Haikú d'estiu

Francesc Mompó, des del seu bloc, ens convida a qui vulguem participar a fer un haikú (un poema de tres versos sense rima, d'origen oriental però de llarga tradició en la literatura catalana), a partir d'aquesta imatge:

Jo, que no sóc molt donat a expansions poètiques, aquesta vegada m'he llançat a la piscina, amb més pena que glòria, imagino. Aquí va la meua contribució:

Repòs, sol i ombra,
absència silent
en banc d'amic.

I perdoneu, eh? Només era per a jugar una mica, i segurament influït pel fet d'estar aquests dies immers en l'avantguarda catalana: Josep M. Junoy, Joan Salvat-Papasseit, van fer haikús molt bons, deliciosos. Millor que llegiu els seus que el meu!

Cercles narratius

Josep Igual, Fugida en cercles, El Perelló, Aeditors, 2010 ("El riu de lletres").

És obvi constatar que Josep Igual es troba en un dels moments més inspirats de la seua fructífera carrera literària. En els darrers anys està alternant la prosa i la poesia amb fluïdesa, i publicant alguns dels seus millors llibres, amb una freqüència admirable i astoradora. Astoradora perquè la proximitat entre un títol i un altre no actua en contra de la qualitat i el nivell d'exigència dels resultats. Ans al contrari, sembla que la seua trajectòria segueix un camí ascendent.

El darrer exemple en prosa és Fugida en cercles, que continua en la línia de narrativa curta encetada en algun dels seus dietaris i sobretot en el magnífic Faules mamíferes (2007). Ens trobem per tant en l'àmbit del relat breu, de vegades brevíssim (la majoria de contes no superen la pàgina), que configurava aquell recull anterior, però ara fa l'efecte com si Igual s'hi trobés especialment còmode i s'hi deixés anar: les cent noranta-set narracions o proses (si no m'he descomptat) que configuren Fugida en cercles en són el resultat.

Malgrat aquesta prolífica demostració de vigoria escriptora, no es tracta en absolut de "fast-food" literari. Cada conte està treballat amb detall, especialment pel que fa a l'estil, depuradíssim, com sol ser habitual en l'autor: Igual és un mestre en la desautomatització verbal, a fer literatura sobre la realitat sense caure en la banalitat ni la superficialitat, tant lingüística com conceptual, a "dir les coses" d'una manera diferent per tal de renovar la visió que el lector en puga tenir. De la qual cosa se'n deriva un gaudi evident.

En aquest volum, a diferència dels anteriors, m'ha semblat percebre un esforç especial de l'autor per despullar l'anècdota narrativa al màxim, per sotmetre-la a un procés impressionista de deconstrucció metafòrica o adjectiva; per això molts dels relats són un enfilall de sintagmes nominals, sense verbs, en els quals l'acció ha de ser deduïda. És clar que en un recull tan extens hi ha lloc per a tot. Així, en d'altres casos Igual flirteja amb l'onirisme, la qual cosa, parlant de prosa breu, sembla recordar Foix, tot i que les diferències són evidents; en d'altres, amb l'humor, la ironia, fins i tot la boutade; alguns relats són clarament poètics. La diversitat, en aquest cas, no és tanmateix sinònim d'irregularitat.

La temptació fàcil per al lector de Fugida en cercles és passar ràpidament d'una narració a una altra, sense pair l'anterior. Cal evitar aquest perill, perquè cada prosa requereix una contemplació per part del lector, sotmetre-la a una operació semblant a la que els experts duen a terme amb els bons vins: olorar-la, decantar-la, tastar-la a poc a poc captant-ne tots els sabors. Així podrem valorar la reflexió subjacent, o la picada d'ullet, que ens fa l'autor en cada cas. En sortirem clarament enriquits com a lectors, perquè ens farà l'efecte que entrarem, tímids, porucs i maldestres, en el ric món literari a què Igual ens convida.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 739 (25 de juny de 2010)

Manel Garcia Grau, in memoriam

Ja fa unes setmanes, concretament el 6 de juny, tal com recordava Joan B. Campos, van complir-se quatre anys de la mort de Manel Garcia Grau. Escriptor compromés i magnífica persona. Fa dies que penso que he de fer-hi alguna referència, i finalment, apressat, m'acullo al recurs que també ha fet servir Vicent Usó: cedir-li la paraula al mateix Manel. Una bellíssima confessió del seu darrer llibre, Constants vitals.

