La Regenta

 
Els clàssics solen ser obres molt anomenades però molt poc llegides. Amb tot, poden proporcionar moltes satisfaccions, si les llegim sense gaires prejudicis i com a objectes de gaudi, com ja vaig comentar en una altra ocasió. És a dir, perdent-los una mica el respecte. Recordo que fa anys em va passar amb el Quixot, un llibre que molta gent considera intocable i amb el qual m'ho vaig passar molt bé. I ara m'ha passat amb un altre clàssic de la literatura espanyola, La Regenta de Leopoldo Alas "Clarín".

La relació de la trama de La Regenta amb altres novel·les importants del segle XIX, com Madame Bovary o Anna Karenina, és evident: el tema de la dona insatisfeta amb el seu matrimoni que esdevé adúltera, un tòpic novel·lístic d'aquell període. Però a diferència de Flaubert o Tolstoi, Alas incideix menys en l'adulteri que en el camí que hi condueix i sobretot en l'entorn social de l'acció. De fet, Ana Ozores no serà infidel al seu marit fins als darrers capítols de l'obra. Les semblances d'Ana amb Emma Bovary són més que evidents, però la primera mostra una ànsia d'evasió de la vida provinciana menys literària que la segona, i sobretot es diferencia per una voluntat de misticisme, per una presència de la religiositat que condiciona tant el personatge com l'acció. En certa manera, podríem dir que Ana és menys frívola que Emma.

Al fil d'això, és precisament un canonge, el Magistral don Fermín de Pas, la clau de volta de l'obra, i per a mi la creació més completa, elaborada i immortal de Clarín. I precisament el personatge que aporta la principal diferència de La Regenta respecte a altres novel·les de tema similar: la fusió o la relació entre erotisme i religió, entre sensualitat i misticisme. Fermín vol establir, des que a l'inici de la novel·la esdevé confessor d'Ana, una "germanor de l'ànima" amb ella, una relació purament espiritual i idealista. A mesura que avança l'acció, però, el lector s'adona, fins i tot més clarament que el propi personatge, que es tracta d'una passió amorosa. El Magistral dominat per una gelosia salvatge i un afany de possessió espiritual (no física, almenys conscientment) dóna algunes escenes memorables, d'aquelles que fan gran un personatge de novel·la. Un personatge que, cal no oblidar-ho, no és tampoc positiu (si bé, curiosament, és un dels pocs que no rep un judici sever per part del narrador omniscient): enormement ambiciós, ben poc espiritual, simoníac, controlador del dòcil bisbe, dominat per la seua mare l'avariciosa doña Paula -un personatge secundari magnífic, dels molts que poblen la novel·la.

L'altre vèrtex del triangle és Álvaro Mesía, qui finalment esdevindrà amant d'Ana Ozores després d'un llarg setge, però que no té l'entitat literària de Fermín. Més aviat és el prototip de don Juan, un home mediocre en la seua sensualitat, egoisme i materialisme. Però, al capdavall, l'irònic personatge triomfador en un final tràgic i pessimista. L'home d'Ana, don Víctor Quintanar, és un home desapassionat i voluble que, en canvi, cap al final de l'obra pren entitat i complexitat humanes; més que Charles Bovary, val a dir-ho.

A banda dels personatges principals, La Regenta es caracteritza per la importància que concedeix al medi social, delatant certa influència del naturalisme d'Émile Zola. Vetusta (una transposició d'Oviedo), paradigma literari de la vida provinciana de l'Espanya de la Restauració, és retratada amb profunditat, amb una gran galeria de personatges secundaris dibuixats de manera brillant i també, per què no dir-ho, irònica i cruel. Clarín hi critica la hipocresia, la mediocritat, la falsa erudició, els prejudicis socials, les relacions entre les classes altes provincianes, la vivència buida de la religiositat. I du a terme aquesta crítica amb mordacitat, de manera que en molts passatges la novel·la té un estil humorístic i satíric que, francament, no m'esperava. Aquest protagonisme que l'autor atorga a l'entorn social, a la descripció de personatges i ambients (a mig camí entre el naturalisme, el costumisme i una actitud crítica i liberal), és la principal causa que, en el primer volum, l'acció pràcticament siga nul·la: mitja novel·la per a tres dies d'acció, quelcom que, en certa manera, m'ha semblat molt modern. Pràcticament tota l'acció té lloc en el segon volum, que abraça tres anys.

