Si una tendència humana s'ha accentuat durant aquesta pandèmia (entre d'altres, és clar) és la d'idealitzar figures i grups. Els sanitaris, per damunt de tot, però també les forces de l'ordre, fins i tot els treballadors dels supermercats, han rebut en algun o altre moment consideració d'herois. També alguns segments de població han merescut ser elevats als altars per aquests processos de canonització: la gent gran, per la seua vulnerabilitat; els xiquets, pel sacrifici que han hagut de passar confinats a casa en una edat tan tendra.
Però jo avui vull dedicar unes paraules a uns altres herois oblidats: la quinta del Covid. Tots aquells xics i xiques que durant aquests mesos, enguany, compleixen o han complit 18 anys. Són, sens dubte, un dels grups més damnificats per l'actual situació, i un dels més incompresos i oblidats. En molts casos, acaben 2n de Batxillerat i estan a punt d'encetar un nou camí (de no retorn?) en les seues vides. O, simplement, es troben en una cruïlla simbòlica: la de la majoria d'edat, la sortida definitiva del niu, almenys en els aspectes més lúdics que pot comportar aquesta independència.
Qui farà la crònica dels plans que tenien fets per a aquest estiu i que no es podran materialitzar? Qui durà el registre dels sopars, festes i festivals de música als quals tenien pensat acudir, i que s'han hagut de frustrar? A aquestes alçades es trobarien ja totalment alliberats, haurien fet les seues festes de graduació. Enguany, en canvi, es troben encara enclaustrats ja que la Selectivitat s'endinsa fins a quasi meitat juliol, i deixa un estiu horrorosament disminuït. D'altra banda, les poques vegades que queden amb amics es troben sotmesos a la vigilància suspicaç de la nova inquisició que ens han dut aquests temps, la policia social de les mascaretes i dels dos metres de distància. Si per la seua edat ja són, per definició, suspectes de tots els mals, ara mateix les seues activitats grupals són analitzades amb una recelosa lupa d'augment.
Pobra lleva del Covid! Tots els que fa anys (ai las, massa anys!) que vam complir els 18, de ben segur recordem eixe estiu com un dels més memorables de les nostres vides. Sortíem d'un curs que ens havia sotmés a una pressió enorme i esclatàvem de vida i eufòria cap a uns nous horitzons, que la nostra innocent il·lusió ens feia preveure infinits. Sentíem tots els atractius d'una llibertat recentment estrenada sense saber encara el fosc peatge que l'edat adulta ens cobraria. La quinta del Covid no tindrà un estiu com el que nosaltres vam tindre. Tindran un estiu amb unes trobades d’amics en què caldrà comptar quants en són,
sense concerts de música, sense unes festes com cal (perquè les festes amb tantes normes com les la "nova normalitat" són una mica menys festes). La sort és que potser no en seran del tot conscients.
Sí, són un altre tipus d'herois, probablement poc lluïts, però herois. Tanmateix, potser no cal que s'ho creguen massa, tampoc. Al cap i a la fi, fins i tot amb totes les limitacions d'aquest estiu, no deixa de ser l'estiu dels 18 anys. De ben segur que trobaran la manera que siga el més especial de tots. Molta sort, jóvens de la quinta del Covid!
Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1238 (19 de juny de 2020)