega. Lírica narració, feta de pinzellades breus, impressionista, que desemboca en una via imaginativa i fantàstica, amb ressons de les antigues mitologies clàssiques.

L'estil, de períodes curts, amb petits paràgrafs, em recordava Alessandro Baricco. Tanmateix, m'ha semblat més suggerent el record que m'ha despertat de Mercè Rodoreda: la creació d'imatges poètiques, i també el vessant fantàstic i mític, em duien al cap narracions com "La meva Cristina".

"El cel en un estable", la segona de les històries, se centra en Aldo De Luca, un soldat que amb altra gent vol arribar a una illa on ja han desembarcat els nord-americans, al final de la segona guerra mundial. És la més explícitament autobiogràfica, si bé l'element personal sembla ser una constant de la literatura d'aquest autor. La darrera i més breu, "Una cosa molt estúpida", tracta el tema de la vellesa, i en realitat de la mateixa vida, amb melancolia però també amb humanitat.

Un profund humanitarisme, efectivament, travessa les pàgines de les tres narracions que conformen Història d'Irene. Un gran amor als homes i les dones, i al món mediterrani. I un alé poètic que és el que proporciona a la veu de De Luca el seu to personal.

Veus en la boira del temps

Vicent Usó, Les veus i la boira
Alzira, Bromera, 2015 ("L'Eclèctica", 256)
Premi Alfons el Magnànim 2015

No hi ha dubte que el vila-realenc Vicent Usó és una de les veus narratives actualment més destacades, no només a les comarques castellonenques, sinó dins del panorama valencià i fins i tot en l'àmbit general en llengua catalana. Novel·les com Les ales enceses (2004) i El músic del bulevard Rossini (2009), totes dues finalistes del premi Sant Jordi, en són sengles proves, però ni molt menys les úniques. En tenim una altra mostra amb Les veus i la boira, una de les seues produccions més recents, premi Alfons el Magnànim València de Narrativa l'any 2015.

L'obra s'inicia quan, el 1972, el periodista Bernat Sequeral descobreix que el taüt dins el qual suposadament reposava sa mare és buit. Vint-i-quatre anys després, el seu fill Mateu comença a investigar uns fets succeïts a les illes Columbretes, que segurament guarden relació amb allò que va descobrir el seu pare. Els diversos documents, orals i escrits, que Mateu Sequeral transcriu de diversos testimonis, són les peces amb les quals es construeix la novel·la.

Ens trobem, per tant, amb una novel·la coral, amb un total de catorze narradors (si no m'he descomptat), als quals cal afegir la transcripció d'alguns suposats fragments extrets de la premsa. La complexitat tècnica de la novel·la no es limita a la diversitat de narradors, sinó també al caràcter fragmentari, i al fet que no totes les narracions s'ordenen cronològicament. A més, els registres amb què els diversos testimonis recorden els fets del passat són diferents: des del registre oral de gravacions transcrites, fins al de les cartes i les anotacions manuscrites. I encara un altre element de pluralitat: les varietats dialectals dels diversos narradors; el parlar del Maestrat i el mallorquí, entre d'altres.

Com es pot comprovar en allò que portem dit, Usó ha mostrat especial interés a crear, de manera reeixida, una varietat polifònica tal que aquestes veus arriben a prendre protagonisme per elles mateixes (fins en el mateix títol). El lector, a poc a poc, ha d'anar ordenant el trencaclosques que els diversos narradors configuren, que dóna com a resultat una història que comença durant la guerra civil i s'allarga fins als anys seixanta, transitant escenaris com Peníscola, Mallorca, Castelló, Àvila i, sobretot, les illes Columbretes, que assoleixen una dimensió gairebé mítica.

A través del calidoscopi de les veus, temps i llocs, es reconstrueixen uns fets que s'amaguen en la "boira" del passat. Però, alhora, les mateixes veus constitueixen un impediment per a esclarir la veritat dels fets, ja que aquesta queda sovint amagada per les omissions, els silencis, les mentides més o menys intencionades, i fins i tot la diferent perspectiva sobre els mateixos fets. Al capdavall, aquest complex entramat narratiu sembla prendre sentit per ell mateix quan ens fa veure que entendre el passat no és feina fàcil: els testimonis aporten alhora claredat i confusió. És, tanmateix, necessari, i la novel·la ens endinsa en un entramat d'odis, passions, venjances i traïcions que ens ajuden a copsar les tensions de la condició humana que s'amaguen en la nostra història recent, i específicament en el període de la guerra i la postguerra.

