El tramvia de la memòria

Joan F. Mira
El tramvia groc
Barcelona, Proa, 2013 ("A Tot Vent", 600)

Ningú no pot negar el pes de Joan Francesc Mira dins l'actual panorama de la literatura catalana, al País Valencià i en general. Autor d'una obra novel·lística de primer nivell, d'una gran coherència tècnica i de contingut; traductor de prestigi d'obres clàssiques de la literatura universal (com la Divina Comèdia, els Evangelis o l'Odissea); autor d'una completa obra assagística i d'articles d'opinió, tot plegat n'ha fet una figura de referència dins la cultura valenciana. Ara, amb El tramvia groc, Mira obre una altra via dins el sòlid conjunt de la seua obra: la prosa memorialística.

L'autor valencià recorda la seua infantesa, durant els anys quaranta i inicis dels anys cinquanta, en el barri de la Torre de València. Ens explica, per tant, la seua relació amb tot un món particular, a cavall de l'Horta i la ciutat, lligades pel tramvia groc que ell mateix agafava cada matí per anar a estudiar als escolapis, com ens explica al capítol segon. Coneixem com era la família de l'autor, quins jocs practicava, en quines lectures s'inicià, com era la casa on vivia, quan nasqué sa germana o com morí son pare. Sabem com era la petita granja que tenien a casa, a quines escoles va estudiar, quines foren les primeres nenes amb qui tingué tracte.

Tanmateix, Mira vol explicar un món, més que no pas una vida. Hi ha elements autobiogràfics que són, òbviament, el fil conductor del llibre, però El tramvia groc és, en molts sentits, un llibre de memòries amb poca presència del jo. Mira tria de la seua infantesa els fets i vivències personals que són susceptibles de despertar un interés col·lectiu. Hi ha una posició antropològica o estètica: descriu escenes, objectes, episodis, persones, que prenen valor no pel fet de pertànyer a la vida de l'autor, als seus records, sinó en tant que generen una emoció, un sentiment que pot ser compartit pel lector.

Així, en el tercer capítol aprofita la descripció de l'hort familiar per a elaborar un esplèndid cant a l'horta valenciana, que mereixeria figurar en les antologies sobre el paisatge del país. O, en el primer, la descripció de la carretera o camí reial de Madrid a la vora del qual vivia, li serveix per a fer tota una reflexió que arriba fins a la Via Augusta dels romans, i encara més enllà. Són les memòries d'un antropòleg que exerceix com a tal, o simplement d'un home acostumat a veure la realitat des d'una visió cultural. Així, la narració de la pròpia vida esdevé molt més, la descripció de tota una manera de viure, de tot un món.

Per això, segurament, l'obra no segueix un ordre cronològic, sinó que s'organitza per centres d'interés, un per capítol. I per això també, defuig l'expansió sentimental personal, la nostàlgia, perquè pretén aconseguir un efecte estètic. Com si fos una novel·la, de fet, amb la voluntat de fer literatura, i no només memòries. Per això també, està escrit amb l'estil propi de l'autor, sintàcticament barroc i complex, ple de referències.

Una vegada més, Mira ens ofereix un llibre cabdal, doncs. Un gran llibre de memòries perquè, en resum, és al cap i a la fi una gran obra literària.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 919 (31 de gener de 2014)

Poesia per a viure

Ara que acaba l'any dedicat a Estellés i Espriu, se m'ha acudit recuperar aquest article, de to divulgatiu, publicat a la revista La Font, núm. 65 (maig 2013)

Deu ser que m’estic fent gran. Des de fa una temporada, cada vegada tinc més tendència a llegir poesia. Alguns dels lectors direu: “Uf! Poesia!”, com parlant d’una realitat que és d’una altra galàxia, que mai us heu plantejat que puga tenir res a veure amb vosaltres. Jo també he segut d’eixe parer molt de temps, ho reconec, més que res per mandra. Però últimament, no sé què em passa, estic poètic. Allò que deia: em faig gran.

Enguany se celebren els aniversaris de dos poetes, un de català i un de valencià. Fa cent anys que va nàixer Salvador Espriu, i vint que va morir Vicent Andrés Estellés. Els dos van escriure la seua obra al llarg del segle XX, tot i que Espriu era una mica més gran. Tots dos són considerats dels poetes més importants en llengua catalana del darrer segle. Malgrat ser molt diferents.