NUESA

Alguns dels meus companys de treball
encara no han entès
que el deliri que més cou de la meua vida
ha estat, és i serà
-germana, esposa o amant-
la Poesia.
Durant dies i per carrers mig bruts
l'he vetllada, com un amant delerós i abrasiu,
mentre els oceans, els llampecs i el món dormien.
He volgut sempre donar-li el poc que posseïa
a canvi d'un poc de fermesa i de bellesa
i d'alguna nit sense parar de fer l'amor
amb totes les postures que m'han permès
les poques forces que em restaven.

Vaig creure que el món seria meu
si era capaç de posseir el do i la nafra de la paraula
i m'he adonat que, al capdavall, sols sóc,
apassionat i humil,
un home que neda, tot nu,
enmig de les marees.

Manel Garcia Grau, Constants vitals, Bromera, 2006.

El meu país botànic

Divendres dia 11, i amb motiu del Dia del Medi Ambient que s'havia esdevingut uns dies abans, l'Associació Cultural Alambor va tenir la bona pensada de convidar Ferran Royo a presentar el seu llibre Plantes del Port. Bé, en realitat es tracta d'una obra col·lectiva del Grup de Recerca Científica Terres de l'Ebre, del qual forma part Royo. Són tres volums que han anat apareixent en els darrers dos anys i que pretenen inventariar el patrimoni botànic del "Port", les muntanyes que van de la Pobla de Benifassà a Paüls i de Beseit a Tortosa.

La presentació va ser espectacular. Bé, els que hem tingut la sort de treballar amb Royo en algun institut de la comarca ja sabíem del domini que té de la qüestió botànica de les nostres terres, les que estan a banda i banda del Sénia. Però no es tracta només -que ja és molt- d'una qüestió de coneixements. Ferran és un home interdisciplinar, un home del renaixement. A partir d'una planta (que la resta de mortals, infeliços ignorants, trepitjaríem caminant per la muntanya sense ni adonar-nos-en), ell i els altres coautors del llibre són capaços de fer un viatge astral que ens porta per la cultura popular, el folklore, la filologia, la història, i tot el que vinga bé.

No es limiten a descriure una espècie, sinó que parlen de propietats curatives tradicionals, dites populars, els llocs concrets on es pot trobar, qui i quan la va estudiar a les nostres terres, l'anecdotari de les diverses troballes. L'estil del llibre és alhora especialitzat i amé, tot un calaix de sastre que permet una lectura transversal per a no especialistes, sense deixar de ser científicament rigorós. Em recordava les entrades del Diccionari etimològic de Joan Coromines.

Mentre escoltava l'astoradora exposició de coneixements de Ferran, jo pensava que aquella obra venia a ser una peça més de tota una realitat territorial. A través de les seues paraules, se m'hi feia present tot el paisatge (Pi Gros, Puig de la Nau, Ulldemó, Serra d'Irta, Pena-roja) d'un país, petit, ignorat, a cavall de dos o tres "administracions autonòmiques" com ara en diuen: el territori que correspon a grans trets a la diòcesi de Tortosa. I m'adonava de la consciència d'unitat cultural i lingüística d'aquestes comarques, malgrat tot. Seré un exagerat, direu. Potser sí, però vaig comprendre que dir el nom de les plantes (petites, humils, bellíssimes) és també una manera, i de les millors, d'apropar-nos a la terra en què hem nascut i estimar-la.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 738 (18 de juny de 2010)

Cinc anys sense Jesús Moncada

Avui fa cinc anys que va morir Jesús Moncada, el novel·lista de Mequinensa que va aconseguir crear un món propi com pocs altres autors catalans de les darreres dècades. Em vull sumar a l'homenatge blocaire d'avui que proposa el bloc Provisionals, tot i que no he llegit tota l'obra de Moncada, i de les meues lectures en fa uns quants anys. La meua experiència moncadiana es limita a Camí de sirga, Calaveres atònites i El cafè de la granota. I moltes ganes de seguir amb la resta.

