Novel·la negra al Maestrat

Vicent Sanz Arnau
Màxima discreció
Barcelona, Saldonar, 2015 ("Narratives", 8)

Ramon Borrull és un exlegionari de Sant Mateu que, aparentment, treballa al despatx de corredor d'assegurances de son pare. En realitat, es dedica a dur a terme els treballs bruts i clandestins que els permeten de viure en plena postguerra, als anys quaranta. Un dia reben un encàrrec d'un collidor de taronja de Vila-real que vol trobar, perquè firme uns papers de renúncia a una tèrbola herència, el seu germà desaparegut, acusat de la mort d'un oncle en estranyes circumstàncies.

Borrull, poc amic de la feina de despatx, acceptarà encantat l'encàrrec, disposat a fer servir els mètodes discrets i alhora tan contundents com calga que ja li havien donat resultat en algun treball anterior. Així, buscarà rastres de Daniel Fabregat, el germà pròfug, primer al maquis que opera en les terres a banda i banda del Sénia. Però serà a Vinaròs on finalment en trobarà la pista. Abans, però, haurà de localitzar-lo, i per a això necessitarà la complicitat de la resistència local, i la col·laboració d'una dona torbadora i sensual de passat embolicat, Manolita la Peladures.

Aquestes són les coordenades amb què juga aquesta segona novel·la de l'escriptor traiguerí Vicent Sanz. Es tracta d'una proposta valenta que planteja una suggestiva barreja de gèneres. D'una banda, el protagonista i el desenvolupament de la trama s'inscriu dins els paràmetres fixats per la novel·la negra. A la manera d'un Philip Marlowe nostrat, Ramon Borrull es mourà entre maquis i guàrdies civils amb discreció i pocs escrúpols, i fins i tot trobarà en el seu camí la femme fatale preceptiva en aquest subgènere narratiu (tot i que en aquest cas és poc fatale, cal dir-ho). De l'altra, això es produeix en un context històric molt determinat, la postguerra franquista, "el temps de la fam", com es diu a l'inici de la novel·la, que obliga gent com Borrull i tots els altres personatges a espavilar-se si volen sobreviure, a dur a terme accions clandestines, il·legals o subversives, a caminar per tant pel tall de la navalla constantment.

Tot un encert la fusió de gènere negre (en la seua variant hardboiled, fins i tot) i context històric de postguerra, que obre horitzons narratius poc transitats. Encara és més atractiu el tercer eix del gènere híbrid que proposa: el fet de situar la història en un espai pròxim, el Maestrat (i secundàriament la Plana). Sanz contribueix a elevar el Maestrat a la categoria de territori novel·lesc, tot explotant les potencialitats que en el terreny de la ficció tenen aquestes comarques amb la seua història recent. Aquest és un dels màxims encerts de la novel·la: al capdavall, la literatura és una de les eines més eficaces per a cohesionar el territori, i el Maestrat i les terres del Sénia estan molt necessitades de bones dosis d'autoconsciència col·lectiva. Convertir-les en espai literari és una tasca prioritària, tant culturalment com socialment parlant.

Un llibre valent, hem dit, i arriscat, perquè en les bases amb què juga hi ha les virtuts, però també els perills, com el de certa inversemblança. Al cap i a la fi, el Vinaròs dels quaranta no és el Los Ángeles de Raymond Chandler. Però això entra dins de l'àmbit de la suspensió de la incredulitat, i es fa perdonar per la submissió a les lleis, estrictes, del gènere negre, i per l'aportació que suposa el conjunt a la configuració d'un espai literari pròxim, arrelat al territori i amb moltíssimes possibilitats.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 989 (26 de juny de 2015)

Apocalíptics i patriotes

Recreació d'un govern valencià d'esquerres, segons alguns

Durant els dies que han passat entre les eleccions autonòmiques i municipals i la concreció dels pactes d'esquerra, s'han detectat dues postures. Bé, se n'han detectat moltes, però n'hi ha dues que crec que marcaran en bona part la pressió que rebran aquests governs.
 
D'una banda, hi ha els que conjuren la catàstrofe, els creadors de l'apocalipsi, els que creuen que l'arribada al poder, sobretot, de Compromís, obrirà una mena de forat negre en aquesta part de la galàxia que engolirà tota vida creada. A Benicarló, per exemple, s'ha sentit comentar que es prohibiran les falles i la processó del Cristo, entre altres barbaritats que serien, de ben segur, anunciadores de la fi del món, si no fóra que són altament improbables. Alguns parlen des de la ignorància, la por al desconegut; altres, en canvi, ho fan amb mala fe.

