Exilis

Dickens, 200 anys

2012-02-07T23:43:00.002+01:00

Avui fa dos-cents anys que va nàixer Charles Dickens, un dels grans novel·listes de tots els temps. Em venia de gust fer-li un petit homenatge, i no se m'acut una manera millor (ni més còmoda) que recuperar ací les notes que em va motivar la lectura del Pickwick, una de les seues obres mestres. El vaig llegir ja fa uns anys (l'estiu de 2004), o siga que no m'atreveixo a canviar ni una sola coma del que vaig escriure aleshores. Cal dir que ho vaig escriure per a ús personal (aleshores no tenia bloc ni en sabia de l'existència), i això explica el to descurat en què està escrit i les inexactituds.

Allà va.

Charles Dickens, Pickwick. Documents pòstums del club d'aquest nom, Barcelona, Proa, 1995. Traducció de Josep Carner.

Ben agradables nits d'estiu he passat amb aquest gran clàssic, que tot i pertànyer a aquesta categoria no pretén una anàlisi transcendent del fet humà ni una gran aportació tècnica, la qual cosa no li treu ni un bri de mèrit. Tota l'obra destil·la humanitat, aparent (?) senzillesa, bonhomia és la paraula exacta, i empro un terme que era altament grat a Carner i definitori de la seua literatura. I és que m'ha fet gràcia la semblança de l'obra amb el tarannà del traductor: era Carner qui transmetia caràcter a l'obra, o (crec que més probable) Dickens qui influí Carner?

En tot cas, aquesta monumental i magistral novel·la no és més que una novel·la de viatges en què priva, sobretot, l'humor, la visió bondadosa de la vida, la comprensió dels homes, l'afabilitat. També el grotesc: alguns dels personatges i situacions, intencionadament còmics, ho són. Però sempre la comicitat és suau, mai fa sang, i la ironia i distanciament del narrador ho acaba d'arrodonir tot, amb un punt de discreció i d'elegància. És ben bé el model literari que resseguia Carner.

M'han cridat l'atenció les molt evidents semblances amb el Quixot: Pickwick és un "quixot" amable i rodanxó (ben mirat, com una rèplica depurada, sense misticisme castellà) que té en Sam Weller, el seu criat, pràctic i d'extracció popular, el seu "Sancho". Les sortides, les burles que rep Pickwick o els seus companys (que a poc a poc van cedint protagonisme a l'heroi central, com si Dickens no hagués descobert les possibilitats d'aquest sinó a mesura que anà escrivint) els ridiculitzen mostrant-los com uns idealistes de la "bonhomia", però el fet no presenta la dimensió tràgica i/o transcendent del llibre de Cervantes. I, de fet, diria que la intensitat de les burles decau al llarg de l'obra, i al final es produeix una mena de triomf de la bondat de Pickwick, i "tot acaba al gust de tothom", com diu l'epígraf del darrer capítol. També recorda al Quixot l'ambientació: hostals, tavernes, llocs de pas, cambres de viatgers, conductors de carruatges, vailets de posta. I els elements de novel·la picaresca: el vagabundeig sense objectiu precís, els enganys dels espavilats, els personatges "buscons" (Jingle i Trotter, sobretot), la diversitat d'aventures sovint desgraciades...

Un element que trenca la monotonia són les històries narrades per algun passavolant, que trenquen l'eix narratiu central; un eix, per cert, que ben mirat és mínim. Més coses: ironia del narrador que presenta Pickwick com un home il·lustre, gairebé un geni digne d'admiració, mentre que les fetes (còmicament) el desdiuen. L'autor se situa darrere d'un "narrador admirador" (es refereix al protagonista com "aquell gran home", etc.) que endolceix els episodis. És un tret més de la pietat de Dickens.

I última: la llengua de la traducció. Bellíssima, admirable, deliciosa. Però: fidel a l'original? Viable per a un lector mitjà? Em sembla que és gairebé una recreació, i que no posa l'obra a l'abast del gran públic actual, al contrari.
.

L'educació, indignada

2012-01-25T16:30:00.000+01:00

El món educatiu està sortint al carrer. Les retallades en educació decretades pel govern valencià aprofitant els dies de Nadal han fet que entre els professionals de l'ensenyament s'estenga el desànim i la indignació, i que s'estiguen organitzant en concentracions a les portes dels centres, tancades i manifestacions. Hi haurà gent que criticarà els mestres i professors, amb l'argument que no es poden queixar, que són uns privilegiats i que només protesten perquè es baixen el sou. "Funcionaris", diran amb menyspreu. En realitat, si la societat entenguera els motius profunds de la protesta, sortiria tothom a manifestar-se al costat dels docents.

És cert que una de les mesures contra les quals protesten és la baixada de sous, i potser aquesta és l'espurna inicial. Però l'incendi de la indignació va molt més enllà. O potser podríem dir molt més endins: a les entranyes de la història de la situació en què ens trobem. Per què quan les coses anaven bé, l'educació era la ventafocs dels pressupostos de la Generalitat? Per què en anys de bonança no s'ha acabat amb els barracons, no s'ha invertit en mitjans humans i materials per acabar amb el fracàs escolar? En canvi, ara, es retalla en allò que hauria de ser més essencial per a qualsevol ciutadà: l'educació i la sanitat.

La gent que contempla amb indiferència les reclamacions dels professors, hauria de pensar en allò que representen. ¿No és, potser, l'educació dels fills allò més important? Estic segur que el consens social en això és general. Doncs bé, les retallades de la Generalitat afectaran de manera directa i greu la qualitat d'aquesta educació. Menys professorat interí, i per tant menys professors per atendre l'alumnat, classes més nombroses, menys atenció als alumnes amb dificultats. Els professors reclamen pel seu salari i les seues condicions de treball, és cert. Però també és cert que estimen la seua feina, que valoren la importància de l'educació dels xiquets i els joves com un valor fonamental de la societat, i estan demanant que no es degrade. I això és en bé de tots.

No és només una qüestió de "funcionaris acomodats". En molts col·legis i instituts no poden pagar la calefacció, hi ha talls de llum, no arriben els diners per a pagar el menjador. Mentrestant, tenim un aeroport de Castelló sense avions, amb un director que cobra una milionada per no fer res, i una escultura inspirada en Carlos Fabra que costarà 300.000 €. Un veritable símbol d'on han anat a parar durant tots aquests anys els diners de tots: a una política d'aparador, de despeses immenses i immorals en grans esdeveniments i en obres faraòniques absurdes.

La protesta dels sectors educatius és una protesta per com han anat les coses al País Valencià en els darrers anys, contra els governants que han dilapidat els diners en Fórmula 1, Terra Mítica i altres bestieses. Estem en crisi, d'acord, però aquesta crisi té culpables i cal que paguen per la seua responsabilitat. Abans de retallar allò essencial, que dimitisquen o siguen jutjats per mala administració de fons públics els que s'han gastat els diners en ridiculeses inútils. I aquesta reclamació no és només dels treballadors de l'educació: ha de ser una demanda de tota la societat. Si és que encara ens queda un mínim de dignitat col·lectiva.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 818 (27 de gener de 2012)

"Els comediants", de Graham Greene

2012-01-22T12:30:00.000+01:00

De nou, Graham Greene m'ha enlluernat amb Els comediants (1966), una de les seues obres potser menys conegudes, que sense estar a l'alçada dels grans títols (El poder i la glòria o El fons de la qüestió, per exemple) ha aconseguit de nou allò tan difícil: entretindre'm i fer-me reflexionar. En la línia tan pròpia de Greene de situar les accions en llocs del planeta allunyats d'Europa i en conflicte, aquesta vegada ens trobem en l'Haití de la dictadura de François Duvalier. Gràcies a aquesta novel·la, he descobert moltes coses tant d'aquest dissortat país caribeny com de la crueltat d'aquell període, amb les figures dels Tonton Macoute (la policia secreta del règim) sempre omnipresents i atemorint la població. En efecte, Els comediants acompleix la funció de testimoni i de denúncia sense perjudici de l'acció i l'interés narratiu, fet que té molt de mèrit. I malgrat la perspectiva distanciadora, displicent, irònica i escèptica del narrador.

Amb tot, com sempre passa en Greene, malgrat el gran interés de l'anècdota sociopolítica (amb escenes impressionants, com la de l'enterrament interromput pels Tonton), va més enllà. A mesura que avança l'obra, guanya en gravetat i perd ironia. Prenen entitat personatges secundaris que actuen de contrapunt del narrador. Hi ha els Smith, un matrimoni nord-americà humanitarista, ingenu i vegetarià, inicialment humorístic però finalment carregats de coherència i humanitat. Hi ha el criat Joseph, que a partir d'una cerimònia vudú s'impica en un incipient grup de resistència armada, un grup impossible sense armes ni preparació. I hi ha sobretot el doctor Magiot, amb breus aparicions però que propicia la reflexió final del llibre, de la qual ja en vaig extraure fa uns dies un fragment. Malgrat els personatges, com Jones o el mateix narrador, que actuen com a "comediants" sense convicció, representant un paper, aquesta reflexió és una defensa del compromís, el compromís sociopolític però també com una actitud humana general.

En conclusíó, una novel·la absolutament recomanable, que he llegit en la traducció al català d'Eduard Feliu que va aparéixer el 1968 a la col·lecció "Zenit" de l'editorial Aymà.

Lloes, la paraula del poble

2012-01-16T17:00:00.000+01:00

Els amics de la Confraria de Sant Antoni Abat em van demanar enguany, com l'any passat, una petita col·laboració per al llibre que editen amb motiu d'aquesta ancestral festa que tant significa per a Benicarló. Avui que és el gran dia, la vespra de Sant Antoni, el dia de la foguera (tot i que pareix que la postposen per demà per la pluja), el reprodueixo ací perquè tots aquells que no tingueu el llibre el pogueu llegir. (Si voleu llegir el de l'any passat, el teniu ací)

El loero Paco Marzal dalt d'un carro el dia 16 de gener de 1980, dient la lloa del Mercat

Article publicat al llibre Festa i Fira de Sant Antoni Abat 2012

No sóc un especialista en cultura popular ni en antropologia, i per tant probablement diré moltes poques lligues. Però em fa l’efecte que la festa de Sant Antoni és una festa completa. Hi ha el foc, amb tot el que té d’ancestral i pagà. Hi ha la presència dels animals, com a homenatge a un dels pilars de la societat agrària tradicional. Hi ha la presència del poble al carrer, amb les desfilades de carros, una mena d’acte d’autoafirmació de les arrels col•lectives. Hi ha, no podia ser d’una altra manera, el component gastronòmic, amb les desitjades coques. I hi ha, i ací volia arribar, les lloes.

La paraula lloa (o loa) significa “lloança”. Sembla que s’originen en les lloances a Sant Antoni. La gent duia els animals a beneir i en passar davant el sant li dedicava uns versets. He llegit en algun lloc que aquest era un costum que s’estenia pel Maestrat i també per les Terres de l’Ebre catalanes i pel Matarranya aragonés, territoris tots ells amb els quals compartim tantes coses, entre d’altres la mateixa parla.

Tot i tenir un origen religiós, la lloa va anar derivant cap a la denúncia social, sempre amb un punt d’ironia. De demanar-li protecció al sant, es va passar a posar-li l’accent a aquelles coses de les quals ens havia de protegir: és a dir, la crua realitat. El nostre poble, la nostra cultura, ha tingut des de sempre una tendència al pragmatisme, a tocar de peus a terra. Per tant, si hem de demanar als sants que canvien les coses, anem a parlar d’allò que cal canviar, anem a parlar de la realitat del poble.

Evidentment, criticar la realitat no sempre ha estat permés ni tan fàcil com avui dia. Així, les lloes eren l’oportunitat que tenia la gent del poble de dir-los als poderosos a la cara quines coses no estaven bé. El to graciós, festiu, ajudava a dissimular la crítica, a fer-la més passadora. Les lloes de Sant Antoni venien a fer un paper subversiu, com el carnaval. Eren una excepció, una autorització passatgera perquè el poble pogués dir la seua sense conseqüències. La resta de l’any, muts i a la gàbia.

En realitat, tot i que ens ho pensem o ens ho volen fer creure, tampoc han canviat tant les coses. Perquè, ¿quantes oportunitats a l’any tenim de poder dir en públic als que governen allò que no fan bé? Amb l’al•licient que estan obligats a fer bona cara, perquè estan davant de tot el poble. Crec que les lloes, sobretot les que es reciten davant de l’Ajuntament, no han de fer honor al seu nom (no han de “lloar” ningú) sinó que han de ser crítiques, punyents, irreverents. Canya als que manen, que tardarem un any sencer en poder tornar-los a cantar les veritats.

D’altra banda, les lloes són una manifestació de la literatura oral tradicional. Ara no tant, però m’han contat que abans els loeros improvisaven moltes de les composicions. Això recorda altres creacions semblants, com les dels versaors valencians o els glosadors mallorquins, en el nostre àmbit pròxim; o la dels bertsolaris bascos. Aquest caràcter improvisat, efímer de les lloes, té la seua gràcia: cada any són noves, i no es conserven enlloc, cal gaudir del regal que representen en cada nova edició de la festa.

No sóc antropòleg, ho repeteixo. Però crec que les lloes són un patrimoni a conservar. Són una relíquia, una deixa de la manera d’expressar-se del nostre poble i la nostra cultura a través dels segles.

Silencis del passat

2012-01-11T16:13:00.000+01:00

Enric Lluch, Després del silenci, Benicarló, Onada Edicions, 2010 ("Narratives", 10). Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt 2010.

El punt de partida d'aquesta novel·la és un moment tan decisiu com la mort de la mare. Joan Queralt Font ("cinquanta-tres anys, solter", com ens el presenta repetidament el narrador) acaba de perdre la seua, i s'adona que la coneixia ben poc. Recorda com el seu pare va abandonar la llar quan ell era adolescent, després d'una aspra discussió amb el sogre, i després d'insinuar que la seua dona, Natàlia Font, no era filla d'ell. És arran d'aquest record que Joan Queralt comença a investigar sobre l'origen familiar de sa mare.

Per tant, la novel·la s'estructura sobre l'esquema de la recerca dels orígens del personatge. Amb la particularitat tècnica que la narració es desenvolupa en dos plans. D'una banda, la recerca de Joan Queralt, en el present. De l'altra, la història viscuda pel seu avi Mateu Font, situada en la dècada de 1930, en els anys previs a la guerra civil i a l'inici de l'esclat bèl·lic. De manera mil·limètrica i meticulosa, l'autor alterna els dos plans temporals que es complementen de manera impecable. Com és preceptiu en una novel·la d'aquestes característiques argumentals, el factor sorprenent és essencial. Amb una sàvia dosificació, i també sense escarafalls ni efectes especials, l'obra ens va oferint les peces que conformen el passat de la família Queralt Font, avançant en aquest doble pla temporal.

El passat familiar que el lector va descobrint se situa de manera ineludible en el context de la història recent del nostre país. És especialment interessant la manera com se'ns presenten els fets que van afectar l'avi Mateu tant a l'inici com després de la guerra civil. Sense judicis ideològics ni preses de partit prèvies, l'autor sap explicar-nos els abusos tant d'una banda com de l'altra, en una perspectiva honesta no gaire freqüent en les nostres lletres. Sense partidismes ni acusacions, hi apareixen tant els abusos i crims dels anarquistes com la revenja dels vencedors. I també se'ns mostra el tema de l'exili, de les doloroses separacions de famílies a causa dels conflictes del moment, en relació amb una història d'amor la veritat de la qual el protagonista haurà d'anar a buscar a Roma.

En resum, es tracta d'una novel·la digníssima, perfectament estructurada i treballada, que es llegeix amb interés no només per l'anècdota narrativa dels protagonistes sinó també per la manera com mostra els fets del passat històric. Cal afegir, finalment, que contribueix i no poc al bon regust que deixa la seua lectura el domini idiomàtic i la riquesa lingüística de què pot presumir Enric Lluch. És un veritable goig veure com escriu en una llengua flexible, rica però gens artificiosa, que sap conduir perfectament per als seus propòsits. Una lectura, ben cert, del tot recomanable.

Literatura de butxaca / 7

2012-01-07T19:22:00.000+01:00

"¿Us recordeu d'aquella nit que la senyora Smith m'acusà de marxista? [...] Tanmateix, la paraula 'marxista' ha arribat a desagradar-me. Massa sovint la fan servir per a descriure només un determinat pla econòmic. [...] Amb tot, el comunisme, estimat amic, és més que el marxisme, de la mateixa manera que el catolicisme (no oblideu que també vaig néixer catòlic) és més que la Cúria romana. [...] Tant els catòlics com els comunistes, tots plegats, han comès grans crims, però almenys no s'han plantat uns al costat dels altres, en la indiferència, com una societat constituïda. Més m'estimaria tenir-hi sang, a les mans, que no pas aigua, com Pilat. Us conec i us estimo força, i us escric aquesta carta amb tota cura, perquè potser que sigui la darrera avinentesa que tingui de comunicar-me amb vós. [...] Us prego (un truc a la porta em pot fer deixar inacabada aquesta frase; preneu-la, doncs, com la darrera voluntat d'un moribund) que, si heu abandonat una fe, no abandoneu tota fe. Sempre hi ha una alternativa a la fe que hem perdut. ¿O potser és la mateixa fe amb una altra disfressa?"

Graham Greene, Els comediants (1966), tercera part, capítol IV.

L'home que va matar Liberty Valance

2012-01-01T19:50:00.000+01:00

L'altre dia vaig veure una pel·lícula que m'arribava amb l'aurèola de "clàssic" però que jo, almenys conscientment, no havia vist mai: El hombre que mató a Liberty Valance, de John Ford. Es tracta d'un western de 1962 protagonitzat per dos grans actors del gènere, John Wayne i James Stewart. Ja sé que la meua opinió sobre obres tan consagrades té molt poc mèrit, però sense intenció de descobrir la sopa d'all em ve de gust explicar que em va agradar, i molt.

El personatge interpretat per Stewart, el senador Ransom Stoddard, arriba a la població de Shinbone per assistir a l'enterrament de Tom Doniphon (John Wayne). Com que la premsa li demana les raons per què persona tan il·lustre s'ha dignat donar l'adéu a un home anònim desconegut de tothom, Stoddard explica en un llarg flash-back la història que constitueix la pel·lícula. Explica com quan era un jove advocat arribat de l'Est al poble va intentar posar llei i ordre en la localitat per mitjans legals i pacífics, mentre que Doniphon li raonava que era només amb la força de les armes que es podia imposar l'autoritat. Amb el contrast entre aquestes dues opinions se'ns explica el trànsit cap a una societat democràtica. O siga, que no és una simple pel·lícula de l'Oest, sinó que planteja una reflexió sobre els fonaments de la societat nord-americana (i, per tant, també occidental).

Amb tot, amb la llei a la mà Stoddard no en tindrà prou per acabar amb l'amenaça i la barbàrie que representa el bandoler Liberty Valance (Lee Marvin). I serà gràcies a Doniphon i la seua antiga llei violenta però honesta que podrà salvar la vida i iniciar una fulgurant carrera política. Perquè és Doniphon, el personatge de John Wayne, el que representa els valors principals de la pel·lícula. Sembla que Ford vulga dir que en els fonaments de la societat tal com l'entenem hi ha una violència inevitable: perquè la llei triomfe (Stewart) cal l'acció del pistoler (Wayne). És una visió conservadora, però no ens equivoquem, aquí és plantejada sense reaccionarisme ni dogmatisme, i fins i tot amb certa melancolia. I és així com la reflexió pren validesa general i mereix ser tinguda en consideració.

Caldria parlar molt per a esgotar els suggeriments que m'ha plantejat el film: sobre els jocs de llums i ombres, sobre la figura de Hallie (Vera Miles), sobre el paper del periodista, fonamental per a aquesta lliçó d'història americana en miniatura que planteja Ford. Però em quedo amb el símbol del cactus florit, que pràcticament obre i tanca el film, relacionat amb el personatge de John Wayne. La flor més bella naix d'una planta àrida, el millor naix del pitjor. En aquest símbol hi ha, potser, el missatge essencial de la pel·lícula.

Paraules amb saó / 6: escampavia

2011-12-28T22:32:00.002+01:00

L'altre dia, de nou, em va passar que vaig emprar un mot que des de xicotet he sentit de manera constant, i la gent amb qui conversava va mostrar certa estranyesa. Val a dir que la lexicografia avala l'estupefacció dels meus interlocutors: la paraula escampavia no apareix en cap diccionari a l'ús, ni tan sols en el molt estimable Vocabulari de cruïlla que altres vegades he esmentat. Dic mentida: escampavia apareix a l'Alcover-Moll, però amb un sentit molt diferent del que jo utilitzo (es refereix a un tipus d'embarcació de vela).

Una escampavia és una gran estesa de coses, un desordre; seria l'acció i efecte d'escampar. És a dir, una mena de sinònim de escampada, però potser més expressiu. Era un clàssic sentir a ma mare dir-nos: "Quina escampavia que heu fet, feu el favor d'arreplegar!", per exemple. Sempre relaciono aquesta paraula amb desordre caòtic, un conjunt de coses que cal endreçar: "Tinc una escampavia de coses damunt de l'escriptori que no m'aclarixo".

Tinc seriosos dubtes sobre l'abast territorial d'aquest mot. A mi em fa l'efecte que a Benicarló, almenys, és d'ús comú. No sé si ho és en d'altres poblacions de la comarca o del domini lingüístic.

Criatura febril

2011-12-13T23:53:00.000+01:00

La gent que ha engegat en les darreres setmanes o mesos l'aventura de l'Ateneu Cultural de Benicarló estan duent a terme iniciatives sovintejades i atractives. Compten a més amb una envejable creativitat a l'hora d'organitzar les activitats, i amb l'al·licient de tenir un local propi (al carrer sant Jaume). Dimecres dia 7 van acollir en aquest espai un acte que, en una situació normal, hauria d'omplir tot l'auditori. Olga Suàrez i Miquel Pujadó van presentar l'espectacle Criatura febril. Tot un luxe, ja us ho dic ara.

L'espectacle consistia en "poemes de sexe i de tendresa" d'Estellés, dits per Olga, salpebrats o imbricats amb cançons diverses interpretades per Pujadó. No es tractava només de cançons d'ell mateix (alguna n'hi havia, també), sinó de cantautors de la bona, magnífica tradició amb què ja comptem: Llach, Pau Riba, Ovidi, Serrat, Raimon, i més enllà encara, Brassens o Moustaki. Magnífiques versions les que ens va oferir. L'artista de Terrassa va mostrar a més la seua faceta irònica i divertida en els comentaris a cada cançó-poema.

Cal treure's el barret davant de l'extraordinària sensibilitat amb què Olga Suàrez va saber trobar els lligams entre poemes i cançons. Semblava en algun cas que hagueren estat escrits per la mateixa mà, que formaren part de la mateixa obra, que la lletra de la cançó i el poema es retroalimentaren mútuament, que es complementaren, que s'explicaren l'un a l'altre. Com si no hi hagués solució de continuïtat entre ells. Un prodigi que ja havien sabut crear amb l'anterior espectacle que van fer junts, Un entre tants: el verí d'Estellés, en què unien poemes de Vicent amb cançons (en aquell cas sí) només de Pujadó.

Què cal dir de la veu i la dicció poètica d'Olga? Ja ens té acostumats, mal acostumats, a sentir-la recitar en els actes de Rodonors Invictes amb calidesa, amb l'expressivitat justa, amb energia, fins i tot amb ira. En aquest cas, ho va fer amb erotisme, com el tema reclamava, amb la dosi exacta, sense excessos i amb molt de sentiment. Ja ho va dir Pujadó: Estellés ha trobat la seua veu.

En resum, una veritable delicatessen poètica i musical; si la veiérem representant-se a Barcelona pensaríem amb enveja que a Benicarló no hi ha actes d'aquesta alçada. I sí, ja veieu, a Benicarló s'ha estrenat, i d'aquesta manera tan senzilla i entregada, amb la humilitat d'un Pujadó que va venir de Terrassa a posta. Això hauria emocionat Estellés, ell que entenia tan bé què és ser de poble, del poble. Sembla que Suàrez i Pujadó, Miquel i Olga, li han trobat gust a això de mesclar poemes i cançons. Es nota que s'hi troben a gust, i saben transmetre-ho a la gent. O siga que esperem seguir sent tan afortunats de poder tornar-los a escoltar.

Exiliats ahir i ara

2011-12-08T23:27:00.001+01:00

Ahir va tenir lloc l'estrena de l'espectacle Criatura febril, d'Olga Suàrez i Miquel Pujadó, a l'Ateneu Cultural de Benicarló. Una experiència del tot recomanable, magnífica, un plaer estètic de primer ordre. Ja en parlaré més extensament un altre dia. Avui només volia fer sortir en aquest bloc un text que s'hi va llegir. Es tracta d'un fragment d'una carta que Joan Fuster va escriure a Agustí Bartra el 1950. La vigència dels mots fusterians és impactant, i es troba molt relacionada amb la idea que es trobava a l'origen d'aquests "Exilis".

Sueca, 21 d'octubre de 1950

Benvolgut amic Bartra:

No sé com dir-vos el meu agraïment pels vostres bons mots, ni l'alegria que he sentit en rebre'ls. És tan consolador, que arribe alguna vegada un ressò càlid, una veu companya, fins aquest erm en què vivim! Jo he dit molt sovint que potser no es trobaria un esperit més semblant al d'un valencià catalanista que el d'un català exiliat. Àdhuc pense, en les estones de desencoratjament, que encara som nosaltres més exiliats que no vosaltres, o, si voleu, que el nostre "exili" és més dolorós que el vostre. Sentir-se exiliats en la mateixa pàtria! Sentir com ens senten exiliats els compatriotes! Vosaltres, sens dubte, viviu servant al cor una imatge preciosa de la pàtria, aqueixa Catalunya ideal que l'esperança i la fe us mantenen intacta; però nosaltres... Nosaltres no sabem defugir una comparança imnmediata entre allò pel que lluitem i una realitat sorda, apàtica, amarga. Perquè si almenys tinguéssem enemics! Però no; a València els valencianistes no ens mereixem ni això, segons sembla; només una buidor angoixosa, només la indiferència radical, només el gest compassiu dels qui, si s'adonen de nosaltres, comenten: "Quina manera de perdre el temps!". Cal molta il·lusió, molta passió, per superar les crisis a què estem abocats. Anem passant-les a força d'esperança sobretot. Una esperança desesperada, en ocasions. I pensant evangèlicament que, qui perd el seu temps, el guanyarà. Aquests anys de desolació i de fosca han sorprés València en un moment delicadíssim de la seua història (...). Avui, l'allau de la castellanització no troba obstacles ni tan sols en les llars dels valencianistes, i afegiu a açò una esterilitat cultural (...) però sabeu la tragèdia que significa saber-se rent i veure que ningú no es digna a aprofitar-lo? (...)

