Hem de parlar / 2

L'altre dia intentava fer-te veure que defensar el valencià és una cosa perfectament comprensible, i que no hauria de ser objecte dels teus atacs. És una llengua que forma part del nostre patrimoni i si no la defensem té el perill, real i possible, de desaparéixer. Mentre ho escrivia, pensava en un dels arguments que sols donar contra la promoció del valencià: usar més el valencià va en contra del castellà.

No es pot negar que si s'usa més el valencià, hi haurà llocs i situacions que el castellà s'usarà menys. Això és indiscutible. Però realment creus que això posa en perill el castellà? Sigues realista, només cal donar una volta per les ciutats i pobles valencians per a veure que és impossible que el castellà desaparega. I en el supòsit irreal i distòpic que això passara, l'espanyol és una llengua amb un pes enorme en el món, amb centenars de milions de parlants; gairebé ni ho notaria. En canvi, el valencià, si no es parla ací, no es parla a cap lloc. Si deixa de parlar-se en aquesta minúscula porció d'arc mediterrani, s'esborrarà del món. La desproporció del problema és clara, no trobes?

Em diràs, m'ho dius moltes vegades, que "estem a Espanya i hem de parlar espanyol". Bé, no et nego que hem de parlar espanyol, el que et demano és que prioritzem el valencià perquè es troba en una situació més feble: té menys parlants, s'usa menys. A banda, per què parlar i defensar la nostra llengua ha d'anar en contra d'Espanya? Que per a un espanyol, el valencià/català, el basc i el gallec no són llengües espanyoles? Pareix que ja toquem tema polític, és cert, i no voldria, perquè el gran problema que tenim és barrejar la llengua i la política. Però jo encara no ho havia fet, has començat tu. Per a mi, ser espanyol i defensar el valencià no són contradictoris, no ho haurien de ser.

M'adono que tota l'estona et parlo com si fores castellanoparlant. Però potser parles valencià, i també estàs en contra de totes aquestes idees en defensa del valencià. Potser també creus que, com que et sents espanyol, tot això va en contra de la idea d'Espanya. Jo crec que no, potser soc un ingenu. M'agradaria que t'adonares que el valencià, la teua llengua, és la llengua d'ací, la que s'ha parlat a casa nostra des que parlem una llengua romànica, des de l'edat mitjana; en canvi, el castellà ha vingut després. Només per això el valencià ja mereix una protecció especial. Els noruecs aprenen anglés, però no deixen d'estudiar noruec, encara que no puguen parlar-lo a cap altra part del món.

No cregues que dissimulo, no cregues que evito el que segur estàs pensant. Que tot això és cosa de catalanistes, que en realitat el que volem fer és convertir-nos en Catalunya. Ai, Senyor, hem arribat al moll de l'os d'una qüestió tremenda. Com t'ho explicaré? A veure: hi ha algun problema si el valencià i el català són la mateixa llengua? Passa res? Que siga la mateixa llengua no vol dir que siguem catalans, ni ells valencians. O és que anglesos i nord-americans són el mateix? O mexicans i colombians. I parlen la mateixa llengua. La majoria de les llengües del món es parlen en més d'un territori, i no passa res. En el fons, no deu ser (i disculpa) que no et cauen bé els catalans?

Mira, recordo perfectament quan era adolescent. No els tenia cap simpatia especial als catalans, potser al contrari. Però quan em van explicar que el valencià i el català eren la mateixa llengua, ho vaig entendre perfectament. I t'asseguro que jo no tenia cap idea política prèvia. No hi vaig veure cap problema. De seguida vaig veure els paral·lelismes amb altres llengües: els argentins parlen castellà i no són espanyols, ni s'ho plantegen. Sincerament, crec que quan us molesta tant aquest tema introduïu un prejudici contra els catalans que no té res a veure amb la qüestió de la llengua.

Després ja cadascú, personalment, pot fer l'evolució política que considere oportuna. Però defensar el valencià, considerar amb naturalitat que valencià i català són la mateixa llengua, no és a priori ser nacionalista, ni catalanista, ni independentista. Ni tan sols d'esquerres. Només és llengua, la política és una altra història.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1174 (8 de març de 2019)

Hem de parlar / 1

T'indignes i m'insultes perquè escric o parlo en valencià, i em llances anatemes de catalanista perquè vull viure en la meua llengua i tindre dret a usar-la. En nom de la unitat d'Espanya m'ataques i penges banderes, i vols eliminar "todo eso del valenciano", perquè estem a Espanya i es veu que el valencià va en contra d'Espanya, tot i que no ho acabo d'entendre. Fa molt de temps que estem donant voltes a tot açò, últimament de maneres més cridaneres i crispades que mai. Francament, crec que hem de parlar. T'he d'explicar bé de què va tot açò perquè no ens estem entenent.

