dilluns, 21 de febrer del 2022

La vida des del fons

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 90-91 (juny 2021)

Anna Maria Villalonga
Els dits dels arbres
Alzira, Bromera, 2020
154 pàgines

Irene és una dona jove que acaba de sortir d’un psiquiàtric, a qui el metge recomana, quan li dona l’alta, que escriga com a mètode terapèutic. Ella segueix el consell i redactarà uns quaderns, com un diari sense dates, on deixarà constància dels pensaments, les angoixes, les pors, els sentiments que la dominen. A la protagonista li ha agradat sempre escriure, i fins i tot havia escrit una novel·la, guanyadora d’un premi literari. El títol de la novel·la era La vida des del fons.

Anna Maria Villalonga, professora universitària i crítica literària, és coneguda sobretot per la seua dedicació al gènere negre, com a divulgadora i investigadora i també com a autora. Les seus dues novel·les anteriors, La dona de gris (2014) i El somriure de Darwin (2017), pertanyen de fet a aquest gènere, així com altres narracions que ha publicat en diversos reculls i antologies. Amb Els dits dels arbres, tanmateix, canvia radicalment de registre, i es llança a l’exploració en primera persona dels pertorbadors laberints de la malaltia mental, a través de la figura d’Irene, una dona que, efectivament, ha caigut al fons i ens ofereix una visió de la vida des d’aquesta perspectiva particular.

En aquesta novel·la, més que els fets, que n’hi ha, importa deixar constància de com la consciència de la protagonista percep el món. La Irene té un greu problema de relació amb l’entorn, que li impedeix la comunicació normal amb les altres persones i la porta a recloure’s en ella mateixa. Es troba “expulsada del món”. En aquesta reclusió íntima, dona voltes en espiral als traumes que l’han portada a la situació actual, i que se’ns aniran descobrint. La veu narrativa és directa, aparentment senzilla, i és aprofundida per un subtil simbolisme. Aconsegueix que un argument aparentment difús connecte amb el lector, el qual se sent implicat en la història de la narradora.

Ens trobem, per tant, davant d’una novel·la que és l’anatomia del dolor psicològic, de la marca emocional que uns fets viscuts poden produir en una persona. L’objectiu de la novel·la ens pot recordar la novel·la psicològica de la primera meitat del segle xx. Però Villalonga defuig l’anàlisi de les manifestacions més patològiques i extremes de la malaltia mental, i en canvi adopta un enfocament més humà. No cerca una anàlisi mèdica i profunda del cas de la protagonista, sinó una empatia personal. En aquest sentit, des d’una perspectiva extraliterària, cal valorar que la novel·la visibilitza una realitat que el nostre “món feliç” pretén ignorar, tot i que és absolutament present, en els nostres carrers, en els nostres veïnats.

Hi ha un altre element molt diferent que fa que Els dits dels arbres tinga un interés afegit i divers: el fet que la narradora és una escriptora, i escriu els seus dietaris amb voluntat de fer literatura. Observa la realitat amb la intenció de trobar alguna història per a escriure. L’actitud d’Irene és la d’una “espectadora” que contempla el món “des del marge”. “Ben mirat, escriure ja lliga amb aquest perfil”, admet ella mateixa (p. 21). Però, és això suficient? “Observar és essencial, d’acord. És la part del lleó de l’escriptura. Però no és l’única. També s’ha de viure. Per escriure, s’ha de viure” (p. 68). En certa manera, la novel·la mostra els intents de la protagonista de crear literatura tot i les seues dificultats per a inserir-se en la vida real, tot i les seues mancances relacionals. Aquesta reflexió metaliterària és un dels aspectes més suggeridors de l’obra, i potser, en el fons, un dels seus temes centrals.