Els de la mala fe són els que, des de l'hora zero, van posar el crit al cel per la famosa foto de les senyeres (estelades i no) davant de l'Ajuntament. Els mateixos que criticaven alguns tuits de la nit electoral. Precisament de tuits ha anat la primera dimissió d'un regidor a Madrid. Realment, els invocadors de l'apocalipsi roig van per feina, i no tenen cap intenció d'esperar els cent dies de gràcia. A València, dissabte ja hi havia qui atribuïa a Joan Ribó la suposada retirada d'una bandera espanyola, que en realitat s'havia embolicat per la tempesta. Aquesta gent va, com se sol dir, "a sac", i no pensen perdre temps.

Caldrà que els nous governs tinguen molta mà esquerra per esquivar tanta mala llet concentrada. Ja es veu vindre per on vindran els trets: que si catalanistes, que si radicals, que si populistes (ho he llegit avui a l'ABC). Tornarà a sortir l'espantall del pancatalanisme, de la por i de la ignorància. Encara no han començat a governar i pel poble ja he vist enganxines de "No mos fareu catalans". Tocarà tindre molta paciència i serenitat, amb aquest percal.

A l'altra banda, els dies que semblava que el pacte d'esquerres a les Corts perillava, van anar apareixent els maximalistes, els defensors de les essències pàtries. Si Mònica Oltra deia que fer oficial el terme País Valencià no era una prioritat, ja hi havia qui se sentia decebut fins a l'arrel més pregona del seu ésser nacional. Ja semblava que totes les esperances es truncaven, es llegien comentaris per la xarxa de votants penedits.

A uns i altres se'ls haurà d'anar fer entenent que els nous governants no són ni dimonis ni redemptors almogàvers. Esperem, efectivament, que canvien moltes coses, però entenem que no cal que siguen de la nit al dia, perquè hi ha molta feina a fer, i el país es troba devastat per vint anys d'inconsciència nacional. Personalment, prefereixo que, en primer lloc, governen, demostrant que són gent amb trellat, que vol el millor per als ciutadans; i, a més, que ho facen d'una altra manera a com es feia, i a poc a poc vagen construint una altra visió del país, sense imposicions, amb naturalitat.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 988 (19 de juny de 2015)

Votem la persona?

Diu un dels tòpics més repetits quan s'acosten eleccions municipals que l'electorat, en aquestes votades, vota a la persona i no al partit. Sempre m'ha paregut més que discutible aquesta idea. A Benicarló en tenim exemples molt clars: per molt que el Partit Popular, per exemple, haja presentat candidats mediocres, igualment ha guanyat de manera còmoda. Conec personalment molts i molts votants populars que, encara que el candidat d'un partit d'esquerres siga més honest i atractiu a nivell local, seguirien votant al PP. Com em va dir fa poc un amic, encara que el PP presentara de candidat a una granera, tindria un mínim de sis regidors al nostre poble.

Aquesta teoria de votar la persona i no el partit em pareix, des d'un altre punt de vista, una vil argúcia per enganyar l'electorat. Especialment per part del PP, que em sembla el partit més beneficiat per aquesta idea. És una manera de presentar-se a nivell local com més purs, allunyats dels centres de poder dels grans partits, com si ells no foren del PP, sinó sobretot Benicarlandos (en eleccions municipals, el gentilici es diu sempre en majúscula). Enguany, amb uns populars tan tocats per la corrupció, encara els convé més, aquest benicarlandisme.

Molt Benicarlandos, sí, però quan han guanyat continuen seguint les directrius dels de la capital, acotant el cap. Aleshores són menys benicarlandos i més instruments, o titelles, del seu partit. I acaben votant el mateix, colze a colze, que Fabra, Rus i altres herbes. No ens enganyem, quan votem un candidat del PP, encara que ens resulte molt pròxim i del poble, seguim votant el PP. I ell, el candidat, ho té claríssim. Si no, no es presentaria per eixe partit. El candidat tria presentar-se pel partit de Fabra i Rus, i no per un altre.

