Assisteixo amb un bon grapat de docents de l'institut on treballo a un curs sobre coeducació. Les xarrades, telemàtiques com tantes coses en aquests dies que ens costa viure, tracten amb solvència temes importants al voltant, entre altres coses, de la igualtat de gènere. Tècniques i estratègies per a viure en l'entorn educatiu la igualtat entre homes i dones, l'ètica de la cura, la importància de la coeducació per a una autèntica cultura de la pau i de la mediació, la invisibilització de les dones en el món de la ciència. Totes les aportacions, fetes per dones intel·lectualment ben formades, són interessants, certament una mica més difícils de seguir pels condicionants de la distància i la fredor del format de videoconferència. Potser a alguna li manca didactisme, o no aporta elements nous als que ja coneixíem, però bé. Res a dir, una jornada de formació sòlida, ben organitzada, amb peixos grossos de la Conselleria d'Educació que l'avalen. Fins ací, tot perfecte.
Un detall, tanmateix, crida l'atenció del professorat del nostre centre, i ho comentem pel grup de whatsapp. Totes les conferències són en castellà. Alguns de nosaltres ho comentem al xat que l'organització manté obert per a fer aportacions. La presentadora es fa ressò de la nostra queixa en una de les pauses. Algú podria pensar que la qüestió els suscitaria alguna mena de reflexió als organitzadors, que sí s'expressen en valencià. Però no. La seua argumentació és que allò que importa no és la llengua en què s'impartisca el curs sinó els continguts.
Ja hi som. És la fal·làcia –tan reportada pels contraris al requisit lingüístic– d'haver de triar entre bons metges i metges que parlen valencià. ¿Que potser no podem aspirar a tenir bons metges que parlen valencià? De la mateixa manera, és de suposar que hi ha molta gent que sap parlar valencià que pot aportar solidesa sobre el tema de la igualtat. O, encara més, fora desitjable que gent tan formada en coeducació hagués fet un esforç per aprendre a expressar-se formalment en valencià. Francament, esperava una mica més de sensibilitat per part de persones tan conscienciades pel que fa a la igualtat.
Perquè, a veure, està clar que hi ha una desigualtat de gènere a nivell social. No és que no hi haja dones hàbils i vàlides per a ocupar els llocs de prestigi o poder, sinó que el sistema patriarcal les oculta o els hi dificulta l'accés. Com va quedar ben palés en la xarrada sobre les dones i la ciència. Però, ¿no veuen que passa el mateix amb les llengües? El valencià pateix una discriminació lingüística per part d'una altra llengua que, des de fa molt de temps, segles, ha ocupat una posició de poder. De manera que es veu "normal" emprar el castellà en àmbits formals, i en canvi l'ús del valencià sembla que calga "buscar-lo". Com el cas de les dones en la ciència, la política o el món empresarial. Dit d'una manera simplista: el valencià és en relació al castellà el que les dones han estat històricament en relació al patriarcat.
És trist que persones tan sensibles en determinats àmbits ho siguen tan poc en la qüestió lingüística. Justament perquè d'aquesta mena de gent hom esperaria el canvi d'actitud que cal. I no ens val amb la condescendència ni amb el respecte (de boqueta) cap al valencià: ens cal que usen la llengua per a prestigiar-la. Els que defensem el paper social de les dones hauríem d'estar en bloc al costat dels que defensem l'ús del valencià, per raons semblants.
De la mateixa manera que els que defensen la preservació de les espècies, o el dret dels pobles indígenes, haurien d'estar compromesos amb l'ús i la promoció del valencià. Perquè la causa del valencià és paral·lela a la dels perseguits i invisibilitzats de la història.
Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1254 (16 d'octubre de 2020)