Anna Maria Villalonga ens ofereix, amb Els dits dels arbres, un artefacte precís i ben engreixat que funciona a la perfecció. Aconsegueix l’empatia del lector, ajuda a difondre la realitat de les malalties mentals, assoleix un to que fa reeixits equilibris entre la senzillesa i l’elaboració literària, i planteja una profunda reflexió sobre la gènesi i les condicions del fet literari.

dissabte, 12 de febrer del 2022

Crònica de la injustícia

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 90-91 (juny 2021)


Núria Cadenes
Guillem
Amsterdam, Barcelona, 2020
178 pàgines

L’11 d’abril de 1993, un grup d’ultradretans va apunyalar i assassinar Guillem Agulló, un jove antifeixista de 18 anys. Aquest fet, que forma part de l’educació política, cívica i fins i tot sentimental de tota una generació de valencians, conforma l’eix de la darrera novel·la de Núria Cadenes, que en els darrers anys ha anat proporcionant una sèrie de sòlides aportacions narratives com El banquer (2013) o Secundaris (2018). La novel·la, d’altra banda, apareix inscrita en un projecte multidisciplinari de recuperació de la memòria d’Agulló, que inclou també una pel·lícula dirigida per Carles Marqués-Marcet, entre d’altres iniciatives.

Però Cadenes no se centra narrativament en el fet de l’assassinat d’Agulló, sinó que té un objectiu més ampli: fer la crònica de la impunitat atàvica del feixisme a València, concretament als anys noranta, de la manipulació que la premsa dretana va dur a terme arran dels fets, de la parcialitat del sistema judicial i policial durant la investigació i el judici. De fet, podríem dir que aquest és el seu autèntic punt d’atenció: l’assassinat en ell mateix ja és un fet  conegut, i només és descrit de manera lateral.

Hem dit “crònica”. Efectivament, Guillem no pretén ser una novel·la en el sentit tradicional del terme, que inclou el sentit de “ficcionalitat”, sinó, com l’ha anomenat la mateixa autora, una “novel·la documental”. Parteix i es nodreix de la realitat més estricta, i per això fa ús de nombrosos materials paratextuals: retalls d’articles periodístics, fragments de documents judicials, declaracions de familiars i amics de la víctima, barrejats amb descripcions d’escenes i passatges més narratius. El joc amb l’ús de diverses tipografies reforça aquesta intertextualitat.

Aquesta aparent objectivitat documental pot fer pensar que Cadenes adopta un to fred. No és així, o almenys el que provoca en el lector és tot el contrari del distanciament. El mosaic fragmentari de breus passatges que es van encadenant, sovint sense sensació de continuïtat, molts d’ells transcripcions de documents de l’època, esdevenen un mecanisme extraordinàriament efectiu en aquest cas. Cadenes ho ha deixat dit en alguna entrevista: “Els fets són tan bèsties que ja parlen per ells mateixos”. En tot allò que envolta el “cas Agulló”, no cal carregar les tintes amb dramatismes “literaris”: la fredor de les dades i els fets és prou esborronadora.

El procediment, al capdavall, comporta una evident denúncia de les injustícies comeses en tots els fets que envoltaren la mort i el judici, i una defensa de la veritat i del calvari que va haver de passar la família Agulló. L’acumulació de fets, d’arbitrarietats policials i judicials, va fent créixer en el lector la sorpresa, l’astorament i finalment la indignació, més arrelada precisament per basar-se en fets documentals. Per tant, la tècnica triada per Cadenes és d’una enorme efectivitat.

No tot és, tanmateix, documentació. Si Guillem funciona tan bé, és per l’ús literari d’aquests materials, pel tractament a què són sotmesos, i per l’estil directe i fragmentari, amb frases curtes i tallants, que penetren en el receptor com sagetes. D’altra banda, hi ha també ficció: molts dels breus capítols estan protagonitzats per persones anònimes, només esmentades per un número correlatiu (Dona 1, Home 8...), persones que no van tindre un protagonisme en els fets, potser inspirats en persones reals, però en els quals es deixa marge a la imaginació narradora. En aquest sentit, és significatiu el personatge del jove Gabriel: ell representa tots els joves que amb l’assassinat d‘Agulló despertaren a la consciència política i de la justícia al País Valencià.

Amb aquest recurs Cadenes aconsegueix transmetre el missatge final del llibre: Guillem, malgrat tot, es convertí en un símbol per a la col·lectivitat valenciana, representada en l’anonimat d’aquestes figures, al marge de les manipulacions mediàtiques i polítiques. Un símbol de llibertat.