Com gairebé tothom, vaig llegir Camí de sirga i en vaig quedar enlluernat. Això va ser la primavera de 1992, i encara guardo la fitxa que vaig fer-ne amb les meues impressions de lector. Valga el que aleshores vaig escriure per a mi mateix com a record de Moncada, i perdoneu les ingenuïtats dels meus curts vint anys rendits davant del mestre.

Camí de sirga

"Açò és una gran novel·la. I no cal preguntar-se gaire estona per què: n'hi ha prou amb llegir-se'n les primeres planes. En ma vida havia vist un domini tan al·lucinant de la sintaxi: al principi hom, desacostumat, s'ha d'aturar i rellegir paràgrafs sencers perquè s'ha perdut. I no cal parlar-ne del lèxic. Només per aquestes característiques el llibre seria de tenir en compte. Però ens trobem amb l'argument, tan ben filat, teixit sense despassar-se ni un fil, com un jersei de punt fet per mans primoroses de les que ja no en queden. I certament no hi ha persones que controlen tant aquest complicat art de fer novel·les com Moncada; i amb una sola novel·la en tingué prou per a demostrar-ho. Per últim, és una gran novel·la perquè ha rebut una crítica unànime: matrícula d'honor; i els lectors l'han feta un dels pocs best-sellers de la literatura catalana.

Fins ací el que han dit tants ja abans de mi. Ara valoracions més subjectives. Es narra ací la història d'un poble, des de la Gran Guerra fins 1970-i-escaig, quan va ser cobert per un pantà: la vila de Mequinensa. L'autor s'enfonsa amb calma i domini en tot un univers, ens explica la palpitant vida de la vila a través d'aquells fets que van deixar petja en la memòria, aquells personatges més rellevants. Tot inventat. No hi ha diàleg, però està molt ben fet: no en cal. L'autor arronsa i estira la seua prosa com dominant un cavall, amb seguretat i sang freda. I tot això sense oblidar fortes dosis d'ironia i amargor quan calen. Però sempre, omnipresent, s'endevina a sobre de tot al gran novel·lista, aquell que crea i mana autoritàriament sobre la seua creació. Però el llibre no està encorsetat: és àgil, divertit i picardiós en moltes ocasions, flueix tranquil·la i plàcidament com les aigües de l'Ebre.

Absolutament genial. Qui pogués escriure ni la meitat de bé que aquest senyor (en eixe aspecte, el llibre és força desmoralitzador)."

Arinyó en estat pur

La trajectòria literària de Manel Joan i Arinyó és prou coneguda en el món de les lletres valencianes. Amb gairebé trenta anys de prolífica dedicació a l’ofici d’escriure, ha publicat desenes de llibres que li han permés esdevenir un dels autors més representatius de la novel·la valenciana actual i tocar una gran diversitat de gèneres. Entre aquests hi ha l’autobiografia novel·lada, que va practicar a Les nits perfumades (1989) i Com la flor blanca (1991), en què s’apropava als primers anys de la seua vida. Ara, amb Fem un trio, Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt 2009, torna a fer de la seua vida matèria novel·lística, si bé amb una presència de l’autor molt més directa, que l’emparenta més amb el llibre de memòries.

Joan i Arinyó narra en Fem un trio, que té per aclaridor subtítol El fascinant món de la ploma (aclaridor perquè el títol té una funció provocadora), els seus primers anys d’escriptor, en concret els compresos entre 1978 i 1988. El resultat és un enfilall, més o menys fragmentari, d’anècdotes, majoritàriament divertides, viscudes en primera persona mentre mirava d’obrir-se camí en el camp de la literatura.

L’escriptor de Cullera recorre a un registre en el qual se sent molt còmode: l’humor, la ironia, la deformació grotesca de la realitat, que li permeten transformar en joiosa matèria literària elements que a les mans d’un altre autor no tindrien ni la meitat de grapa. Qui haja sentit l’espurnejant oralitat d’Arinyó podrà fer-se una idea del to que pren la narració de les seues vivències d’escriptor emergent. L’autor té la capacitat, gens fàcil i molt treballada, de convertir en divertits els fets que es proposa narrar, i per tant de crear literatura sobre la vida, la pròpia en aquest cas. El llenguatge, molt viu i entre col·loquial i elaborat, en un aconseguit equilibri, hi contribueix i no poc.