Però cal posar fi a aquest devessall de lamentacions. L'important és, en resum, que el foc no s'ha apagat. I que els instants de desencoratjament alternen amb uns altres de confiança cega i absurda. Que fràgil que és tot açò, no? Però no hi ha res més. (...) Pense si en aquest món que vivim (...) no caldrà revisar les aprensions intel·lectualistes de què estem constituïts (aprensions en el sentit d'escrúpols, de recels). En altres paraules: si la poesia no serà la solució. I no parle ara com un senyor que escriu versos i que "agrana per a casa". La poesia i la seua arrel mística. (...) Un retorn al cristianisme? No sé. Em malfie dels retorns. Potser sí una recuperació d'aquelles forces que, en un temps, feren del cristianisme una forma essencial d'humanitat (...)

I res més per avui.

Ben vostre,

Joan Fuster

Rossell i Moustaki

2011-12-06T20:55:00.001+01:00

És poc freqüent que un programa de televisió m'emocione. El més normal és que els impactes estètics i sentimentals m'arriben gràcies a la literatura o el cinema, i també la música. Ahir, però, em va passar veient el programa El convidat d'Albert Om, a TV3. No és la primera vegada que aquest programa m'interessa o m'impacta; recordo aquesta temporada el capítol dedicat a la monja Teresa Forcades, que recomano vivament. Però en aquest cas no fou simplement interessant, sinó que poguérem veure una escena de bellíssima emoció.

La protagonista d'aquesta edició era la cantant Marina Rossell. L'artista catalana ha enllestit recentment un disc de versions de Georges Moustaki, i volia presentar-li'n alguna personalment. Rossell i el cantat francés han mantingut al llarg dels anys una estreta relació d'amistat i sembla ser que en algun moment han estat amants, però ara Moustaki es troba molt malalt amb un enfisema pulmonar. Rossell i Om el van visitar a la seua casa de París.

Ja era emotiu veure la manera com se saludaven els dos artistes. La manera com Om va conduir l'escena em va semblar d'una discreció i una delicadesa admirables. L'espectador podia sentir els sentiments que experimentaven aquelles dues persones, tan unides i que tanmateix eren conscients que tot està arribant a la fi. Però el moment a què feia referència al principi es va produir quan Marina va interpretar la versió que ha fet de "El metec", una mítica i vella cançó de Moustaki.

Jo no conec gairebé Moustaki, i "El metec" em sona només molt vagament, però eixe moment televisiu em va semblar d'una gran força. L'antiga amiga oferia al vell quasi moribund el millor tribut que li podia donar: la seua pròpia música, en una altra llengua. Li estava oferint la immortalitat. Era un instant de donació, d'amor absolut allò que estaven gravant les càmeres. Un comiat, una declaració d'amor en forma de cançó. Un acte senzill però prenyat de sentiments. I el millor era que l'espectador podia copsar aquests sentiments.

Avui he escoltat diverses vegades Moustaki, i en concret "Le metéque".

Fent gran el país petit

2011-11-29T21:48:00.001+01:00

Cada dia em sembla més important la unitat cultural que mantenim les terres del Maestrat i els Ports amb les Terres de l'Ebre catalanes. No em refereixo només al fet que existeixen nombrosos vincles que ens uneixen: lingüístics, folklòrics, religiosos... Això ja ho dono com a cosa sabuda. Vull dir que mantindre viva la consciència d'allò que ens uneix és fonamental no només perquè els habitants d'aquestes terres no perdem les arrels, sinó també perquè trenquem les barreres imposades que l'actual divisió autonòmica està establint.

No abunden les iniciatives que tracten de reforçar la identitat d'aquest territori, però a pesar de tot hi són i van fent forat. Els passats dies 23, 24 i 25 va tindre lloc el III Congrés de Cultura i Territori a les comarques de la Diòcesi de Tortosa. Es tracta d'unes jornades que organitzen conjuntament la Universitat Jaume I i la Universitat Rovira i Virgili. Sí, una col·laboració a banda i banda del Sénia. Se celebren amb una periodicitat quinquennal: la primera edició va tenir lloc a Benicarló fa deu anys, i en aquesta ocasió s'ha traslladat a Vinaròs.

Tot i el nom, no són unes jornades eclesials, sinó que prenen el nom de la diòcesi com l'única entitat actual que manté els lligams entre els pobles del nord valencià i el sud català. La divisió eclesiàstica en diòcesis és ancestral, es remunta als primers segles de la cristianització del territori, i per tant es basa en criteris d'unitat cultural molt profunds. Per això l'actual diòcesi de Tortosa reconeix la interrelació de comarques amb una llarguíssima història comuna que les administracions actuals no tenen en compte. És el territori de l'antiga Ilercavònia ibera.

El Congrés esmentat va aplegar quatre ponències i dotzenes de comunicacions d'estudiosos d'arreu que se centraven en els més diversos aspectes d'aquesta terra de frontera. Botànica, llengua, religiositat popular, literatura, història, cultura popular i tradicional, heràldica, patrimoni, arquitectura. Un programa completíssim, molt variat, com sol passar en aquesta mena d'actes acadèmics. Tot plegat, un enorme conjunt d'aportacions que no només avancen en el coneixement aprofundit del territori. També contribueixen a reforçar els vincles, a entendre com s'il·lumina la comprensió de nosaltres mateixos i el nostre context cultural, històric i científic quan el posem en el context adequat de les terres al nord i al sud del Sénia.

Un gran encert i un gran èxit, en definitiva, del qual cal felicitar els organitzadors. Aquesta mena d'iniciatives són les que serveixen per a establir les línies que unisquen dues terres marginades per llurs respectives administracions que es retroben en el passat comú per a construir, tant de bo, un futur compartit.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 811 (2 de desembre de 2011)

Parlar i governar

2011-11-04T16:09:00.001+01:00

L'altre dia vaig veure El discurs del rei, una de les pel·lícules que ha rebut més reconeixements enguany. Narra, com la majoria deveu saber, els problemes que va tenir el rei anglés Jordi VI (pare d'Isabel II, la reina actual) per a parlar en públic, ja que era tartamut. I això en uns moments tan decisius com les vespres de la segona guerra mundial.

Una de les coses que més em van agradar del film, a banda de les magnífiques interpretacions dels protagonistes (Colin Firth i Geoffrey Rush), era la manera com reflectia la importància de la paraula en el govern dels pobles. El personatge del monarca, en més d'una ocasió, exclama: "Com he de ser rei, si no sé ni parlar?". Al llarg de la narració es percep la importància que els mitjans de masses, i en concret la ràdio, ja anaven prenent en la dècada de 1930. Era essencial que un cap d'estat pogués parlar al seu poble amb dignitat.

Els grecs i llatins ja sabien que l'oratòria era un pilar essencial per al govern de la polis. Al llarg de la història, la majoria dels grans líders han estat grans oradors: saber parlar en públic, saber argumentar i contraargumentar amb convenciment, tenir la capacitat d'arribar als oients o governats, ha estat essencial per a assumir responsabilitats col·lectives. Parlar bé ha estat sempre una condició ineludible per a ser un bon governant. Potser perquè un bon parlar reflecteix un cap ben amoblat. Parlar bé vol dir tenir idees i capacitat per a transmetre-les, i per tant creença en les pròpies posicions, coherència.

Dissortadament, en la pràctica política actual, l'oratòria sembla ser un valor a la baixa. Només cal escoltar els polítics. Discursos buits, mancats de propostes, sense nervi, sense fibra, descafeïnats. Discursos escrits per a guanyar eleccions, dissenyats per assessors. Ddespolititzats. Heu sentit Zapatero o Rajoy, que sembla que serà llur successor? No es pot dir que cap dels dos siga un prodigi de fluïdesa verbal, de brillantor oratòria. A més, no entenen la paraula com l'art de comunicar, sinó com una manera d'atraure electors, una mera tècnica publicitària. És a dir, una enganyifa.

Si ens referim al nivell local, la situació és encara més desoladora. Cal parlar de l'oratòria del senyor alcalde? I els regidors, saben fer discursos amb contingut? Sembla mentida que la gent que ens representa donen una imatge expressiva tan pobra, no sàpiguen elaborar en públic un mínim discurs coherent amb correcció.

Cada cop es dóna menys importància a la paraula, efectivament. Segurament aquesta és només una de les manifestacions de la devaluació política actual. Uns polítics que no saben parlar, no haurien de meréixer la confiança dels ciutadans.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 807 (4 de novembre de 2011)

Paraules amb saó / 5 : estopenc

2011-10-26T23:35:00.000+02:00

M'ha sorprés, com tantes vegades em passa quan consulto una paraula al diccionari, trobar estopenc al DIEC, el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Hi és, en efecte, i la defineix com "Tou, flonjo, com l'estopa"; i posa un exemple relatiu a uns cabells estopencs per l'aigua de la mar. En canvi, aquest no és el sentit amb el qual jo sempre he emprat aquesta paraula.

En el meu parlar, el tortosí del Maestrat, estopenc és un mot molt viu, tot i que gairebé mai el trobem escrit ni el sentim en els mitjans de comunicació. Però l'emprem sobretot en l'àmbit gastronòmic: és el menjar, allò que pot tenir qualitat d'estopenc. És un menjar sec, difícil d'empassar, com l'estopa, precisament. "Este pa està estopenc, no es pot engolir."

L'Alcover-Moll sí que recull aquesta accepció: "Que sembla estopa". I un dels exemples documentats és: "Una miqueta estopenca la perdiu".

A mi em pareix una paraula fantàstica, la trobo molt expressiva, gairebé onomatopeica. Dic "estopenc", i gairebé sento aquesta sensació a la boca. És de les meues preferides.

En la mort d'un jove

2011-10-17T22:30:00.003+02:00

Avui han enterrat un jove de Vinaròs, Rodri, que va morir dissabte d'una estranya dolència cardíaca. Fins l'any passat havia estat estudiant a l'institut on treballo. Jo mateix el vaig tenir a l'aula fa dos cursos, quan cursava 1r de batxillerat. Ha mort als 18 anys.

No cal dir com resulta de colpidora la mort d'una persona tan jove. En un moment que totes les potències vitals estan per estrenar i a punt, quan el cos és pura vida. És una paradoxa cruel, i tots els que estàvem a l'enterrament ho sentíem.

L'any 1895, Joan Maragall va escriure un poema dedicat a la mort d'un xicot de 21 anys. També era a l'octubre. És, per a mi, un dels textos més bells d'aquest poeta. Servisca de trist homenatge a Rodri, ara que tota paraula meua sembla buida.

EN LA MORT D'UN JOVE

Te'n vas anar amb aquell ponent dolcíssim...
Caigueres, lluitador, al marxar a la lluita.
Somreies a la força dels teus muscles
i glaties per guerres i corones,
i tot de cop t'has esllanguit per terra
amb els ulls admirats...

Ai, la Mort, i que n'ets d'embellidora!
Aquell teu primer vel, quan el llançares
damunt de l'hèroe en flor, tots somriguérem
sota els plors estroncats, que una serena
va començar a regnar en el pit i el rostre
del moribund. L'alè anava i venia
suaument emperesit, fins que esperàrem...
I no tornà... Llavors esclataven
més alts els plors del Cel... Ell ja no hi era...
Pro a fora, al camp, era un ponent dolcíssim...

Octubre 1895

El magma de la memòria

2011-10-13T15:54:00.000+02:00

Garcia Grau, Manel - Pallarés, Vicent, El magma silenciós, Benicarló, Onada Edicions, 2011 ("La Feram", 4).

L'any 2006, pocs mesos abans del seu traspàs, Manel Garcia Grau estava a punt de publicar la seua primera incursió en la narrativa juvenil, Davall del cel (Perifèric Edicions). Satisfet amb el resultat, va començar a idear un altre projecte. Però l'avenç de la malaltia va fer que proposés a Vicent Pallarés d'escriure-la a quatre mans, com aquest explica al pròleg. Amb tot, la mort de Garcia Grau pocs mesos després va impedir-ho. Han hagut de passar cinc anys perquè, a partir del material previ de partida proporcionat per Garcia Grau, Pallarés donés forma a la novel·la, que manté el títol que havia ideat l'autor benicarlando.

El projecte de Garcia Grau, explica Pallarés, girava sobre dos centres d'interés: les agressions urbanístiques al territori, i la reivindicació de la memòria històrica. I sobre aquests dos eixos va inventar-se uns personatges i una trama que, a mesura que avança, dóna més prioritat al segon dels elements. La novel·la comença quan, en les obres d'una autovia que està causant greus destrosses mediambientals, apareixen unes restes humanes que semblen pertànyer a una fossa comuna del temps de la guerra civil. Dos joves que protestaven contra les obres, anomenats Marcel Gràcia i Víctor Planelles -noms que juguen amb els dels dos autors-, es fan amb una caçadora d'aviador que conté uns objectes personals.

A causa d'una malaltia de Marcel, serà Víctor qui durà endavant la investigació, amb l'ajuda de la seua amiga Francina, per a esbrinar qui foren aquell aviador i la dona que apareix en la fotografia que guardava a la butxaca. Això els portarà a conéixer una història d'amor i de mort que tingué lloc més de seixanta anys enrere. Alhora, també descobriran que aquelles ferides, per molt que es vulguen amagar, no estan tancades o ho estan en fals, perquè troben encara les pors i els prejudicis que han mantingut el silenci al llarg de tants anys. I descobreixen que el responsable d'aquells assassinats té descendents encara molt poderosos.

Pallarés té l'habilitat de construir una novel·la juvenil a partir de temes molt greus, sense caure en un to de buida transcendència. Ho fa amanint la investigació dels joves protagonistes amb anècdotes i converses de llur mútua relació que ajuden que els presumiblement joves lectors puguen pair bé una novel·la que en el fons planteja unes reflexions ètiques profundes. Alhora, aquestes reflexions fan que siga perfectament assumible per un públic adult que, com bé ha dit Vicent Usó, hi pot reconéixer les preocupacions que caracteritzaven l'obra i la figura de Garcia Grau.

La memòria, ve a dir la novel·la, és quelcom que no es pot ocultar, perquè acaba aflorant a la superfície com el magma. Segurament és per això que, en un àmbit més personal, Vicent Pallarés fa un tribut amb El magma silenciós a la memòria de Manel Garcia Grau, que segueix activa, subterrània, com passa amb els grans escriptors i les grans persones.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 804 (14 d'octubre de 2011)

Literatura de butxaca / 6

2011-10-09T20:59:00.002+02:00

"Una novel·la! Però com s'escrivia una novel·la? No semblava gaire complicat. Ja n'havia provat d'escriure, de novel·les, però sempre havia acabat escrivint reportatges. Com a lector, tenia un gust especial amb les novel·les que llegia. Hi havia històries de més de dues-centes pàgines i novel·les. Una novel·la havia de construir una imatge visual que la justifiqués. Les històries sense aquesta imatge visual no eren novel·les, eren reportatges periodístics o treballs historiogràfics o assajos. (...)

Tenia escrites dues històries de més de dues-centes pàgines, però mai no havia trobat la imatge que les justifiqués de la manera exacta i rotunda que una rosa dóna sentit a un roser. En altres paraules. Havia cavat la terra, havia sembrat una llavor i havia fet créixer la mata d'un roser, però havia fracassat a l'hora de fer que produís una flor."

Joan Pons, La casa de gel, caps. 104-105

L'illa de les veritats

2011-09-22T19:29:00.000+02:00

Flavia Company, L'illa de l'última veritat, Barcelona, Proa, 2010 ("A Tot Vent", 529).

Confesso que no havia llegit res de Flavia Company, i que només en tenia vagues referències. Però després de llegir L'illa de l'última veritat, la darrera novel·la en català que ha publicat, no em disgustaria gens llegir-ne d'altres. L'obra, breu i de lectura fàcil i agradable, no amaga les cartes: s'inscriu en la tradició de la novel·la d'aventures diguem-ne "marítimes" (pirates, nàufrags, illes desertes), i hi podem trobar ecos des de Robinson Crusoe fins a Stevenson. Però sobretot de Joseph Conrad. No descobreixo res, em sembla, i la mateixa autora, crec, s'immergeix en aquest gènere a gust, amb voluptuositat de lectora que pot rendir un tribut a tantes lectures aventureres.

La narradora és la Phoebe Westore, amant del doctor Matthew Prendel a qui aquest, a punt de morir, va confiar el secret del que li passà durant els cinc que havia estat desaparegut. Prendel fou víctima d'un atac pirata a bord del seu veler en aigües del golf de Guinea, i després de tres dies nadant per l'Atlàntic va fer cap a una illa inexistent per als mapes, on fou salvat per Nelson Souza, un dels pirates esdevingut ara fugitiu dels seus companys. Souza, però, s'imposa com a figura dominant pel fet de tenir armes, i converteix Prendel en una mena de presoner: li prohibeix fer res per a escapar de l'illa, i també penetrar en la part de l'illa on ell viu. Prendel, però, en aquestes circumstàncies extremes, intentarà descobrir el perquè d'aquella actitud.

L'aventura és, en el fons, una excusa per a pouar en el fons de les conductes i els sentiments humans. La situació de dos homes tot sols en una illa, incomunicats entre ells, recorda La pell freda d'Albert Sánchez Piñol i, com en aquesta novel·la, propicia la reflexió sobre la condició humana. Seria allò que els existencialistes anomenaven una "situació límit" que permet enfrontar-se a la veritat de les coses.

Així, la novel·la planteja temes com la violència en les relacions humanes, la solitud i la incomunicació, la voluntat de supervivència. I especialment sobre la possibilitat de canviar de vida i sobre fins a quin punt podem conéixer els altres. I no puc dir més perquè això està relacionat amb el sorprenent desenllaç, la darrera veritat que el títol anuncia i que la narradora descobrirà a l'epíleg. Un d'aquells finals que obliguen a rellegir tot el llibre des de la nova òptica revelada.

En definitiva, una novel·la que dosifica a la perfecció l'aventura amb la reflexió, i que mostra un gran tremp de narradora, una gran capacitat per a embolcallar i sorprendre el lector en la història creada.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 801 (25 de setembre de 2011)

Paraules amb saó / 4: birbar

2011-09-16T23:12:00.001+02:00

El fet de recordar fa uns dies la paraula esmondar, em va fer caure en el compte de moltes paraules que formen part del meu bagatge personal i familiar d'origen llaurador, i que ara sento a poca gent que no siga del ram. És cert que formen part del lèxic específic d'una professió, però també ho és que abans les tasques que anomenen formaven part de la quotidianitat del nostre poble i país.

El cas és que tinc guardades en la recàmera unes quantes paraules precioses relacionades amb el treball del camp. Com per exemple, birbar. Aquesta no és una paraula tan estranya, i en realitat apareix en tots els diccionaris, però jo m'he vist en l'obligació d'explicar-ne el significat en més d'una ocasió. Segons el DIEC, birbar és "Arrencar les males herbes (dels sembrats)". Bàsicament, amb una aixada, o almenys aquest és l'ús que jo sempre he sentit, no ho he sentit aplicat a arrencar herbes amb les mans.

Segons el diccionari Alcover-Moll, es diu a tot el català occidental, des del Pallars fins a Alacant, i també al Camp de Tarragona (que té molts punts de contacte lèxics amb l'occidental: diuen "xiquet" i "bajoca" en compte de "nen" i "mongeta", que és el que els tocaria en teoria). Aquest diccionari també recull un refrany que situa al Baix Maestrat: "Lo que no es birba en febrer, es queda tot l'any per fer". Jo no el coneixia.

Literatura de butxaca / 5

2011-09-10T17:06:00.000+02:00

"I així es va escaure que no va optar per la música ni la poesia [...]. O tal vegada se'n va abstenir i prou, fidel a la seva idea que en el menyspreu de l'ambició es troba un dels principis essencials de la felicitat a la terra. ¿No és possible, en efecte, que si un tipus elevat de geni ha de ser ambiciós per força, el més elevat hagi de ser per damunt del que es denomina ambició? ¿I no pot ser que, en conseqüència, molts homes de bon tros més grans que Milton s'hagin acontentat a restar 'muts i sense glòria'? Crec que el món no ha vist mai -i que no la veurà, si no és per una sèrie d'accidents que empenyi el tipus espiritual més noble a un esforç desagradable- la màxima plenitud de l'execució triomfant, en els dominis més excelsos de l'art, de què la naturalesa humana és perfectament capaç."

Edgar Allan Poe, "El domini d'Arnheim" (1847), dins Tots els contes. Volum II, Columna.

Lamparetes, d'Antònia Font

2011-09-06T23:39:00.000+02:00

He de confessar que, des que vaig descobrir Antònia Font, aquest grup mallorquí em té subjugat. Aleshores havien publicat ja feia un cert temps Taxi (2004), el disc que per molts crítics és el millor de la seua trajectòria. Aquell món d'astronautes, robots, extraterrestres i viatges espacials em va sorprendre i captivar, i llavors vaig immergir-me en la resta de la seua discografia, sobretot Alegria (2002). Poc després de conéixer-los van publicar Batiscafo Katiuskas (2006). Vaig tenir una autèntica febre Antònia Font que m'ha durat uns quants anys.

Han estat uns quants anys sense publicar res de nou, només un disc recopilatori que, com no podia ser d'una altra manera, era sorprenent, perquè feia versions amb orquestra simfònica dels seus temes (Coser i cantar, 2007). Ara han tornat amb Lamparetes, un disc amb el qual, una altra vegada, es reinventen a ells mateixos. El primer que sorprén es veure que les lletres no són tan absurdes com solien ser-ho. Això, personalment, no em va servir d'al·licient a l'inici. Justament una de les virtuts millors del grup són les seues lletres, algunes naïf, altres que semblen fetes amb l'escriptura automàtica dels surrealistes, moltes divertides. Però aquesta vegada volien transitar territoris més comprensibles, i en tenien tot el dret. I ho han fet sense deixar de tenir personalitat pròpia. Joan Miquel Oliver, ni volent, pot escriure lletres convencionals.

El disc és magnífic, tot un encert per al meu gust, i crec que està a l'alçada dels millors discos del grup, que per a mi són Alegria i Taxi. L'inici és fulgurant, amb "Me sobren paraules", un homenatge al joc amb les paraules, al gaudi infantil amb el llenguatge, sobre un fons de cors impressionant i una melodia que enganxa. El disc segueix després una certa voluntat conceptual, com sol ser habitual en ells: cançons sense solució de continuïtat i recurrències temàtiques. En aquest cas, predomina el tema dels pioners, de l'atracció per l'aventura (mitificada) en geografies exòtiques.

Així, viatgem a l'oest a "Abraham Lincoln" i "Clint Eastwood"; aquest, un dels cims del disc, amb la veu de Pau Debon gairebé recitant en un to que recorda "Astronauta rimador" (una altra mítica cançó del grup). Altres cançons ens remeten a les regions àrtiques, com "Pioners", "Boreal" i -una de les meues preferides- "Icebergs i guèisers". Em recorden, no sé, Jack London, Joseph Conrad. En aquestes composicions predomina la descripció d'ambients, i aquesta és la gran novetat a què feia referència adés.

Hi ha un altre grup de cançons que contrasta amb aquestes, i que en comptes d'anar a regions llunyanes es focalitzen sobre temes balears: de manera satírica, com en la divertida "Islas Baleares" (impagable la psicofonia final); la bellíssima, musicalment preciosa “Es far de SesSalines”; o “Sospitosos”, la cançó que tanca de manera juganera el disc, abans d'una instrumental magnífica. Hi ha, per tant, dospols extrems: les geografies més allunyades i la més propera, la mallorquina. En pocsdiscos d’Antònia Font trobem tantes referències balears com en aquest.

Un disc completíssim, tant en la música, que sovint vuitanteja, com en les lletres. Un dels millors discos en català de l'any, i això que hi ha també els de Manel i Obrint Pas. Afortunada competència de qualitat i d'estils diversos, enguany.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 799 (9 de setembre de 2011)

La Regenta

2011-08-31T18:35:00.001+02:00

Els clàssics solen ser obres molt anomenades però molt poc llegides. Amb tot, poden proporcionar moltes satisfaccions, si les llegim sense gaires prejudicis i com a objectes de gaudi, com ja vaig comentar en una altra ocasió. És a dir, perdent-los una mica el respecte. Recordo que fa anys em va passar amb el Quixot, un llibre que molta gent considera intocable i amb el qual m'ho vaig passar molt bé. I ara m'ha passat amb un altre clàssic de la literatura espanyola, La Regenta de Leopoldo Alas "Clarín".

La relació de la trama de La Regenta amb altres novel·les importants del segle XIX, com Madame Bovary o Anna Karenina, és evident: el tema de la dona insatisfeta amb el seu matrimoni que esdevé adúltera, un tòpic novel·lístic d'aquell període. Però a diferència de Flaubert o Tolstoi, Alas incideix menys en l'adulteri que en el camí que hi condueix i sobretot en l'entorn social de l'acció. De fet, Ana Ozores no serà infidel al seu marit fins als darrers capítols de l'obra. Les semblances d'Ana amb Emma Bovary són més que evidents, però la primera mostra una ànsia d'evasió de la vida provinciana menys literària que la segona, i sobretot es diferencia per una voluntat de misticisme, per una presència de la religiositat que condiciona tant el personatge com l'acció. En certa manera, podríem dir que Ana és menys frívola que Emma.