Mira, a casa meua sempre hem parlat valencià. És així, ni millor ni pitjor. Una llengua i avant, com una altra. Però és la meua, i per això l'estimo, perquè és la llengua de la meua família, dels meus fills i també de la majoria de les meues amistats més pròximes. No és una llengua millor, ni més important, on vas a parar si la comparem amb el castellà o l'anglés. Però tampoc és pitjor. Encara que la parlen menys persones (que tampoc són tan poques, però en són menys) no vol dir que l'hem de deixar de parlar o estudiar. Els suecs bé que parlen i estudien el suec, i amb el suec no es va enlloc, no? Doncs alguna cosa pareguda.

Quan em vaig anar fent gran, em vaig adonar que el valencià no era una llengua com les altres. No sortia a la televisió, no hi havia periòdics, jo quasi no la vaig fer servir a l'institut. A les ciutats més grans, poca gent la parlava, la parla. Quan hi havia una reunió de gent, sempre hi havia algú que demanava que es parlara en castellà, i se li acabava fent cas. Estaràs d'acord que això passava, encara passa. Vaig veure que se la considerava una llengua de segona, poc important, que no servia per a sortir de casa. És molt simple: estimava la meua llengua, i creia que no havia de ser menys que les altres, en el territori on s'ha parlat sempre, vull dir des que es parla una llengua romànica. És a dir, que no havia de ser "minoritzada", com diuen els filòlegs. Que havia de ser una llengua normal, per això es diu "normalització". Suposo que fins ací m'estàs entenent. O potser ja no?

Pensa que una llengua de segona, que no serveix de res, és una eina inútil, i els parlants acaben per no parlar-la. Deixen de parlar en valencià als fills perquè creuen, amb raó, que el castellà els serà més útil. Així és com desapareixen les llengües, s'estudia a les facultats de filologia. Si tu estimes la teua llengua, el castellà, per exemple, no vols que desaparega, veritat? Doncs als que parlem valencià ens passa igual. Fixa't, quan volem que s'utilitze més el valencià als mitjans de comunicació, a l'ensenyament, a la societat en general, no és per atacar el castellà; és per a defensar el valencià, que si no es percep com una llengua útil i present a l'entorn, ho té molt fotut. Coneixes molts immigrants que parlen valencià? No, veritat? És perquè no troben que els faça falta. Si volem que el valencià perdure, hem de fer que siga útil.

Suposo que hauràs vist que no he parlat de política, ni d'Espanya, ni de Catalunya, ni de res de tot això que exalta tant a tothom. T'he estat parlant d'una llengua que necessita ajuda, com una espècie en perill d'extinció. Una altra cosa és que pensares que no val la pena salvar ni les llengües ni els animals en perill. Però posa't en el nostre lloc, si això li passara a la teua llengua, tu què faries?

M'adono que haurem de continuar parlant un altre dia. Perquè açò només és el principi del que vull explicar-te.

(Aquest article continua en aquest enllaç)

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1172 (22 de febrer de 2019)

'L'assassí que estimava els llibres'

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1168 (25 de gener de 2019)

Martí Domínguez, L'assassí que estimava els llibres
Barcelona, Proa, 2017 ("A Tot Vent", 672)

El crític literari Guillem Gual apareix mort amb un exemplar a les mans de L'assassinat entès com una de les belles arts, de Thomas de Quincey. Amb aquesta prometedora arrancada s'inicia la darrera novel·la de Martí Domínguez, després de la reconeguda La sega, en un canvi radical de registre, temàtica i ambientació. Sembla que es tractarà d'una novel·la policíaca, però el lector aviat s'adona que la narració segueix altres camins, que el misteri que ha d'investigar l'inspector Tena és només l'excusa inicial.

La novel·la, seguint sense especial èmfasi els viaranys de la investigació, va presentant una sèrie de personatges vinculats al món cultural: traductors, editors, crítics, investigadors, escriptors. El fet de presentar tota aquesta fauna des de la visió distanciada dels policies, estranys a tota aquesta realitat, permet veure-la des de fora amb totes les seues enveges, rancúnies, intrigues de pa sucat amb oli. Tot de petites misèries que són narrades amb certa visió crítica barrejada amb humor. Cal dir, tanmateix, que bona part de les bromes que inclou el llibre (i potser algun personatge real amagat darrere d'algun de la ficció, no ho sé) van adreçades a un tipus de lector molt concret: un lector lletraferit. Les nombroses referències literàries que inclou la novel·la ho corroboren, així com les reflexions sobre el fet literari que hi sovintegen.