El llibre configura, més enllà dels detalls biogràfics de l’autor, un panorama molt acolorit de les relacions literàries al País Valencià dels vuitanta. Dóna detalls del funcionament, sovint ben particular, de l’ambient cultural valencià de l’època: editors, escriptors, premis literaris... Val a dir, però, que quan els detalls poden ser denigrants, silencia els noms, tot i que de ben segur molts lectors iniciats en les coneixences del món literari i editorial valencià els hi sabran identificar. Per a aquests, la lectura del llibre té un al·licient afegit.

D’altra banda, hi apareixen molts escriptors que Arinyó tractà per algun motiu: Martí i Pol, Pedrolo, Capmany, Damià Huguet, entre d’altres. En aquests capítols l’autor abandona la seua sornegueria habitual per a elaborar uns retrats en què manifesta la seua admiració. Són passatges en què predomina l’emoció i el sentiment.. La qual cosa no està en contradicció perquè de vegades, com en els casos d’Estellés i Fuster, els episodis narrats siguen humanitzadors i, per tant, desmitificadors.

En definitiva, Fem un trio és una lectura engrescadora, que juga sense satisfer-la del tot amb la tafaneria del lector, per a mantenir-lo lligat amb un somriure als llavis, quan no amb una franca i oberta rialla. Una demostració més del contrastat ofici d’Arinyó i de la seua capacitat satírica. Un llibre que sembla demanar a crits una continuació, per tal que l’autor cullerot ens acabe de narrar les seues vicissituds literàries i paraliteràries en anys posteriors. Una continuació que, sembla, ja va guanyar el darrer premi Enric Valor de novel·la.

Publicat (una mica més breu) a La Veu de Benicarló, núm. 722 (22 de febrer de 2010)

El poeta

Recentment, he ensopegat un text del poeta anglés del XIX Thomas Carlyle que, tot i que ja el coneixia de fa anys, no recordava. Perdoneu la pedanteria si el poso en l'original, però així l'he trobat:

The poet
He is the light of the world, the world's Priest: -guiding it, like a sacred Pillar of Fire, in its dark pilgrimage through the waste of Time.

Thomas Carlyle, On Heroes

I perdoneu-me de nou, i encara més, si goso traduir-lo (s'admeten correccions):

El poeta
Ell és la llum del món, el sacerdot del món: guiant-lo, com una sagrada Columna de Foc, en el seu fosc pelegrinatge a través de la devastació del Temps.

Fa dies que el tinc en un post-it a la pantalla de l'ordinador. I ara, després de llegir la darrera entrada dels Salms de Josep Porcar, m'ha vingut de nou als ulls i al cap.

El poeta, l'escriptor, com a guia, desvetllador del poble i la humanitat en els foscos temps que vivim. Compromís de la poesia i la literatura. Compromís amb la col·lectivitat.

Dia del Blocaire en Crisi 2010

Em sumo a la iniciativa de bloGuejat, en part per interés propi. Porto uns dies de crisi, efectivament, en el meu bloc. En el meu cas, però, no és ben bé una crisi creativa, sinó una invasió de feina del "món real", de la remunerada, que no em deixa temps per a res més. Ai, tindria tantes coses a dir amb un dia de trenta-sis hores! Prometo tornar algun dia.

Estellesiana

Divendres van concloure les jornades d'homenatge a Vicent Andrés Estellés que ha organitzat l'associació Rodonors Invictes amb el suport de l'IES Joan Coromines. Han estat uns actes sorprenents, d'un nivell i qualitat de primer ordre. Música, poesia i erudició acadèmica en un còctel molt ben elaborat que ha comptat amb la complicitat d'un públic fidel i nombrós.