Comencem per Estellés. Tinc costum de dir als meus alumnes (sabeu que sóc professor de secundària) que Vicent Andrés Estellés és un autor que agrada fins i tot els qui no han llegit mai poesia. Ho tinc comprovat: llijo en veu alta un poema seu a classe, i escolten, i noto que els impacta. La seua manera d’escriure és directa, de vegades col·loquial, arriba amb facilitat. Però ho fa sense perdre la força, amb un contingut molt humà: sap expressar com pocs l’amor, el goig de viure, la passió, de vegades també la desesperança.

En Estellés hi trobareu una mica de tot, per a triar i remenar, segons el gust de cadascú i el moment. Des d’un poema dedicat al pimentó torrat, fins a una proclama patriòtica (“Assumiràs la veu d’un poble...”). Des d’un poema dolorós i sincer dedicat a la filla morta, fins a una composició humorística i festiva. Hi trobarem poemes d’amor (“No hi havia a València dos amants com nosaltres...”), i també poemes de mort. En resum, en la seua immensa obra hi ha la vida. Com deia en aquest breu poema:

“Només un mot que t’ho diria tot:

vida. Només. Amb això, bastaria...”

Salvador Espriu és molt diferent. Menys fàcil, cal dir-ho. Però crec que, a la seua manera, igualment intens. Té en comú amb Estellés els poemes patriòtics: “Ens mantindrem fidels / per sempre més al servei d’aquest poble.” I també la preocupació per la mort, però de manera més metafísica, menys vivencial. Espriu és més reconcentrat, requereix més del lector. Però també compensa, té versos i imatges d’una gran bellesa. Entre ells, alguns dels dedicats a Sinera, espai mític que, basant-se en Arenys de Mar (“Sinera” és Arenys llegit a l’inrevés), és representació de Catalunya.

Entre altres coses, la poesia d’Espriu és una poesia compromesa, amb un clam per la llibertat i també pel diàleg. Per la pau i el respecte. Alguns poemes semblen autèntiques pregàries, fins i tot n’imiten l’estil. Una poesia repleta de valors, que no pel fet que siguen coneguts no deixa de valer la pena recordar, especialment en els temps que corren.

(Si els voleu llegir, l’editorial Bromera té publicades sengles antologies d’Estellés i Espriu que estan prou bé)

Fernando Argenta i els clàssics

Hi ha notícies, fets, persones, que de cop i volta et transporten a una part substancial de la teua vida. Ahir es va conéixer la notícia de la mort, als seixanta-vuit anys, de Fernando Argenta. És molt probable que molts no el conegueu, o que la seua cara us sone com a presentador d'un programa de televisió, "El Conciertazo", que divulgava la música clàssica entre els xiquets. Per a mi, Argenta està lligat a un programa de ràdio, "Clásicos Populares", que forma part de la banda sonora de la meua infantesa i adolescència. Més encara: aquest programa va influir de manera decisiva en la meua formació personal, i suposo que en la de molta més gent.

Vaig començar a escoltar "Clásicos Populares", de Radio Nacional de España, perquè ma mare i ma germana l'escoltaven. Vaig créixer en una família en què la ràdio era un element quotidià, quasi omnipresent. Vaig sentir el programa de Fernando Argenta fent deures a l'hivern, treballant al camp a l'estiu, llegint, escrivint, esmondant tomaqueres, fent matemàtiques, regant carxoferes. Es tractava d'un programa que encara avui em semblaria genial i revolucionari: aconseguia fer que la música clàssica (com se la sol anomenar, de manera poc precisa) fos entretinguda, fins i tot divertida. Perquè el programa era, sobretot, divertit. Reies i t'ho passaves bé escoltant-lo. Aconseguien que els clàssics no només no foren avorrits, sinó atractius i entretinguts.