Certament, ha estat una lectura absolutament gratificant, una d'aquelles que et prenen per la complexitat del món que aconsegueixen crear en el lector. Les sensacions i suggerències que m'ha suscitat són moltes, però en prescindeixo per la sensació d'estar dient obvietats al voltant d'una novel·la sobre la qual, evidentment, veus expertes hauran fet aportacions molt més interessant que les meues. Però quede ací constància de la meua modesta admiració de lector.

100 anys de Valor

 Avui fa cent anys, el 22 d'agost de 1911, Enric Valor naixia a Castalla. En ocasió d'aquesta efemèride, l'anomenada blogosfera ha organitzat un homenatge en xarxa a la seua figura. Des d'aquests exilis, vull afegir-me, encara que siga a darrera hora, a la iniciativa, tot recuperant les impressions que l'obra de Valor van produir en mi quan era jove.

Vaig començar a estudiar filologia l'any 1990. Aleshores, al Col·legi Universitari de Castelló (embrió de la Universitat Jaume I), els tres primers anys de totes les filologies eren comuns, i jo encara no sabia quina triaria quan fes quart. Pensava, ai de mi, que estudiaria filologia anglesa. Però aviat em vaig adonar que allò no era per a mi, de manera paral·lela al descobriment de la llengua pròpia, un descobriment en el qual van participar molts fets que ara seria prolix d'explicar. De resultes d'aquest desvetllament, em vaig interessar per les rondalles d'Enric Valor. Jo em sentia molt coix en l'ús escrit del català, i sentia un cert orgull, em revoltava contra allò. Per quins set sous jo, d'origen valencianoparlant, escrivia millor en castellà? I vaig llegir les rondalles per aprendre.

Recullo ací el que vaig escriure, a dinou anys, i per a ús personal, sobre el primer volum de rondalles de l'editorial Gorg, que recollia les "Rondalles de tema meravellós":

"Ací tenim una valuosíssima mostra de tradicions populars, contades amb un mestratge poques vegades vist en llengua catalana: m'ha fascinat el llenguatge viu, popular, bullent d'autenticitat de la seua terra, un llenguatge incontaminat que vessa dites i expressivitat de les quasi s'han perdut. I és tota una delícia llegir aquests contes impregnats de la dolçor de les àvies vora la llar, amb aparicions, prínceps i objectes meravellosos, que tendeixen a fer feliç a la fadrina de torn, casada amb un bell príncep d'un reialme esplendorós. També hi ha les gracioses, simpàtiques ("El llenyater de Fortaleny", "L'envejós d'Alcalà", "El ferrer de Bèlgida"...). Seria interessant veure aspectes comuns a diverses d'elles, temes que es desenvolupen de manera similar, com el de la fadrina o fadrí o príncep que ha d'arribar al castell llunyà i passa per diversos perills: això apareix d'una manera o una altra a quasi totes, tot ben embolcallat de prodigis i encanteris.

En resum, una delícia antiga, difícilment explicable, que fa brollar un autèntic amor a la terra, la llengua, l'arrel..."

No cal dir que segueixo subscrivint-ho tot. I seria molt agosarat dir que vaig estudir filologia catalana gràcies a Enric Valor. Però ben cert que hi hagué connexions subterrànies...

Paraules amb saó / 3: esmondar

Aquest estiu els meus dos fills han plantat unes tomaqueres, i cada dia van a veure-les amb unció, a comprovar devotament com creixen. Avui els he dit que, si volen menjar tomaques de collita pròpia, caldrà esmondar les tomaqueres. Evidentment, no m'han entés i els ho he hagut d'explicar.

Esmondar és treure els ulls de la tomaquera perquè cresca verticalment i no s'expandisca com un arbust, i perquè no malbarate forces en treure branques i les tomaques siguen millors i més grans. Els ulls són els brots per on es produeix el creixement de qualsevol planta, no només de les tomaqueres. Esmondar es treure aquests ulls i deixar-ne només el principal, el central, perquè la tomaquera vaja amunt amb força. Cal dir que només ho he sentit dir aplicat a aquesta planta.