Domínguez, però, no es queda tampoc ací, sinó que obri el ventall tot presentant una sèrie de personatges pertanyents a dues famílies, només tangencialment relacionades amb el crim. Aquests li permeten radiografiar i parodiar, d'una banda, una burgesia valenciana carregada de tants prejudicis com diners; de l'altra, la intel·lectualitat purista d'esquerres, formada en els anys gloriosos de la transició. En alguns moments, la pluralitat de personatges i la voluntat de fer un retrat de determinats aspectes de la societat valenciana em recordava Ferran Torrent (també per l'excusa criminal), tot i que les diferències són molt grans. En tot cas, és evident la voluntat de l'autor de fer una novel·la coral.

En conjunt, L'assassí que estimava els llibres és una novel·la sorprenent i difícil de classificar -la qual cosa no s'ha d'entendre com un retret-, a mig camí de la paròdia i de la crítica mordaç tant de la vida cultural com de la societat valenciana. De vegades sembla un divertimento per a intel·lectuals -lluny del dramatisme de La sega-, que no es preocupa perquè no és el seu objectiu de certes inversemblances, sinó que les integra sense problemes pel mateix to desimbolt del conjunt. En tot cas, és un llibre molt interessant que amplia encara més l'horitzó de registres d'aquest gran novel·lista valencià que és Martí Domínguez.

El mèrit de la senzillesa

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 82 (hivern 2018).

Nell Leyshon

Color de llet

Traducció de Jordi Martín Lloret

Angle Editorial, Barcelona, 2017

191 pàgines

En el pròleg a Mirall trencat, Mercè Rodoreda escrivia: “Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials.” I, una mica més endavant, afegia: “Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil.” En efecte, per a la novel·lista catalana era fonamental trobar el to, la manera d’explicar la història, i un bon i reeixit exemple d’això és la veu narradora de la Colometa a La plaça del Diamant. No és gens gratuït esmentar aquesta novel·la a propòsit de Color de llet, de la britànica Nell Leyshon: qualsevol lector atent podrà copsar un cert grau de coincidència entre totes dues obres des de les primeres pàgines, tot i les també evidents i nombroses diferències.

La protagonista de Color de llet, Mary, escriu “de pròpia mà”, com ella mateixa repeteix, la seua història, ambientada en l’Anglaterra rural dels anys 1830 i 1831. Es tracta d’una noia de catorze anys, d’extracció pagesa, que ens retrata la misèria de la seua vida familiar. Tant ella com les seues tres germanes es troben sotmeses a un pare despòtic i a l’obligació constant del treball. Un dia, el pare la lloga de criada a casa del vicari, i Mary entra en contacte amb un món que no coneixia en absolut, en el qual per primer cop rep mostres d’afecte, especialment per part de l’esposa del vicari. Progressivament, se’ns van mostrant els clarobscurs de la relació de Mary amb el vicari i la seua família, que conduiran cap a un desenllaç sobtat i potser inevitable.

Mary és una noia sense cap formació, que només ha conegut l’entorn de la granja, però amb una intel·ligència natural que la fa especialment desperta, lúcida: “tens alguna cosa”, li diu un dels personatges, “suposo que un enginy o una astúcia innats”. Es tracta d’una jove rebel i amb una sinceritat que desarma, que no sap ni pot ni vol mentir, i això dóna peu a alguns diàlegs realment inspirats. Però la gran  troballa de Nell Leyshon en aquesta novel·la és la veu narrativa: la Mary narradora. Amb un llenguatge simple i senzill, com correspon al perfil del personatge, ens va mostrant les seues vivències amb ingenuïtat, sòbriament, sense escarafalls. La senzillesa es mostra fins i tot en l’estil: l’absència de majúscules, els períodes sintàctics breus, els punts i a part constants. Tot això amb l’afegit que, tot i tractar-se d’una narradora interna, en poques ocasions mostra els seus pensaments íntims, el que realment pensa; potser perquè allò realment important és inexpressable, almenys per a ella, una noieta humil que tot just acaba d’aprendre a escriure. Aquest fet, a més de contribuir a la versemblança de la narradora, fa que la novel·la guanye en poder de suggestió.