Al fil d'això, és precisament un canonge, el Magistral don Fermín de Pas, la clau de volta de l'obra, i per a mi la creació més completa, elaborada i immortal de Clarín. I precisament el personatge que aporta la principal diferència de La Regenta respecte a altres novel·les de tema similar: la fusió o la relació entre erotisme i religió, entre sensualitat i misticisme. Fermín vol establir, des que a l'inici de la novel·la esdevé confessor d'Ana, una "germanor de l'ànima" amb ella, una relació purament espiritual i idealista. A mesura que avança l'acció, però, el lector s'adona, fins i tot més clarament que el propi personatge, que es tracta d'una passió amorosa. El Magistral dominat per una gelosia salvatge i un afany de possessió espiritual (no física, almenys conscientment) dóna algunes escenes memorables, d'aquelles que fan gran un personatge de novel·la. Un personatge que, cal no oblidar-ho, no és tampoc positiu (si bé, curiosament, és un dels pocs que no rep un judici sever per part del narrador omniscient): enormement ambiciós, ben poc espiritual, simoníac, controlador del dòcil bisbe, dominat per la seua mare l'avariciosa doña Paula -un personatge secundari magnífic, dels molts que poblen la novel·la.

L'altre vèrtex del triangle és Álvaro Mesía, qui finalment esdevindrà amant d'Ana Ozores després d'un llarg setge, però que no té l'entitat literària de Fermín. Més aviat és el prototip de don Juan, un home mediocre en la seua sensualitat, egoisme i materialisme. Però, al capdavall, l'irònic personatge triomfador en un final tràgic i pessimista. L'home d'Ana, don Víctor Quintanar, és un home desapassionat i voluble que, en canvi, cap al final de l'obra pren entitat i complexitat humanes; més que Charles Bovary, val a dir-ho.

A banda dels personatges principals, La Regenta es caracteritza per la importància que concedeix al medi social, delatant certa influència del naturalisme d'Émile Zola. Vetusta (una transposició d'Oviedo), paradigma literari de la vida provinciana de l'Espanya de la Restauració, és retratada amb profunditat, amb una gran galeria de personatges secundaris dibuixats de manera brillant i també, per què no dir-ho, irònica i cruel. Clarín hi critica la hipocresia, la mediocritat, la falsa erudició, els prejudicis socials, les relacions entre les classes altes provincianes, la vivència buida de la religiositat. I du a terme aquesta crítica amb mordacitat, de manera que en molts passatges la novel·la té un estil humorístic i satíric que, francament, no m'esperava. Aquest protagonisme que l'autor atorga a l'entorn social, a la descripció de personatges i ambients (a mig camí entre el naturalisme, el costumisme i una actitud crítica i liberal), és la principal causa que, en el primer volum, l'acció pràcticament siga nul·la: mitja novel·la per a tres dies d'acció, quelcom que, en certa manera, m'ha semblat molt moderna. Pràcticament tota l'acció té lloc en el segon volum, que abraça tres anys.

Certament, ha estat una lectura absolutament gratificant, una d'aquelles que et pren per la complexitat del món que aconsegueixen crear en el lector. Les sensacions i suggerències que m'ha suscitat són moltes, però en prescindeixo per la sensació d'estar dient obvietats sobre una novel·la sobre la qual, evidentment, veus expertes hauran fet aportacions molt més interessant que les meues. Però quede ací constància de la meua modesta admiració de lector.

100 anys de Valor

2011-08-22T23:59:00.001+02:00

Avui fa cent anys, el 22 d'agost de 1911, Enric Valor naixia a Castalla. En ocasió d'aquesta efemèride, l'anomenada blogosfera ha organitzat un homenatge en xarxa a la seua figura. Des d'aquests exilis, vull afegir-me, encara que siga a darrera hora, a la iniciativa, tot recuperant les impressions que l'obra de Valor van produir en mi quan era jove.

Vaig començar a estudiar filologia l'any 1990. Aleshores, al Col·legi Universitari de Castelló (embrió de la Universitat Jaume I), els tres primers anys de totes les filologies eren comuns, i jo encara no sabia quina triaria quan fes quart. Pensava, ai de mi, que estudiaria filologia anglesa. Però aviat em vaig adonar que allò no era per a mi, de manera paral·lela al descobriment de la llengua pròpia, un descobriment en el qual van participar molts fets que ara seria prolix d'explicar. De resultes d'aquest desvetllament, em vaig interessar per les rondalles d'Enric Valor. Jo em sentia molt coix en l'ús escrit del català, i sentia un cert orgull, em revoltava contra allò. Per quins set sous jo, d'origen valencianoparlant, escrivia millor en castellà? I vaig llegir les rondalles per aprendre.

Recullo ací el que vaig escriure, a dinou anys, i per a ús personal, sobre el primer volum de rondalles de l'editorial Gorg, que recollia les "Rondalles de tema meravellós":

"Ací tenim una valuosíssima mostra de tradicions populars, contades amb un mestratge poques vegades vist en llengua catalana: m'ha fascinat el llenguatge viu, popular, bullent d'autenticitat de la seua terra, un llenguatge incontaminat que vessa dites i expressivitat de les quasi s'han perdut. I és tota una delícia llegir aquests contes impregnats de la dolçor de les àvies vora la llar, amb aparicions, prínceps i objectes meravellosos, que tendeixen a fer feliç a la fadrina de torn, casada amb un bell príncep d'un reialme esplendorós. També hi ha les gracioses, simpàtiques ("El llenyater de Fortaleny", "L'envejós d'Alcalà", "El ferrer de Bèlgida"...). Seria interessant veure aspectes comuns a diverses d'elles, temes que es desenvolupen de manera similar, com el de la fadrina o fadrí o príncep que ha d'arribar al castell llunyà i passa per diversos perills: això apareix d'una manera o una altra a quasi totes, tot ben embolcallat de prodigis i encanteris.

En resum, una delícia antiga, difícilment explicable, que fa brollar un autèntic amor a la terra, la llengua, l'arrel..."

No cal dir que segueixo subscrivint-ho tot. I seria molt agosarat dir que vaig estudir filologia catalana gràcies a Enric Valor. Però ben cert que hi hagué connexions subterrànies...

Paraules amb saó / 3: esmondar

2011-08-18T23:17:00.002+02:00

Aquest estiu els meus dos fills han plantat unes tomaqueres, i cada dia van a veure-les amb unció, a comprovar devotament com creixen. Avui els he dit que, si volen menjar tomaques de collita pròpia, caldrà esmondar les tomaqueres. Evidentment, no m'han entés i els ho he hagut d'explicar.

Esmondar és treure els ulls de la tomaquera perquè cresca verticalment i no s'expandisca com un arbust, i perquè no malbarate forces en treure branques i les tomaques siguen millors i més grans. Els ulls són els brots per on es produeix el creixement de qualsevol planta, no només de les tomaqueres. Esmondar es treure aquests ulls i deixar-ne només el principal, el central, perquè la tomaquera vaja amunt amb força. Cal dir que només ho he sentit dir aplicat a aquesta planta.

No he trobat aquesta paraula ni al DIEC, ni al diccionari Alcover-Moll, ni al Vocabulari de cruïlla, del qual vaig parlar en una entrada anterior. De fet, no l'he vista mai escrita enlloc però l'he emprada milers de vegades en la meua vida, ja que provinc d'una família llauradora i ens hem passat, de més joves, moltes hores esmondant tomaqueres. Suposo que els llauradors de Benicarló la segueixen emprant. Ignoro quin abast geogràfic té o ha tingut aquest mot, si és un localisme, o és d'abast comarcal o més general.

S'admeten aportacions, millores en la definició i també comentaris biogràfics d'altres afectats per la síndrome de l'esmondador.

Per cert, he trobat al YouTube (que no deixarà de sorprendre'm mai) uns quants videos que expliquen què és esmondar, però tots en castellà. Us en poso un que diu que esmondar és "quitar los caballos" (?!) de la tomaquera. Bé, és una mica cutre però m'ha fet gràcia i dóna una imatge aproximada de en què consisteix.

Literatura de butxaca / 4

2011-08-09T22:30:00.000+02:00

"L'home de negocis que pressuposa que la vida ho és tot, i el místic que afirma que no és res, cap dels dos no encerta, cadascun pel seu cantó, quina és la veritat. 'Sí, estimada, ja ho veig: la veritat es troba entre aquests dos extrems', havia aventurat la tia Juley uns anys abans. No; la veritat, per tal com era una cosa viva, no es trobava a mig camí de res. Només se la podia trobar fent incursions contínues en cadascun d'aquests dos terrenys".

E.M. Forster, Howards End (1910), cap. XXIII.

Camps i la dona del Cèsar (amb afegitó)

2011-07-21T23:34:00.000+02:00

Dimarts a la nit vaig escriure aquest article per a La Veu de Benicarló. Però la dimissió de Camps ahir a la tarda farà que quan súrtiga, segurament demà, estiga ja obsolet. Almenys en part. Però igualment el penjo ací amb un repicó final que afegeixo avui.

Llegeixo que el mateix dia que es va saber que Francisco Camps aniria a judici com acusat pel famós cas dels vestits (més anomenats com a "trages"), aquell mateix dia, dic, per la nit va sopar amb Bernie Ecclestone, el propietari de la Fórmula 1. Es veu que el Gran Premi de València s'allargarà fins al 2021. Com una manera de dir: "Ací no passa res".

De fet, la portaveu del Consell, Lola Johnson, va dir que "los valencianos no comparten el auto" del Tribunal Superior de Justícia que encausava Camps. Bé, s'hauria de veure a quins "valencianos" es referia, suposo que volia dir eixa majoria de valencians que van votar el PP en les últimes eleccions. Afirmació temerària, no m'ho negareu. Perquè els votants del PP no són els únics "valencianos", encara que siguen majoria. I s'hauria de demostrar que tots aquests votants creguen en la innocència del President.

Però aquesta no és la qüestió. Encara que tots, fins a l'últim valencià, pensaren que Camps és innocent, això no el convertiria en innocent. Les urnes i els jutjats segueixen camins diferents. Però els nostres governants fa temps que s'entesten a extreure dictàmens exculpatoris de les eleccions. "Las urnas nos han absuelto", va dir Carlos Fabra fa quatre anys. Perdona: els electors t'han votat, però això no vol dir que t'hagen declarat innocent.

És una llàstima, una llàstima tan gran que quasi fa plorar, que els valencians no s'adonen de com estan prostituint el seu vot. Com l'utilitzen de manera immoral per a justificar o donar per tancats casos que la justícia no veu gens clars. Com manipulen les eines democràtiques per a ocultar o tirar cortines de fum sobre embolics tèrbols. Estic segur que si molts votants del PP tingueren consciència d'això, canviarien el sentit del vot o no votarien.

Quan escric açò fa sis dies que tenim un president de la Generalitat que anirà a judici acusat de corrupció; l'únic de la història de l'Espanya autonòmica. Hi haurà gent que dirà: home, per 14.000 euros no crec que es deixara comprar. D'acord; però encara que fóra innocent, hauria de dimitir. Crec en aquella màxima clàssica que deia que la dona de Cèsar, a més de ser honesta, ha de semblar-ho. En política no hi ha d'haver cap ombra de sospita pel que fa a l'honestedat. Perquè la política és una de les tasques més dignes i compromeses èticament que existeixen.

Guanyen les eleccions, d'acord, això no ho discuteix ningú. Però la responsabilitat ètica està per damunt d'unes eleccions. Digueu-me antiquat.

[Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 793 (22 dejuliol de 2011)]

Afegitó:

Doncs finalment, i en contra del que almenys jo esperava, va dimitir. Que era el que havia d'haver fet ja fa temps per dignitat política i ètica. Però l'article segueix en bona part vigent. El comunicat de Rajoy torna a dir que els valencians li hem donat la nostra confiança. I què? Som potser jutges del penal, els valencians? Guanyar les eleccions no vol dir ser innocent de res ni tenir més altura moral.

Ens trobem amb l'únic cas de president dimissionari que ha dimitit per res! Almenys si fem cas del que va dir i de les lloances que tant Canal 9 com el PP en bloc li han fet. Camps va tindre la santa barra de declarar-se innocent. Doncs aleshores per què dimiteix? Que tinga l'honestedat d'admetre la seua responsabilitat política (si no la penal, que potser també, però això ho diran els jutjats) en l'afer Gürtel.

Dimitir no el converteix en un sant, ni en un màrtir "sacrificat", com ell mateix deia. Era l'únic que moralment havia de fer, per l'alt càrrec que ocupava i per trobar-se embolicat en afers de corrupció. I fer el que és obligat no redimeix ningú.

Paraules amb saó / 2: bambar

2011-07-18T17:17:00.000+02:00

Hi ha una paraula que és encara molt viva al Maestrat i en general a tot el dialecte tortosí i que, malgrat tot, no recull cap dels diccionaris normatius, com el de l'Institut d'Estudis Catalans; ni tan sols l'Alcover-Moll, que sovint recull paraules de poc abast geogràfic encara que no apareguen al diccionari general.

És el verb bambar, que vol dir 'anar d'ací d'allà sense una destinació concreta'. Aquests dies de vacances és molt habitual en les cases amb xiquets: "Pareu de bambar d'un costat a l'altre". Fa unes setmanes els vaig dir a unes alumnes de l'institut: "No podeu anar bambant pels passadissos a l'hora del pati". La prova que és un mot ben viu és que les alumnes, magrebins, em van entendre i una, que l'any que ve estudiarà a Euskadi, va dir que la utilitzaria allà.

Cal dir que he copiat la definició de bambar de Vocabulari de cruïlla, el diccionari de Joan S. Beltran editat per Onada Edicions l'any 2010. Es tracta d'una obra que vol recollir les paraules pròpies del nostre territori. I quan dic el nostre territori vull dir Maestrat, Ports i Terres de l'Ebre, és a dir, el territori on es parla el dialecte tortosí. És una obra important, bellíssimament editada i molt completa, que proporciona satisfaccions com la de trobar paraules com bambar.

(Val a dir, però, que no hi havia esbelegar, la paraula que vaig comentar l'altre dia, la qual cosa demostra només que cal seguir treballant per acotar el cabal lexicogràfic del nostre parlar.)

Howards End: "Només connecta..."

2011-07-13T20:55:00.001+02:00

Howards End està considerada la novel·la més destacada d'E.M. Forster (1879-1970), un autor anglés del primer terç del segle XX, altres obres del qual són Una habitació amb vistes o Viatge a l'Índia (conegudes, com Howards End, per unes celebrades adaptacions cinematogràfiques de fa uns anys).

Aparentment, argumentalment, la novel·la és la narració entre dues famílies: les germanes Margaret i Helen Schlegel, i els Wilcox. En el fons, els personatges representen els dos components que Forster veia en Anglaterra i, més enllà encara, dues tendències de la condició humana. Les Schlegel, d'ascendència no pas casualment alemanya, representen l'idealisme, certa visió romàntica de la vida, la sensibilitat artística, les inquietuds intel·lectuals, socials i igualitàries. En canvi, els Wilcox són la visió pràctica del món, l'esfera dels negocis i el progrés, la insensibilitat però alhora la resolució necessària, l'imperialisme britànic. Tampoc és casual que unes siguen dones, i els altres sobretot homes: es poden relacionar amb la visió femenina i masculina de la realitat.

Amb tot, aquests dos mons han d'aprendre a conviure. Margaret Schlegel i Henry Wilcox es casen després que el segon quede vidu. I el símbol d'aquesta harmonia, per a la qual Margaret haurà de treballar molt, és una casa, Howards End. Una casa en el camp que, tot i donar títol al llibre, apareix en molt poques ocasions: ben bé a l'inici i en els darrers capítols. Perquè les cases, i en particular Howards End, són molt més que llocs per a viure: són la vida mateixa. "Les cases estan vives, oi?", diu Margaret. També els objectes tenen vida. Una mica a la manera de Mercè Rodoreda. En diversos moments m'ha vingut al cap Mirall trencat, per posar un exemple. Cal tenir en compte que als anys vint i trenta, l'època de formació de Rodoreda, Forster era molt més conegut que no pas ara.

L'obra també tracta el tema de les diferències socials, amb la contraposició entre els Schlegel i els Wilcox, d'una banda, pertanyents a les classes benestants; i Leonard Bast i la seua dona, de l'altra. L'epígraf inicial de Howards End diu: "Només connecta...". Per a Forster, de pensament profundament humanitarista, la clau és connectar: connectar classes socials, connectar la sensibilitat masculina i la femenina, el pragmatisme i la bellesa, el progrés i la cultura. I en aquest sentit té gran importància la senyora Wilcox, que mor poc després d'iniciada la novel·la. Ella, com la casa de Howards End, simbolitza la desitjada harmonia.

En definitiva, un llibre que cal redescobrir, injustament oblidat al meu entendre.

Música més enllà de la mort

2011-07-08T19:02:00.000+02:00

Jordi Cabré, Després de Laura, Barcelona, Proa, 2011 ("A Tot Vent", 552). Finalista del premi Sant Jordi 2010.

Mor el cèlebre pianista Bernard Stengel, un dels millors intèrprets de Beethoven. En l'enterrament, hi toca Salvador Dalmau, un bon amic del difunt, especialitzat a tocar música als funerals. Aquell mateix dia iniciarà una relació amorosa amb Laura, la vídua. Aquesta és una història, la central. N'hi ha una altra, que té lloc gairebé dos-cents anys abans. Beethoven acaba de morir i s'inicia la recerca d'una misteriosa composició inèdita del compositor.

Així comença Després de Laura, la novel·la de Jordi Cabré que va ser finalista de l'últim premi Sant Jordi. Amb exquisida habilitat, l'autor descabdella les dues trames, mantenint la intriga i l'interés del lector en tot moment, fent que vagen avançant en paral·lel i esdevinguen més i més evidents els punts que les posen en relació. Com si es tractés de les variacions d'un motiu musical, que va apareixent de manera recurrent però sempre aportant elements nous, nous matisos que porten fins al descobriment final.

La comparació amb la tècnica musical no és casual, òbviament. Molts aspectes de la novel·la tenen relació amb el món de la música. No només perquè els protagonistes, inclòs el mateix Beethoven, siguen músics, sinó perquè les referències musicals hi són per tot. Els narradors s'expressen a través d'al·lusions a obres musicals (tant clàssiques com contemporànies), i fins i tot l'estil n'està impregnat: metàfores, comparacions, vocabulari, referències culturals i contextuals, tot gira al voltant de l'univers de l'art sonor. I això és portat amb summa destresa per l'autor, que aconsegueix no caure en la pedanteria ni en l'artifici excessiu.

La música és l'entramat bàsic de l'arquitectura de la novel·la. L'altre és la mort. Cal tenir en compte que un dels narradors és el pianista mort, marit de Laura i amic de Salvador, que no només sembla observar-los sinó fins i tot guiar els seus destins. Cabré experimenta ací amb un narrador en segona persona, que s'adreça en tot moment a Salvador, una tècnica narrativa poc freqüent resolta amb solvència. La presència del sobrenatural, del més enllà, és constant i creixent al llarg de la novel·la, i és el que permet posar en relació els tres vèrtexs del triangle: Salvador, Laura i Beethoven. I no expliquem res més perquè la novel·la és una novel·la d'amor però també i sobretot una novel·la d'intriga.

Després de Laura és un llibre que pot agradar molt als melòmans. No només per les referències a Beethoven, la interpretació que ordeix a l'entorn de la cèlebre "amada immortal" del compositor alemany o la quantitat d'ítems musicals amb què juga. Sinó pel paper que atorga a la música, gairebé diví, revelador de veritats inabastables per a l'home, camí per a satisfer el coneixement absolut. Perquè la novel·la juga també en el pla simbòlic, i a través dels mites d'Orfeu i de Faust parla de l'ànsia humana de totalitat, de la voluntat de superar els límits, de la relació amb el més enllà. En aquest sentit, recrea i actualitza alguns dels temes típics del Romanticisme.

Un llibre, en conclusió, molt recomanable, que té la capacitat de crear una intriga que captura tot tipus de lector. I, alhora, és una obra que, tant per l'estil com per la temàtica, com pel joc simbòlic, presenta un elevat grau d'assoliment literari.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 791 (8 de juliol de 2011)

Idees exiliades

2011-07-05T23:15:00.000+02:00

Furgant pels meus caòtics arxius (indignes d'aquest pompós nom) he trobat un article que vaig escriure ja fa un grapat d'anys. M'ha vingut de gust recuperar-lo ara ací, perquè em sembla que les idees que exposo tenen encara certa actualitat, malgrat haver passat dues eleccions autonòmiques entremig (segueixen guanyant els mateixos, tant al poble com al país). Reconec que ara potser no seria tan pessimista, després dels darrers resultats electorals. Però això no vol dir que ara tinga més raó: potser té raó el pessimista de fa vuit anys. De fet, en la idea central segueixo creient el mateix, i per això aquest bloc s'anomena Exilis.

Idees exiliades

Aquests dies estic llegint Els fugitius, de Xavier Benguerel, una novel·la mig reportatge que explica el camí cap a l’exili que hagueren de seguir els catalans que fugien de l’entrada de les tropes de Franco el 1939. Aquella gent se n’anava del país per les seues idees, perquè els vencedors de la guerra no anaven a acceptar la seua ideologia. Qüestió d’idees vencedores i vençudes. Sonarà estrany, però m’ha fet pensar en coses més actuals.

M’explicaré. Els darrers resultats electorals m’han produït, com a mínim, dos sentiments. El primer, i ara parlo a nivell local, és sentir-me enganyat. En els darrers temps, m’havia semblat veure un descontentament entre la gent del poble, unes ganes de canvi. Era mentida: els benicarlandos han votat més del mateix. Al final, ni la plaça Constitució, ni el golf, ni els PAIs, ni el caos circulatori ni tantes coses han influït en res.

El segon sentiment deriva del primer: em sento part d’una minoria. En l’àmbit autonòmic la derrota ha estat aclaparadora. Abans de les eleccions em permetia expressar les meues idees en converses amb gent diversa, perquè em pensava que en alguna cosa estàvem d’acord. Ara, en canvi, penso que aquell amb qui parlo, que potser em donava la raó, en realitat ha tornat a votar el PP. Em sento, realment i com mai, minoritari.

L’any 1939 els exiliats ho eren per la força de les armes. Ara en tenen prou amb les urnes (la gent que menys creu en la democràcia en treu el màxim rendiment). Però no som nosaltres qui ens exiliem; són les nostres idees. Vivim en un exili interior, en què poques vegades trobem gent que pense com nosaltres. I les nostres idees no tenen cap lloc en el context social actual: estan en certa forma exiliades.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 392 (11 de juliol de 2003)

Diversos escriptors en el vaixell Florida que els duia cap a Amèrica, el desembre de 1939. Es pot veure Xavier Benguerel dret al fons, el segon per l'esquerra. També hi ha Joan Oliver (dret al fons, a la dreta) i Francesc Trabal (al mig a primera fila).

Paraules amb saó / 1: esbelegar

2011-07-01T23:38:00.000+02:00

Una entrada del bloc de Salvador Macip m'ha animat a iniciar una sèrie d'entrades sobre paraules. Però paraules que m'interessen especialment, paraules del parlar del Maestrat, o que jo he sentit a casa sovint en boca dels meus pares i que ara gairebé no sento mai. És possible que jo gairebé no les utilitze mai, o que quan ho faça sempre hi haja gent fins i tot de la meua edat que no les coneix. Que l'entrada humil en aquest bloc els done una mínima pervivència, i puga ajudar a que jo mateix les utilitze més sovint, amb l'orgull de saber que són les paraules dels meus pares, tot un símbol de la llengua que parlo.

esbelegar. Cridar excessivament; esgargamellar-se plorant, cantant, renyant, cridant algú, etc.

Aquesta és la definició que en dóna el diccionari Alcover-Moll, que la situa geogràficament al Penedès, Camp de Tarragona, Segarra, Urgell i, ací el tenim, Maestrat. Per a la meua sorpresa, perquè la creia un localisme, la paraula també és al DIEC (el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans).

A casa meua, però, sempre l'hem feta servir, per extensió, per a indicar l'acció de posar massa èmfasi o interés en alguna cosa de manera inútil. "Per molt que s'esbelegue, no aprovarà les matemàtiques". "No t'esbelegues tant, que no val la pena".

Obrint Pas a Benicarló

2011-06-22T17:24:00.008+02:00

Divendres passat, l'IES Joan Coromines va tancar el curs acadèmic amb un acte de nivell: l'actuació en format acústic del grup Obrint Pas. Personalment em va semblar un èxit: per l'entrada (es va omplir l'auditori), per l'entrega del públic, pels valors que vehicula un acte així per als adolescents que acaben l'ESO. I, evidentment, un èxit musicalment parlant. Fa anys que m'agraden Obrint Pas, i tanmateix els darrers temps els tenia una mica arraconats. Però el seu nou disc, que fa unes poques setmanes que escolto (i del qual fa dies que en vull parlar ací), i ara aquest concert, m'han revifat l'entusiasme per aquesta formació.

Tenia dubtes sobre la capacitat d'Obrint Pas de fer un acústic. Ells tenen un estil i un directe molt contundents, difícil d'imaginar sense guitarres elèctriques. Però van demostrar que saben adaptar-se a un format més senzill sense perdre les seues essències. A més, van tenir una actitud molt pròxima amb el públic, molt natural. Van ser, és clar, reivindicatius, però sense acrituds, en positiu, amb optimisme. Una actitud de "tot està per fer i tot és possible". A mi em van convéncer.

D'altra banda, una vegada més el Coromines va actuar d'aglutinador d'una inquietud cultural i nacional que existeix a Benicarló i que no se sent representada oficialment. Mirant qui mana i el pa que s'hi dóna, hom es creuria inclinat al pessimisme més absolut. I, malgrat tot, l'auditori estava ple de gent d'edats molt diferents que cantaven les mateixes cançons i tenien sentiments i posicionaments semblants. Ja en altres ocasions hem dit com són necessaris actes així, que ens facen adonar que som molts i que tenim força. Alguna cosa bull en l'exili interior benicarlando que vol sortir a la llum.

El concert va ser també un acte de reivindicació de l'escola en valencià, en aquests moments que el "nostre" govern valencià vol eliminar-la amb bones paraules i dissimulació. En diverses ocasions Xavi Sarrià i els seus companys van dir com s'havien conegut en un institut de València on estudiaven en valencià. Sense escola en valencià probablement no haurien aparegut uns Obrint Pas. No només perquè no s'haurien conegut, sinó perquè potser els hauria mancat l'impuls de base per a fer música en valencià, que és tenir el valencià com a llengua "normal".

