dimarts, 31 de maig del 2022

'Seny i sentiment': sempre Jane Austen

Jane Austen, Seny i sentiment
Barcelona, Viena Edicions, 2021
Traducció de Xavier Pàmies

L'editorial Viena va començar fa poc més d'un any amb aquest llibre la col·lecció "Club Victòria", dedicada a les novel·les angleses del segle XIX, de les quals Jane Austen seria l'exemple més conegut. A hores d'ara, el catàleg de la col·lecció ja compta amb set títols, entre ells un altre Austen (Mansfield Park), així com Agnes Grey d'Anne Brontë, Jane Eyre de Charlotte Brontë o Una habitació amb vistes d'E.M. Forster, que tot i ser posterior es relaciona amb el mateix món victorià. Les edicions són acuradíssimes, precioses, i tant per això com pel fet de posar a l'abast en català novel·les clàssiques que són d'indiscutible referència cal saludar amb entusiasme aquesta iniciativa i felicitar l'editorial.

Pel que fa a Seny i sentiment, hi veiem algunes semblances amb l'altra novel·la més coneguda de Jane Austen, Orgull i prejudici. També ací hi trobem unes germanes protagonistes, de nou s'hi barregen la necessitat de trobar marit i les dificultats econòmiques que ho condicionen tot, l'ambientació és molt similar i fins i tot el títol reflecteix unes actituds que podem trobar en els personatges protagonistes. En aquest cas, les germanes són Elinor i Marianne Dashwood: Elinor és el seny, l'equilibri, la mesura, la ponderació; Marianne és el sentiment, l'espontaneïtat, la vivència apassionada.

Hem parlat de les semblances amb Orgull i prejudici, però ja hi veiem alguna diferència: el protagonisme de la novel·la és en aquest cas predominantment femení, encara més. El paper dels homes que interessen a les germanes Dashwood és molt menys remarcable, són mers comparses, figures necessàries per a l'anàlisi i la vivència de les germanes i altres dones que circulen per la novel·la. És una novel·la molt centrada en els personatges femenins, fins al punt que en algun moment, especialment al desenllaç, es troba a faltar que l'autora hagués fet una mica més de dibuix dels masculins.

L'argument, explicat en breu, és simple, com sol passar amb les novel·les d'Austen: les dues germanes pateixen sengles desenganys amorosos, i l'afronten de manera diversa d'acord amb la manera diferent de ser que el títol enuncia. Mentre Marianne s'enfonsa i ho viu de manera molt intensa, Elinor porta les seues dificultats amb enteresa, dignitat i discreció. Al capdavall, la posició de l'autora sembla favorable a aquest darrer posicionament, com ho prova la focalització prioritària en Elinor, i el mateix desenllaç. Entre línies, hi ha una crítica irònica als excessos sentimentals del romanticisme, ben estés ja en l'època d'escriptura del llibre (1811). No és gratuït que, tot i conviure cronològicament amb el moviment romàntic, Austen no en puga ser considerada part. Perquè ser romàntic, en història de la literatura, no és simplement tractar d'amor.

Les novel·les d'Austen tenen diversos mèrits que no seré jo qui descobrisca ara. Però no puc deixar de comentar com reflecteixen amb ironia tot un món social molt determinat, el de l'alta societat anglesa d'inicis del segle XIX, la manera de relacionar-se, i com els diners ho condicionaven tot, fins i tot (o sobretot) les relacions sentimentals i matrimonials. En aquest sentit, són extraordinaris els passatges en què intervenen el germanastre de les protagonistes i la seua esposa, personatges per als quals els diners ho són, simplement, tot.

I l'altre mèrit d'Austen, potser el primer que hauríem d'haver esmentat: la llegibilitat, que es fonamenta en un gran domini de l'escriptura. És admirable confegir quatre-centes pàgines i fer-les passadores tractant uns temes en aparença tan banals. I la qualitat queda demostrada quan veiem que, contra tot pronòstic, segueix seduint els lectors actuals, fins i tot joves. Jane Austen mai defrauda.

 

Article publicat a:

La Veu de Benicarló, núm. 1334 (27 de maig de 2022) 

El Diari Online, 30 de maig 2022.

Web revista Saó, 31 de maig 2022.

divendres, 13 de maig del 2022

Addicte als comentaris

No sé si deu ser greu, començo a pensar que sí. Ja fa temps que quan llegeixo notícies a internet, sobretot a facebook, que és la xarxa que solc utilitzar més, tinc tendència a mirar els comentaris que els usuaris hi posen. Fins i tot m'hi entretinc més que amb la notícia o l'article en ell mateix. És com un descens als inferns, una atracció fatal per alguna cosa tèrbola que em causa alhora repulsió i fascinació.

La cosa va començar per a mi durant la pandèmia, i especialment s'intensificà durant els debats al voltant de les vacunes. A sota qualsevol notícia sobre els efectes de la covid, sobre els avenços o dificultats en investigació, hi veies la quantitat de comentaris. Facebook te'n destacava algun, hi clicaves. Ja havies begut oli. Accedies així a uns debats delirants, en què tothom sabia de tot. La pandèmia ens ha descobert amb quina facilitat hi ha una gran quantitat de gent que opina de tot.

