Article publicat a la revista Caràcters, núm. 87 (2019).
Anna Moner
La
mirada de vidre
Bromera, Alzira, 2019
254 pàgines
La novel·lista de Vila-real Anna Moner ha aconseguit en menys d’una dècada
i amb tres novel·les situar-se com un dels valors emergents més interessants de
la narrativa valenciana actual. I el que és més remarcable, amb uns trets
temàtics personals que la doten d’una veu pròpia potent i amb caràcter. Amb Les
mans de la deixebla (2011) i El
retorn de l’Hongarès (2015) ja havia mostrat un interés pel costat fosc de
la condició humana, sempre amb una ambientació en èpoques històriques
pretèrites, que ara es consolida amb La
mirada de vidre, que va obtenir el XXX Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira.
La novel·la ens situa a Barcelona l’any 1905, i ens mostra el protagonista,
el fotògraf Roger Queralt, treballant per a la mèdium Madame Babinski en una
tasca ben peculiar: fer fotografies dels difunts a les sessions d’espiritisme
per tal d’entregar-les als clients que sol·liciten aquests serveis. Queralt és
un addicte a la morfina que intenta evadir-se així de la realitat tot revivint
les experiències viscudes cap al 1898 al sanatori de Sant Gervasi, on va
treballar a les ordres del doctor Robert Isaac, especialista en malalties
nervioses.
La narració es mou entre aquests dos moments en la vida de Queralt: el
present a la consulta espiritista, on viu en un enrarit i inquietat ambient amb
la mèdium i la seua ajudant estrafeta; i la vida passada al sanatori, eix
principal de l’argument, en el qual el protagonista va ser testimoni i col·laborador
necessari dels insòlits experiments que el doctor Isaac duia a terme amb els
interns. Unes pràctiques pertorbadores que provocaven determinades reaccions en
el pacients mentals per a deixar-ne constància fotogràfica. Entre les víctimes
d’Isaac hi havia una dona a qui anomenà la Valquíria, que deixà una marca
obsessiva en el fotògraf. Queralt alterna la seua feina de fotògraf d’esperits
amb una constant i creixent addicció a les injeccions de morfina i les visites
a una intèrpret del tarot que li anirà interpretant les cartes que la Valquíria
li donà.
Com veiem, Moner posa sobre el tauler narratiu una sèrie de peces molt
suggeridores: la medicina psiquiàtrica, les malalties mentals, l’espiritisme,
el tarot, la fotografia, l’art. Probablement cap ambient siga més adequat per a
la conjunció de tots aquests elements que la Barcelona del tombant de segle, de
la qual també retrata en algunes pàgines brillants l’ambient de l’entorn del
Paral·lel. Extreu un bon rendiment de tots aquests ingredients, elaborant una
narració captivadora, opressiva, plena d’elements morbosos, que transita per
les fronteres més tèrboles de la condició humana.
Les referències estètiques són fonamentals. Isaac pretén reproduir i
millorar amb les fotografies dels malalts mentals determinats quadres de la
tradició artística, especialment amb figures femenines. A més aquest personatge
expressa una idea estètica d’arrel simbolista: la bellesa de la lletjor, de la
raresa, de la deformitat. “L’art permet transformar el que resulta desagradable
o repulsiu a la vista en quelcom captivador, que no deixi indiferent ningú”,
afirma el personatge. Un axioma que en certa manera defineix l’estètica de la
pròpia novel·la. El gust per la morbositat, per la perversió refinada, pels
ambients enrarits, dota l’obra d’una atmosfera decadentista, també molt d’acord
amb la Barcelona de finals del segle xix.
El fet que la trama siga lleu i que predomine l’ambientació, la descripció
d’atmosferes i l’acumulació d’escenes, no ens ha de fer creure que ens trobem
només davant d’un exercici estètic. A La
mirada de vidre hi trobem suggerits amb habilitat diversos temes. Certament
hi trobem una reflexió implícita sobre el vessant més pertorbador i morbós de
l’ésser humà. Però també sobre el costat fosc de la recerca del coneixement; al
capdavall, les cruels recerques del doctor Isaac tenen la pretensió de ser
científiques. La figura de la Valquíria serveix per a mostrar també com es va
crear, per part de determinats àmbits de la cultura del finals del vuitcents,
una certa imatge artística de la figura femenina, i planteja fins a quin punt
aquesta idealització no està exempta de violència.
A més, però, la figura del protagonista fotògraf, testimoni i alhora
còmplice dels fets que retrata, es pot entendre com una metàfora de la
indiferència i la passivitat davant l’abús a què són sotmesos els innocents,
els humiliats, representats en els bojos del sanatori. A què són sotmeses les
dones. Idea reforçada per l’abúlia que caracteritza el personatge, la seua
manca d’acció al llarg de la trama. És la “mirada de vidre” del títol, mirada
que en certa manera és també la de la veu narrativa, que retrata escenes d’una
crueltat colpidora amb una fredor calculada, volguda. L’autora ens posa així
davant del mirall: potser la mirada del lector, la mirada de tots nosaltres, és
també de vidre. La mateixa mirada freda i inexpressiva de Mimí, la inquietant
nina de porcellana de la mèdium, que obre i tanca el llibre.