He esmentat abans la importància de les Columbretes en la història. Efectivament, Usó extrau d'aquests illots situats enfront de la costa castellonenca, i que formen part de l'imaginari col·lectiu d'aquestes comarques, molt de suc novel·lísticament parlant: les converteix en espai literari. I amb això contribueix a anar creant una literatura arrelada al paisatge i la geografia més pròxima, a posar en valor les potencialitats literàries del territori. Quelcom que cal valorar, i molt.

Vicent Usó es va confirmar, doncs, amb Les veus i la boira, com un novel·lista ambiciós, molt hàbil a l'hora de jugar amb els elements tècnics, sense perdre de vista com aquests contribueixen a dotar de sentit a la construcció que és tot el món narratiu tancat en una novel·la. Un altre pas important en la seua trajectòria.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1082 (12 de maig de 2017)

L'incert alberg

Josep Igual, L'incert alberg
Catarroja, Afers, 2016. ("Literatures", 9)

Amb constància i mà ferma, Josep Igual va configurant una obra sòlida, treballada i personal de gran qualitat. Tot i que treballa amb assiduïtat la narrativa breu i la poesia, és en el que se sol anomenar "literatura del jo" on sembla trobar-se més a gust: el dietarisme, la prosa no imaginativa, un gènere que permet moltes modulacions textuals diferents. El seu darrer llibre, L'incert alberg, pertany a aquest àmbit, i mostra de manera brillant la maduresa a què ha arribat aquest escriptor benicarlando que resideix a les Terres de l'Ebre.

El volum està constituït per les anotacions diàries fetes per Igual durant l'any 2011. Hi trobem les referències a les rutines diàries, a la meteorologia quotidiana, a alguns aspectes de la seua vida personal: la seua disciplina de treball com a escriptor, la participació en actes literaris, els concerts musicals. Sempre amb una diversitat estilística, tan característica de l'autor, que evita que caiga en la monotonia. En aquest àmbit més personal, apareix també la vida familiar i probablement el fet més destacable d'aquell any, la malaltia i la mort del seu pare. Arran d'aquest fet podem llegir algunes de les pàgines més íntimes del llibre.

Però, sobretot, el tema més present en el llibre és la literatura. Si un dietari reflecteix la vida, aquest dietari ha de parlar de literatura, perquè per a Igual la literatura és la vida, i a la inversa. Les referències literàries són constants, fins i tot per a descriure o enriquir vivències personals; tot passa pel tamís o la ullera literària. Això ho pot fer perquè, per damunt de tot, Igual és un gran lector: en amplitud i en profunditat. La lectura del seu dietari pot ser entesa, entre d'altres coses, com un viatge per tot un mostrari d'autors que incita a la lectura encadenada.

L'altre aspecte temàtic essencial és l'actualitat social i política. Les anotacions de L'incert alberg pertanyen a un moment en què la fonda crisi econòmica desemmascarava les falsedats del sistema en el qual vivim. Hi apareixen les manifestacions per les retallades, el moviment pels indignats. L'autor es posiciona, i ho fa amb una visió crítica, lúcida, potser pessimista. Mostra una actitud de desengany davant d'una societat que, en un camí de baixada que sembla no tenir retorn, margina la literatura, el pensament i l'humanisme. En aquest sentit, la citació d'Amiel que constitueix l'entrada de l'1 de gener, a mode d'epígraf, és molt significativa: estem davant del triomf de l'utilitarisme, de l'anivellament i de la decadència espiritual. Una idea que es formula amb moltes variacions més endavant.

Davant d'aquest panorama d'empobriment espiritual i intel·lectual que Igual detecta en el dia a dia, hi oposa la voluntat tossuda de seguir endavant. En la literatura, "l'incert alberg", hi ha l'esperança ("incerta", és clar), el determini obstinat de ser més persones en un entorn hostil. I en aquest treball hi ha la companyonia d'altres esperits que ajuden a avançar.