De fet, deu ser aquest el motiu no confessat del decret d'escola trilingüe que ara vol imposar el govern del PP. No poden suportar, no poden permetre que l'escola en valencià puga donar gent que faça del valencià la seua llengua normal en tots els àmbits. Volen controlar ideològicament la societat valenciana, i els joves estudiants en valencià se'ls escapen de les mans, i acaben apareixent Obrint Pas, La Gossa Sorda i etcètera. Però no podran aturar l'onada de dignitat valenciana. Depén de nosaltres.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 789 (24 de juny de 2011)

Dia de l'espanyol

2011-06-19T23:34:00.000+02:00

Dissabte es va celebrar arreu del món el dia de l'espanyol. El dia E. Em va semblar una iniciativa molt interessant i engrescadora, plena de propostes que, a més, eren atractives per al gran públic. Hi havia obert una enquesta on participava gent molt popular de tots els àmbits sobre quina era la seua paraula favorita en espanyol. Hi surtien paraules precioses. Un dia per a enorgullir-se de parlar la llengua de Cervantes. I ho dic sense ironia, i em sembla legítim.

Dues consideracions curioses, tanmateix. Primer, em vaig imaginar un acte similar en l'àmbit en què es parla català. Ja em veig Intereconomia tirant foc pels queixals, i el Molt Imputat president de la nostra Generalitat parlant d'atac català a les essències valencianes. Imperialisme, catalanisme, separatisme i altres coses horribles amb el sufix -isme farien sospitós un acte així. Per no parlar del ressò que se'n farien els mitjans: o no en dirien res, o quedaria com una cosa anecdòtica o folklòrica, o es criticaria des de prejudicis ideològics contraris. De fet, això ja passa. Es fan campanyes sobre la llengua catalana. Quin ressò assoleixen? Del dia de l'espanyol en van parlar durant un quart d'hora a TVE. I amb justícia. Només que no totes les llengües, sembla, es mereixen celebrar aquesta mena de festes.

Segona. El seguiment de la jornada de l'espanyol a nivell mundial era impactant. Hi havia actes en llocs molt diversos i remots, des dels Estats Units fins al Japó o Filipines. Era admirable, l'espanyol és realment una gran llengua mundial. Als EUA el parlen ja 50 milions de persones, més que a Espanya (suposo que comptant-nos als catalanoparlants, no crec que el reportatge filés massa prim!). Crec (això no ho vaig sentir) que l'espanyol el parlen uns 400 milions de persones a tot el món. Bufa, això és molta gent! Llavors, per què els preocupa tant que en un minúscul territori de la costa mediterrània ibèrica es puguen perdre uns pocs milers de parlants d'espanyol? L'espanyol està en perill a Catalunya, diuen (al País Valencià encara ningú té la cara dura de dir-ho). Bé, suposant que això fos cert (cosa que la meua experiència empírica desmenteix tot sovint): i què? Que no es parla prou arreu del món? Per a què en volen més?

Per cert, una de les meues paraules favorites en espanyol és humildad.

Bach a la dreta del Pare

2011-06-10T21:54:00.001+02:00

Crec que, si hi ha música al cel, deu ser música de Bach. De fet, és molt probable que Déu (que fa una eternitat que demostra que no és gens ximple) tinga Bach assegut a la seua dreta. I, contínuament, sona música com aquesta.

(A l'altre costat de Déu, hi ha Mozart, això segur)

El nou disc de Manel

2011-05-20T16:28:00.000+02:00

No recordo quan va ser el primer cop que vaig sentir parlar del grup Manel. Recordo que un recital poètic de l'IES Coromines en van llegir la lletra d'una cançó, "Els guapos són els raros". Vaig tenir la curiositat d'escoltar el disc, i de seguida em va agradar, així que me'l vaig comprar l'any passat. Era Els millors professors europeus, el seu primer disc, amb el qual van arribar a molta gent. Fa uns mesos vaig compartir amb vosaltres una de les cançons que més m'agraden d'aquell disc.

El fenomen Manel s'ha confirmat amb el segon disc, 10 milles per veure una bona armadura. Diuen que en algun moment ha estat el disc més venut a l'estat. Me'l van regalar fa cosa de dos mesos, quan feia poc que havia aparegut. Reconec que a les primeres escoltes em va costar entrar-hi. No em va entusiasmar tan prompte com ho havia fet l'altre. És normal, amb aquest disc els Manel han fet un pas endavant, en el sentit que han volgut fer alguna cosa diferent. En la seua línia, però diferent.

Musicalment, el disc és més complex, incorpora una gamma de sonoritats més àmplia: vents, algun teclat. L'altre treball era més simple, jugaven més amb les guitarres, les veus, la percussió. Tenia un to més folk, tot i que elaborat. Però on he trobat molta diferència és en les lletres, més llargues, tant que al principi el disc em feia un efecte massa discursiu. Però, com en tot, quan t'arriben ho fan amb una força tal que costa que t'abandonen. Són lletres treballades, més complexes, menys previsibles, menys evidents, requereixen una atenció especial. Per exemple, "Benvolgut", que obre el disc, narra un hipotètic diàleg entre un home i una antiga parella de la seua dona actual, però això no es fa evident fins que no l'escoltes amb deteniment. De primeres, se t'emporta la melodia i el ritme sincopat dels trombons, fantàstics.

Hi ha moltes cançons que destacaria, d'aquest disc. És magnífica "Aniversari", tot un surrealista conte d'amor, amb uns arranjaments que recorden, no sé, el minimalisme. El video no té pèrdua, i us l'incloc ací. Un cop hageu vist el video, us ho asseguro, les seues imatges us revindran cada cop que escolteu la cançó. Per cert, que hi apareix Jaume Sisa, i no és casual: la cançó sembla un homenatge dels Manel a les lletres del cantautor galàctic, que sembla apadrinar molts dels nous grups en català actuals.

"Boomerang" és tot un cant a la infantesa, sense cap aparença de transcendència, amb la metàfora implícita del boomerang "que no tornava mai", com el passat. A partir d'una anècdota senzilla, un record, s'hi reviu tot un món i la nostàlgia d'allò perdut, sense dir-ho. Una meravella de subtilesa, també musical, amb un progressiu crescendo sense estridències.

Només amb aquestes tres cançons, ja n'hi hauria prou per tenir el disc en compte. Però, a més, val la pena escoltar la tendra "Cançó dels soldadet", descripció a través d'un soldat anònim d'un desembarcament en una guerra (Normandia?). O la contundent "Flor groga", sobre el penediment i les ocasions perdudes. Un tema que també apareix a "La bola de cristall", suau i melangiosa, que gira a l'entorn del futur que podríem haver tingut però que s'ha esvaït. També podríeu parar l'orella a l'alegre i encomanadissa "El Miquel i l'Olga tornen"; alegre, malgrat tractar un tema pessimista com la inevitable tendència humana a equivocar-se contínuament.

Ja veieu que són temes de maduresa, res de qüestions intranscendents. Amanits o acompanyats per les precioses melodies, jocs de veus i arranjaments que conté. En resum, és un disc rodó, que cal anar paint a poc a poc, amb temps, amb calma. No descarto que, d'ací a uns dies, encara hi redescobrisca alguna cançó de la qual no he parlat avui ací.

Article publicat (sense video) a La Veu de Benicarló, núm. 784 (20 de maig de 2011)

Democràcia real

2011-05-18T10:06:00.001+02:00

Aquests dies s'està parlant d'aquestes mobilitzacions que demanen "Democràcia real, ja!". Fins i tot hi ha qui les compara, salvant les distàncies, amb les revoltes egípcíes que van fer fora Mubarak (per cert, hi ha unes certes ganes per part d'alguns sectors, sobretot al País Valencià, d'establir paral·lelismes amb la situació al món àrab, i que es genere ací un moviment semblant).

Aquest moviment a mi em genera una simpatia òbvia: la crítica que fan al sistema la comparteixo, almenys en el contingut. El que no estic tan d'acord és en la solució que plantegen: apoliticisme, abstenció, vot en blanc. En aquest sentit, estic completament d'acord amb l'article de Xavier Aliaga al seu bloc. Perquè, mentre no canvien les coses, l'abstenció afavoreix descaradament la dreta. Molt pocs, per no dir cap, dels que es manifesten, votarien al PP si anaren a votar. Els partits majoritaris són el blanc de les crítiques, però si no van a votar no s'afavoreix una alternativa, que només és possible a través dels partits minoritaris.

O siga, que aquests benintencionats joves estan fent el joc, penso, a l'actual sistema. Ara com ara, no crec en cap possibilitat de canvi que no passe per les eleccions. El que cal fer és donar l'esquena al PPSOE (cada cop partits menys diferenciats) i buscar nous camins, però dins el joc que juguem.

Insisteixo: aquestes mobilitzacions no faran que cap votant del PP deixe d'anar a votar. O siga que, paradoxalment, poden estar ajudant als objectius de la dreta més conservadora, que des dels seus despatxos es deu estar fregant les mans. Encara hi deu haver algun element de Nuevas Generaciones infiltrat a les acampades.

PS: Actualitzo aquesta entrada amb un altre article que m'ha suggerit l'amic Aliaga i que m'ha semblat claríssim i clarificador. Us el recomano: el teniu ací.

Romanç contra Camps

2011-05-14T20:34:00.000+02:00

Com segurament haureu vist, Al Tall ha fet un romanç en què expliquen les raons per les quals, tal com ho entenen ells, els valencians no haurien de votar Camps en les properes eleccions autonòmiques. Em sembla un exercici de valentia singular per part d'aquests històrics de la música d'arrel tradicional valenciana. Per si no ho havien demostrat a bastament al llarg de la seua dilatada trajectòria, Al Tall s'implica políticament sense por, amb una dignitat cívica de primer ordre. M'impressiona l'actitud d'aquests senyors, que no tenen res a guanyar i si molt a perdre (entre d'altres coses, entrar a formar part de la llista negra cultural, si és que ja no hi eren).

M'impressiona el posicionament d'Al Tall, em sembla un exemple contra l'acomodament, del qual tots hauríem d'aprendre. Algú podrà dir que li sembla malament que facen política de manera tan descarada. A mi em pareix una mostra de compromís públic i un posicionament més moral que polític. Perquè ja no es tracta només de política: és una qüestió ètica.

Veieu i escolteu amb atenció, valencians.

Déu em done inspiració
per a poder explicar
la vida d'un pecador
que du la ruïna al poble
governant amb confusió.

Francisco Camps és la fitxa;
de la Generalitat
es repenja i encapritxa,
i gastant sense trellat
al país ha fet la guitza.

Du dins el pap una idea:
Camps procura a poc a poc
soterrar la nostra llengua
i penjar-la en la paret
del museu de la indecència.

Amb ràbia i obstinació
va espentant una campanya
de brutal persecució
a Acció Cultural que sempre
per la llengua ha fet un front.

TV3 tan apreciada,
que durant vint-i-sis anys
amb València connectava,
Francisco Camps l'ha tancant
assolant un pont de guaita.

Televisió en valencià.
Canal 9 va retirant-se
i el doblatge s'ha tallat,
vulnerant els estatuts
que per a això cèntims no hi ha.

Van per milers els infants
que volen entrar a escola
estudiant en valencià,
però Camps no crea places
que per a això cèntims no hi ha.

Disculpeu Francisco Camps,
si sou gent de bona traça
i al cor guardeu pietat,
però fugiu de votar-lo
que ens durà calamitats.

Mai no ha volgut escoltar
a les víctimes del metro,
uns innocents ciutadans
que clamen perquè assumisca
la responsabilitat.

La seua veu és somorta,
diu que dos i dos són tres
i una més que ell en reporta,
per atendre els seus amics
i ofrenar a Espanya glòria.

Xoriços i presidiaris
són amics que ells ha triat
mentre va resant rosaris,
i entre tots han convertit
esta terra en un calvari.

Ell somriu d'orella a orella,
i mentre somriu es riu
quan se n'ix per la portella
dels perills que alguns judicis
el condemnen a la rella.

Vergonya per a València,
proposar un encausat
a ocupar la presidència
de la Generalitat,
és un càrrec de consciència.

Entre l'America's Cup,
una visita del Papa
o la Ciutat de les Arts
i amb la cursa d'automòbils
la butxaca ens ha escurat.

Escoles en barracons,
la sanitat va ofegant-se
per manca de previsió,
els vells i aquells que no es valen
oblidats en un racó.

I la Generalitat
deu més diners que divisa,
tant que no poden pagar,
les empreses que l'atenen
van caient en un forat.

Verge dels Desemparats,
dóna senderi en les urnes
i als valencians unitat
amb tots els pobles que tenen
la llengua en comunitat.

Valencians i valencianes,
no voteu Francisco Camps
que vos farà eixir per cames
de la llengua que parleu
i la llar dels vostres pares.

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

2011-05-11T18:29:00.003+02:00

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Suaus, invictes

2011-05-09T23:30:00.004+02:00

Divendres vaig assistir a la inauguració al MUCBE de l'exposició "Vicent Andrés Estellés. El fill del forner... que feia versos". Els artistes del col·lectiu ArteEnred han triat l'obra d'Estellés com a punt de partida (inspiració, que dirien els artistes d'abans) per a una sèrie d'obres que hi exposen. El resultat és divers i digne de veure, no cal dir-ho. De tota manera, vaig trobar a faltar que al costat de cada obra hi hagués el poema o els versos en els quals s'inspirava.

La inauguració, després dels parlaments de rigor que donen oportunitat als polítics locals de demostrar les seues nul·les capacitats oratòries, va consistir en un recital poètic a càrrec dels membres de l'associació Rodonors Invictes. Van recitar al voltant d'una dotzena de poemes de l'autor de Burjassot amb acompanyament de guitarra. Res de nou, en la línia dels recitals a què ja ens tenen acostumats, marca de la casa. Que no és poc.

Ja fa unes quantes setmanes, els dies 25 i 26 de març, Rodonors i Alambor van organitzar conjuntament unes jornades d'homenatge a Manel Garcia Grau, quan està a punt de fer cinc anys del seu traspàs, en les quals fent honor a la vocació estellesiana dels organitzadors se'l posava en relació amb Vicent Andrés. Totes dues associacions van demostrar la seua capacitat per a unir voluntats culturals i articular un programa d'un gran atractiu. Conferències de destacats especialistes universitaris, taules rodones, una magnífica exposició sobre Garcia Grau, la presentació d'un llibre escrit a quatre mans entre l'autor benicarlando i Vicent Pallarés, i el concert del cantautor Andreu Valor.

Un complet enfilall d'actes que, la veritat, em va sorprendre que fos tan poc comentat, ja que constituïa en conjunt un dels actes culturals més importants de l'any a Benicarló, sense cap mena de dubte. Bé, el cas és que els recitals de Rodonors van ser fonamentals per tal de fer que l'homenatge a Garcia Grau i Estellés no fos un acte literari fred, acadèmic o elitista. Tots els que han assistit a algun d'aquests recitals saben el devessall de sensibilitat que saben impregnar Olga, Lluís i companyia a la lectura dels versos. Ells diran, i tindran raó, que el mèrit és dels poetes. Cert, però ells saben preparar per als versos el vehicle adequat per arribar a l'entranya dels espectadors, en el qual la música hi té un paper bàsic. Conec molts dels poemes que constitueixen el seu recital, però alguns d'ells m'emocionen quan els lligen com no ho han fet quan els he llegits a casa.

Rodonors Invictes és una de les millors coses que han passat en els darrers temps a Benicarló. Han sabut trobar una personal manera de fer que posa a l'abast d'un públic general (amb una mínima sensibilitat pressuposada) la literatura en català. Les jornades Garcia Grau-Estellés van unir el rigor i el compromís pel país demostrat per Alambor des de fa molts anys, amb l'entusiasme invicte i la suavitat de dicció de Rodonors. Una conjunció feliç que ens fa adonar que a Benicarló s'hi fa un treball cultural i de país de primer ordre. Malgrat totes les aparences, estem vius, en som molts i tenim corda i entusiasme per a molt de temps.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 783 (13 de maig de 2011)

Lip Dub per la llengua

2011-05-08T00:41:00.000+02:00

Ja fa uns mesos vaig posar un lip dub ací, en aquest bloc. Ara me n'ha arribat un altre, en aquest cas de caire reivindicatiu: es tracta de difondre la idea del català com a llengua comuna, llengua d'integració, llengua d'acollida que permeta als nouvinguts sentir-se plenament integrats. I, de pas, permeta a la nostra llengua i cultura sobreviure en aquest món globalitzat. Com sol ser habitual en aquest gènere dels lip dub, transmet optimisme i bon rotllo. Ací el teniu. La cançó triada és un autèntic clàssic modern de la música en català: "Corren", de Gossos.

València, 16 d'abril

2011-04-22T11:52:00.000+02:00

Motius laborals m'han absentat d'aquest bloc durant unes quantes setmanes. I m'ha sabut greu, perquè han estat unes setmanes intensíssimes, durant les quals diversos esdeveniments m'han fet venir ganes de fer-hi alguna entradeta. Les jornades dedicades a Manel Garcia Grau i Vicent Andrés Estellés, la presentació en societat de El Pont, els nous discos de Manel i Obrint Pas, la manifestació de València per TV3. Miraré de recuperar el temps perdut, i començaré parlant de dissabte passat.

Perquè dissabte passat calia anar a València. S'hi havia d'anar, era un deure cívic de primer ordre. Ja vaig parlar del tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià. No és només una televisió que simplement deixa d'emetre, entre tantes dotzenes que n'hi ha. Parlem d'alguna cosa més. D'un atac a la vitalitat de la nostra llengua en l'espai social i comunicatiu. I d'un atac a un principi fonamental com la llibertat d'expressió. Calia anar a Castelló, i hi vam anar. I sobretot havíem de ser a València.

I bé, hi vam ser. La resposta d'una part important de la societat valenciana va ser contundent, clara. Unes 70.000 persones, diuen. Una indignació continguda movia els manifestants, que no sortien al carrer només per TV3, sinó perquè l'atac a aquesta televisió s'ha convertit en la gota que ha fet vessar el got de molts valencians. Hi ha molts valencians farts de la situació en què vivim, i cada vegada més mobilitzats. Tenim molt clar que tal com s'estan fent les coses acabaran amb la nostra llengua i cultura, amb allò que ens dóna personalitat com a poble.

Desgraciadament, jo em vaig quedar amb un gust agredolç. No per la manifestació en ella mateixa, que va ser un èxit, sinó per les circumstàncies que l'envoltaren. Les autoritats van posar tots els impediments que van poder perquè tingués la més mínima repercussió. No van concedir el permís perquè s'instal·lara un escenari en condicions per a l'actuació final de Lluís Llach. En qualsevol ciutat civilitzada, el retorn de Llach als escenaris seria un honor. És clar que era una acció de protesta, però tampoc no es demanava que Rita i Camps assistiren al concert: amb una simple tolerància democràtica de cedir els espais n'hi havia prou.

Doncs bé, Llach va cantar tres cançons des de dalt d'un camíó, en un estat de provisionalitat que recordava els concerts improvisats que ell mateix, Raimon i d'altres havien de fer durant el franquisme. Diverses coses recordaven el franquisme: les cançons que va triar Llach, la vigilància de la policia (es veu que érem elements perillosos). I sobretot la voluntat de negar tota visibilitat a la manifestació. El recorregut retallat que van imposar, entre Torres de Quart i Torres de Serrans, era curt i aïllat del centre: amb el riu a una banda i a l'altre quatre cases, només el tram de Guillem de Castro feia impacte. Ja només faltava que ens hagueren enviat a un polígon industrial a manifestar-nos.

Tot això per no parlar del silenci dels mitjans de comunicació. I ja no em refereixo només a Canal 9, que ja dono per descomptat, sinó també a d'altres especialment d'àmbit estatal. Per què una manifestació amb tanta gent no va aparéixer en els mitjans espanyols? La resposta és per a mi clara: tot allò que té contingut de reivindicació nacional no interessa mostrar-ho.

En fi, vaig tornar de València amb una certa insatisfacció. Sí, ens havíem manifestat; sí, érem molta gent; sí, havíem expressat les nostres opinions. Però, se n'assabentarà la resta de la societat valenciana? És increïble com una societat pretesament democràtica oculta i silencia sistemàticament allò que no li interessa que se sàpiga. Denegant permisos, retallant el recorregut, amagant-ho de les plataformes públiques. Convertint un acte públic en quelcom gairebé clandestí, que ja té mèrit atés que parlem de milers de persones.

La democràcia no és anar a votar cada quatre anys. Els nostres governants actuen amb un menyspreu cap a la dissidència que és antidemocràtic, perquè els elegits pels valencians haurien de ser el govern de tots els valencians. Al País Valencià s'està consolidant una forma de governar que no sé si s'estudia ja a les facultats de ciències polítiques: una mena, no sé com dir-ho, de dictadura democràtica, o de dictadura sancionada per les urnes. Fa trenta anys creien que votar duria la democràcia, però la democràcia consisteix, abans que en unes eleccions, en unes actituds i uns valors que ací no tenim.

El tsunami, Clint Eastwood i Flaubert

2011-03-15T00:14:00.002+01:00

Les imatges del desastre de Japó aquests dies ens han colpit. Deixem de banda el fet que en la societat visual que vivim només ens conscienciem dels fets a través de l'impacte de les imatges. I, alhora, que per un efecte pervers l'acumulació d'imatges ens acaba immunitzant. Bé, deixant això de banda, la visió dels efectes devastadors del tsunami em van portar a la memòria la darrera pel·lícula de Clint Eastwood, Más allá de la vida, que s'inicia amb una recreació del tsunami d'Indonèsia. No vull trivialitzar els fets horrorosos que s'han viscut al Japó, només explicar que les escenes de l'esmentat film aconseguien reproduir amb força exactitud la realitat d'un fenomen natural com aquest.

Ja quan vaig sortir de veure la pel·lícula vaig pensar que eixes seqüències inicials tenien molta més força que altres llargmetratges de desastres. Penso ara en El dia de mañana, o 2012, on també sortien onades monstruoses, descomunals, molt més exagerades i carregades d'efectes especials. En canvi, Eastwood, amb menys espectacularitat, el que feia era aproximar-se més a la realitat. I, per tant, esgarrifar encara més. I les imatges reals del recent tsunami m'ho han confirmat. Perquè la realitat, amb la seua senzillesa brutal, amb la seua violència impàvida, posa molt més els pèls de punta que els efectes digitals.

De fet, això m'ha fet pensar que l'autèntica dificultat de l'art no és impressionar amb gran desplegament de mitjans. Això no té mèrit. El que en té, de mèrit, és emocionar i arribar a l'espectador o al lector amb senzillesa, com si no passés res. Una altra escena de l'esmentada pel·lícula d'Eastwood em va impressionar. És una escena en què Matt Damon té un diàleg amb una xica (Bryce Dallas Howard) en un curs de cuina; tots dos, amb els ulls embenats, han d'endevinar quin menjar és aquell que estan tastant. El resultat és molt eròtic, i sense necessitat d'ensenyar ni un pam de carn, sense cap paraula explícita. Però el director, i els actors, aconsegueixen transmetre sensualitat.

No és aquesta l'escena, però sí són aquests els actors

Vaig posar aquesta mateixa escena d'exemple als meus alumnes de Batxillerat, amb els quals aquells dies estava explicant Madame Bovary de Flaubert. Com a exemple de la insinuació. Ells no podien entendre que la descripció d'una excursió a cavall entre la protagonista de la novel·la i el seu primer amant fos plena de suggerències. O que el primer contacte sexual d'Emma amb el segon amant escandalitzés els contemporanis: el narrador només descriu que pugen a un carruatge, tanquen les cortines i comencen a deambular per Rouen. De fet, alguns dels alumnes ni s'havien adonat que s'hi produïa un adulteri. Jo intentava fer-los entendre que el fet de no dir-ho encara suggeria més. Dubto que me'n sortís.

Tant Flaubert com Eastwood, malgrat les diferències de llenguatge, estil, de tota mena, exemplifiquen una virtut que cada dia valoro més en el cinema i la literatura. L'aparent senzillesa, aconseguir comunicar sense gran aparell de mitjans, sense que es note. La subtilitat, la suggerència, la normalitat. Això, que sembla fàcil, és en realitat molt difícil. Per a mi, només està a l'abast dels més grans.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 775 (18 de març de 2011)

Manifestació per TV3

2011-03-01T17:23:00.000+01:00

El passat dissabte es va celebrar a Castelló una manifestació multitudinària per la recepció de TV3 al País Valencià. Realment fou tot un èxit de participació. Ací teniu un video que dóna una bona imatge del que fou l'acte. Diuen que al voltant de 10000 persones, tot i que ja se sap que són difícils de calcular, aquestes coses.

TV3, la llibertat

2011-02-23T00:09:00.001+01:00

Finalment, ha passat. TV3 ja no es pot veure al País Valencià. A Benicarló ens n'hem lliurat, per la privilegiada proximitat amb Catalunya que fa que agafem el senyal del repetidor de Mont Caro. Almenys de moment, i creuem els dits. Però això no elimina la indignació per aquesta situació.

La Generalitat Valenciana, que hauria d'estar ocupada en altres coses que no pas anar retallant la llibertat d'elecció dels seus ciutadans, té des de fa anys una veritable obsessió amb això que es puga veure "la catalana" a les nostres comarques. Els molesta. Les raons poden ser diverses. D'una banda, que els ciutadans puguen comparar. Qualsevol televident amb un mínim criteri veu que la diferència entre Canal 9 i TV3 és incommensurable. Hi ha en això un complex d'inferioritat eixorc, que en comptes d'estimular-los a millorar els porta a silenciar qui els fa quedar en evidència. De l'altra, no poden suportar la normalitat lingüística que suposa que milers de valencians vegen de manera natural una televisió en català.