La clau era presentar la música clàssica amb sensibilitat i alhora amb una manca de reverència que la feia propera. Per a Argenta i la seua companya, la locutora Araceli González Campa, Bach era "el viejo peluca" i Beethoven "el sordo genial". Es treia transcendència al fet d'escoltar els clàssics i se'ls apropava a l'oient, que els assimilava amb naturalitat, sense cap consciència d'estar accedint a un contingut d'alta cultura. No calia tampoc saber solfeig, ni formar part de l'elit musical. Senzillament, la música t'agradava, perquè Argenta sabia com fer perquè t'arribés. I un cop començaves per les peces més conegudes i populars, acabaves accedint a l'immens conjunt de la música clàssica.

Em recordo amb catorze o quinze anys anant al mercat del dimecres a comprar cintes de casset de Mozart o Dvorak. Recordo com estudiava posant-me canals de clàssica de fons (i encara ara, és la música que em va millor per a treballar): Radio 2, Catalunya Música. Fins i tot vaig arribar a dirigir i presentar un programa de música clàssica a Ràdio Benicarló: es deia "Discoteca Clàssica", i més endavant, "Toccata i Fuga". Ara, això em fa enrogir, de pensar en la gosadia: jo no era, ni ho sóc ara, un expert en aquesta mena de música, només un aficionat bàsic, però la inconsciència adolescent em va portar a llançar-me a l'efímera aventura de fer un programa que estava descaradament inspirat en els "Clásicos Populares" de Fernando Argenta.

Ahir, l'entranyable Fernando Argenta va morir. Ja disculpareu el to massa personal d'aquest article, però la seua desaparició m'ha fet reviure tota una etapa de la meua vida, tot un aspecte de la meua formació, sense el qual no seria qui sóc. Disculpeu l'expansió sentimental.

Article aparegut a La Veu de Benicarló, núm. 912 (6 de desembre de 2013)

Desmuntant Macbeth

Francesc Puigpelat
El retorn de Macbeth
Alzira, Bromera, 2013 ("L'Eclèctica", 221)
XXIV Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira

Suggerent exercici el que es planteja Francesc Puigpelat en aquesta novel·la: escriure una continuació de Macbeth, de Shakespeare. Suggerent i també agosarat, per dos motius. En primer lloc, per l'alta consideració que l'obra original té en el cànon de la literatura occidental, fet que la converteix en gairebé "intocable". En segon, perquè Puigpelat no es limita a imaginar-ne una segona part, sinó que s'atreveix a reinterpretar el sentit convencional que se li ha donat a la primera.

L'acció se situa quaranta anys després de la mort del rei Macbeth, és a dir, quatre dècades després del final de la tragèdia shakespeariana. Un suposat fill il·legítim de Macbeth, amb el mateix nom, arriba al castell de Fleance, fill de Banquo. Els dos fills dels protagonistes de la història original es desvetlaran mútuament, al llarg d'una nit intensa, els enigmes i les claus de la vida i la mort dels seus pares. Amb l'aparició d'altres personatges i diverses sorpreses i girs argumentals que faran que, a la fi de la nit, de la conversa i de la novel·la, tant els personatges com el lector coneguen la veritat, allò que realment va succeir. I les conseqüències posteriors.

La proposta de Puigpelat és original i està duta amb bon pols narratiu. Tot i que parteix d'una condició prèvia que, en certa manera, la limita: el lector ha de conéixer i tenir ben present l'argument de la tragèdia de Shakespeare. Si no, difícilment en gaudirà al mateix nivell. Perquè ens trobem davant d'un divertiment intel·lectual que juga a plantejar dubtes i descobrir buits o incongruències en la història original, per a després solucionar-los i donar-los resposta. Assistim, per tant, a una mena de desmuntatge en peces de l'obra de Shakespeare, per a després tornar-la a muntar, fins que ens dóna (potser) un objecte diferent al primer. Tot un exercici de crítica i d'interpretació literària, portat a la pràctica en forma de novel·la.