No he trobat aquesta paraula ni al DIEC, ni al diccionari Alcover-Moll, ni al Vocabulari de cruïlla, del qual vaig parlar en una entrada anterior. De fet, no l'he vista mai escrita enlloc però l'he emprada milers de vegades en la meua vida, ja que provinc d'una família llauradora i ens hem passat, de més joves, moltes hores esmondant tomaqueres. Suposo que els llauradors de Benicarló la segueixen emprant. Ignoro quin abast geogràfic té o ha tingut aquest mot, si és un localisme, o és d'abast comarcal o més general.

S'admeten aportacions,  millores en la definició i també comentaris biogràfics d'altres afectats per la síndrome de l'esmondador.

Per cert, he trobat al YouTube (que no deixarà de sorprendre'm mai) uns quants videos que expliquen què és esmondar, però tots en castellà. Us en poso un que diu que esmondar és "quitar los caballos" (?!) de la tomaquera. Bé, és una mica cutre però m'ha fet gràcia i dóna una imatge aproximada de en què consisteix.

Literatura de butxaca / 4

"L'home de negocis que pressuposa que la vida ho és tot, i el místic que afirma que no és res, cap dels dos no encerta, cadascun pel seu cantó, quina és la veritat. 'Sí, estimada, ja ho veig: la veritat es troba entre aquests dos extrems', havia aventurat la tia Juley uns anys abans. No; la veritat, per tal com era una cosa viva, no es trobava a mig camí de res. Només se la podia trobar fent incursions contínues en cadascun d'aquests dos terrenys".

E.M. Forster, Howards End (1910), cap. XXIII.

Camps i la dona del Cèsar (amb afegitó)

Dimarts a la nit vaig escriure aquest article per a La Veu de Benicarló. Però la dimissió de Camps ahir a la tarda farà que quan súrtiga, segurament demà, estiga ja obsolet. Almenys en part. Però igualment el penjo ací amb un repicó final que afegeixo avui.


Llegeixo que el mateix dia que es va saber que Francisco Camps aniria a judici com acusat pel famós cas dels vestits (més anomenats com a "trages"), aquell mateix dia, dic, per la nit va sopar amb Bernie Ecclestone, el propietari de la Fórmula 1. Es veu que el Gran Premi de València s'allargarà fins al 2021. Com una manera de dir: "Ací no passa res".

De fet, la portaveu del Consell, Lola Johnson, va dir que "los valencianos no comparten el auto" del Tribunal Superior de Justícia que encausava Camps. Bé, s'hauria de veure a quins "valencianos" es referia, suposo que volia dir eixa majoria de valencians que van votar el PP en les últimes eleccions. Afirmació temerària, no m'ho negareu. Perquè els votants del PP no són els únics "valencianos", encara que siguen majoria. I s'hauria de demostrar que tots aquests votants creguen en la innocència del President.

Però aquesta no és la qüestió. Encara que tots, fins a l'últim valencià, pensaren que Camps és innocent, això no el convertiria en innocent. Les urnes i els jutjats segueixen camins diferents. Però els nostres governants fa temps que s'entesten a extreure dictàmens exculpatoris de les eleccions. "Las urnas nos han absuelto", va dir Carlos Fabra fa quatre anys. Perdona: els electors t'han votat, però això no vol dir que t'hagen declarat innocent.

És una llàstima, una llàstima tan gran que quasi fa plorar, que els valencians no s'adonen de com estan prostituint el seu vot. Com l'utilitzen de manera immoral per a justificar o donar per tancats casos que la justícia no veu gens clars. Com manipulen les eines democràtiques per a ocultar o tirar cortines de fum sobre embolics tèrbols. Estic segur que si molts votants del PP tingueren consciència d'això, canviarien el sentit del vot o no votarien.

Quan escric açò fa sis dies que tenim un president de la Generalitat que anirà a judici acusat de corrupció; l'únic de la història de l'Espanya autonòmica. Hi haurà gent que dirà: home, per 14.000 euros no crec que es deixara comprar. D'acord; però encara que fóra innocent, hauria de dimitir. Crec en aquella màxima clàssica que deia que la dona de Cèsar, a més de ser honesta, ha de semblar-ho. En política no hi ha d'haver cap ombra de sospita pel que fa a l'honestedat. Perquè la política és una de les tasques més dignes i compromeses èticament que existeixen.

Guanyen les eleccions, d'acord, això no ho discuteix ningú. Però la responsabilitat ètica està per damunt d'unes eleccions. Digueu-me antiquat.

[Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 793 (22 de juliol de 2011)]

Afegitó:

Doncs finalment, i en contra del que almenys jo esperava, va dimitir. Que era el que havia d'haver fet ja fa temps per dignitat política i ètica. Però l'article segueix en bona part vigent. El comunicat de Rajoy torna a dir que els valencians li hem donat la nostra confiança. I què? Som potser jutges del penal, els valencians? Guanyar les eleccions no vol dir ser innocent de res ni tenir més altura moral.

Ens trobem amb l'únic cas de president dimissionari que ha dimitit per res! Almenys si fem cas del que va dir i de les lloances que tant Canal 9 com el PP en bloc li han fet. Camps va tindre la santa barra de declarar-se innocent. Doncs aleshores per què dimiteix? Que tinga l'honestedat d'admetre la seua responsabilitat política (si no la penal, que potser també, però això ho diran els jutjats) en l'afer Gürtel.

Dimitir no el converteix en un sant, ni en un màrtir "sacrificat", com ell mateix deia. Era l'únic que moralment havia de fer, per l'alt càrrec que ocupava i per trobar-se embolicat en afers de corrupció. I fer el que és obligat no redimeix ningú.

Paraules amb saó / 2: bambar

Hi ha una paraula que és encara molt viva al Maestrat i en general a tot el dialecte tortosí i que, malgrat tot, no recull cap dels diccionaris normatius, com el de l'Institut d'Estudis Catalans; ni tan sols l'Alcover-Moll, que sovint recull paraules de poc abast geogràfic encara que no apareguen al diccionari general.

És el verb bambar, que vol dir 'anar d'ací d'allà sense una destinació concreta'. Aquests dies de vacances és molt habitual en les cases amb xiquets: "Pareu de bambar d'un costat a l'altre". Fa unes setmanes els vaig dir a unes alumnes de l'institut: "No podeu anar bambant pels passadissos a l'hora del pati". La prova que és un mot ben viu és que les alumnes, magrebins, em van entendre i una, que l'any que ve estudiarà a Euskadi, va dir que la utilitzaria allà.

Cal dir que he copiat la definició de bambar de Vocabulari de cruïlla, el diccionari de Joan S. Beltran editat per Onada Edicions l'any 2010. Es tracta d'una obra que vol recollir les paraules pròpies del nostre territori. I quan dic el nostre territori vull dir Maestrat, Ports i Terres de l'Ebre, és a dir, el territori on es parla el dialecte tortosí. És una obra important, bellíssimament editada i molt completa, que proporciona satisfaccions com la de trobar paraules com bambar.

(Val a dir, però, que no hi havia esbelegar, la paraula que vaig comentar l'altre dia, la qual cosa demostra només que cal seguir treballant per acotar el cabal lexicogràfic del nostre parlar.)

Howards End: "Només connecta..."

 
Howards End està considerada la novel·la més destacada d'E.M. Forster (1879-1970), un autor anglés del primer terç del segle XX, altres obres del qual són Una habitació amb vistes o Viatge a l'Índia (conegudes, com Howards End, per unes celebrades adaptacions cinematogràfiques de fa uns anys).

Aparentment, argumentalment, la novel·la és la narració entre dues famílies: les germanes Margaret i Helen Schlegel, i els Wilcox. En el fons, els personatges representen els dos components que Forster veia en Anglaterra i, més enllà encara, dues tendències de la condició humana. Les Schlegel, d'ascendència no pas casualment alemanya, representen l'idealisme, certa visió romàntica de la vida, la sensibilitat artística, les inquietuds intel·lectuals, socials i igualitàries. En canvi, els Wilcox són la visió pràctica del món, l'esfera dels negocis i el progrés, la insensibilitat però alhora la resolució necessària, l'imperialisme britànic. Tampoc és casual que unes siguen dones, i els altres sobretot homes: es poden relacionar amb la visió femenina i masculina de la realitat.

Amb tot, aquests dos mons han d'aprendre a conviure. Margaret Schlegel i Henry Wilcox es casen després que el segon quede vidu. I el símbol d'aquesta harmonia, per a la qual Margaret haurà de treballar molt, és una casa, Howards End. Una casa en el camp que, tot i donar títol al llibre, apareix en molt poques ocasions: ben bé a l'inici i en els darrers capítols. Perquè les cases, i en particular Howards End, són molt més que llocs per a viure: són la vida mateixa. "Les cases estan vives, oi?", diu Margaret. També els objectes tenen vida. Una mica a la manera de Mercè Rodoreda. En diversos moments m'ha vingut al cap Mirall trencat, per posar un exemple. Cal tenir en compte que als anys vint i trenta, l'època de formació de Rodoreda, Forster era molt més conegut que no pas ara.