Em fa l'efecte que aquesta jugada de "votar la persona" la fan més els partits de dretes. També uns nouvinguts com Ciudadanos presenten com a principal actiu "ser del poble", gent treballadora i coneguda, benicarlandos de tota la vida. A l'hora de la veritat, però, no es presenten per un partit independent local, sinó per un partit que té una ideologia determinada (en el cas de Ciudadanos, de dretes i espanyolista) i que, a l'hora de la veritat, desenganyem-nos, és la que prioritzaran. Per què, si no, es presenten per eixe partit i no per un altre? Perquè comparteixen la ideologia del partit.

Al cap i a la fi, la ideologia és el que compta. I així ha de ser, en política, n'estic convençut: la ideologia ens allunya de personalismes i tractes de favor, ens dóna coherència i generositat. El problema és que ens volen enganyar, i dir-nos que no tenen ideologia, que són persones que volen treballar pel poble, que votem la persona. No m'ho crec: tenen ideologia, i ens la volen amagar.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 983 (15 de maig de 2015)

Premi Crítica Serra d'Or

Ahir va ser un dia important en la meua trajectòria personal i de treball. El meu llibre Novel·la catalana i novel·la catòlica: Sales, Benguerel, Bonet, que va aparéixer el mes de desembre passat com ja vaig comentar ací, va ser distingit amb el premi Crítica Serra d'Or, en la categoria d'estudis literaris. Això vol dir que, a criteri del jurat compost per Àlex Broch, Lluïs Julià, Marta Nadal, Vinyet Panyella i Josep M. Ripoll, el llibre és l'estudi sobre literatura més destacat entre els apareguts durant l'any 2014.

Es tracta d'un premi sense dotació econòmica però amb un prestigi que la gent del món de les lletres coneixem molt bé. El fet que els premiats no s'hi presenten, sinó que siguen triats pel jurat entre tots els llibres publicats durant l'any anterior, augmenta la sorpresa i l'alegria de ser-hi guardonat. El concedeix la coneguda revista Serra d'Or, editada per les Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

L'acte va tenir lloc al Palau Moja de Barcelona, i va comptar amb la presència del president de la Diputació de Barcelona, l'abat de Montserrat i la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs, entre d'altres personalitats. Els premiats en les diverses categories vam rebre la preuada "serreta", la joia en què consisteix el guardó, de mans del director de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Josep Massot i Muntaner.

S'han fet ressò dels premis Crítica Serra d'Or d'enguany els mitjans Ara, Vilaweb, El Punt-Avui, El Temps, Diari de Girona, El País, La Vanguardia, El Periódico, L'Illa dels Llibres.

Els llibres premiats a l'entrada del saló noble del Palau Moja

En les breus paraules que vaig pronunciar en rebre el premi, vaig dedicar-lo a Jordi Castellanos, traspassat fa dos anys i mig, que va ser el meu director de tesi i per tant l'impulsor del treball que ha originat el llibre.

Imatges de tots els premiats amb autoritats

 

Amb els altres premiats de literatura i assaig, membres del jurat i Josep Massot

 

La serreta

Saó, quatre-cents números

Fa uns dies em va arribar el número de gener de la revista Saó, que està dedicat al fet d'haver arribat al número 400. Quatre-cents números i gairebé trenta-nou anys que la converteixen en la revista valenciana amb més trajectòria actualment. I en valencià, i des d'un posicionament ideològic, cultural i religiós que la fa absolutament única.

Saó és una publicació que, des de sempre, ha fet bandera d'un irrenunciable compromís amb la llengua i el país; d'un cristianisme evangèlic hereu directe de l'obertura conciliar; i d'una ideologia esquerrana i compromesa, malgrat tots els atacs. Valencianisme, cristianisme i progressisme. Per a alguns, aquest és un còctel impossible, absurd, una contradicció en els termes, potser perquè no respon a la seua visió limitada de blancs i negres sense matisos. Per a d'altres, aquesta triada els converteix en portaveus de tota una manera d'entendre el país i d'entendre el cristianisme, i per tant en una revista absolutament necessària. Es pot ser valencianista i cristià i d'esquerres al País Valencià actual, i Saó ho demostra número a número.

No és una posició fàcil ni majoritària, la de Saó, això està clar. Per això aquests trenta-nou anys no han estat exempts de dificultats, i especialment en els darrers anys, en què el govern valencià els ha marginat de manera descarada en negar-los fins i tot publicitat institucional. Tampoc no han estat una veu complaent amb la jerarquia eclesiàstica valenciana, i per això tampoc han gaudit de les benediccions eclesials que els haurien pogut obrir moltes portes. Però s'han mantingut fidels al seu projecte, i ara es poden sentir plenament orgullosos i satisfets d'haver dut a terme tot aquest camí sense renúncies.