Certament, el novel·lista es pren llicències, que alguns puristes potser rebutjarien. En realitat, però, només fa el que ha de fer un novel·lista: inventar, fabular. Per exemple, amb el personatge de Lady Macbeth. En l'obra de Shakespeare, ben poca cosa sabem d'ella, simplement que és el paradigma de l'ambició i la maldat. Puigpelat li inventa una biografia, un caràcter, algunes relacions desconegudes amb altres personatges, i li dóna una entitat absolutament nova. Igualment, interpreta la figura del rei Macbeth de manera més complexa i, diguem-ne, humana, fins i tot contemporània. Es podria dir que eixos no són els personatges de Shakespeare. Però, recordem-ho, ens trobem davant d'una novel·la, no d'una reescriptura del clàssic. L'operació de Puigpelat és lícita, i a més se'n surt molt bé.

Diem que se'n surt perquè, per damunt de tot, El retorn de Macbeth es llegeix amb gust, i el lector sent contínuament el desig de saber com es resoldran els diversos enigmes plantejats. El novel·lista juga bé les seues cartes, i el lector no només sent el plaer de revisitar i analitzar el clàssic que ja coneixia, sinó també el de seguir la intriga d'una nova novel·la.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 910 (22 de novembre de 2013)

Un país sense televisió

Mai hagués esperat que el tancament de Canal 9 per part del govern valencià em produïra una commoció semblant. Fa anys que Canal 9 no forma part del meu horitzó audiovisual, ni tan sols sé en quin número el tinc al meu televisor, i només la veig quan hi ha pluges intenses. Des d'un punt de vista televisiu, els programes que feia no m'interessaven, quan no em repel·lien, perquè formaven part d'un pa i circ repugnant i alienant. Recentment, hi havia programes dignes (com "Trau la llengua"), però reconec que la meua dinàmica d'ignorar el canal ja era difícil de canviar. Ideològicament, era impossible veure la televisió dels valencians sense sentir un profund fàstic per la manipulació política a què feia objecte la ciutadania. Res de nou: per a molts, Canal 9 era una vergonya.

I tanmateix, la notícia del tancament m'ha disgustat profundament. Segurament, sempre quedava la possibilitat de, algun dia hipotètic, redreçar-la i convertir-la en una televisió digna. Ara, fins i tot això ens han tret. Al capdavall, era un mitjà en valencià, l'únic que existia al país. Els xiquets valencians ja no poden veure dibuixos en valencià. Tots els esforços que faça l'escola seran encara més estèrils (ja ho eren), perquè la presència pública de la nostra llengua queda abocada a l'abisme: el valencià es dirigeix així cap a la invisibilitat social. Una llengua que no "viu" en la seua societat, que no es troba al carrer i en els mitjans, és una llengua inexistent, un patois que es parla a casa i amb quatre amics. Ja ho era, no ens enganyem, però el tancament de RTVV és la llosa que tanca el sepulcre.

Els valencians ens mereixíem una ràdio i una televisió públiques en valencià. Ens la mereixíem, i ens l'han pres. Es consuma així, cada cop més, el procés de sucursalització dels valencians. Totes les notícies sobre nosaltres que veurem seran filtrades des d'informatius realitzats a Madrid, serem com a molt una desconnexió "regional" de les cadenes "nacionals". Amb la democràcia i l'autogovern autonòmic, els valencians ens vam dotar d'algunes eines per a revertir la dinàmica sucursalitzadora que els sectors valencianistes havien denunciat durant el franquisme. A poc a poc, aquelles tímides ferramentes van desapareixent, en el camí accelerat cap a una nova "regionalització" dels valencians.

Des d'alguns sectors s'aplaudeix la decisió del govern d'Alberto Fabra, escudant-se en criteris econòmics. Com que RTVV era profundament deficitària, calia tancar-la, i això suposa un pas endavant en la reducció del famós dèficit públic. Val a dir, però, que hom sospita que han enfonsat l'ens després d'haver-lo fet malbé a consciència. Qui són els culpables de la mala gestió? No és l'existència com a tal de televisions autonòmiques allò que caldria qüestionar-se, sinó la capacitat de gestionar-les d'uns polítics corruptes i immorals que no només han endeutat a propòsit la televisió, sinó que l'han convertit en un titella al servei dels seus interessos. A més, de veritat algú creu que amb els diners que ara s'estalviaran invertiran en coses, com diuen, "més necessàries"? De debò pensa algú que ara dotaran els hospitals i contractaran més mestres? Per favor, però és que encara queda algú que no veja en mans de quins polítics ens trobem?