És una llàstima que els polítics, especialment els que se suposa que són el govern de tots els benicarlandos (no només els de la seua corda), no hagen estat a l'alçada, donant suport a la iniciativa encara que siga assistint-hi. En fi, tampoc ens ha d'estranyar, fa temps que els nostres governants ens veuen, a molts, com a enemics, només per pensar diferent d'ells. Són els problemes d'una formació democràtica deficient, un tret comú per desgràcia a bona part de la societat valenciana.

Però tant fa. S'ha posat de manifest que hi ha un sector important de Benicarló que s'identifica amb els valors que representaven les jornades estellesianes: defensa d'una cultura pròpia, reivindicació dels nostres escriptors, ambició intel·lectual i de plantejaments, estimació per les nostres arrels i la nostra identitat com a poble, exigència de la normalitat lingüística i nacional. L'assistència constant al llarg de tres setmanes va demostrar que som molts els benicarlandos que creiem en això. Hi ha un col·lectiu social que hi creu, sense complexos, i ho demostra quan se'ls presenta un programa ben fet i atractiu.

Ara que ja ha acabat tot, voldria que no acabara tot. Ara que les jornades sobre Estellés han passat deixant-nos un regust tan engrescador, caldria no deixar perdre aquest esperit. Caldria aplegar les voluntats que suraven en la mitja llum d'aquell saló d'actes, impedir que s'esvaïren com el fum. Som molts, i en tenim ganes, i ja ens anem reconeixent. No hem de tardar tant de temps a tornar-nos a veure: l'exili interior és molt dur i ens necessitem.

Hem de prendre exemple del que ha fet la gent de Rodonors Invictes, i cal que els que ara érem espectadors pugem a dalt de l'escenari a prendre el relleu. Ens han ensenyat com es fa. Hem de continuar donant aire al caliu, ara uns i ara altres, i que tots junts ens donem suport, treballant per un futur més digne, més nostre, que siga millor que el que tenim. Un futur que, no en tinc cap dubte, ens mereixem. Un país que ha parit un Estellés mereix això i més.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 733 (14 de maig de 2010)

K. L. Reich

Al fil de la lectura del llibre d'Arinyó a què em referia l'altre dia, he tornat a fullejar un clàssic de la "literatura concentracionària" en català: K. L. Reich, del manresà Joaquim Amat-Piniella, que passà quatre anys a Mauthausen. Per a mi, es tracta d'un dels millors exemples d'aquesta espècie de subgènere novel·lístic, ja que no es limita al testimoniatge, sinó que el combina amb encert amb una reflexió sobre la condició humana, com també han fet d'altres novel·listes europeus.

Amat-Piniella, evitant l'ús del narrador en primera persona, no fa només de la narració un enfilall de fets cruents que denuncien les condicions de vida al camp de concentració, sinó que a partir d'aquella experiència extrema del mal, s'obre a una reflexió sobre els límits de l'home, la capacitat per retornar als instints més primaris i la resistència a la deshumanització.

Emili, protagonista i alter ego de l'autor, s'adona que el camp de concentració pretén "l'embrutiment total de l'home" i "la negació de la condició humana": "El nazisme provava d'anihilar físicament els seus enemics i, per si no ho aconseguia totalment, preparava l'atmosfera que pogués anul·lar-los moralment per sempre més". Emili pren la determinació de resistir el que anomena "esperit del camp": el mal moral, l'embrutiment, la indiferència davant la mort.

No és fins al darrer capítol, amb l'alliberament del camp, que Emili sent "el triomf real de l'Home sobre l'esperit del camp nacional-socialista". Aquest "Home" és la massa d'innombrables homes anònims, que són els que "han guanyat la guerra amb les seves sofrences i la seva humanitat": "una massa que ho ha donat tot sense queixar-se, una massa desconeixedora del valor del seu sacrifici que és la més profunda palpitació del món". A través del sacrifici, la humanitat s'ha redimit i ha sortit victoriosa de la prova.

Un gran llibre que caldria revisitar tot sovint. Una mostra de primer ordre de com les experiències límit de la primera meitat del segle XX abocaren la consciència europea a una finestra des d'on observar la capacitat humana per al mal i, en l'infern, redescobrir-hi els valors més plenament humans.