El número 400, amb una preciosa portada d'Antoni Miró, dedica el seu quadern central a analitzar el que han representat tots aquests anys. Però no es dediquen a mirar-se el melic, sinó que de nou posen en pràctica la generositat que ha distingit la revista, el seu servei al país. Així, analitzen quins canvis ha patit la societat valenciana, en àmbits com la política, el periodisme, la llengua i l'Església. Tot això al costat dels articles habituals, sempre de profunditat, que alterna amb naturalitat la cultura amb la política, l'àmbit eclesial amb el social.

Saó és una revista que, si no existís, caldria inventar. Hi ha poques revistes amb les quals em senta tan identificat. És un miracle, un més, dels que ens ofereix el País Valencià, aquest país eternament agònic capaç, tanmateix, encara, d'aquestes grans gestes que semblen insignificants però no ho són. Endavant, Saó, us necessitem per a sentir que existim, que no estem sols.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 970 (6 de febrer de 2015)

El desert dels Tàrtars

 

Ja en una altra ocasió vaig parlar del narrador italià Dino Buzzati, però fins aleshores només havia llegit els seus contes. Ara, recentment, em vaig fer amb la seua novel·la més coneguda, El desert dels Tàrtars, en la traducció de Rosa M. Pujol i Mercè Senabre reeditada el 2009 amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de l'editorial Empúries. Hi he retrobat coses del Buzzati contista i hi he descobert elements nous, i tot plegat segueix seduint-me tant o més que abans.

El tinent Giovanni Drogo rep la primera destinació a la Fortalesa Bastiani, un enclavament militar situat a la frontera del nord. L'espai és imprecís, i malgrat que els noms són italians és obvi que la realitat física descrita és inconcreta, així com el temps històric. Tot i que la impressió de Drogo en arribar és desoladora i decideix marxar, per una raó o una altra acaba allargant la seua estada. La Fortalesa té la funció de vigilar, cap al nord, l'espai que dóna nom a la novel·la, el desert dels Tàrtars: un lloc per on suposadament, en algun passat remot, hi havia un perill invasor. Tanmateix, ningú no recorda haver-hi vist mai ningú, i fins i tot la idea que es dóna dels veïns del nord que viuen enllà del desert és més aviat llunyana, gairebé mítica. Però les rutines militars es mantenen estrictes i inalterables a la Fortalesa, els habitants de la qual viuen una situació de monotonia sense sentit. Tanmateix, hi ha l'esperança inefable, tàcita, d'una glòria militar futura. I passen els anys.

Aquest és quasi (però no del tot) tot l'argument de la novel·la, en el qual compta més, crec, el sentit profund que el literal. Fascinant i hipnòtica, en algun moment quasi al·lucinant, en eixa fortalesa es respira una atmosfera irreal: mai no saps per què ni qui t'hi ha destinat. ni quan marxes, ni tan sols si vols marxar. Buzzati es mostra aquí com un Kafka més poètic, més líric, amb imatges d'una bellesa captivadora, inexplicable: la visió del mateix desert, inhòspit i misteriós; el cavall que un dia arriba fins a les muralles, en un capítol enigmàtic...

A mi m'ha semblat una novel·la magnífica, carregada de simbolisme, quasi al·legòrica, en la qual la Fortalesa representa un estat espiritual: l'estada en ella es refereix a les (inútils?) esperances humanes d'acció, de realització vital, d'alguna cosa important que done sentit a l'espera. L'espera, que és la mateixa vida. I així, esperant, anem passant els anys, i és que el pas del temps és un dels temes més destacats de la novel·la, i Buzzati aconsegueix donar-nos-en la sensació. Com, sense adonar-nos, hem passat la vida esperant alguna cosa que no arribarà mai. O, si arriba, no ens trobarà en condicions d'aprofitar-la.

Saó

Avui he rebut el número 400 de la revista Saó. Pensant que volia escriure un article sobre això, he recordat que havia escrit en alguna ocasió sobre aquesta magnífica publicació. La meua sorpresa ha estat veure que l'article ja tenia quasi sis anys: es va publicar a La Veu de Benicarló el 27 de març de 2009. Mentre no n'escric un altre, que ho faré, ací el teniu, rescatat.