Vull creure que no. Vull creure que els valencians no ho tenim tot perdut. Vull creure que encara es pot tornar enrere, i tenir una televisió valenciana en valencià i de qualitat, sense manipulació. Vull creure-ho, però no sé si puc.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 908 (8 de novembre de 2013)

Paraules amb saó / 10: garrama

Aquests jugadors de cartes de Caravaggio fan garrames

El mot que volia comentar en l'entrada d'avui me'l va suggerir l'altre dia la meua bona amiga Imma Pitarch, d'Albocàsser, que tot i no ser filòloga és una de les persones que conec amb més estima i amor per les nostres paraules.

A Benicarló i el Maestrat en general, garrama és un mot molt usual. L'apliquem, sobretot, al joc, com a sinònim de 'trampa'. Quan un juga al cinquet, o al guinyot, o al parxís, i no juga net, li diem: "Estàs fent garrama!", "No val fer garrames!". En els jocs infantils, quan érem xiquets, ho déiem constantment. I qui fa garrames, és un garramós. Són paraules que coneixem des de ben menuts, que hem aprés jugant amb els germans i els amics, i que de tan sentits i interioritzats que els tenim, ni tan sols reparem en ells.

Doncs bé, no busqueu garrama al diccionari normatiu (el DIEC), perquè no el trobareu. Tampoc al Vocabulari de cruïlla de Joan Beltran, tot i que segurament és propi de l'àmbit territorial del sud de Catalunya, perquè sí apareix al llibre El parlar de la Ràpita, de Pep Carcellé. També el recull el "salvador" Diccionari català-valencià-balear d'Alcover i Moll: "Engany, trampa, principalment en el joc o en els tractes". I el situa en aquest sentit a Tortosa, el Maestrat i Castelló; i fins i tot ho il·lustra amb una cita de l'escriptor castellonenc Josep Pascual Tirado, la qual cosa em demostra que les "garrames" arriben més al sud que no em pensava. De fet, segurament abraça tot el valencià, tot i que ho hauria de comprovar algú amb més documentació que jo. Per cert, que el DCVB recull garramós però només el situa a Morella.

El més curiós és l'origen de la paraula, que segurament és el que recull l'Alcover-Moll com a primera accepció: "Tribut que es pagava, entre els moros, al rei o senyor territorial [...]". Més curiós encara: el diccionari de la Real Academia Española també arreplega el mot: "Cierta contribución que pagan los musulmanes a sus príncipes"; i afegeix com a col·loquialisme: "Robo, pillaje, hurto o estafa". És a dir, d'un tribut entre moros va passar a significar un robatori o estafa, i d'aquí a les trampes en el joc. Potser per alguna creença popular que tractes entre moros no podien ser nets? Pot ser.

Tot i que a risc de no ser entés, jo ho tinc molt clar: prefereixo dir-li a algú garramós que trampós. No ho sé, té un altre sabor. És més contundent. I em porta a les discussions quan jugàvem, de menuts, amb els germans, i ens discutíem per una carta mal tirada o per comptar de més al parxís. És el poder de les paraules.

L'11, el 9 i el 12: diades nacionals.

Sembla que això de les diades nacionals (qui vulga, que hi pose "autonòmiques") darrerament s'està posant emocionant. En poc més d'un mes, hem viscut, en aquest ordre, l'11 de setembre català, el 9 d'octubre valencià i el 12 d'octubre espanyol. Fins no fa molt, aquests dies eren poca cosa més que un dia de festa, una oportunitat per a fer pont o anar a Port Aventura. Ho segueixen sent, evidentment. Però, segurament des que han pujat d'intensitat les reivindicacions catalanes, sembla que estiguen cada cop més carregades de sentit, i per tant d'alguna cosa molt saludable, com és el debat i la discussió d'idees; i també, desgraciadament, inevitablement, de virulència i intransigència.

És curiós parar-se a pensar en l'origen i el significat d'aquestes tres festivitats. Resulten molt il·lustratives del tarannà dels respectius tres pobles o col·lectivitats que les celebren. Anem en ordre cronològic en el calendari anual.