Més enllà de la satisfacció visceral que els produeix tancar les emissions de TV3, hi ha una qüestió de vil tacticisme polític. Desgraciadament, el discurs de l'anticatalanisme mobilitza una part considerable de la bossa electoral del PP. Ara, que tot i que vulguen dissimular-ho tenen una imatge molt danyada pels casos Gürtel i Fabra i companyia, volen aparéixer davant aquest electorat com els defensors de les essències "valencianistes", que entenen únicament en sentit negatiu: per a ells, ser "valencià" és ser "anticatalà" i poca cosa més.

S'escuden en la legalitat, però aquest és un discurs carregat de fal·làcies. Quantes emissores il·legals o en situació irregular es veuen i no són molestades. No ens enganyem: si fos la televisió autonòmica de Múrcia, tot això no passaria. Tampoc és veritat l'assumpte de la reciprocitat de Canal 9: la televisió valenciana s'ha estat veient durant dos anys a Catalunya i la Generalitat Valenciana no ha fet el més mínim pas ací. Parlar de legalitat és una perversió de les paraules: la llibertat d'informació ha d'estar per damunt d'una llei que es canvia com el govern de torn vol.

Al capdavall és un pas més en la metòdica destrucció de la llengua i la cultura valencianes. Sense TV3, el nostre valencià (el català de tots) perd una eina fonamental. Ara, ja no es podran veure pel·lícules, ni anuncis en valencià en cap cadena. Perquè Canal 9 no fa tota la programació en valencià, en absolut. Això és una manera de donar a entendre que el nostre és un idioma prescindible, que l'única llengua possible de comunicació és el castellà. Hi hauran més de quaranta canals en castellà i cap només en català. Ja podem ensenyar valencià a les escoles, davant eixa realitat tot esforç és inútil.

Però no ens han de fer callar. No tenen por de perdre els nostres vots, però hem de prendre consciència de la nostra força. Cal deixar clar que volem TV3, per la llibertat i pel futur de la nostra llengua.

Dissabte, a les 19 h, hi haurà una manifestació a favor de TV3 a Castelló (plaça de La Farola).

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 772 (25 de febrer de 2011)

Sense senyal

2011-02-18T22:27:00.000+01:00

Un Lip Dub escolar per la pau

2011-02-14T23:32:00.001+01:00

Reconec que aquesta moda dels lip dub m'agrada. Per si algú no ho sap, són videos amb una cançó de fil conductor en què en un sol pla seqüència una sèrie de gent surt cantant la cançó en qüestió. Em generen un estat d'ànim molt positiu. Un dels millors que he vist és un que es va fer a Vic a favor de la independència.

Encara no havia vist, però, cap lip dub fet a Benicarló. I avui he vist aquest que han fet els xiquets (i xiquetes, siguem correctes) i les mestres (i algun mestre) del CEIP Ángel Esteban. I m'ha agradat molt. El van elaborar per a celebrar el Dia de la Pau. La música s'adiu molt amb el tema i també amb la procedència, com se sol dir, "multicultural" de l'alumnat d'aquest centre. Em sembla un exemple prodigiós de la força de l'educació: com malgrat la manca d'infraestructures (l'escola es troba íntegrament ubicada en barracons) i un perfil divers d'alumnat, l'entusiasme dels xiquets i dels professionals de l'educació és capaç de transfigurar-ho tot.

A pesar de tot, i sobretot a pesar dels polítics que tracten de fer malbé la nostra educació, se'n surten. Les carones d'il·lusió dels xiquets de l'Ángel Esteban són el millor del video.

Literatura de butxaca / 3

2011-02-07T17:48:00.001+01:00

"Perdonaríem moltes coses si en sabíem la bona veritat."

"Assenyaleu-me l'home feliç, i jo us assenyalaré o l'egoisme o la maldat... o, si no, una absoluta ignorància. [...] Si sabés la bona veritat, pensava, ¿hauria de sentir compassió fins dels planetes? ¿Si un arribava a allò que en deien el fons de la qüestió?"

Graham Greene, El fons de la qüestió, trad. Pau Romeva, Barcelona, Proa, pàg. 99, 154.

"És nit freda per ser abril", de Manel

2011-01-29T16:24:00.000+01:00

He sentit fa uns dies a la ràdio que el grup Manel està a punt de traure un nou disc. Al fil d'això, poso ací una de les cançons que més m'agraden del seu primer i únic disc (de moment), Els millors professors europeus. Es titula "És nit freda per ser abril", i és una cançó de la qual m'agrada tot: la lletra, la instrumentació, la melodia, els cors. Magnífica.

La Maria i el Marcel,

de costat en una barra,

es miren i fan glopets

a les respectives canyes.

Ell vesteix tot de vermell,

ella emplena un crucigrama.

Ai Maria, ai Marcel,

qui s’acosta a parlar amb l’altre?

Qui s’arrisca a fracassar?

Qui saltarà sense xarxa?

Ell la vol treure a ballar,

ella se’l vol endur a casa.

Et convidaria a vi,

seria dolç, seria amable,

si volguessis seure amb mi,

quin moment més agradable!

Tancaríem el local,

la nit seria tan llarga.

Marxaríem els dos junts

d’aquesta ciutat tan rara

i tindríem fills ben forts

i una casa amb balconada.

El Marcel allarga un braç,

la Maria somriu a l’aire.

Però l’estona ha anat passant

i no troben les paraules.

Ell demà serà capaç,

ella demà estarà més guapa.

És nit freda per ser abril,

no s’està enlloc com a casa.

Somriure agredolç

2011-01-23T17:05:00.001+01:00

Manel Alonso i Català, Els somriures de la pena, Benicarló, Onada Edicions, 2011 ("Narratives", 12)

L'escriptor de Puçol Manel Alonso ha confeccionat, en Els somriures de la pena, un ventall de trenta històries molt breus amb un denominador comú: el protagonisme de la memòria, del record. Són contes ambientats al poble imaginari de Pouet, lloc recurrent en l'imaginari de l'autor (inspirat evidentment en Puçol), que hi situa bona part de les seues creacions, com si es tractés d'un Macondo particular. Tot i que Alonso, potser inconscientment, és més de la família de Proust que de la de García Márquez, salvant totes les distàncies.

Deia això darrer pel paper rellevant del record. Tots els contes estan impregnats de la melangia que comporta als personatges, narradors gairebé sempre en primera persona, regirar el seu passat. De fet, no és gaire agosarat afirmar que Alonso ha pouat en la pròpia autobiografia per a extraure les anècdotes que narra. Això és encara poc evident en la primera part, que sembla nàixer de les anècdotes locals de Pouet, reelaborades literàriament. Hi ha una presència poderosa de la mort (fins i tot personificada en "El constructor"), i especialment la mort com a fenomen imprevist. Alonso sap recrear la fascinació popular per la mort imprevisible, que arriba quan vol i de la manera més sobtada.

En la segona i tercera parts és quan els records personals de l'autor afloren amb claredat. De fet, conformen una mena d'autobiografia àgil, feta de pinzellades, de moments, detalls, anècdotes, dividida en dos parts: la infantesa i la joventut, d'una banda; i la maduresa, marcada pel treball literari i editorial, de l'altra. El to no és tan pessimista, i hi ha més presència de l'humor, però que no desperta un somriure obert i expansiu, sinó un somriure sovint trist, de postguerra tardofranquista. Són ben bé "somriures de la pena".

Em semblen particularment encertats els contes de la segona part (que és, a més, la més extensa). Amb dotze contes Alonso fa un retrat excel·lent d'una família valenciana de poble dels anys setanta, sense mitificacions, en la qual tants valencians ens podem reconéixer. Hi ha l'elegia d'un món i un temps desapareguts, però amb les dosis justes de nostàlgia barrejada amb ironia que fan que no siga excessivament sentimental. Pares que discuteixen i malparlen, animals (n'hi ha molts) que transitaven per la llar, aspres conflictes familiars, collidors de taronja. No és un passat exemplar, però és el de l'autor, i això sol és prou.

Al capdavall, Els somriures de la pena deixa un regust agredolç, de fracassos, de mort, però també de tendresa, de senzillesa. Un regust de vida autèntica, en definitiva. I això tan aparentment simple, és una qualitat que el distingeix i el fa altament recomanable.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 767 (21 de gener de 2011)

ADDENDA: El proper divendres 28 de gener, dins del cicle de Divendres Literaris d'Alambor, Manel Alonso i Català presentarà Els somriures de la pena. Tot seguit, ell mateix i Mari Carmen Sáez protagonitzaran uns Diàlegs Poètics. A les 19:30, al Saló d'Actes de Caixa Benicarló.

La mirada del gos

2011-01-19T17:26:00.000+01:00

Amb aquest text participo de la proposta de joc literari de Jesús M. Tibau.

Amb la saviesa de la indiferència, vas veient com passa la vida. La vida humana, estranya i confusa, d'un carrer comercial. En aquest local en venda, hi dóna el sol, s'hi està bé, és un lloc com un altre per a deixar-se morir. A la part de fora del vidre es mou el brogit, el tumult. Però des d'on ets no se sent res. Només el silenci, el mantell que cobreix el record de l'amo.

Era malalt des de feia dies, i els darrers freds el van acabar d'enfonsar. Finalment, se'n va anar en aquella cantonada, només amb la teua presència i escalfor ben a la vora. Aquella nit, vas udolar amb totes les teues forces, li vas llepar les mans i el rostre. Quan vas notar que es tornava fred, te'n vas anar, trist i abatut. Vas trobar un forat per a entrar en aquest local buit i polsós.

Ara només has de deixar passar els dies. Passa la gent, hi dóna el sol. Aviat tot acabarà.

Sant Antoni, el foc

2011-01-16T23:19:00.000+01:00

Article publicat al Llibre de la Festa i Fira de Sant Antoni Abat 2011

Comença a fer-se fosc. Els xiquets amb els seus pares o iaios esperen de peu dret al carrer. El fred és intens, fred de gener: entre Reis i Sant Antoni sol gelar a les nits. Finalment, l’espera acaba: encenen la foguera. Centenars d’ulls infantils observen fascinats la dansa de les flames, primer amb poca espenta, a poc a poc prenent força. El dimoni, a dalt, com un condemnat esperant la seua hora. Les flames, a l’últim, comencen a llepar el cos de roba roja reomplit de palla. Sovint s’encén primer la cua. Quan pren el dimoni, es consumeix en poca estona. Després només en queda l’estructura interior, que és l’esquelet: una imatge que queda clavada a la retina i a la memòria dels menuts. Aleshores ja poden començar les lloes i la desfilada de carros.

El meu record i sensació més antic de Sant Antoni és la foguera. Quan era menut, era l’acte d’aquesta festa que més em fascinava. L’hivern és època de podar, i podar era cremar. A Nadal, unes poques setmanes abans, anàvem a plegar i collir olives, i aprofitàvem per a fer la poda. En acabar, cremàvem les branques allà mateix al vilar. Era com una avançada del que faríem a Sant Antoni, un santantoni d’àmbit familiar i laboral. Però el dia 16 en fer-se fosc, la crema prenia un caràcter col·lectiu: era tot el poble el que s’ajuntava, i la foguera tenia unes dimensions especials. I hi havia, és clar, el dimoni: veure com es cremava afegia un al·licient a aquell acte de piròmans controlats.

El dimoni era un al·licient, sí, i potser també un sentit. Mos pares em deien que quan cremàvem el dimoni en realitat volíem cremar tot allò de roín que hi ha en nosaltres, aquelles coses que cal foragitar. “Pensa en allò que no fem bé, i llancem-ho perquè es creme a la foguera”, em deia ma mare. La crema del dimoni es podia entendre, així, com una espècie de rústic exorcisme. Perdoneu-me si ara faig antropologia d’anar per casa, però crec que el lligam de la nostra cultura amb el foc és una cosa molt antiga, molt profunda. Hi ha el sentiment que el foc ens purifica, elimina tot allò negatiu que hi ha en nosaltres, i fa que esdevinguem millors. Serà per això que ens quedem embadalits davant del foc, que ens hi passaríem les hores mortes mirant-lo?

Hi ha cultures que fan diversos rituals, sovint religiosos, lligats al foc: hi passen descalços per sobre, hi passen per sota com a Forcall. A Benicarló, molt més prosaics, hem concretat totes les coses que cal eliminar en una figura, concreta i pròxima: el dimoni. Ell concentra tot allò de dolent que cal “cremar”. La nostra cultura mediterrània, alhora, ha convertit el dimoni en una figura quotidiana, fins i tot simpàtica. Eixe dimoni que, en la lloa, té “quatre raons” amb sant Antoni “per una camisa roja / que no tenia botons”, no en fa gens, de por, fa fins i tot gràcia. Per això la suposada transcendència moral que pot tenir la foguera esdevé una festa.

Una festa, també, amb una significació pagana, és clar, segurament la primera. En el cor més cru de l’hivern, proclamem l’escalfor de la foguera, com un sol artificial que ha de fer venir el sol natural. Reclamem el foc que està lligat a la vida. L’hivern porta implícit el renaixement de la natura: el dia que comença a allargar-se ja ho anuncia. Ja se sap: “A Sant Antoni, un pas de dimoni”.

Sant Antoni és el foc. Ja sé que la festa no es limita a la foguera en què crema el dimoni, que hi ha la desfilada dels carros, i les lloes, i les coques, i la benedicció dels animals. I tot té el seu sentit, molt relacionat, evidentment, amb la tradició llauradora de Benicarló. Però avui he volgut parlar només de la meua sensació infantil, de la importància del foc. La veritable festa benicarlanda del foc, la més antiga i atàvica, té lloc entre el 16 i el 17 de gener, i que em perdonen les falles, però a cadascú el seu i la veterania és un grau.

Desitjos per al 2011

2011-01-01T12:55:00.001+01:00

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 765 (31 de desembre de 2010)

Reconec que la nit de cap d'any tinc una marcada tendència a la malenconia. El que passa és que no se'm sol notar perquè l'ambient del voltant em permet disfressar-ho. Quan ningú no em veu, m'arrauleixo en un racó i em lliuro als pensaments més foscos. Una mena de desitjos rebordonits i estèrils per a l'any següent. Aquests són alguns desitjos que m'agradaria que s'acompliren el 2011.

1. Que no hi hagueren eleccions municipals ni autonòmiques. Total, ja sabem què ha de passar, i almenys ens estalviaríem el mal tràngol i el disgust. Un salt temporal estaria bé, ser a l'abril i trobar-nos de sobte al juny. I tot seguiria igual, que és el que passarà.

2. Que els terratrèmols, les inundacions i les sequeres es traslladaren més cap al nord, i els països del sud visqueren un any tranquils, per anar prenent aire.

3. Que creen una reserva índia per als valencians que encara volen viure únicament en valencià, i els deixen tranquils, reproduint-se si volen però sota un estricte control. Es pot rendibilitzar la inversió cobrant entrades per a turistes amants de la biodiversitat de les cultures autòctones.

4. Que la gent més afectada per la crisi ocupe el Parlament, la Moncloa i tots els centres de poder, i almenys per un dia puguen menjar bé, de calent, i atesos pel servei. Pacíficament, això sí. Ah, i que els responsables d'aquesta situació hagen de fer cua a un menjador social de Càritas. Un dia, per provar-ho, com en els contes.

5. Que els barracons de les escoles siguen declarats bé d'interés cultural. Ja que sembla que els tindrem per anys, fem-los nostres.

6. Que cresquen arbres enormes i frondosos, d'un dia per l'altre, al mig de les places dures del món, i al segon carril de les autovies, i als despatxos de les principals empreses i dirigents del planeta. Una protesta muda i contundent.

7. Que s'estenga un virus implacable que acabe amb la lucidesa i ens faça a tots, definitivament, autocomplaents i acrítics. Potser així serem més feliços i acceptarem les coses tal com són i tal com ens volen fer creure que són.

8. Que La Veu de Benicarló seguisca sent, un any més, la consciència crítica més llegida del poble.

Silvio, Cuba

2010-12-27T17:41:00.005+01:00

Per casualitat, torno a escoltar un disc de Silvio Rodríguez. Feia molt de temps que, per aquelles coses, el tenia abandonat. Sentir-lo, com passa amb les músiques que veritablement ens han marcat, em retorna a una època molt determinada.

Servidor, que comença a tenir ja una certa història, recorda quan als anys noranta practicava acords de guitarra sobre cançons de Silvio. Revisc l’entusiasme que em produïa retrobar, en les lletres d’aquell cantautor de veu aparentment trencadissa, imatges i llenguatges que il·lustraven el cristianisme social que em guiava en el meu despertar ideològic. Per a aquell cubà, la revolució era amor, i l’amor revolucionari, i això em fou una revelació decisiva. I encara vigent.

Després he pogut saber coses de l’entusiasme que la revolució cubana va despertar en moltes persones arreu del món. En fa cinquanta anys. En aquella conjuntura que apuntava ja cap als anys seixanta, es produí una mena de connexió astral de l’optimisme universal. Kennedy permetia una mirada oberta sobre els Estats Units, Khrusxov denunciava els crims de l’estalinisme, Joan XXIII obria les finestres de l’Església al món. I en un petit país caribeny, uns revolucionaris barbuts feien fora un dictador.

Per als “progres” seixanteners, Cuba, Fidel i companyia tenien un encant romàntic. Esdevingueren mites. Durant aquells anys, es va popularitzar la imatge del Che que tots coneixem. La força de tot aquell imaginari es pot comprovar encara en pel·lícules mitificadores com les que recentment Steven Soderbergh ha fet sobre la figura d’Ernesto Guevara. El Che, Cuba i tot el que s’hi relaciona segueix exercint fascinació sobre certs ambients d’esquerra, de vegades entre neoprogres badocs mancats de sentit crític.

Però tot allò va passar. Ara podem trobar l’efígie del Che en anuncis, i les adolescents porten mocadors palestins, si molt convé de color fúcsia. Bé, potser això fou en la moda de la temporada passada. El sistema ha aconseguit engolir també aquests darrers símbols crítics. La història de com l’imaginari revolucionari ha anat perdent el seu sentit mereixeria un estudi aprofundit. És la història de les idees del segle xx. Del segle xxi no en podem dir res perquè, de moment, no hem viscut cap moment generador d’idees, de sentiments, d’ideologies, d’entusiasmes col·lectius transformadors, com en aquell trànsit entre els 50 i els 60.

Al capdavall, les lletres de Silvio crec que segueixen sent el millor que en queda. Unint la sensibilitat amb la revolta, l'humanisme amb la revolució, encara és capaç de desvetllar-me "la rabia simple del hombre silvestre". I que dure.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 699 (11-IX-2009)

Enrique Morente

2010-12-17T11:34:00.004+01:00

L'altre dia, ja ho sabeu, va morir Enrique Morente. Quan ho vaig sentir, la primera melodia que em va venir al cap va ser aquest "Pequeño vals vienés", desgarrador i commovedor. Una versió de la cançó de Leonard Cohen que, al seu torn, posa música a un poema impressionant de Federico García Lorca. Un viatge d'anada i tornada, doncs: amb Morente, la lletra de Lorca retorna en versió original i amb unes ressonàncies que uneixen la tradició del flamenc andalús i la modernitat. La unió que definia Lorca i Morente.

Rafel Santapau a Benicarló

2010-12-15T22:43:00.004+01:00

Divendres vinent, en l'edició mensual dels Divendres Literaris de l'Associació Cultural Alambor, comptarem amb la presència de l'escriptor benicarlando Rafel Santapau (nom literari de Rafel Molina). Vindrà a presentar-nos el seu darrer llibre, 100 moments, un recull dels articles que l'autor ha publicat els darrers anys al diari lleidatà La Mañana i al seu bloc, que podeu seguir ací.

Santapau s'apropa a la societat, la política, la cultura... a la realitat, en una paraula, que ens envolta. I ho fa d'una manera crítica i sovint amb un gran sentit de l'humor. Sentit crític i humorisme que segur que es deixaran sentir en l'acte de presentació del llibre. Sempre des d'una postura absolutament lliure i personal, allunyada del pensament únic i políticament correcte, com deia Eduard Ribera en un encertat comentari de l'obra.

Si voleu ser-hi, divendres a les 20 h al saló d'actes de Caixa Benicarló.

Literatura de butxaca / 2

2010-12-10T22:24:00.004+01:00

"Un home sol és un vas d'aigua -algú l'ha omplert- posat damunt una inexplorada muntanya de nou mil metres, un vas d'aigua que no viu perquè ningú no hi beu."

"Per una por a les clarors de l'espant, duem la mediocritat com unes ulleres de sol. La vida vertadera és com el migdia d'un estiu, és un enlluernament com una explosió. Viure forans a aquesta llum és no ser ni freds ni calents, i merèixer la mort per haver rebut persona i no haver retornat personalitat."

Blai Bonet, Haceldama (1959)

Roy Orbison

2010-12-06T21:07:00.003+01:00

Tafanejant pel bloc de Salvador Macip, trobo en una entrada de fa unes setmanes un enllaç a una llista curiosa: la de les cançons que "fan plorar els homes". O siga, cançons que per un motiu o un altre ens emocionen (siguem homes o dones, val a dir). Això m'ha fet pensar en quines em fan plorar a mi. De l'esmentada llista, de fet, crec que només em passa això amb "Tears in Heaven", d'Eric Clapton.

Però un cantant que sempre m'ha emocionat molt, i no només en una sinó en moltes de les seues cançons, és Roy Orbison. Aquest home tenia un tipus de veu, trencada i emotiva, que en moltes ocasions em posa a la vora del penya-segat llacrimal. Per exemple, en aquesta cançó, "A love so beautiful". Ja ho sé, potser és previsible, sentimental o empalagosa. Segurament cantada per un altre la trobaria prescindible, però en la veu d'Orbison, tan plena de matisos (potser per les successives desgràcies personals en la seua biografia íntima), em posa els pèls de punta.

(En realitat, aquest apunt és una excusa. Fa molts dies que aquesta cançó em persegueix implacablement. Després d'anys sense escoltar-la, un dia m'entrà al cap i no m'abandona. I tot això ha de sortir per una banda o una altra, al final.)

Arinyó de nou als Divendres Literaris

2010-11-24T21:57:00.005+01:00

Aquest divendres 26 de novembre, Manel Joan i Arinyó tornarà a ser a Benicarló, dins del cicle dels Divendres Literaris organitzats per l'Associació Cultural Alambor. En aquesta ocasió vindrà a presentar el seu nou llibre L'atzucac del perdedor, que va guanyar el Premi Enric Valor de Novel·la 2009 i que ha publicat Onada Edicions.

Jo encara no l'he llegit, però sembla, pel que se n'explica a la pàgina de l'editorial, que és una mena de continuació de Fem un trio. Recordem que el passat 5 de març Arinyó va presentar aquest llibre al nostre poble: vam parlar en aquest bloc de l'acte i també de la novel·la. Amb aquest antecedent, L'atzucac del perdedor no pot ser més recomanable. El mateix caldria dir de l'acte: Arinyó és un dels nostres novel·listes que millor sap moure's en el cara a cara amb el públic. Divertit, irònic, amé, rebentaire, a mi particularment la seua sola presència ja em resulta un al·licient.

La presentació tindrà lloc divendres a les 20 hores al saló d'actes de Caixa Benicarló. Hi seran l'autor i Josep San Abdon.

Retalls de premsa / 3

2010-11-22T21:59:00.004+01:00

Llegeixo un article a El Punt que incideix en una idea que l'altre dia comentàvem ací: que Berlanga ha estat un gran retratista de la realitat valenciana. De fet, Josep Pitarch creu que Berlanga faria un guió dels seus amb les mateixes notícies relacionades amb la seua mort. Us n'ofereixo l'inici i, si voleu, podeu llegir-lo complet en l'enllaç.

Si Berlanga alçara el cap
Josep L. Pitarch

Amb tot això de la mort del genial Berlanga, i encara de cadàver present, hem tingut ocasió de veure una sèrie de flaixos, tan esperpèntics com magistrals, interpretats amb tanta naturalitat per les nostres autoritats, que al gran director no se li haurien escapat, n'estic segur, i els hauria incorporat en alguna de les seues agres pel·lícules. Quina llàstima que, tancat a la caixa, no haja pogut veure l'espectacle! (...)

Si voleu continuar llegint-lo, ho podeu fer clicant ací.

Berlanga el visionari

2010-11-21T18:45:00.000+01:00

Article publicat a La Veu de Benicarló, num. 749 (19 de novembre de 2010)

Hi ha pocs autors (escriptors, cineastes, artistes) que hagen merescut l'indiscutible honor de veure com del seu cognom es derivava un adjectiu d'ús comú, com kafkià, dantesc o picassià. Berlanga n'ha estat un. El cineasta valencià, que va morir dissabte passat, va donar lloc al terme "berlanguià", que alguns han reclamat en alguna ocasió que entrara al diccionari.

Tot i que no està del tot definit, jo crec que allò que sol ser "berlanguià" són unes situacions molt determinades, caòtiques, esperpèntiques, amb molts personatges implicats. En això, em fa l'efecte, l'origen valencià de Berlanga s'hi mostrava: què voleu de més "berlanguià" que una desfilada fallera o de moros i cristians? Val a dir, dit siga de pas, que era dels pocs indicis de valencianitat que es poden percebre en l'obra de Berlanga.

També són "berlanguians" determinat tipus de personatges. Les pel·lícules d'aquest director, i especialment les de l'època de L'escopeta nacional i les seues seqüeles, mostren una galeria de figures vitals amb una categoria moral més aviat escassa, que representen els tòpics espanyols més rancis i casposos. La gràcia de Berlanga és aconseguir fer veure que aquests tòpics, malgrat tot, formen part de l'essència d'Espanya. El procediment és ridiculitzar determinades conductes, reduir-les a l'absurd, de manera que sota la crua llum d'una mirada lúcida, descarnada i sobretot humorística es pose en evidència la seua radical veritat.

Reconéixer la pròpia societat en les pel·lícules de Berlanga és un exercici sa, terapèutic: serveix per a riure's d'un mateix, per a desdramatitzar-se. Però, alhora, té un efecte certament depriment: som, efectivament, com Berlanga ens va dibuixar, i per tant som risibles, com ell va demostrar. Hi ha moltes coses de la nostra realitat sobre les quals Berlanga podria fer escenes de pel·lícules seues: els casos de corrupció del cas Gürtel, "bigotes" i "trages" inclosos; locutors de Canal 9 a punt d'ofegar-se en una gota freda; falleres eixint a la processó del Cristo com va passar enguany. És fàcil trobar imatges "berlanguianes" al nostre voltant. Tristament fàcil.