Un dels aspectes més inquietants d'aquest submón: la icona de la careta que riu. Una notícia sobre vacunació al facebook, i a sota tres-centes persones que posen la icona que indica que allò els fa riure, que se'n foten. En el mateix fil hi ha comentaris que reben aquesta mateixa careta, com un menyspreu lacònic de rebuig; és el riure del cunyat, "tu què sabràs", "no em faces riure, home", l'absència total d'argumentació. No és un riure simpàtic, no; és el riure àcid del joker.

El problema de tot aquest univers de comentaris és que en alguns moments pots arribar a pensar que et mostren el pols de l'opinió general de la població. Sortosament no és així. Tot i la quantitat de comentaris d'antivacunes, per posar un exemple, al final la gent majoritàriament es va vacunar. Malgrat els extremismes polítics que llegeixes en les xarxes, les opinions demencials i intolerants, al capdavall el gruix de la societat té més sentit comú. De tant en tant cal posar en quarantena el que llegeixes en aquests fils d'internet, sortir de la pantalla i respirar l'aire fresc de la gent real.

I tanmateix, no puc evitar-ho. Sovint ni tan sols llegeixo l'article, vaig directament als comentaris. A sota, a un clic, s'obri tot un món d'opinions sense fonamentar, una finestra a l'estultícia humana, a l'agressivitat gratuïta de gent que s'insulta sense ni tan sols conéixer-se. És una un dels millors exemples d'aquesta tendència actual a la manca de diàleg, a mantenir-se en la pròpia idea sense cap argumentació sòlida.

Vull deixar de mirar els comentaris internàutics, vull prescindir d'eixa riuada de negativitat. Però exerceix sobre mi la fascinació de l'abisme, l'atracció del costat fosc de l'ésser humà. M'ho hauré de fer mirar?

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1332 (13 de maig de 2022)

dimecres, 4 de maig del 2022

La devastació i la perifèria

Article publicat a la revista Saó, núm. 417 (juliol-agost 2021) i a La Veu de Benicarló, núm. 1324 (11 de març de 2022)

Fèlix Edo Tena, Lluny de qualsevol altre lloc
Benicarló, Onada Edicions, 2021

La segona novel·la de l'escriptor de Vilafranca Fèlix Edo Tena té dues parts molt clarament diferenciades. La primera, "Un lloc sobre l'asfalt", s'ambienta a la ciutat de Castelló de la Plana, i marca així diferències amb la seua anterior obra, El guardià de les trufes, localitzada en el món rural interior. Se'ns hi narren els vagarejos del personatge de Joan, que ha deixat la seua feina de professor per raons que no se'ns expliquen i es dedica a viure de treballs precaris i temporals: pescador, collidor de taronja.

En els itineraris errants del protagonista se'ns hi mostra un panorama desolador i desesperançat, en el qual un mal entés progrés ha acabat amb tot allò que suposa una mínima identitat a la qual agafar-se. La novel·la descriu amb especial deteniment la marjal, l'espai entre Castelló i el Grau, un àmbit perifèric que marca el límit entre la ciutat i el camp, i on és ben visible el contrast entre una modernitat sense escrúpols i una ruralia cada cop més degradada. En aquest sentit, la història del senyor Ramon i la senyora Marta és corprenedora.

La imatge que s'ofereix de Castelló, de la
realitat en el seu conjunt, és la de l'abandó, una immensa deixalleria caòtica i desolada, tant a nivell físic com moral. Hi apareix el drama de la immigració a través del jove Mamadou, l'explotació immobiliària, la injustícia, l'abús social i la violència a molts nivells. Una visió quasi apocalíptica de la contemporaneïtat. Davant d'això, Joan adopta una postura d'incomprensió, d'inadaptació social, com si no poguera trobar el seu lloc en eixe món. L'actitud del protagonista recorda el sentiment d'"estranyesa" davant de la realitat de L'étranger de Camus.

La segona part, "Un lloc sobre l'erm", se centra en el retorn de Joan a Vilafranca, el seu poble d'origen, i pel que fa a l'ambientació emparenta amb la primera novel·la de l'autor. No es tracta, tanmateix, d'un regrés a una Arcàdia idíl·lica: també se'ns mostra la desintegració del món rural. De nou, el protagonista optarà per una existència al marge de la societat, a la perifèria, que és al capdavall l'únic "lloc en el món" possible i coherent, sembla voler-nos dir l'autor.

Fèlix Edo ens ofereix amb Lluny de qualsevol altre lloc una novel·la que vol ser una reflexió sobre la societat present. I ho fa amb un estil en què preval la descripció per sobre de la narració i el diàleg, i que ens ofereix molts passatges d'un marcat lirisme. Un lirisme que suavitza la duresa de la temàtica, que no està exempta, tanmateix, d'esperança.