SAÓ

La situació de la nostra llengua i la nostra cultura, minoritzada socialment i a més perseguida per determinats poders polítics, ens obliga a anar d’un ensurt a un altre, i un de vegades té la sensació d’estar afonant-se i agafar-se a uns taulons que no tenen prou resistència per a ajudar-lo a surar. El desembre passat, la revista Saó ens va demanar als subscriptors un ajut extraordinari de suport per a evitar la desaparició. El motiu: el govern valencià havia cancel·lat les subscripcions dels centres educatius i biblioteques a la revista.

Saó és una revista admirable per molts conceptes. Per començar, apareix mensualment, i en valencià, des de 1976. Només això hauria de ser prou per a tenir-la en un lloc d’honor de la cultura valenciana. Es tracta d’una revista d’inspiració cristiana, nascuda a l’escalf del Concili Vaticà II, que tracta tota mena de temes: culturals, socials, religiosos i d’actualitat.

És una revista única, una rara avis magnífica la simple existència de la qual és un motiu d’esperança, i cada dia més: feta al País Valencià, en valencià, cristiana i progressista. Amb els temps que corren, és una prova concreta que les coses no són només blanques o negres, com uns i altres ens volen fer creure. Saó és el triomf viu dels matisos, de la llibertat en definitiva.

Cada mes dediquen un quadern central a un tema determinat, per al qual demanen articles a signatures autoritzades. El quadern del número de febrer estava dedicat precisament al Baix Maestrat. Hi col·laboraven Joan Ferreres, Josep San Abdón, Agustí Cerdà, Ramon París i Miquel Àngel Pradilla. En el mateix número podíem llegir articles sobre Josep Lluís Bausset, un nacionalista valencià històric; una crítica a aquell bisbe que ha negat l’holocaust; una entrevista a Joan Sifre, de CCOO; un comentari sobre el cinema de David Lean. I més. Tot un luxe.

Amb humilitat i constància, Saó s’ha entossudit durant trenta-dos anys a demostrar que ser cristià i valencià i progressista no està renyit. De moment, gràcies als subscriptors, que tenim clar el que la revista representa, sembla que s’ha salvat. Aquest mes de març ha estat guardonada amb el X Premi Vicent Ventura que s’atorga a persones o col·lectius distingits per la “trajectòria cívica, democràtica i de compromís pel País Valencià”. Enhorabona a la gent de Saó: aquest premi estava fet per a ells.

La necessitat de l'altra

Marta Rojals
L'altra
Barcelona, RBA La Magrana, 2014

La primera novel·la de Marta Rojals, Primavera, estiu, etcètera, va tenir un efecte esclatant: tots els que la llegíem acabàvem recomanant-la, i es va convertir en un dels fenòmens dels darrers anys, que a més va posar d'acord a públic i crítica. El repte de superar les comparacions era complicat, i l'autora se n'ha sortit amb L'altra, que és alhora diferent i semblant, i especialment semblant en el fet que mostra la frescor i el talent de Rojals.

Per començar, en aquest cas l'ambientació és radicalment diferent: passem a una novel·la urbana, barcelonina en concret, en la qual les noves maneres de comunicar-se prenen un paper destacat: whatsapp, facebook, xats, permeten al lector identificar-se, un altre cop, fàcilment amb els personatges. També el seu moment vital permet la identificació generacional: l'Anna, la protagonista, es troba a prop dels quaranta; el seu company, el Nel, acaba de perdre la feina al periòdic, i en la mateixa situació d'atur es troben alguns amics, que ja tenen nens petits. EROs, preferents, precarietat laboral, tots els caires de la crisi apareixen retratats de manera directa: Rojals ha volgut fer una novel·la ben actual.

Però si pensàvem que era una novel·la sobre la situació de la generació dels trenta-quaranta en la crisi econòmica, ens quedàvem curts, perquè la personalitat de l'Anna es va desplegant i carregant de matisos, cada cop més, fins a esdevenir un personatge perfectament dibuixat, complexíssim, el centre absolut de la novel·la, amb totes les seues contradiccions. L'Anna és una dona amb molts problemes de sociabilitat i comunicació, que aviat coneix el Teo, un jovenet de vint-i-un anys amb el qual establirà una relació amagada.

Vet aquí, diria algú: crisi matrimonial dels quaranta. Una mica més que això, però, més subtil i menys obvi. A mesura que anem avançant, se'ns van descobrint les ferides obertes, ocultes, de l'Anna, la dona de poques paraules però molt de dolor soterrat, a través de diversos flaixos de passat molt ben lligats dins de la narració. L'Anna, com diria Estellés, és un "animal de records", i encara que els evite la marquen profundament, i d'aquí la necessitat d'una "altra" Anna que és la que té una relació amb el Teo, i és la que permet sobreviure a l'Anna primera. La clau d'aquesta idea, a les dues primeres pàgines.