L'11 de setembre Catalunya recorda l'entrada de les tropes borbòniques a Barcelona el 1714. És la data simbòlica de la pèrdua de les institucions pròpies catalanes, ja que el nou rei va promulgar poc després els Decrets de Nova Planta. Per tant, els catalans celebren una derrota, i això fa la seua diada única entre les tres de què parlem. De vegades, hi ha qui s'estranya o menysté aquest fet, fent-ne befa: mira que recordar una derrota! Obliden la potència col·lectiva i cívica que això té: recordar una derrota és tenir present una opressió, i per tant reivindicar la recuperació d'allò que es va perdre. En aquest cas, la llibertat nacional. Deixem de banda el fet de si, realment, en rigor històric, abans de 1714 els catalans gaudien de la mateixa llibertat que ara demanen. La qüestió és el valor mobilitzador de la data, en tant que símbol. La data de l'11 de setembre constata una realitat: el caràcter reivindicatiu del poble català.

La data de la diada dels valencians té el mèrit de ser la més antiga: el 9 d'octubre de 1238 Jaume I va entrar a la ciutat de València. Tenim, per tant, una victòria, i una celebració en sentit constructiu: eixe dia va nàixer, simbòlicament, el poble valencià. En el fons, és, de les tres, la data més indiscutible, la que hauria de convocar més consens: no hi ha volta de fulla, el que ara (alguns) anomenem País Valencià va nàixer amb la incorporació a l'occident cristià arran de la conquesta jaumina. És el nostre aniversari. El que passa és que això té una contrapartida que desactiva la celebració: som valencians, d'acord, i ho seguim sent, què més hem de demanar? És una data que convida a l'autocomplaença, a mirar-nos la panxa i sentir-nos satisfets de ser valencians. Això i prou? Per a molts valencians, la majoria, sí. Amb això n'hi ha prou. Per a d'altres, no. El 9 d'octubre permet una lectura ambivalent, com dual és la societat valenciana.

De les tres, la data que em sembla més curiosa i il·luminadora, és el 12 d'octubre. Espanya va triar com a dia nacional l'aniversari de l'arribada de Cristòfol Colom a Amèrica. Deixant de banda que amb aquest fet s'inicià l'aniquilació dels pobles que vivien al "nou" continent, el fet és que començà la creació de l'imperi espanyol. El poble espanyol es reafirma, per tant, no en una data que manifeste la seua identitat interna, sinó en l'expansió, en el sotmetiment d'altres pobles, en l'imperialisme. A l'ADN d'Espanya hi ha manar sobre altres pobles, l'enyorança d'un passat gloriós, ànsies de grandesa. Dominar i sotmetre.

Catalans, reivindicatius. Valencians, autosatisfets i tranquils; i dividits. Espanyols, dominants i expansius. I això és el que hi ha. Des de fa segles. I el calendari ens ho recorda cada any.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 908 (18 d'octubre de 2013)

'Vostè és aquí': el calidoscopi d'Antònia Font

La caràtula del disc

Mirar un calidoscopi és una experiència fascinant i hipnòtica. Hom va girant el cilindre i veu diminutes figures i combinacions de cristalls de colors, petites combinacions lluminoses i acolorides. Les imatges no es repeteixen, són sempre diferents, i tot i la seua petitesa mostren una perfecció en elles mateixes que les fa boniques de veure.

El disc que els Antònia Font van traure a la llum fa quasi un any, Vostè és aquí, és una mena de calidoscopi. Quaranta cançons, quaranta, la més llarga de les quals no sobrepassa de molt els dos minuts; la majoria duren una mica més d'un minut, i alguna fins i tot menys. Petites figures de calidoscopi d'atracció hipnòtica, perfectes en la seua dimensió reduïda. Quan ja hem entrat en l'ambient i el to de la peça, el calidoscopi gira lleument, i escoltem una altra cançó, diferent, petita. Ens trasllada a un petit univers, ens ofereix algunes belles imatges, unes quantes suggestions. I torna a girar el calidoscopi, així fins a quaranta vegades. I tornem a començar, per a tornar a veure, a escoltar, aquella imatge que gairebé no hem tingut temps de fixar en la nostra memòria.