Berlanga ens va retratar molt bé, sí. Per a desgràcia nostra i genialitat seua.

Pepet i Marieta: "Me moles"

2010-11-19T09:36:00.002+01:00

Divendres ve de gust una entradeta musical, i més encara si és de Pepet i Marieta, un grup festiu i de les nostres terres. Amb la cançó "Me moles" l'han encertada de ple: la lletra, la música, i el vídeo. Un vídeo fet amb aportacions d'amics i seguidors , que van respondre a la crida feta des del grup: volien imatges de gent besant-se i estimant-se. El resultat és un videoclip carregat de tendresa, bon humor i vibracions positives, i en el qual podem reconéixer algunes persones i llocs coneguts. Tot un encert, enhorabona!

Literatura de butxaca

2010-11-11T17:10:00.005+01:00

«¡Tots hem nascut per conquerir l'univers i no conquerim ni una merda! L'univers és bell, però no es deixa [...] clavats a la platja com uns Tàntals, ¡davant tot l'univers, que és bell que fa venir esgarrifances! Mira'l un capaltard de darreries de tardor per adonar-te'n. ¿Per què és tan bell si no el podem posseir? ¿Per què aquesta fam immensa i aquest immens univers si no estan fets l'un per l'altre?»

Joan Sales, Incerta glòria (1956), tercera part, capítol I

Preferències

2010-11-06T21:02:00.001+01:00

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 757 (5 de novembre de 2010)

Llegeixo aquests dies que els tribunals de justícia estan anul·lant alguns reglaments lingüístics a Catalunya basant-se en la sentència del Tribunal Constitucional que el català no pot ser "llengua preferent" a l'administració. La notícia té més importància de la que sembla, com a mínim per a aquells que ens importa una mica la situació de la nostra llengua.

En molts àmbits de l'organització social democràtica existeix allò que s'anomena "discriminació positiva". Si volem aconseguir que dones i homes siguen iguals en drets, hem d'afavorir els drets de les dones, que són les que han estat i són discriminades. Per assolir el respecte a la natura, hem de defensar-la per damunt d'altres paràmetres. Cal treballar pels sectors més desafavorits, ajudar els empobrits, protegir la infància. El feble té preferència. Però pareix que allò que és vàlid en altres àmbits, no haja de ser aplicable a les llengües.

El català, no ens enganyem, no és una llengua com les altres. Almenys, no és una llengua com el castellà, el francés o l'alemany. Ha patit un procés d'arraconament i regressió durant molts segles, que l'han deixada exhausta a les portes del segle XXI, davant d'un món globalitzat i sense les eines socials i de comunicació necessàries. Lleis, normatives i persecucions han fet, per exemple, que fins fa vint-i-cinc anys, mai (repeteixo: mai) s'hagués ensenyat a les escoles d'un poble com Benicarló. Fa quatre dies, com qui diu. Segons com, encara és un miracle que la llengua haja sobreviscut.

Encara que s'ensenye a l'escola, el valencià (el català de tots) no és encara una llengua "normal". Només cal veure quina llengua aprenen els immigrants: el castellà, perquè el valencià no els fa cap falta, no té utilitat social. Per això les administracions han de tenir una cura especial, una atenció "preferent" pel valencià. Cal protegir el feble si no volem que acabe enfonsat. Què és el català davant del totpoderós castellà? A més, si no el defensem nosaltres, qui ho farà en el nostre lloc?

En igualtat d'ús, valencià i castellà no estan en igualtat de condicions. Donant-los la mateixa categoria i importància, deixarem morir la llengua que ens identifica com a col·lectivitat. Si són tractades igual, el valencià perd. Necessita, sí, que les administracions li donen preferència, per a servir d'exemple a la societat. Per a convertir la nostra llengua en una cosa útil, encara que siga de cara a l'administració, i transmetre la idea que és necessària, digna. Ha de ser la llengua prioritària perquè és una espècie en perill que necessita protecció.

Retalls de premsa / 2

2010-10-29T22:40:00.004+02:00

Un dia d'aquests parlaré sobre la sentència del Tribunal Constitucional que elimina la possibilitat que el català siga "llengua preferent" de l'administració. De moment, he llegit aquest article d'Antoni Puigverd a La Vanguardia. Alguns dels arguments que exposa són coincidents amb els que estic pensant aquests dies.

Una lengua entre peligros
Antoni Puigverd

Los hablantes del castellano no son culpables de los pasados siglos de persecución del catalán, aunque parecería lógico esperar de ellos cierto sentido de la compensación. En todas las democracias de verdad existe el concepto "discriminación positiva", que protege el desarrollo de aquellas especies naturales o sectores sociales que han sido gravemente perjudicados por la historia. La sentencia del Tribunal Constitucional, aunque con prosa distante y gélida, reconoce esta posibilidad compensatoria. Este es el camino legal que hay que profundizar a partir de ahora. Defender la compensación del catalán ante la judicatura; y combatir el mito liberal, el último argumento de los que reclaman la regresión del catalán a los espacios íntimos. (...)

Si en voleu llegir més, el teniu ací.

Ha mort Joan Solà

2010-10-27T17:36:00.006+02:00

Avui ha mort Joan Solà. La notícia m'ha sorprés aquesta tarda quan m'he assegut davant l'ordinador i he començat a posar els papers virtuals en ordre. Solà era un dels filòlegs més importants amb què comptàvem, i els seus articles divulgatius eren un punt de referència per a molts. A més, va demostrar sempre una consciència cívica i nacional de primer ordre.

No són bons temps. Fa un mes moria Joan Triadú, avui Joan Solà. Anem perdent els referents, com diu Joan Josep Isern, i no sembla que hi haja recanvi visible. A més, avui s'ha sabut que els tribunals posen nous entrebancs a la presència pública del català. Tot un símbol. Joan Solà avui mor dos cops.

No és un bon dia, no.

El signe dels temps

2010-10-25T22:10:00.009+02:00

Fa poc m'he comprat el CD de Senior i el Cor Brutal L'experiència gratificant, on hi ha algunes cançons molt recomanables i sorprenents. Com aquesta que comparteixo avui amb vosaltres, "El signe dels temps", fresquíssima i optimista, tot i que en realitat la lletra, que teniu a sota, no ho és tant. Ve a ser com un exorcisme musical contra les coses que ens deprimeixen.

Per cert, la cançó va tenir el Premi Ovidi a millor cançó de l'any 2009. Un exemple més que en l'actual panorama de la música en valencià hi ha coses que com a mínim val la pena escoltar. El problema és que cadascú s'ha de buscar la vida per a conéixer-les.

(Nota: aquesta lletra és la que se sent en el video. La versió del disc inclou unes quantes "proclames" més en el tram final de la cançó, no recollides en el llibret de les lletres)

El sol entra en les cases
i les muntanyes s'obrin el cor
mentres les nostres vides passen
i no separen el riure del plor.

La gent està sola,
trista i avorrida.
Pobra la gent.
És el signe dels temps.

El món encara pega voltes
i no s'assusta de lo que som
quan les cançons ja no ens somouen
i ens fan vergonya les emocions.

La gent està sola,
trista i avorrida.
Pobra la gent.
És el signe dels temps.

I si no estàs sol
estàs amb qui no vols.
Que pobres som,
que sempre ho volem tot.

La gent està sola,
trista i avorrida.
Pobra la gent.
És el signe dels temps.

Però lo pitjor de tot,
què és lo pitjor de tot?
El càncer de la societat
la sida del segle XXI.
Lo que agobia l'existència,
lo que erosiona la dignitat.
Lo que separa les parelles
...
El puto messenger.

Jo no sé la gent quan ho entendrà:
que tots som immigrants.

El Maestrat i les Terres de l'Ebre

2010-10-16T09:23:00.005+02:00

El llibre El perquè de la vegueria ebrenca, de Jordi Jordan Farnós (Onada Edicions, 2010), porta un subtítol molt aclaridor: Breu repàs de la geografia històrica de les Terres de l’Ebre. En efecte, l’autor, tortosí, ressegueix com al llarg de la història s’ha estructurat administrativament la comarca o regió que té Tortosa com a capital històrica. Des de la Ilercavònia ibera, passant pel bisbat de Tortosa, la vegueria de l’època medieval, i fins a l’annexió a la província de Tarragona, els intents republicans de recuperar l’autonomia del territori i la situació actual.

Es tracta d’una obra molt breu (70 pàgines) que exposa de manera molt directa i entenedora una història que, encara que no ho puga paréixer, ens és molt propera. Hi podem descobrir, o redescobrir, els estrets vincles territorials entre el Maestrat i el sud de Catalunya. Uns vincles que avui dia testimonia el fet que tots dos territoris pertanyen al bisbat de Tortosa, divisió eclesiàstica establerta en època visigòtica sobre un antic substrat comú.

Per exemple, és curiós veure com, quan la Corona d’Aragó va conquerir Tortosa i es va aturar al Sénia, es van redactar els Costums de Tortosa amb la voluntat que arribaren a regir els territoris de més al sud, que ja havien format una unitat durant l’època romana, visigòtica i àrab. En canvi, amb la conquesta del Regne de València per part de Jaume I, s’esmicolà la unitat del territori. Certament, fou per un atzar històric que actualment no siguem administrativament tortosins.

Jordan aporta elements de reflexió sobre la relació entre els territoris al nord i al sud del Sénia. Una relació que els filòlegs han estudiat en profunditat, ja que el Maestrat i els Ports s’adscriuen lingüísticament al mateix dialecte que Tortosa, un dialecte que corrobora amb la seua mateixa existència transfronterera la unitat de la llengua. Qualsevol persona d’una certa edat, d’altra banda, recorda encara com la gent de Benicarló tenia una tendència natural cap a les terres ebrenques: hom anava al metge i a fer altres gestions a Tortosa, per exemple.

Paradoxalment, la divisió autonòmica de la democràcia ha afeblit la consciència d’aquesta unitat. Cada cop té més pes la capital de província, un Castelló que històricament ha tingut ben pocs vincles culturals amb el Maestrat. Aquesta pèrdua de relació amb les Terres de l’Ebre comporta la pèrdua o el debilitament d’alguns dels nostres trets d’identitat més propis.

El llibre de Jordi Jordan serà presentat a Benicarló el proper divendres 22 d'octubre a les 20 h, a la Penya Setrill, en el marc dels Divendres Literaris que organitza Alambor.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 754 (15 d'octubre de 2010)

El valencià a la biblioteca

2010-10-11T23:45:00.002+02:00

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 753 (8 d'octubre de 2010)

Vaig amb els meus fills a la Biblioteca Municipal, i ens passem una estona remirant llibres de la secció dedicada als primers lectors. Me n'adono que són molts més els llibres en castellà que en valencià. En arribar-nos al taulell de préstec, li ho comento al bibliotecari de torn. Em respon amb vaguetats que no m'acaben de convéncer. Tot sovint m'arriben catàlegs d'editorials valencianes i catalanes amb col·leccions de llibres infantils, i no en veig gairebé cap a la biblioteca.

No són els únics, els xiquets, amb més oferta en castellà. En la secció de novel·la per a adults, el greuge comparatiu és encara més gran. No només és difícil trobar algunes de les millors novel·les publicades en català, sinó que si vols algun dels llibres d'autor internacional, no trobes les traduccions en la nostra llengua: has d'anar a petar al castellà tant si vols com no (em va passar a mi eixe dia).

És incomprensible, pel que fa a la secció infantil de la biblioteca, que el valencià tinga una posició secundària. La pràctica totalitat dels xiquets de Benicarló aprenen a llegir i escriure en valencià, i resulta que quan aquests mateixos xiquets van a la biblioteca troben molts més llibres en castellà. Una incoherència pedagògica, fins i tot. Ja fa un temps vaig escriure que en el nostre poble l'educació sembla anar per una banda i la realitat del carrer per una altra. A l'escola, valencià, però fora, una diglòssia desaforada, un predomini incontestable del castellà. Què estem ensenyant als nostres fills? Que el valencià no serveix per a res en la vida real? O encara: que el que s'ensenya en l'escola no té utilitat pràctica al carrer?

Però és encara més trist si tenim en compte el panorama general de la biblioteca i que aquesta du el nom de l'enyorat Manel Garcia Grau. En el lloc que el poble que el va veure nàixer li ha dedicat, la presència de la llengua de Garcia Grau, aquella en què va escriure tots els llibres i a la qual va dedicar tantes energies, és purament testimonial. Fins i tot folklòrica: el valencià és apte per a llegir els autors de la terreta (no tots), però no val per a la lectura de les grans obres de la literatura mundial, ni tan sols per als best-sellers. I com més va, més s'aprofundeix la discriminació: mireu el butlletí de novetats que hi ha sobre el taulell, o consulteu-lo a la plana web de l'Ajuntament. La majoria de novetats són, de manera aplastant, mes rera mes, en castellà.

No culpo, en absolut, els professionals que treballen a la biblioteca, que fan molt bé la seua feina. No sé qui n'és el responsable, i és possible que tot plegat siga inconscient. Però cal una reflexió a fons i situar el valencià, com a mínim, en pla d'igualtat amb el castellà. I no em val l'argument que la gent llegeix més en castellà. Donem primer les dues opcions, si no juguem la partida amb desavantatge. A més, és una qüestió d'educació social. Si el valencià tinguera una situació normal en la biblioteca, això acabaria fent que la gent s'acostumara a percebre'l i llegir-lo de manera normal. Només així la biblioteca de Benicarló faria honor a la trajectòria i la significació d'aquell escriptor del qual va prendre el nom.

9 d'octubre

2010-10-08T22:33:00.002+02:00

Demà és 9 d'octubre. De nou celebrem el naixement del poble valencià, i esperem que no estiguem assistint a la seua mort. M'ha vingut de gust avui compartir aquesta magnífica cançó de Pau Alabajos. El video és, diguem-ne, "monòton", però dels altres dos que he trobat, l'un tenia banderes blaveres a dojo, i l'altre no se sentia bé.

A baix teniu la lletra.

Demà, pengeu senyeres als balcons. "No podran fer-nos callar". Espero.

Sonen les dolçaines en el carrer Sant Vicent,
més de quinze mil persones volen fer sentir la veu.
Les paraules cobren força, hem fet nostra la ciutat.
Ja s'enlairen les banderes per damunt dels nostres caps.

Missatges d'esperança en els càntics de la gent,
el futur és patrimoni de qui creu en el present.
És tan fàcil contagiar-se de l'eufòria dominant.
Bastirem els nostres somnis sense por a flaquejar.

És València, 9 d'octubre.
No podran fer-nos callar.
Cridarem amb tantes ganes
que l'asfalt tremolarà.

Caminem com sempre, avançant contracorrent.
La revolta és quotidiana, hi ha molta feina per fer.
Salvarem tots els obstacles, és qüestió de voluntat.
Construirem una utopia amb les nostres pròpies mans.

Redreçarem la història, mamprendrem un nou camí,
girarem la vista enrere, lluitarem contra l'oblit.
Aprendrem de les errades que hem comés en el passat,
escriurem en les façanes que estem farts de claudicar.

És València, 9 d'octubre.
No podran fer-nos callar.
Cridarem amb tantes ganes
que l'asfalt tremolarà.

Educació i realitat

2010-10-04T21:06:00.004+02:00

Arran d'un article que he escrit per a La Veu de Benicarló d'aquesta setmana, m'ha vingut al cap que fa temps n'havia escrit un de relacionat. Regirant per l'ordinador, l'he trobat, i m'he sorprés en veure que havia estat publicat el gener de 2003; fa gairebé vuit anys! El més trist no és només que el temps passa molt ràpid, sinó que les coses de què parla l'article segueixen igual. Almenys jo ho veig així, i per això m'ha semblat curiós donar-li una nova vida.

Educació i realitat

És una constant social demanar a l’educació dels xiquets grans coses que han de canviar el món. En l’educació dels menuts hi fiquem moltes esperances. Així, l’escola intenta fomentar els valors solidaris, la pau i l’ecologia: el premi Xavier Arín que es lliura aquesta setmana és una mostra d’aquest afany. Els xiquets planten arbres el dia de l’arbre, fan actes a favor de la pau i la solidaritat, són instruïts en el reciclatge dels residus. També en l’aspecte lingüístic, l’escola és un exemple: actualment, gairebé tot l’ensenyament primari a Benicarló és en valencià. L’escola és una societat perfecta en petit.

Tanmateix, fora del món educatiu la realitat social no ajuda gens ni mica a desenvolupar aquests valors. Es dóna la paradoxa que la societat carrega la responsabilitat de tota l’educació a l’escola i a l’institut mentre que la família, els polítics i la societat civil no només se’n desentenen sinó que promouen actituds contràries. Fins al punt que els xiquets es fan grans i, en comptes de canviar l’entorn, canvien ells.

Així, no servirà de res que intentem educar els menuts en convivència i tolerància, si després, a casa i al carrer, senten segons quins comentaris sobre els immigrants i la mesquita de Benicarló. Molta consciència ecològica i reciclatge a les classes, però després l’Ajuntament és el primer que no s’implica seriosament ni fa campanyes conscienciadores per als grans. Per a què una educació en valencià a tots els nivells, si després a les llibreries gairebé tots els llibres són en castellà? Estem fent que l’educació dels nostres xiquets siga una ficció desconnectada de la realitat, estem fent que els valors positius cap als quals ha d’avançar una societat (ecologia, tolerància, normalització lingüística) queden reduïts a un joc de nens, un tema de redacció infantil que no cal prendre’s seriosament.

Adéu a Joan Triadú

2010-09-30T17:59:00.004+02:00

M'assabento, per una notícia sentida breument a la ràdio del cotxe, de la mort de Joan Triadú. M'impacta gairebé personalment. No només perquè Triadú és un personatge de referència de la cultura catalana posterior a la guerra civil, ni perquè ocupe un capítol destacable de la meua tesi doctoral, sinó sobretot perquè el vaig conéixer personalment. I perquè és un personatge que simbolitza tot un període de la cultura catalana.

Joan Triadú fou una peça fonamental del procés de recuperació de la cultura catalana durant el franquisme. Com a crític literari, féu un paper de pont (com també el féu Maurici Serrahima, més en l'àmbit personal) entre les generacions d'abans i després de la guerra. Per als joves que descobrien la cultura catalana, d'amagat, era com una mena de germà gran, tot i que encara era jove. Però tenia el prestigi d'haver format part del nucli de la revista clandestina Ariel, i l'aurèola de crític i autor d'antologies molt polèmiques ("Triadú tria dur", es podia llegir a la revista Ressò el 1951).

La seua tasca per la difusió de la cultura catalana, amb una actitud de resistència militant, fou incansable, com ell ho explica en les seues Memòries d'un segle d'or, publicades fa dos anys. Per a alguns sectors, era dogmàtic i intransigent, però és innegable que sense la seua aportació tant a nivell de crítica literària com de professor de català fou de primer ordre.

El 10 de maig de 1999, Joan Triadú va tenir l'amabilitat de rebre'm al seu pis de l'avinguda Príncep d'Astúries de Barcelona. Tot i la meua joventut de becari i la seua condició de patum, fou enormement cordial, i em parlà amb simpatia dels autors que jo estudiava: Joan Sales, Blai Bonet (alguna de les anècdotes les vaig incloure a la tesi). I és que Triadú forma part de tot un període molt concret de la literatura catalana en què resistència, catalanisme i cristianisme formaven un tot indestriable. Triadú feia durant els cinquanta una crítica en què defensava una literatura compromesa amb la dimensió transcendent de l'home, però ben allunyada de la beateria.

Amb Triadú (com quan morí, fa uns mesos, Núria Folch) mor part de tota una època. És un tòpic, ja ho sé, però poques vegades tan proper a la veritat. Valga aquesta entrada escrita ràpidament per recordar-lo. Però us en recomano una de millor, la de Joan Josep Isern al seu bloc.

Lectures d'estiu (i III)

2010-09-26T23:20:00.000+02:00

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 751 (24 de setembre de 2010)

L'estiu, que ara ja em sembla llunyà, no hagués estat el mateix sense la lectura d'un llibre sorprenent: Viatge al fons de la nit, de Louis-Ferdinand Céline (Edhasa). Un altre llibre "de pes", d'aquells que sols deixar per a les vacances. També feia anys que el tenia pendent, i intuïa que no era el que se'n diria una lectura "refrescant", com diuen els periodistes que ha de ser tot a l'estiu. I no, no ho era.

Novel·la publicada en 1932, la perspectiva adoptada pel narrador em va semblar inèdita. El protagonista, Ferdinand Bardamu, amb molts trets autobiogràfics de l'autor, mostra un rebuig i un fàstic absolut cap a tota la societat de la seua època. Per a ell, tot és una mentida vil i repugnant: el patriotisme, la guerra (el llibre comença amb la participació del protagonista en la Primera Guerra Mundial), l'amor, les relacions socials, el treball... I això expressat amb un llenguatge col·loquial. Bé, més que col·loquial, vulgar, fins i tot sovint groller i obscé.

No sé molt bé com devia ser rebut el llibre en la seua època, però dubto que passés indiferent. És una obra destroyer, que ho vol rebentar tot, i permet una lectura totalment actual. La visió de la vida humana que en resta és desencisada, escèptica, d'un nihilisme radical i lúcid. I l'obsessió per la mort, que converteix en absurd tota la resta, travessa tota la novel·la.

Vaig acabar els darrers dies que em quedaven abans de l'1 de setembre amb dues novel·les catalanes curtes. La primera, La bogeria, l'única novel·la de Narcís Oller, crec, que encara no havia llegit. Oller va ser el principal novel·lista en la nostra llengua del segle XIX. Vaig trobar que era la seua novel·la més "moderna", relativament parlant: és la narració del procés de demència d'un home, però sempre vist a través d'altres persones. Això fa que siga més àgil i amb més diàleg que altres obres de l'època. De fet, he decidit que la faré llegir als meus alumnes de Batxillerat quan explique aquell període. A veure què passa.

L'altra novel·la catalana va ser L'home que es va perdre, de Francesc Trabal (Quaderns Crema). Jo no havia llegit mai res de Trabal, un autor que, diuen, s'ha de redescobrir. És d'aquells escriptors que van destacar durant els anys vint i trenta i després foren engolits per l'exili. Aquesta novel·la té molt d'humor absurd, una mica sembla un antecedent de Pere Calders. De fet, s'hi entreveu el gust per la broma surrealista i avantguardista. Realment, em va semblar destacable, i l'autor injustament oblidat.

O siga, que l'estiu em va procurar paisatges escrits molt variats, com heu vist si heu tingut la santa paciència de llegir-ho. La feina de setembre encara no m'ha engolit del tot i he seguit llegint: Ernesto Sábato, Mary Shelley, Haruki Murakami. Però això ja surt fora de l'estiu, i us ho estalviaré, no patiu.

Retalls de premsa / 1

2010-09-24T00:20:00.003+02:00

He llegit, gràcies a la llista de correu InfoMigjorn que m'arriba quatre dies a la setmana, aquest article de Jordi Caldentey, publicat al Diari de Balears a l'agost. Ja us dic que hi estic força d'acord i que, sí, intento introduir aquests arguments a les meues classes.

EL CATALÀ, FÀCIL I ÚTIL

Jordi Caldentey

N'hi ha que diuen que el català és "difícil". I no estic segur si els professors que n'ensenyen combaten prou bé aquesta opinió esguerrada que no treu cap enlloc. Jo no he vist ningú dels qui parlam català, tant si és estàndard com mallorquí, com barceloní com valencià, gens embullat ni una mica a l'hora d'expressar-nos-hi ni de comunicar-nos-hi amb qualsevol altra persona que hi parli. És el mateix argument que dic als qui diuen que el xinès o l'alemany són llengües "difícils". Jo no veig parlar els xinesos entre ells, ni els alemanys, que facin gaire cara de problema, dic jo.

En el món, per tant, no hi ha llengües fàcils ni difícils. Simplement, hi ha llengües que estam avesats a sentir i a fer servir i n'hi ha d'altres que no hi estam avesats. (...)

Si el voleu continuar llegint, el teniu ací.

Una cançó d'Els Amics de les Arts

2010-09-17T19:58:00.004+02:00

Avui vull inaugurar una altra mena d'entrades en aquests Exilis. Val a dir que unes entrades senzilles, sense complicacions ni pretensions (a l'estil de la que vaig fer fa unes setmanes): triar una cançó que em motive especialment, compartir-la amb vosaltres i copiar-ne la lletra, sense més comentari. He de reconéixer que és sovint la lletra, a més de la música, allò que m'acaba fent

Darrerament he escoltat un grup del qual havia sentit a parlar molt, Els Amics de les Arts. Sí, ja sé que faig tard, i que fins i tot van anar fa uns mesos a Vinaròs i jo ni els coneixia i m'ho vaig deixar perdre... En fi, el seu disc L'home que treballa fent de gos em sembla una meravella, ple de cançons que se t'agafen amb la seua barreja de quotidianitat i humor. Potser un altre dia en parlaré més. De moment, música i lletra de la cançó "Jean-Luc":

Ens vam retrobar una nit d'estiu
en un cicle especial de cinema francès a la fresca.
El meu pla era tornar aviat
però al final tot es va anar allargant
i els dos vam decidir sortir de gresca.

Se'ns va fer tard.
Va dir: "No agafis pas el cotxe, si vols et pots quedar,
que al pis hi tinc un quarto exprés per convidats.

I et deixo aquí sobre un cobrellit,
perquè ara no però després fot rasca, ja veuràs.
Si tens gana o vols aigua, tu mateix,
pots fer, pots fer com si fossis a casa."

La manera com va dir "bona nit" i va picar l'ullet
era fàcilment malinterpretable.
Vaig augurar una nit per la posteritat,
fer un cim, fer un vuit mil, fer quelcom
difícilment igualable.

I allà no passava res,
només aquell silenci trencat pel meu somier.
Potser no era el seu tipus, millor que no fes res.

I en una paret al fons,
imprès en blanc i negre hi havia un pòster d'en Godard,
potser podria dir-me perquè em ballava el cap.

Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc,
vull entendre-ho però no puc.
Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc. (2)

Ell va dir que en casos com aquest
no es tracta de ser més guapo o de ser més lleig,
sinó d'estar convençut de fer-ho.

Jo vaig dir-li: "Ja, però si ara hi vaig i ella no ho vol,
després què, després tot això
acaba siguent un rotllo patatero."

Em va convidar a fumar,
i en un plano seqüència una frase magistral:
"Una dona és una dona, no et preocupis, tant se val."

L'endemà vam esmorzar,
ni tan sols vaig mirar-la i a l'hora de marxar
ella em va fer un petó que encara no sé interpretar.

Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc,
vull entendre-ho però no puc.
Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc. (2)

Lectures d'estiu (II)

2010-09-11T18:42:00.000+02:00

Article aparegut a La Veu de Benicarló, núm. 749 (10 de setembre de 2010)

Després de la decepció que el primer llibre de l'estiu em va procurar, vaig fugir del gènere juvenil, i vaig decidir agafar de la prestatgeria un "totxo" que feia mesos que m'hi esperava: les Cartes completes (1960-1983) de Mercè Rodoreda i Joan Sales (Club Editor). Una veritable rajola: més de mil pàgines que recullen la correspondència durant més de vint anys entre aquests dos escriptors catalans. El meu xiquet quan el veia sempre deia: "Quin llibre més gros!", i mirava el nombre de pàgines, astorat.

La veritat és que quan vaig comprar aquest llibre no tenia la intenció de llegir-lo sencer, sinó de tenir-lo com un element de consulta. Però vaig començar-lo a llegir, i se'm va emportar. Ha estat sens dubte un dels llibres del meu estiu. Es llegeix veritablement amb interés i fluïdesa. No debades estem parlant de dos dels millors novel·listes catalans del segle XX, que feien literatura fins i tot en les cartes que escrivien.

Joan Sales, a qui admiro per la seua novel·la Incerta glòria, era també editor, i entre d'altres edità potser la novel·lista catalana més important del segle XX, Mercè Rodoreda. Per tant, la correspondència és la pròpia entre un editor i un dels seus autors, que amb els anys serà el de més èxit de l'editorial. Sales, però, saltava sovint els límits de la correspondència "de feina", amb comentaris irònics i entremaliats, que no sé com devien ser rebuts per la distant Rodoreda, molt més reservada. En fi, a qui li agrade la "tafaneria literària", és un llibre de primer ordre, que permet arribar a conéixer molt bé tots dos escriptors.

D'una cosa vaig passar a una altra, i de tant llegir cartes en què es parlava de llibres de Mercè Rodoreda, em van venir unes ganes tremendes de llegir-ne un. Així, vaig alternar la lectura de les cartes amb la d'El carrer de les Camèlies (Club Editor), una de les novel·les de Rodoreda que encara no havia llegit. A primera vista, recorda La plaça del Diamant: també un personatge femení que explica la seua vida en primera persona (si allà era Colometa, ací era Cecília). Però hi ha diferències.

Cecília és una prostituta, per a començar, que es mou per ambients de vegades marginals, sovint sòrdids, tot i que acaba sent una amistançada de luxe professional. La seua vida té moments extrems i de desesperació que són narrats amb aquell punt d'innocència que tenen els personatges rodoredians, i es produeix així una distància entre el to narratiu i els fets narrats que fa un gran efecte. Tot amanit amb aquelles grandíssimes troballes estilístiques que sabia inventar-se la Rodoreda, i amb aquella capacitat per a explicar històries d'allò més cruels com si no passés res.

O siga, que m'he passat mig estiu en l'òrbita de Rodoreda. Un bon patronatge per a encarrilar els viatges de la ment.

Lectures d'estiu (I)

2010-09-06T15:50:00.000+02:00

És gairebé tòpic aquests dies, quan es torna a treballar després de les vacances, que els companys de feina t'expliquen, sovint amb una profusió de detalls que no demanaves, els viatges que han fet durant l'estiu. Tu només preguntaves per com havia anat l'estiu, i ells t'expliquen els cinc o sis dies que han passat fora, com si la resta no importés. Bé, jo enguany (i no és el primer) no tinc cap viatge per explicar, i per tant no entraré en la competició de "a veure qui ha fet el viatge més guai". Bàsicament perquè sempre perdo. Els anys que, com a molt, he anat a un càmping familiar del Pirineu, el meu interlocutor indefectiblement s'ha passat un mes voltant-la pel Magrib, o per l'Europa de l'Est, o per Nova York.

O siga, que no hi puc competir. I enguany encara menys que mai, perquè el meu radi d'acció no ha passat d'Ortells i Deltebre. Molt poc glamurós, ja ho sé. Els únics "viatges" que puc explicar d'aquest estiu han estat interiors, i alguns d'ells propiciats per les lectures. Com que seria pedant explicar als meus companys de feina el que he llegit mentre ells m'expliquen els seus apassionants periples, ho faré per escrit. Ja sé que als lectors de La Veu potser no els interessa saber els llibres que he llegit aquest estiu, però, ¿és que a mi m'interessen els viatges dels companys de feina? I tanmateix els escolto.

Un dels primers llibres que vaig llegir, entre finals de juny i inicis de juliol, va ser una novel·la pertanyent al gènere juvenil. De tant en tant me'n llegeixo alguna amb la lloable intenció de, si escau, proposar-la com a lectura als meus alumnes. Es tractava de Passadissos d'ombra (Bromera), del novel·lista gallec Agustín Fernández Paz. M'animava el fet que les anteriors obres que havia llegit d'aquest autor (Cartes d'hivern i Aire negre), una mica terrorífiques, havien agradat als meus alumnes i fins i tot a mi, una coincidència poc freqüent.

Passadissos d'ombra, en canvi, em va semblar previsible i una mica simplista. La novel·la vol tractar la qüestió de la memòria històrica des d'una perspectiva juvenil, és a dir, amb protagonistes adolescents, història d'amor entre dos joves d'extracció social diversa i tot plegat. A partir de la descoberta en un pazo gallec d'un esquelet de l'època de la guerra civil, els protagonistes investiguen, com és de rigor en aquesta mena de productes, fins a descobrir el que passà.

Si a mi, que el tema de la guerra civil m'interessa, la història no em va convéncer, encara menys atrauria l'interés dels meus alumnes addictes al facebook i al messenger (és a dir, a la immediatesa). A més, la qüestió de la "memòria històrica", com sovint passa, estava tractada amb un maniqueisme excessiu. Prou que n'hi havia que tenien més raó que d'altres, però és complicat simplificar-ho. Em recordava d'un acudit del programa Polònia en què Franco apareixia fent propaganda d'un llibre titulat La guerra civil contada por mi, "donde sin maniqueismos, se explica quiénes fuimos los buenos, y quiénes fueron los malos". M'ho recordava, però a l'inrevés. El maniqueisme d'esquerres també embafa.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 748 (3 de setembre de 2010)

Avui, dia d'Estellés

2010-09-04T11:52:00.005+02:00

Avui, 4 de setembre, se celebra l'aniversari del naixement de Vicent Andrés Estellés, "el millor poeta valencià des d'Ausiàs March", com va dir Joan Fuster. En diverses localitats del país se celebrarà un sopar de pa i porta amb productes de l'horta i la terra i amb versos d'Estellés. A Benicarló, aquest sopar s'ha postposat per al proper dissabte dia 11.

Amb tot, la iniciativa ha anat més enllà i a la blogosfera s'ha estés un homenatge a Estellés per a recordar el seu aniversari, de l'estil dels que entre els blocaires lletraferits solen estendre's (de fet, el meu escrit anterior també responia a una crida similar). La idea és celebrar-ho amb alguns versos del poeta de Burjassot. En aquest cas, la tria és dificilíssima: són tants els poemes d'Estellés que podríem triar! Opto per tant per un que trobo (gairebé) a l'atzar, i que és un dels meus favorits, entre els molts que tinc:

El principi i la fi són la mateixa cosa.
Són un poble, Françoise, on viuen els meus pares,
on vaig nàixer i vaig fer els primers pecats,
on torne cada dia, inesperadament,
mentre vaig, vinc i torne entre les meues coses.
El principi i la fi són un poble, Françoise.

Una breu i aparentment senzilla meravella que podem trobar a L'Hotel París (dins Obra completa 6).

Feliç Dia Estellés.

Màrius Torres

2010-08-30T16:41:00.003+02:00

M'afegeixo a l'homenatge a Màrius Torres, que avui hauria fet cent anys. Ho faig amb fragments de la carta que Joan Sales va escriure el 25 de febrer de 1943 quan va saber, des de l'exili de la República Dominicana, la seua mort prematura. Sales va ser gran amic personal de Torres i el primer a editar-lo pòstumament.

"Estimades Maria, Mercè i Esperança:

Què farem, ara, sense en Màrius? Aquí ens hem quedat desmoralitzats. (...) Ens ha costat molt admetre que en Màrius sigui mort: un cop n'hem tingut l'evidència, ens ha costat imaginar el cop que això representa per a nosaltres. Conforme hi anem pensant, ens en donem compte. Aquesta lluita aspra de tota la vida, tenia un sentit; ara en té molt poc. (...) Qualsevol il·lusió que ens hi hàgim fet, seria millor oblidar-la. Els bons se'n van, o arrosseguen una vida aspra i miserable; i encara, n'hi ha poquíssims. De Màrius en neix un cada segle. (...) En Màrius era com un Germà Gran; jo crec que era un arcàngel; ni ell mateix ho sabia, que ho era, però el fet és evident. Només cal llegir els seus versos; són l'eco d'una altra vida.

(...) No sabem imaginar-nos com és ara en Màrius; l'estimàvem sota el seu aspecte corporal, amb les seves ulleres, el seu bigoti, el seu accent lleidatà, el seu somriure seriós, el seu cos tan esquifit que portava el feix d'una ànima tan gran; tots aquests detalls, que li donaven uns límits en el temps i en l'espai, fan mal de recordar, perquè ja no existeixen. Tot plegat és un misteri per a fer tornar boig. (...)"

Fragments extrets de l'edició que en va fer Pilar Puimedon a la seua tesi Joan Sales. La responsabilitat del supervivent (1996)

Somniem constantment

2010-07-09T18:25:00.004+02:00

L'entrada d'ahir em va fer ganes d'escoltar sencera la cançó de Lluís Llach, que feia anys i panys que no escoltava. Musicalment, no és de les meues preferides, però la lletra, i la intensitat amb què Llach la "murmura" o la "crida", les trobo sublims.

Ací teniu la música:

I ací, la lletra:

SOMNIEU.
És clar que sí, somniem constantment.

ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar i ho esperem tot.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més, tot.
TENIU MASSA PRESSA.
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa.

SOMNIEU.
Sí, inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ser esclaus de l’esperança.
VOLEU MASSA.
Clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
EXIGIU.
Clar que sí, apassionadament o amb tristesa.

I tanmateix,
i tanmateix, millor així,
millor un poble que es mou,
encara que, a vegades, precipitat,
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais
sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos.
Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir,
que ningú no s’avergonyeixi de cridar:

somniem, sí, somniem constantment,
somniem sense límits en els somnis,
somniem fins l’inimaginable.
Somniem sempre, i ho esperem tot,
hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar
en nits interminables d’impotència;
sabem esperar i ho esperem tot, tot,
i ho volem tot.
Volem l’impossible per a arribar al possible,
volem el possible per a arribar a l’impossible.
Millor així, tots ho sabeu, millor així encara que a vegades precipitat,
encara que a vegades bruts, baixos, rastrers,
millor així amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais
sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos;
per això, si mai ens gosen dir...

SOMNIEU.
És clar que sí! Somniem constantment, sempre.
Si ens diuen: ESPEREU MASSA.
Clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.
Si ens diuen: VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més, tot.
Si ens diuen: TENIU MASSA PRESSA.
Clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.

Somniem

2010-07-08T18:05:00.005+02:00

De sempre, aquesta cançó de Lluís Llach m'ha posat la pell de gallina. Amb aquest video d'Òmnium Cultural, i amb la que està caient, encara m'impressiona més.

"-Voleu massa!
-És clar que sí. És el nostre dret rabiós i encara més el nostre deure."

"-Espereu massa!
- És clar que sí. I no ens fa cap vergonya ser esclaus de l'esperança."

No deixem de somniar. "El somni d'avui com a possibilitat pel demà." És l'hora de tenir-ho clar.

Haikú d'estiu

2010-07-05T23:27:00.004+02:00

Francesc Mompó, des del seu bloc, ens convida a qui vulguem participar a fer un haikú (un poema de tres versos sense rima, d'origen oriental però de llarga tradició en la literatura catalana), a partir d'aquesta imatge:

Jo, que no sóc molt donat a expansions poètiques, aquesta vegada m'he llançat a la piscina, amb més pena que glòria, imagino. Aquí va la meua contribució:

Repòs, sol i ombra,
absència silent
en banc d'amic.

I perdoneu, eh? Només era per a jugar una mica, i segurament influït pel fet d'estar aquests dies immers en l'avantguarda catalana: Josep M. Junoy, Joan Salvat-Papasseit, van fer haikús molt bons, deliciosos. Millor que llegiu els seus que el meu!

Cercles narratius

2010-06-28T00:10:00.000+02:00

Josep Igual, Fugida en cercles, El Perelló, Aeditors, 2010 ("El riu de lletres").

És obvi constatar que Josep Igual es troba en un dels moments més inspirats de la seua fructífera carrera literària. En els darrers anys està alternant la prosa i la poesia amb fluïdesa, i publicant alguns dels seus millors llibres, amb una freqüència admirable i astoradora. Astoradora perquè la proximitat entre un títol i un altre no actua en contra de la qualitat i el nivell d'exigència dels resultats. Ans al contrari, sembla que la seua trajectòria segueix un camí ascendent.

El darrer exemple en prosa és Fugida en cercles, que continua en la línia de narrativa curta encetada en algun dels seus dietaris i sobretot en el magnífic Faules mamíferes (2007). Ens trobem per tant en l'àmbit del relat breu, de vegades brevíssim (la majoria de contes no superen la pàgina), que configurava aquell recull anterior, però ara fa l'efecte com si Igual s'hi trobés especialment còmode i s'hi deixés anar: les cent noranta-set narracions o proses (si no m'he descomptat) que configuren Fugida en cercles en són el resultat.

Malgrat aquesta prolífica demostració de vigoria escriptora, no es tracta en absolut de "fast-food" literari. Cada conte està treballat amb detall, especialment pel que fa a l'estil, depuradíssim, com sol ser habitual en l'autor: Igual és un mestre en la desautomatització verbal, en fer literatura sobre la realitat sense caure en la banalitat ni la superficialitat, tant lingüística com conceptual, en "dir les coses" d'una manera diferent per tal de renovar la visió que el lector en puga tenir. De la qual cosa se'n deriva un gaudi evident.

En aquest volum, a diferència dels anteriors, m'ha semblat percebre un esforç especial de l'autor per despullar l'anècdota narrativa al màxim, per sotmetre-la a un procés impressionista de deconstrucció metafòrica o adjectiva; per això molts dels relats són un enfilall de sintagmes nominals, sense verbs, en els quals l'acció ha de ser deduïda. És clar que en un recull tan extens hi ha lloc per a tot. Així, en d'altres casos Igual flirteja amb l'onirisme, la qual cosa, parlant de prosa breu, sembla recordar Foix, tot i que les diferències són evidents; en d'altres, amb l'humor, la ironia, fins i tot la boutade; alguns relats són clarament poètics. La diversitat, en aquest cas, no és tanmateix sinònim d'irregularitat.

La temptació fàcil per al lector de Fugida en cercles és passar ràpidament d'una narració a una altra, sense pair l'anterior. Cal evitar aquest perill, perquè cada prosa requereix una contemplació per part del lector, sotmetre-la a una operació semblant a la que els experts duen a terme amb els bons vins: olorar-la, decantar-la, tastar-la a poc a poc captant-ne tots els sabors. Així podrem valorar la reflexió subjacent, o la picada d'ullet, que ens fa l'autor en cada cas. En sortirem clarament enriquits com a lectors, perquè ens farà l'efecte que entrarem, tímids, porucs i maldestres, en el ric món literari a què Igual ens convida.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 739 (25 de juny de 2010)

Manel Garcia Grau, in memoriam

2010-06-24T23:30:00.005+02:00

Ja fa unes setmanes, concretament el 6 de juny, tal com recordava Joan B. Campos, van complir-se quatre anys de la mort de Manel Garcia Grau. Escriptor compromés i magnífica persona. Fa dies que penso que he de fer-hi alguna referència, i finalment, apressat, m'acullo al recurs que també ha fet servir Vicent Usó: cedir-li la paraula al mateix Manel. Una bellíssima confessió del seu darrer llibre, Constants vitals.

NUESA

Alguns dels meus companys de treball
encara no han entès
que el deliri que més cou de la meua vida
ha estat, és i serà
-germana, esposa o amant-
la Poesia.
Durant dies i per carrers mig bruts
l'he vetllada, com un amant delerós i abrasiu,
mentre els oceans, els llampecs i el món dormien.
He volgut sempre donar-li el poc que posseïa
a canvi d'un poc de fermesa i de bellesa
i d'alguna nit sense parar de fer l'amor
amb totes les postures que m'han permès
les poques forces que em restaven.

Vaig creure que el món seria meu
si era capaç de posseir el do i la nafra de la paraula
i m'he adonat que, al capdavall, sols sóc,
apassionat i humil,
un home que neda, tot nu,
enmig de les marees.

Manel Garcia Grau, Constants vitals, Bromera, 2006.

El meu país botànic

2010-06-20T16:52:00.000+02:00

Divendres dia 11, i amb motiu del Dia del Medi Ambient que s'havia esdevingut uns dies abans, l'Associació Cultural Alambor va tenir la bona pensada de convidar Ferran Royo a presentar el seu llibre Plantes del Port. Bé, en realitat es tracta d'una obra col·lectiva del Grup de Recerca Científica Terres de l'Ebre, del qual forma part Royo. Són tres volums que han anat apareixent en els darrers dos anys i que pretenen inventariar el patrimoni botànic del "Port", les muntanyes que van de la Pobla de Benifassà a Paüls i de Beseit a Tortosa.

La presentació va ser espectacular. Bé, els que hem tingut la sort de treballar amb Royo en algun institut de la comarca ja sabíem del domini que té de la qüestió botànica de les nostres terres, les que estan a banda i banda del Sénia. Però no es tracta només -que ja és molt- d'una qüestió de coneixements. Ferran és un home interdisciplinar, un home del renaixement. A partir d'una planta (que la resta de mortals, infeliços ignorants, trepitjaríem caminant per la muntanya sense ni adonar-nos-en), ell i els altres coautors del llibre són capaços de fer un viatge astral que ens porta per la cultura popular, el folklore, la filologia, la història, i tot el que vinga bé.

No es limiten a descriure una espècie, sinó que parlen de propietats curatives tradicionals, dites populars, els llocs concrets on es pot trobar, qui i quan la va estudiar a les nostres terres, l'anecdotari de les diverses troballes. L'estil del llibre és alhora especialitzat i amé, tot un calaix de sastre que permet una lectura transversal per a no especialistes, sense deixar de ser científicament rigorós. Em recordava les entrades del Diccionari etimològic de Joan Coromines.

Mentre escoltava l'astoradora exposició de coneixements de Ferran, jo pensava que aquella obra venia a ser una peça més de tota una realitat territorial. A través de les seues paraules, se m'hi feia present tot el paisatge (Pi Gros, Puig de la Nau, Ulldemó, Serra d'Irta, Pena-roja) d'un país, petit, ignorat, a cavall de dos o tres "administracions autonòmiques" com ara en diuen: el territori que correspon a grans trets a la diòcesi de Tortosa. I m'adonava de la consciència d'unitat cultural i lingüística d'aquestes comarques, malgrat tot. Seré un exagerat, direu. Potser sí, però vaig comprendre que dir el nom de les plantes (petites, humils, bellíssimes) és també una manera, i de les millors, d'apropar-nos a la terra en què hem nascut i estimar-la.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 738 (18 de juny de 2010)

Cinc anys sense Jesús Moncada

2010-06-13T17:39:00.005+02:00

Avui fa cinc anys que va morir Jesús Moncada, el novel·lista de Mequinensa que va aconseguir crear un món propi com pocs altres autors catalans de les darreres dècades. Em vull sumar a l'homenatge blocaire d'avui que proposa el bloc Provisionals, tot i que no he llegit tota l'obra de Moncada, i de les meues lectures en fa uns quants anys. La meua experiència moncadiana es limita a Camí de sirga, Calaveres atònites i El cafè de la granota. I moltes ganes de seguir amb la resta.

Com gairebé tothom, vaig llegir Camí de sirga i en vaig quedar enlluernat. Això va ser la primavera de 1992, i encara guardo la fitxa que vaig fer-ne amb les meues impressions de lector. Valga el que aleshores vaig escriure per a mi mateix com a record de Moncada, i perdoneu les ingenuïtats dels meus curts vint anys rendits davant del mestre.

Camí de sirga

"Açò és una gran novel·la. I no cal preguntar-se gaire estona per què: n'hi ha prou amb llegir-se'n les primeres planes. En ma vida havia vist un domini tan al·lucinant de la sintaxi: al principi hom, desacostumat, s'ha d'aturar i rellegir paràgrafs sencers perquè s'ha perdut. I no cal parlar-ne del lèxic. Només per aquestes característiques el llibre seria de tenir en compte. Però ens trobem amb l'argument, tan ben filat, teixit sense despassar-se ni un fil, com un jersei de punt fet per mans primoroses de les que ja no en queden. I certament no hi ha persones que controlen tant aquest complicat art de fer novel·les com Moncada; i amb una sola novel·la en tingué prou per a demostrar-ho. Per últim, és una gran novel·la perquè ha rebut una crítica unànime: matrícula d'honor; i els lectors l'han feta un dels pocs best-sellers de la literatura catalana.

Fins ací el que han dit tants ja abans de mi. Ara valoracions més subjectives. Es narra ací la història d'un poble, des de la Gran Guerra fins 1970-i-escaig, quan va ser cobert per un pantà: la vila de Mequinensa. L'autor s'enfonsa amb calma i domini en tot un univers, ens explica la palpitant vida de la vila a través d'aquells fets que van deixar petja en la memòria, aquells personatges més rellevants. Tot inventat. No hi ha diàleg, però està molt ben fet: no en cal. L'autor arronsa i estira la seua prosa com dominant un cavall, amb seguretat i sang freda. I tot això sense oblidar fortes dosis d'ironia i amargor quan calen. Però sempre, omnipresent, s'endevina a sobre de tot al gran novel·lista, aquell que crea i mana autoritàriament sobre la seua creació. Però el llibre no està encorsetat: és àgil, divertit i picardiós en moltes ocasions, flueix tranquil·la i plàcidament com les aigües de l'Ebre.

Absolutament genial. Qui pogués escriure ni la meitat de bé que aquest senyor (en eixe aspecte, el llibre és força desmoralitzador)."

Arinyó en estat pur

2010-06-11T23:20:00.008+02:00

La trajectòria literària de Manel Joan i Arinyó és prou coneguda en el món de les lletres valencianes. Amb gairebé trenta anys de prolífica dedicació a l’ofici d’escriure, ha publicat desenes de llibres que li han permés esdevenir un dels autors més representatius de la novel·la valenciana actual i tocar una gran diversitat de gèneres. Entre aquests hi ha l’autobiografia novel·lada, que va practicar a Les nits perfumades (1989) i Com la flor blanca (1991), en què s’apropava als primers anys de la seua vida. Ara, amb Fem un trio, Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt 2009, torna a fer de la seua vida matèria novel·lística, si bé amb una presència de l’autor molt més directa, que l’emparenta més amb el llibre de memòries.

Joan i Arinyó narra en Fem un trio, que té per aclaridor subtítol El fascinant món de la ploma (aclaridor perquè el títol té una funció provocadora), els seus primers anys d’escriptor, en concret els compresos entre 1978 i 1988. El resultat és un enfilall, més o menys fragmentari, d’anècdotes, majoritàriament divertides, viscudes en primera persona mentre mirava d’obrir-se camí en el camp de la literatura.

L’escriptor de Cullera recorre a un registre en el qual se sent molt còmode: l’humor, la ironia, la deformació grotesca de la realitat, que li permeten transformar en joiosa matèria literària elements que a les mans d’un altre autor no tindrien ni la meitat de grapa. Qui haja sentit l’espurnejant oralitat d’Arinyó podrà fer-se una idea del to que pren la narració de les seues vivències d’escriptor emergent. L’autor té la capacitat, gens fàcil i molt treballada, de convertir en divertits els fets que es proposa narrar, i per tant de crear literatura sobre la vida, la pròpia en aquest cas. El llenguatge, molt viu i entre col·loquial i elaborat, en un aconseguit equilibri, hi contribueix i no poc.

El llibre configura, més enllà dels detalls biogràfics de l’autor, un panorama molt acolorit de les relacions literàries al País Valencià dels vuitanta. Dóna detalls del funcionament, sovint ben particular, de l’ambient cultural valencià de l’època: editors, escriptors, premis literaris... Val a dir, però, que quan els detalls poden ser denigrants, silencia els noms, tot i que de ben segur molts lectors iniciats en les coneixences del món literari i editorial valencià els hi sabran identificar. Per a aquests, la lectura del llibre té un al·licient afegit.

D’altra banda, hi apareixen molts escriptors que Arinyó tractà per algun motiu: Martí i Pol, Pedrolo, Capmany, Damià Huguet, entre d’altres. En aquests capítols l’autor abandona la seua sornegueria habitual per a elaborar uns retrats en què manifesta la seua admiració. Són passatges en què predomina l’emoció i el sentiment.. La qual cosa no està en contradicció perquè de vegades, com en els casos d’Estellés i Fuster, els episodis narrats siguen humanitzadors i, per tant, desmitificadors.

En definitiva, Fem un trio és una lectura engrescadora, que juga sense satisfer-la del tot amb la tafaneria del lector, per a mantenir-lo lligat amb un somriure als llavis, quan no amb una franca i oberta rialla. Una demostració més del contrastat ofici d’Arinyó i de la seua capacitat satírica. Un llibre que sembla demanar a crits una continuació, per tal que l’autor cullerot ens acabe de narrar les seues vicissituds literàries i paraliteràries en anys posteriors. Una continuació que, sembla, ja va guanyar el darrer premi Enric Valor de novel·la.