Però si pel contingut la novel·la ja satisfà molts tipus de paladars lectors, pel que fa a l'estil i la forma torna a ser enlluernadora. Uns diàlegs magistrals, autèntics trossos de realitat gens encotillats, amb una frescor que poques vegades hem pogut llegir en la literatura catalana. I una manera de narrar no del tot lineal, metafòrica, plena de complicitats textuals, que requereix una mica d'atenció per part del lector sense ser, però, un obstacle de pes.

Marta Rojals, en definitiva, es confirma com una d'aquelles (escasses) escriptores que creen addicció sense fer concessions a la galeria, i que et deixen convençut del fet que, quan escriguen un altre llibre, te'l llegiràs.

Article aparegut a La Veu de Benicarló, núm. 967 (16 de gener de 2015)

Botifarra, el cant de les arrels

Magnífic el documental que va emetre anit el Canal 33 sobre Pep Gimeno, "Botifarra". Ja molts coneixem el valor que té la tasca que du a terme aquest cantador valencià, i la solidesa de la seua veu, i la potència del seu directe. La gent que mínimament ens estimem la nostra cultura ja ho sabíem. Però el documental anava més enllà. Era una exploració del vessant més humà de la feina de recuperació musical que el Botifarra ha dut a terme. Coneixíem les dones del poble que han cantat les cançons tradicionals, les sentíem, fins i tot sentíem gravacions antigues recopilades per ell que posaven els pèls de punta.

El documental no era només sobre Pep Gimeno. Era sobre tota una part de la cultura, de la realitat valenciana més profunda i autèntica, en la qual ens sentim reconeguts. Fins i tot algunes imatges les sentíem vinculades a la nostra experiència profunda de la gent del poble de tota la vida: aquella ràdio vella en un magatzem amb hortalisses, aquelles caixes dalt del remolc davant la porta de casa.

Pep Gimeno "Botifarra": el cant de les arrels tenia moments de profunda emoció. Fins i tot la gent que no sent afició pel cant tradicional valencià s'hi podia sentir interpel·lada, perquè era un documental, en el fons, sobre trets identitaris valencians molt profunds, encara que no es digués. De veritat, feia sentir orgull de ser valencià.

Si no l'heu vist, no us el pergueu. Clicant damunt d'aquest enllaç el podeu veure:

Pep Gimeno, 'Botifarra', el cant de les arrels

Un llibre meu: Novel·la catalana i novel·la catòlica

 

Aquests darrers dies de l'any m'han portat una gran notícia: ha aparegut publicat un nou llibre meu, el segon, que du per títol Novel·la catalana i novel·la catòlica: Sales, Benguerel, Bonet. Es tracta d'un volum que recull, si fa o no fa, dues terceres parts de la meua tesi doctoral sobre la novel·la catòlica catalana, que vaig llegir fa ara cinc anys, sota la direcció de Jordi Castellanos. L'han publicat les Publicacions de l'Abadia de Montserrat, una editorial de referència pel que fa als estudis de literatura catalana.

Com us podeu imaginar, la meua satisfacció és enorme. No només pel gust intel·lectual de veure a la llum un llibre escrit per mi, sinó per la significació vital que aquest té per a mi. Realitzar la tesi doctoral em va suposar molts anys de dedicació, primer a través d'una beca, i després a base d'anar robant hores a les vacances i a la família. Fins i tot vaig estar nou mesos d'excedència sense sou per a poder-la acabar. Tot això abraça uns anys, del 1996 al 2009, durant el quals també em vaig casar, vaig aprovar unes oposicions, i vaig tenir dos fills. És a dir, que sento tot el que hi ha en aquest llibre com molt vinculat a la meua vida.

Es tracta d'un llibre de recerca i crítica literària, en el qual analitzo l'obra de tres novel·listes catalans de postguerra: Joan Sales, Xavier Benguerel i Blai Bonet, i algun altre de manera secundària. Els estudio des de la vinculació que les seus novel·les presentaven amb un corrent que, tot i que ara és molt poc conegut, va tenir molta repercussió durant els anys cinquanta a tot Europa: la novel·la catòlica. Per a situar-ho millor, la primera part del llibre fa una descripció d'aquest corrent. Després, s'hi dedica un capítol a cada autor.