Certament, la proposta d'Antònia Font pot ser difícil de digerir, arriscada. El grup mallorquí mai s'ha distingit precisament per seguir els camins trillats, i en aquesta ocasió donen una nova i brillant mostra de voluntat trencadora i avantguardista. Des del meu modest punt de vista, se'n surten amb brillantor, i el conjunt mereix una qualificació excel·lent. Tot i la gran quantitat de peces, totes estan tractades musicalment amb estima, amb detalls instrumentals atraients, amb melodies treballades marca de la casa, amb lletres que sempre contenen alguna cosa interessant. Bé, és clar que n'hi ha alguna excepció, però em semblen proporcionalment tan poques que no desmereixen gens la valoració del conjunt.

Que no s'enganye ningú: aquest no és un disc de baixa exigència. Alguna de les microcançons de Vostè és aquí són de primer nivell, magnífiques. Penso en "Poesies malversades", "Per què vaig venir", "Aquest" o "Serpentines esquinçades", per posar alguns exemples. Fins al punt que se'ls podria fer el retret que mereixien un tractament més extens, que els donés més entitat i visibilitat: que el seu creador, aquest llevador de mons que és Joan Miquel Oliver, les hagués convertides en cançons "de debò", de tres minuts i mig. Però, és clar, ell volia justament fer això: qüestionar-nos el perquè de la convenció de la durada en la consistència d'una cançó.

El resultat, un disc que és un regal d'una generositat inesperada. Antònia Font, en comptes de donar-nos deu o dotze cançons, se salten la tanca de les convencions i ens ofereixen un devessall de música i lletra, en una insolent mostra de suficiència i orgull creador. Un grapat de petites meravelles que confirmen que són un dels millors grups en català del panorama actual, si no el millor. I, això segur, el grup més fidel a ell mateix fent sempre el que vol.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 903 (4 d'octubre de 2013)

Terres de l'Ebre, de Sebastià Juan Arbó

Muntatge amb l'autor i el paisatge riberenc on es desenvolupa l'acció

Feia anys i panys que tenia la intenció de llegir Terres de l'Ebre, de Sebastià Juan Arbó, un llibre d'aquells que podríem dir-ne "de referència". Aquest estiu ho he fet, i en acabar he tingut la sensació d'haver llegit dues novel·les en una. Una d'elles m'ha agradat més que l'altra.

D'una banda, hi ha en Terres de l'Ebre una novel·la magnífica, que és la de la mitificació d'un territori, d'un paisatge, el de la ribera (el Delta, com ara en diem). Hi sovintegen les descripcions de l'entorn, dels arrossars, dels senillars, de les muntanyes que envolten aquest petit món, que acaba quedant fixat a la memòria col·lectiva de manera definitiva, d'una manera que només pot aconseguir la literatura. Així, la novel·la és una excel·lent mostra de com la literatura pot partir de la realitat per a després condicionar la visió que tenim d'aquesta mateixa realitat, en aquest cas el territori de la ribera ebrenca. I d'aquesta manera el paisatge esdevé mite.

A més, Terres de l'Ebre fa un retrat molt viu del món rural i els caràcters que l'habiten, a través de la història del vell Joan i el seu fill Joanet. El pare és un personatge molt ben descrit, un home tancat en ell mateix per la tràgica mort de la seua dona quan encara era jove, incapaç de comunicar-se amb el seu fill. La seua és la tragèdia de l'amor immens que no pot, no sap comunicar-se. Un tipus de personatge molt propi del món rural. Algunes escenes d'aquest món tenen una gran força, una violència en ocasions gairebé truculenta: és el cas de l'episodi de la mort de l'ase, al cap. XI de la primera part; o la sòrdida història d'Agneta, la "Retxudeta" (caps. IX-XII de la segona part), amb un desenllaç que té reminiscències de l'Ofèlia shakespeariana, però molt més cru (una mena d'Ofèlia "putrefacta"). Recorda en alguns moments els drames rurals de Víctor Català, o les novel·les de Blasco Ibáñez.