Publicat (una mica més breu) a La Veu de Benicarló, núm. 722 (22 de febrer de 2010)

El poeta

2010-06-08T23:54:00.003+02:00

Recentment, he ensopegat un text del poeta anglés del XIX Thomas Carlyle que, tot i que ja el coneixia de fa anys, no recordava. Perdoneu la pedanteria si el poso en l'original, però així l'he trobat:

The poet
He is the light of the world, the world's Priest: -guiding it, like a sacred Pillar of Fire, in its dark pilgrimage through the waste of Time.

Thomas Carlyle, On Heroes

I perdoneu-me de nou, i encara més, si goso traduir-lo (s'admeten correccions):

El poeta
Ell és la llum del món, el sacerdot del món: guiant-lo, com una sagrada Columna de Foc, en el seu fosc pelegrinatge a través de la devastació del Temps.

Fa dies que el tinc en un post-it a la pantalla de l'ordinador. I ara, després de llegir la darrera entrada dels Salms de Josep Porcar, m'ha vingut de nou als ulls i al cap.

El poeta, l'escriptor, com a guia, desvetllador del poble i la humanitat en els foscos temps que vivim. Compromís de la poesia i la literatura. Compromís amb la col·lectivitat.

Dia del Blocaire en Crisi 2010

2010-05-31T22:46:00.003+02:00

Em sumo a la iniciativa de bloGuejat, en part per interés propi. Porto uns dies de crisi, efectivament, en el meu bloc. En el meu cas, però, no és ben bé una crisi creativa, sinó una invasió de feina del "món real", de la remunerada, que no em deixa temps per a res més. Ai, tindria tantes coses a dir amb un dia de trenta-sis hores! Prometo tornar algun dia.

Estellesiana

2010-05-07T16:55:00.002+02:00

Divendres van concloure les jornades d'homenatge a Vicent Andrés Estellés que ha organitzat l'associació Rodonors Invictes amb el suport de l'IES Joan Coromines. Han estat uns actes sorprenents, d'un nivell i qualitat de primer ordre. Música, poesia i erudició acadèmica en un còctel molt ben elaborat que ha comptat amb la complicitat d'un públic fidel i nombrós.

És una llàstima que els polítics, especialment els que se suposa que són el govern de tots els benicarlandos (no només els de la seua corda), no hagen estat a l'alçada, donant suport a la iniciativa encara que siga assistint-hi. En fi, tampoc ens ha d'estranyar, fa temps que els nostres governants ens veuen, a molts, com a enemics, només per pensar diferent d'ells. Són els problemes d'una formació democràtica deficient, un tret comú per desgràcia a bona part de la societat valenciana.

Però tant fa. S'ha posat de manifest que hi ha un sector important de Benicarló que s'identifica amb els valors que representaven les jornades estellesianes: defensa d'una cultura pròpia, reivindicació dels nostres escriptors, ambició intel·lectual i de plantejaments, estimació per les nostres arrels i la nostra identitat com a poble, exigència de la normalitat lingüística i nacional. L'assistència constant al llarg de tres setmanes va demostrar que som molts els benicarlandos que creiem en això. Hi ha un col·lectiu social que hi creu, sense complexos, i ho demostra quan se'ls presenta un programa ben fet i atractiu.

Ara que ja ha acabat tot, voldria que no acabara tot. Ara que les jornades sobre Estellés han passat deixant-nos un regust tan engrescador, caldria no deixar perdre aquest esperit. Caldria aplegar les voluntats que suraven en la mitja llum d'aquell saló d'actes, impedir que s'esvaïren com el fum. Som molts, i en tenim ganes, i ja ens anem reconeixent. No hem de tardar tant de temps a tornar-nos a veure: l'exili interior és molt dur i ens necessitem.

Hem de prendre exemple del que ha fet la gent de Rodonors Invictes, i cal que els que ara érem espectadors pugem a dalt de l'escenari a prendre el relleu. Ens han ensenyat com es fa. Hem de continuar donant aire al caliu, ara uns i ara altres, i que tots junts ens donem suport, treballant per un futur més digne, més nostre, que siga millor que el que tenim. Un futur que, no en tinc cap dubte, ens mereixem. Un país que ha parit un Estellés mereix això i més.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 733 (14 de maig de 2010)

K. L. Reich

2010-05-04T23:05:00.006+02:00

Al fil de la lectura del llibre d'Arinyó a què em referia l'altre dia, he tornat a fullejar un clàssic de la "literatura concentracionària" en català: K. L. Reich, del manresà Joaquim Amat-Piniella, que passà quatre anys a Mauthausen. Per a mi, es tracta d'un dels millors exemples d'aquesta espècie de subgènere novel·lístic, ja que no es limita al testimoniatge, sinó que el combina amb encert amb una reflexió sobre la condició humana, com també han fet d'altres novel·listes europeus.

Amat-Piniella, evitant l'ús del narrador en primera persona, no fa només de la narració un enfilall de fets cruents que denuncien les condicions de vida al camp de concentració, sinó que a partir d'aquella experiència extrema del mal, s'obre a una reflexió sobre els límits de l'home, la capacitat per retornar als instints més primaris i la resistència a la deshumanització.

Emili, protagonista i alter ego de l'autor, s'adona que el camp de concentració pretén "l'embrutiment total de l'home" i "la negació de la condició humana": "El nazisme provava d'anihilar físicament els seus enemics i, per si no ho aconseguia totalment, preparava l'atmosfera que pogués anul·lar-los moralment per sempre més". Emili pren la determinació de resistir el que anomena "esperit del camp": el mal moral, l'embrutiment, la indiferència davant la mort.

No és fins al darrer capítol, amb l'alliberament del camp, que Emili sent "el triomf real de l'Home sobre l'esperit del camp nacional-socialista". Aquest "Home" és la massa d'innombrables homes anònims, que són els que "han guanyat la guerra amb les seves sofrences i la seva humanitat": "una massa que ho ha donat tot sense queixar-se, una massa desconeixedora del valor del seu sacrifici que és la més profunda palpitació del món". A través del sacrifici, la humanitat s'ha redimit i ha sortit victoriosa de la prova.

Un gran llibre que caldria revisitar tot sovint. Una mostra de primer ordre de com les experiències límit de la primera meitat del segle XX abocaren la consciència europea a una finestra des d'on observar la capacitat humana per al mal i, en l'infern, redescobrir-hi els valors més plenament humans.

Dolorosa memòria

2010-04-28T19:53:00.004+02:00

La recent lectura de Fem un trio, de Manel Joan i Arinyó, em van fer venir ganes d'agafar algun altre llibre d'aquest novel·lista, i seguint una recomanació d'ell mateix he estat llegint aquests dies 10.193 - Escuma de mar (Perifèric Edicions, 2004). Es tracta de la narració en primera persona de les vivències de Joaquín Mas al camp de concentració nazi de Gusen. Pel que explica Joan i Arinyó en la nota de l'autor final, la novel·la és "una adaptació literària i resumida" de les notes d'aquest exiliat republicà, que li han arribat per vincles familiars.

Com sol passar en les novel·les del que s'ha anomenat sovint "narrativa dels camps de concentració" (que compta en la literatura catalana amb precedents il·lustres com K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella, o Crist de 200.000 braços d'Agustí Bartra), la voluntat de testimoniatge i de denúncia ocupa bona part dels esforços del narrador (més en el cas que ens ocupa que en els precedents esmentats). Tot i que el to adoptat per Arinyó defuig la morositat en les descripcions dels cruels actes i vivències que s'hi narren, com si estigués commogut per allò que narra. Deixa que la simple presentació d'aquells fets puga penetrar, per la seua pròpia força, en l'ànim del lector.

Amb tot, la realitat presentada no pot ser més crua i dolorosa. Els treballs inhumans a què eren sotmesos els interns d'aquells camps, les tortures físiques i psicològiques, els tractes vexatoris, la fam extrema. Sobretot la fam era una qüestió que obsedia Joaquim Mas: és impactant llegir els estratagemes que s'enginyaven per tal d'aconseguir augmentar la ració diària de naps o de patates.

Hom no pot deixar de sentir-se corprés, una vegada més, per les duríssimes experiències que van viure els catalans i valencians que havien lluitat en el bàndol republicà. Als patiments inherents al combat durant la guerra civil, hi hagueren de sumar l'exili, la pèrdua de contacte amb el seu país i amb tots els éssers que estimaven. I encara, per a reblar el clau, molts van acabar als camps nazis i milers hi moriren. Realment, un drama humà de primera magnitud inimaginable des de la nostra perspectiva, i del qual tanmateix no fa encara tants anys.

El llibre d'Arinyó és una invitació o una exigència a mantenir viva la memòria tant dels camps d'extermini nazis, com de la sort dels perdedors de la nostra guerra. Un exercici necessari, per dolorós que ens resulte, ara que tants s'entesten a oblidar o a deformar la història.

Falleres a la processó

2010-04-24T17:52:00.004+02:00

Aquesta setmana em van comentar uns amics un fet del qual, tot i que ja va passar fa setmanes, jo n'havia restat ignorant fins ara. És el cas que en una processó que es fa a Benicarló, la "pujada" del Sant Crist de la Mar, enguany, com que coincidia amb falles, al costat de les autoritats hi van sortir... les falleres majors!

Em sembla sublim, una imatge d'antologia que lamento molt profundament haver-me perdut: unes falleres, vestides de tals, en una processó! És el súmmum del surrealisme local, de la confusió mental que domina molts conciutadans, incapaços d'establir els límits entre acte festiu, social i religiós. Tot és al mateix sac. Un altre any hi sortiran els carros de Sant Antoni.

Ja em perdonareu aquesta entrada tan poc actual i tan poc elaborada, però és que fa dies que la imatge de les falleres aguantant el ciri em persegueix insistentment, i espero que aquest escrit actue d'exorcisme. Cada dia tinc més clar que Berlanga era un profeta, un gran visionari.

Poemes contra els infames

2010-04-12T09:43:00.003+02:00

Veig que s'ha encetat una iniciativa en diversos blocs de respondre amb poemes als fets lamentables i vergonyosos succeïts al Cabanyal de València els darrers dies. Potser no és la manera més efectiva de respondre a la prepotència política i a l'autoritarisme immoral que ens governa. O potser sí. En tot cas, a falta de res millor, em vull sumar a la iniciativa, com ja ho han fet la Comtessa d'Angeville, Xavier Aliaga, Vicent Usó i d'altres; Josep Porcar n'ha recollit uns quants als seus Salms.

Jo, com em passa sovint en casos semblants, he acudit a cercar una Antologia de poemes de revolta de Joan Brossa que tinc per casa. Aquest poema és, potser sí, pamfletari, molt de l'acció directa dels seixanta. Però em sembla adient per als fets i per a la consternació que sentim molts. No deixa de ser significatiu que poemes escrits en el context antifranquista seguisquen vigents en el País Valencià d'avui.

REVOLUCIÓ CONSTRUÏDA

Subratlla la raó qui no la té,
la pols ressona damunt l'estructura,
i mar i terra mostren la juntura
girada per la sang i pel diner.

El qui exerceix el poder, no cal fer
embuts, s'omple el barret de confitura,
es torna defensor de la cultura
i en tot ans primeríssim que primer.

Estrofa, crida, deixa't d'ors i emblemes!
El pensament traspua aquests poemes
i obre les ales al vast horitzó.

Guanya amb els seus ocells tots els dilemes
i escampa la certesa que res no
ens cal sinó la Revolució.

Redescobrint Flaubert

2010-04-06T23:28:00.004+02:00

No fa gaire, i per allò que en podríem dir "imperatiu docent", m'he hagut de rellegir Madame Bovary, que havia llegit per primera vegada feia ben bé divuit anys. No vaig a descobrir ací que es tracta d'una obra mestra, cabdal de la literatura universal. Només volia apuntar, breument i ràpida, com m'ha tornat a impressionar la capacitat de Flaubert per a crear personatges redons, complets, amb vida pròpia. Això que des de la perspectiva lectora flueix amb tal aparent facilitat i que, en realitat, és tan súmmament complex.

Això és visible en molts dels personatges secundaris, una veritable i magistral galeria: el mediocre i tanmateix humà Charles, el marit que Emma rebutja; l'envanit i pedant Homais, l'apotecari que és el veritable triomfador final (el triomf de la buidor burgesa); com no, els amants d'Emma, Rodolphe i Léon, tan diferents però al capdavall tan vulgars.

Però, és clar, la indiscutible figura és Emma Bovary, que protagonitza escenes memorables, prodigis tècnics i de subtilesa narrativa: la declaració de Rodolphe durant el concurs de bestiar; la famosa escena del fiacre en el qual ella i Léon consumen la seua relació; l'escena del suïcidi, omplint-se la boca d'arsènic a mans plenes; la llarga i penosa agonia, cruel com només un autor ho pot ser amb el seu personatge. I tantes altres.

Ja ho sé, que no descobreixo la sopa d'all, i que no aporto res al reconeixement de Flaubert, ni ho pretenc. Però em venia de gust dir-ho: Madame Bovary m'agrada, i crec que molts novel·listes actuals hi tindrien encara avui molt a aprendre, perquè és d'una modernitat i vigència sorprenents. I molts lectors, si perdessen el respecte als clàssics i els enfocaren com a objectes de gaudi, com és el cas de l'obra de Flaubert, hi trobarien molt més del que esperen.

Blai Bonet amb fons de Bach

2010-04-02T16:18:00.004+02:00

Avui que és Divendres Sant, no només (com deia en el missatge anterior) em ve de gust escoltar la Passió segons Sant Mateu de Bach, sinó que em revé algun dels poemes de Blai Bonet. Com ara aquest "Crist d'olivera", que té la gràcia d'unir els símbols i la litúrgia de la Setmana Santa (molt grates a Bonet en els primers llibres) amb imatges terrenals, vegetals, mediterrànies. El resultat és una visió de la religiositat amb una gran força expressiva, al meu entendre.

CRIST D'OLIVERA

Sempre una llum perpètua d'olives
neix cada dia nova, sota els teus peus de llenya.

Tots ho recorden, te recorden, Crist,
quan eres plata vegetal d'olivera.
Feies olives a un turó d'aquests
que del terrat estant semblen de violeta.
Et baixaren la remor
i el teu color es va rompre com una copa.
Et llevaren la teva escorxa dels tords
i el teu cor d'oli va quedar a l'aire.
I neixies, neixies cada dia
una mica més mort.
En el fons de la soca
tal volta qualque fibra s'aferrava,
ardenta i verda, al seu instint d'oliva.
Et clavaren a una creu
i restares definitivament quiet.

Et portaren a l'església
i t'esperava, encès, com un capvespre,
un dol de llànties,
com si els germans del teu agre
encenguessin adéus, exprement-se les rames.
I vius ara sota aquest cel de pedra,
sense veure la boira verda
dels troncs incendiats de primavera.
Tu, que sabies que a aquell turó
li sortia un cel de margarides
primer que al seu veïnat d'ànima calba,
i sabies la gràcia del temps
que té àngelus de tarda amb sol i ombra.

Ara ets Crist d'olivera
on venim tots els que tenim l'ànima plena de salistre,
els que ens aferram a la calç de les parets
com a tarantes,
i els que tenim la veu de cova de mar,
i, davant Tu, la paraula ens torna senzilla i dreta
com una tanyada de llimonera.
Tots coberts d'una escorxa de dolor
amb túniques de nit venim, vinclats de son,
i et baixam les olives de la gràcia.

De Entre el coral i l'espiga (1952)

Passions

2010-03-31T12:44:00.004+02:00

Rellegeixo aquests dies les novel·les de Blai Bonet, en especial El mar. Una novel·la curiosa. Publicada per primer cop en 1958, causà escàndol per la violència que incloïa i per les relacions sexuals suggerides entre els adolescents d’un sanatori antituberculós en què s’ambienta. Cinquanta anys després, és una obra gairebé oblidada potser, entre d’altres coses, per l’alt contingut religiós, pels deliris místics dels personatges als quals, fins i tot, se’ls apareix el diable: un diable adolescent, quotidià.

Els adolescents desequilibrats de Blai Bonet viuen el sexe com un pecat, com si estigueren tornant a crucificar Crist. I la sang, la mateixa sang que vomiten en les seues crisis nocturnes de tuberculosos, és per a ells una actualització dels sofriments de Jesús, que ells aprofundeixen amb una vivència ambigua del sexe com a pecat.

Sexe i religió. I violència absurda. Però, per damunt d’aquest món estrany, hi ha bellesa. Bonet trencava i trenca els motlles tant d’uns com d’altres. I amb un llenguatge carregat de simbolisme i lirisme, audaç, sorprenent. Irregular, és cert, però amb una veu pròpia. Segurament per això ningú no se’n recorda.

Com m’agrada de fer cada any algun dia de Setmana Santa, també he escoltat La Passió segons sant Mateu de Bach. La sensibilitat és molt lluny de la de Bonet, però alguna cosa les uneix, malgrat la distància de més de dos segles. Quelcom que ens fa recordar que aquests dies de Pasqua no són només uns dies de vacances, sinó que beuen d'un pòsit cultural profund, tant sí en compartim les creences com si no.

S'ha instal·lat una banalitat tan profunda entre nosaltres que aviat serem incapaços de comprendre res. No podrem entendre ni Bach ni les novel·les de Blai Bonet. Ni moltíssimes coses que hi ha entremig, i abans i després.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 680 (24 d'abril de 2009)

Núria Folch i Pi

2010-03-24T12:22:00.004+01:00

Ahir va morir Núria Folch i Pi. Tenia 94 anys. La senyora Folch era coneguda sobretot per ser la vídua d'un dels escriptors catalans més importants del segle XX, Joan Sales. De fet, el binomi Sales-Folch era pràcticament indestriable, i quan es parla de la transcendència del Sales editor, que va publicar Rodoreda i Villalonga entre molts altres en el Club Editor, sovint s'oblida que les tasques de l'editorial eren compartides amb la seua muller. Fins al punt que, quan Sales morí, Folch continuà tota sola la tasca a la qual ell havia dedicat tants esforços, fins no fa molts anys que n'ha pres el relleu la seua néta, Maria Bohigues.

Núria Folch era un tros d'història vivent, que va viure, al costat del seu Joan Sales, els anys republicans, la guerra (aquella guerra que els marcaria per sempre més), el trànsit del comunisme al catolicisme, l'exili francés, dominicà i mexicà (on participaren dels Quaderns de l'exili), el retorn a l'interior a finals dels quaranta i la feina editorial, fonamental per a la represa de la novel·la i la cultura catalanes.

Amb la mort de la senyora Folch m'ha retornat la figura de Sales, les seues opinions històriques (sovint discutibles), la seua meravellosa novel·la Incerta glòria, que ella no es va cansar mai de reivindicar. On, per cert, molts trets del personatge de Trini recorden els de Núria Folch. Tot un món literari apassionant del qual ha desaparegut un testimoni d'excepció.

Per cert, trobareu comentaris magnífics dedicat a la mort de Núria Folch al bloc Ganxet sota les pedres i també al d'Enric Vila. Us els recomano vivament.

The Road

2010-03-21T23:59:00.003+01:00

Déu n'hi do, com se'ns va quedar el cos després de veure aquesta pel·lícula. Dirigida per John Hillcoat, adapta una novel·la de Cormac McCarthy (l'autor de No country for old men) que se situa en un món postapocalíptic, en el qual no hi ha aliments, ni vegetals, ni animals. El clima és gèlid i humit, i els pocs supervivents busquen restes de menjar en un món en runes o es lliuren al canibalisme. La pel·lícula transmet el fred i la grisor d'aquesta situació, i també l'angoixa. En aquest sentit, no es concedeix treva a l'espectador.

Però no són la descripció d'aquest món, ni una denúncia ecologista (no es dedica gens de metratge a explicar les causes de la destrucció), els objectius primordials, sinó la relació entre els dos protagonistes, un pare (Viggo Mortensen, molt bé) i el seu fill. Tots dos malden per sobreviure tenint-se només els dos, escapant de les bandes de caníbals, i tractant de mantenir els valors humans mínims. Però davant la realitat d'un món sense esperança, hom es pregunta: per a què? quin sentit té l'existència d'aquests dos éssers?

A mi em fa l'efecte que The road parla del sentit dels valors en un món en decadència, i planteja una qüestió que molts ens hem fet alguna vegada: per a què tenir fills en aquest món que cada cop va a pitjor? El film posa aquesta pregunta en un context extrem, de manca absoluta d'horitzons, i ens presenta un pare que, malgrat tot, segueix endavant. Per què? Potser no hi ha resposta, però en l'actitud d'aquest pare hi ha condensada la grandesa de l'ésser humà. Amb tot, el pare aconsegueix que el seu fill se senta portador d'allò que ens fa humans: "el foc", com repeteixen sovint.

Sí, la pel·lícula acaba amb certa esperança. Però després de la desolació presentada, aquesta esperança és incerta i no s'imposa a l'ànim de l'espectador. Amb tot, per la reflexió que planteja, crua i duríssima, val la pena.

Falles diferents?

2010-03-17T00:10:00.000+01:00

Falles, de nou. I amb elles, una certa sensació de desassossec. Tenen quelcom, les falles, que sembla que els impedisca ser assumides per certs sectors de la ciutadania, precisament els més conscients, els més madurs, els més valuosos. Ens posaríem d'acord ràpidament en quines coses ens desagraden de les falles: la coentor, l'incivisme, el soroll, els vestits de fallera, les banderes amb blau. Conec molta gent, d'ací i de València, que quan vénen falles se'n van de viatge.

I tanmateix, les falles són ací. Encara que siguen una tradició sobrevinguda, de fora, importada. Encara que representen sovint el concepte més ranci, tòpic i caspós de ser valencià. Encara que ens emparenten més amb la València de Rita que amb els costums més moderns i oberts que ens sembla (amb raó?) que hi ha més al nord. Sí, potser això és veritat. Però, malgrat tot, les falles són ací i ningú no les farà fora, encara que les mirem amb menyspreu.

Cal convindre que les falles, després de més de trenta anys, són una fita clau per a la societat benicarlanda. Això no es pot obviar. Per a molts conciutadans, però molts, una majoria potser, són uns dies importants, i les senten com a pròpies. Són unes festes que aconsegueixen una participació a nivell de carrer a què ni tan sols les festes d'agost arriben. Amb tot, alguns sectors oberts, progressistes, nacionalistes, segueixen (seguim) mirant-les amb reticències.

No seré jo qui faça una defensa de les falles: com deia Raimon, jo no sóc "d'eixe món". Però penso que estaria bé que apareguera una manera alternativa de viure les festes de sant Josep. Que hi haguera elements dins de cada falla que maldaren per canviar algunes coses, i treballaren per fer unes falles amb un altre concepte més acceptable de valencianitat. Unes falles més crítiques, també. Crec que fa anys hi havia alguna falla jove que va intentar coses en aquest sentit. Seria bo recuperar eixe esperit.

Però, qui? Desgraciadament, això de les falles només sembla despertar adhesions o rebuigs inquebrantables: o estàs amb mi, o contra mi. Qui està dins d'eixe món, hi ha d'estar d'una determinada manera; qui no li agrada, se'n manté al marge, hi gira l'esquena. Però des d'aquests darrers sectors, estaria bé propiciar camins alternatius. Tot i que no sé com. Però caldria, perquè les falles són un element de vitalitat inigualable de la nostra societat i ens estem deixant perdre aquesta energia.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 724 (12 de març de 2010)

Ciutadans i votants

2010-03-09T17:55:00.002+01:00

Llegeixo en la premsa que la nova llei de l’avortament genera controvèrsia. De fet, apareix una dada que crida l’atenció: 6 de cada 10 votants del PSOE estan en contra que les adolescents puguen avortar sense control patern. I sembla que això sorprén d’allò més. Com si haguera de ser obligatori que els votants socialistes estigueren d’acord en tot allò que fan els del seu partit. Hi ha cada vegada més una tendència a la simplificació en la ideologia de les persones, que intenta esquematitzar-ho tot en dos blocs granítics: progressistes i conservadors, esquerres i dretes.

M’explicaré amb alguns exemples. Per a ser progressista, sembla que cal estar a favor de l’avortament en totes les situacions, de l’eutanàsia, de l’ensenyament públic i ser del rotllo “multiculti”. En l’altra banda, tampoc es pot ser de dretes i nacionalista, almenys ací al País Valencià, o estar a favor dels matrimonis gais. Una persona cristiana i practicant es veu que no pot ser d’esquerres i ecologista (i altres coses), perquè aquesta combinació estranya tant a uns com als altres. En canvi, pareix que ha d’anar forçosament a les manifestacions pro-vida, per tornar al mateix tema. Fa l’efecte que no es puga anar tant a la “mani” del 25 d’abril com a la processó del Crist.

Per sort, la realitat és més complexa. Resulta que hi ha gent d’esquerres antiavortista, i hi ha gent que vota al PP que és gai, i hi ha dirigents comunistes que van a missa cada setmana, i hi ha independentistes que porten els fills a escoles de pagament. I això és fantàstic, perquè la ideologia de cadascú no té perquè sotmetre’s a la divisió entre esquerres i dretes que ens volen presentar com a monolítica.

A mi m’agrada la diferència, i la gent que no respon a un esquema predeterminat. Aquesta gent, quan va a votar, tria aquella opció que millor s’adapta a allò que pensa, però no subscriu necessàriament tot el que diu el partit en qüestió. De fet, si té una mica de criteri propi, això és impossible. Perquè cadascú és el seu propi partit polític, i no en trobarà cap que se li adeqüe al cent per cent.

Visca, per tant, la diferència i la gent que vota sense estar del tot convençuda (però vota). Perquè per damunt de votants, hem de ser ciutadans amb consciència i opinió. Enhorabona si ets d’aquells que no saps a qui votar perquè estàs en desacord amb alguna cosa de tots. És que has aconseguit tenir les teues pròpies idees. Votaràs, però el teu vot serà només una manifestació més, entre d’altres, de la teua presa de posició davant del món.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 686 (5 de juny de 2009)