L'obra també tracta el tema de les diferències socials, amb la contraposició entre els Schlegel i els Wilcox, d'una banda, pertanyents a les classes benestants; i Leonard Bast i la seua dona, de l'altra. L'epígraf inicial de Howards End diu: "Només connecta...". Per a Forster, de pensament profundament humanitarista, la clau és connectar: connectar classes socials, connectar la sensibilitat masculina i la femenina, el pragmatisme i la bellesa, el progrés i la cultura. I en aquest sentit té gran importància la senyora Wilcox, que mor poc després d'iniciada la novel·la. Ella, com la casa de Howards End, simbolitza la desitjada harmonia.

En definitiva, un llibre que cal redescobrir, injustament oblidat al meu entendre.

Música més enllà de la mort

Jordi Cabré, Després de Laura, Barcelona, Proa, 2011 ("A Tot Vent", 552). Finalista del premi Sant Jordi 2010.

Mor el cèlebre pianista Bernard Stengel, un dels millors intèrprets de Beethoven. En l'enterrament, hi toca Salvador Dalmau, un bon amic del difunt, especialitzat a tocar música als funerals. Aquell mateix dia iniciarà una relació amorosa amb Laura, la vídua. Aquesta és una història, la central. N'hi ha una altra, que té lloc gairebé dos-cents anys abans. Beethoven acaba de morir i s'inicia la recerca d'una misteriosa composició inèdita del compositor.

Així comença Després de Laura, la novel·la de Jordi Cabré que va ser finalista de l'últim premi Sant Jordi. Amb exquisida habilitat, l'autor descabdella les dues trames, mantenint la intriga i l'interés del lector en tot moment, fent que vagen avançant en paral·lel i esdevinguen més i més evidents els punts que les posen en relació. Com si es tractés de les variacions d'un motiu musical, que va apareixent de manera recurrent però sempre aportant elements nous, nous matisos que porten fins al descobriment final.

La comparació amb la tècnica musical no és casual, òbviament. Molts aspectes de la novel·la tenen relació amb el món de la música. No només perquè els protagonistes, inclòs el mateix Beethoven, siguen músics, sinó perquè les referències musicals hi són per tot. Els narradors s'expressen a través d'al·lusions a obres musicals (tant clàssiques com contemporànies), i fins i tot l'estil n'està impregnat: metàfores, comparacions, vocabulari, referències culturals i contextuals, tot gira al voltant de l'univers de l'art sonor. I això és portat amb summa destresa per l'autor, que aconsegueix no caure en la pedanteria ni en l'artifici excessiu.

La música és l'entramat bàsic de l'arquitectura de la novel·la. L'altre és la mort. Cal tenir en compte que un dels narradors és el pianista mort, marit de Laura i amic de Salvador, que no només sembla observar-los sinó fins i tot guiar els seus destins. Cabré experimenta ací amb un narrador en segona persona, que s'adreça en tot moment a Salvador, una tècnica narrativa poc freqüent resolta amb solvència. La presència del sobrenatural, del més enllà, és constant i creixent al llarg de la novel·la, i és el que permet posar en relació els tres vèrtexs del triangle: Salvador, Laura i Beethoven. I no expliquem res més perquè la novel·la és una novel·la d'amor però també i sobretot una novel·la d'intriga.

Després de Laura és un llibre que pot agradar molt als melòmans. No només per les referències a Beethoven, la interpretació que ordeix a l'entorn de la cèlebre "amada immortal" del compositor alemany o la quantitat d'ítems musicals amb què juga. Sinó pel paper que atorga a la música, gairebé diví, revelador de veritats inabastables per a l'home, camí per a satisfer el coneixement absolut. Perquè la novel·la juga també en el pla simbòlic, i a través dels mites d'Orfeu i de Faust parla de l'ànsia humana de totalitat, de la voluntat de superar els límits, de la relació amb el més enllà. En aquest sentit, recrea i actualitza alguns dels temes típics del Romanticisme.