Hi ha, però, en Terres de l'Ebre, una novel·la que no m'ha agradat. I és allò que constitueix el canemàs argumental bàsic. Al capdavall és una trama molt simple en què les descripcions dels personatges es fan massa prolixes i sobretot reiteratives. El narrador, excessivament omniscient, petri, avança amb lentitud marmòria, sense deixar la veu gairebé mai als personatges. Hi ha molts moments que els diàlegs, quasi inexistents, haurien pogut suplir la veu del narrador, i això hauria donat més vida als protagonistes. D'altra banda, la voluntat de construir una història amb tons tràgics a partir de personatges marginats que cauen en l'alcohol i la violència (a la manera de Dostoievski, segons s'ha dit, tot i que no ho veig gaire clar), en canvi no troba un suport versemblant en la trama. Vull dir que hi ha una certa desproporció entre el buscat to tràgic del desenllaç i els fets que el motiven, al capdavall un desengany amorós de Joanet.

El final, això sí, és d'una desesperança aclaparadora, un dels finals més foscos i pessimistes que he llegit en els darrers temps, sense cap escletxa de llum o de redempció. Això, dit siga de pas, diferencia Arbó de Dostoievski, perquè per a l'autor rus sempre quedava una esperança cristiana final.

El pont del Sénia

Imatge del riu Sénia dimecres

Hi vaig anar. Dimecres hi vaig anar. La carretera N-340 estava tallada i havies d'arribar al pont sobre el riu Sénia a peu. Feia una impressió estranya caminar sobre l'asfalt, per un tram que havia recorregut tantíssimes vegades en cotxe. Com sabeu, hi ha dos revolts molt tancats abans d'arribar al riu. Els vam recórrer, amb altra gent. Tranquil·lament, festivament.

Hi havia una convocatòria feta a l'altra banda del riu. Muntaven una cadena humana per a demanar que els deixen triar el seu futur. Cada vegada s'hi anava ajuntant més gent. Especialment en el mateix punt on la carretera creua el riu, hi havia un ambient especial. Un ambient de germanor.

Fins una hora abans, no tenia cap intenció d'anar-hi. M'ho havien proposat, però tenia dubtes. Pensava que això de la cadena i el que reivindicava no anava amb nosaltres, era una cosa dels catalans. Ja s'ho faran, pensava amb certa recança. Recança perquè veia que ells almenys eren capaços d'unir-se per defensar la seua dignitat. En canvi, els valencians, què sortíem guanyant amb eixe signe? Al contrari, hauríem d'anar fent la nostra, no mirar tant cap al nord.

Però al final, una trucada d'una amiga tot dinant, i hi vaig anar. A cop calent, content perquè després d'haver prohibit el tram valencià de la cadena, finalment l'havien autoritzat. Com una mena de celebració de la democràcia, de la llibertat d'alçar la veu per a dir el que opines.

Quan vaig arribar al pont sobre el Sénia, em vaig adonar que havia fet bé. Sota la silueta tan familiar del Montsià, albirant ben prop Alcanar, on tinc tants amics, vaig comprendre que no anava a unir-me a un acte estrany, fet per gent aliena. Els amics d'Alcanar, de la Ràpita, d'Ulldecona, d'Amposta, de Tortosa, ens necessitaven. No volien acabar la cadena amb una mà buida, penjant sense sentit, a mig camí del pont, al límit amb Vinaròs. Nosaltres seríem allà per a donar-los la mà, per a fer-los sentir que estàvem amb ells.

¿És que no ens uneixen tantes coses amb els pobles de més enllà del Sénia? La mateixa parla, la mateixa manera de ser, els mateixos costums, cants i balls; el mateix paisatge, el mateix vent de dalt a l'hivern; vincles familiars i d'amistat, l'ancestral bisbat comú, tants viatges a Tortosa, al Caro, al Delta. Quan som allà, no ens sentim a casa nostra? Sóc i em sento valencià per damunt de tot, però no puc considerar la gent de les terres de l'Ebre com un col·lectiu a banda. Les comarques del voltant del Sénia som i hem de continuar sent un exemple del que uneix catalans i valencians. Som un pont.

Allà al pont, quan passaven uns minuts de les cinc de la tarda, ens vam agafar de les mans. Semblava un gest sense importància. Però estava carregat de sentit. Carregat de sentiments.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 901 (20 de setembre de 2013)