Hem parlat del fons, però no de la forma. Tot lector de Josep Igual sap que l'estil és una de les claus de volta de la seua forma de fer literatura; sempre ho és, però en el seu cas destaca de manera esclatant. L'autor benicarlando defuig sempre l'expressió automatitzada, i es decanta per un estil metafòric, preciosista, a estones fins i tot barroc, amb un ús portentós de l'adjectivació, que constitueix un autèntic plaer en ell mateix per al lector.

En definitiva, L'incert alberg ens mostra un Igual en tota la seua esplendor, que ha arribat a adquirir una veu pròpia que no hauria de passar desapercebuda en l'àmbit de la nostra literatura, massa sorda cap a les perifèries. Almenys nosaltres, els mateixos perifèrics, hauríem de ser conscients del luxe que suposa poder comptar amb un autor com aquest.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1075 (17 de març de 2017)

Oberts al món

He trobat aquest text que vaig escriure fa més d'un any (i publicat a la revista La Font) i m'ha semblat molt oportú recuperar-lo.

Fa pocs dies una persona implicada en moviment ecologistes em va dir que havien dedicat una xarrada a explicar el posicionament del papa Francesc en la seua encíclica Laudato si. Eixa persona no era creient, o almenys no en tinc jo constància, i mostrava una actitud de grata sorpresa davant d’aquestes idees del papa. Es veu que en la xarrada es va explicar la idea del bé comú que defensa la doctrina social de l’Església, i els assistents van quedar parats de veure que coincidien en aquests postulats.

Esmento aquest cas perquè crec que una de les aportacions més constructives que està fent el Sant Pare és obrir-se al diàleg en el món. La seua postura és, en general, la de situar-se en una posició de diàleg amb la societat actual, i evitar la confrontació. Això està produint una reacció molt positiva pel que fa a la percepció del cristianisme per part de les persones i grups aliens al fet religiós, cosa que hauria de fer-nos reflexionar a tots els cristians. 

Massa sovint, la posició de molts cristians i de la mateixa Església en tant que estructura ha estat i és excessivament defensiva. Se senten atacats, i reaccionen contraatacant. Sembla com si la societat actual fos “culpable” del fet que cada cop el cristianisme hi tinga menys pes. Hi ha certa tendència a veure l’evolució de la cultura occidental com si anés cap a la dissolució dels valors morals. Per a molts cristians, sembla que hi haja molts enemics per tot arreu, i la reacció consisteix a tancar-se en la seua capella, i a considerar que moltes ideologies i actituds que perceben com a estranys a l’Església són rebutjables. 

En el fons, penso jo, això passa perquè segueixen pensant que tenen un dret adquirit en el context social. Encara arrosseguem unes inèrcies de molts segles com a religió majoritària i molt vinculada als poders fàctics, socials i polítics. Vaja, que el cristianisme ha viscut una situació de privilegi que ara ens costa molt perdre. Tot ho veiem com una amenaça, quan potser hauríem de veure-hi una oportunitat per a avançar en humilitat, en valors autèntics, en profunditat. 

El món del segle xxi no és el mateix que el del segle xix. Vivim en una societat molt complexa i diversa, i si volem realment ser llavor, llum i sal del món hem de deixar de veure-la com una cosa estranya a nosaltres, com un entorn on imperen uns valors anticristians; al contrari, hem d’adoptar una actitud de respecte i diàleg amb el nostre entorn. Hem de ser prou generosos per saber veure tot allò de positiu, d’humà i de bo que té el món en què vivim. 

Si volem fer un món nou, canviar el món a millor, primer hem d’estimar-lo. I estimar-lo tal com és. Sembla una contradicció, però no ho és. És el mateix que fan els pares amb els fills: primer estimar-lo, i amb amor aconseguiran formar-lo. D’igual manera hem d’estar oberts al món i acceptar-lo, per tal de poder-lo fer encara millor.

Article publicat a la revista La Font, núm. 74 (febrer 2016)