Un llibre, en conclusió, molt recomanable, que té la capacitat de crear una intriga que captura tot tipus de lector. I, alhora, és una obra que, tant per l'estil com per la temàtica, com pel joc simbòlic, presenta un elevat grau d'assoliment literari.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 791 (8 de juliol de 2011)

Idees exiliades

Furgant pels meus caòtics arxius (indignes d'aquest pompós nom) he trobat un article que vaig escriure ja fa un grapat d'anys. M'ha vingut de gust recuperar-lo ara ací, perquè em sembla que les idees que exposo tenen encara certa actualitat, malgrat haver passat dues eleccions autonòmiques entremig (segueixen guanyant els mateixos, tant al poble com al país). Reconec que ara potser no seria tan pessimista, després dels darrers resultats electorals. Però això no vol dir que ara tinga més raó: potser té raó el pessimista de fa vuit anys. De fet, en la idea central segueixo creient el mateix, i per això aquest bloc s'anomena Exilis.

Idees exiliades

Aquests dies estic llegint Els fugitius, de Xavier Benguerel, una novel·la mig reportatge que explica el camí cap a l’exili que hagueren de seguir els catalans que fugien de l’entrada de les tropes de Franco el 1939. Aquella gent se n’anava del país per les seues idees, perquè els vencedors de la guerra no anaven a acceptar la seua ideologia. Qüestió d’idees vencedores i vençudes. Sonarà estrany, però m’ha fet pensar en coses més actuals.

M’explicaré. Els darrers resultats electorals m’han produït, com a mínim, dos sentiments. El primer, i ara parlo a nivell local, és sentir-me enganyat. En els darrers temps, m’havia semblat veure un descontentament entre la gent del poble, unes ganes de canvi. Era mentida: els benicarlandos han votat més del mateix. Al final, ni la plaça Constitució, ni el golf, ni els PAIs, ni el caos circulatori ni tantes coses han influït en res. 

El segon sentiment deriva del primer: em sento part d’una minoria. En l’àmbit autonòmic la derrota ha estat aclaparadora. Abans de les eleccions em permetia expressar les meues idees en converses amb gent diversa, perquè em pensava que en alguna cosa estàvem d’acord. Ara, en canvi, penso que aquell amb qui parlo, que potser em donava la raó, en realitat ha tornat a votar el PP. Em sento, realment i com mai, minoritari.

L’any 1939 els exiliats ho eren per la força de les armes. Ara en tenen prou amb les urnes (la gent que menys creu en la democràcia en treu el màxim rendiment). Però no som nosaltres qui ens exiliem; són les nostres idees. Vivim en un exili interior, en què poques vegades trobem gent que pense com nosaltres. I les nostres idees no tenen cap lloc en el context social actual: estan en certa forma exiliades.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 392 (11 de juliol de 2003)

Diversos escriptors en el vaixell Florida que els duia cap a Amèrica, el desembre de 1939. Es pot veure Xavier Benguerel dret al fons, el segon per l'esquerra. També hi ha Joan Oliver (dret al fons, a la dreta) i Francesc Trabal (al mig a primera fila).

Paraules amb saó / 1: esbelegar

Una entrada del bloc de Salvador Macip m'ha animat a iniciar una sèrie d'entrades sobre paraules. Però paraules que m'interessen especialment, paraules del parlar del Maestrat, o que jo he sentit a casa sovint en boca dels meus pares i que ara gairebé no sento mai. És possible que jo gairebé no les utilitze mai, o que quan ho faça sempre hi haja gent fins i tot de la meua edat que no les coneix. Que l'entrada humil en aquest bloc els done una mínima pervivència, i puga ajudar a que jo mateix les utilitze més sovint, amb l'orgull de saber que són les paraules dels meus pares, tot un símbol de la llengua que parlo.


esbelegar. Cridar excessivament; esgargamellar-se plorant, cantant, renyant, cridant algú, etc.

Aquesta és la definició que en dóna el diccionari Alcover-Moll, que la situa geogràficament al Penedès, Camp de Tarragona, Segarra, Urgell i, ací el tenim, Maestrat. Per a la meua sorpresa, perquè la creia un localisme, la paraula també és al DIEC (el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans).

A casa meua, però, sempre l'hem feta servir, per extensió, per a indicar l'acció de posar massa èmfasi o interés en alguna cosa de manera inútil. "Per molt que s'esbelegue, no aprovarà les matemàtiques". "No t'esbelegues tant, que no val la pena".