Es pot dir, per tant, que Leyshon encerta, de totes totes, en el “mitjà d’expressió”, com deia Rodoreda. Però també “segueix” l’altre consell rodoredià a què al·ludíem a l’inici: explicar amb simplicitat “coses essencials”. Al capdavall, l’aparentment simple narració de Mary és, en el fons d’una duresa i una cruesa considerables, i no deixa de retratar realitats socials —del segle xix , en efecte, però també actuals— profundament injustes i inhumanes: la situació de la pagesia, el treball infantil, les desigualtats socials, l’abús de poder. I, sobretot, les dures condicions de vida de les dones. El procés, narrat amb detall a la novel·la, pel qual Mary aprèn a llegir i escriure, n’és una mostra: si ets dona, pobra i analfabeta només podràs accedir a una formació, a un creixement humà, pagant un alt preu. Al cap i a la fi, tota l’estada de la protagonista a la casa del vicari pot ser interpretada com això: una fabulació sobre la dificultat històrica de les dones per a sortir de la situació de pobresa, precarietat social i degradació humana a què han estat condemnades.

Hem fet referència a l’aprenentatge de l’escriptura per part de la narradora, a través del qual es planteja un altre dels grans temes del llibre: el poder de la paraula escrita. És a través de la narració per escrit, com el personatge s’encarrega de recordar periòdicament, que Mary pot ordenar tot allò que li ha passat. I, esdevenir, al capdavall, lliure. En aquest sentit, Color de llet és també una preciosa narració sobre la confiança en les paraules i en el poder alliberador de l’escriptura.

En l’àmbit de la nostra literatura, Víctor Català ja va demostrar com el món rural pot esdevenir tràgic i universal. La novel·la de Nell Leyshon és, en certa forma, un “drama rural”, que reflecteix realitats molt punyents i planteja temes universals amb l’embolcall d’una veu ingènua i senzilla. L’autora resol amb solvència aquest doble repte, gràcies a haver trobar un to adequat per a una narradora inoblidable. Com deia, de nou, Mercè Rodoreda, amb mots totalment aplicables a Color de llet: “La sensació de cosa viva la dóna la naturalitat, la claredat d’estil. Una novel·la són paraules.”

Literatura de butxaca / 17: Martí Domínguez

Exilis interiors.

"La societat, i en especial aquell poble a la vora de la Mediterrània on vivien els Cantallops, es regia pel carpe diem, pel pensat i fet més ineluctable, i per una notable indiferència cap a l'excel·lència. Amb una societat així, els idealistes, els que volen canviar les coses i construir un món millor, tenien ben poc a fer. [...]
Feia temps que sabia que els que en aquella ciutat es dedicaven al cultiu del pensament estaven condemnats a viure tota la vida contra corrent, en una batalla infinita, desigual i, quasi sempre, injusta. Déu estava amb els altres, i en concret, amb els espavilats, amb els esquenadrets, amb els mediocres, amb els furtacabassos i amb els pobres d'esperit. L'intel·lectual nascut en una societat així s'anava corsecant, i el caràcter li canviava, se li tornava agre [...]."

Martí Domínguez, L'assassí que estimava els llibres, Proa, p. 277

L'estiu de Frankenstein

Aquest estiu hem tingut l'oportunitat de veure la pel·lícula Mary Shelley, de la qual parlava fa unes poques setmanes Josep San Abdon. El film, dirigit per Haifaa al-Mansour, presenta part de la vida de l'escriptora Mary Wollstonecraft Godwin, més coneguda pel cognom del que seria el seu marit, el poeta romàntic anglés Percy B. Shelley. Se centra concretament en la seua relació amb l'escriptor i en les circumstàncies que van envoltar la creació i els primers anys de difusió de l'obra més coneguda de Mary Shelley, Frankenstein o el modern Prometeu.

És de suposar que no és una coincidència que la pel·lícula haja aparegut aquest 2018 que es compleix el bicentenari de la publicació de Frankenstein. La gran novel·la de Mary Shelley havia estat concebuda, però, dos anys abans, durant un estiu a Suïssa, en unes circumstàncies que s'expliquen en el film. Els personatges, els fets i el que va passar en aquell estiu de 1816 és una de les històries més fascinants de la literatura universal.

Vil·la Diodati

A la vora del llac Léman, a Suïssa, en una casa anomenada Vil·la Diodati, es van trobar l'estiu de 1816 una sèrie de personalitats que tindrien una gran influència en la història de la literatura. Lord Byron, excèntric i polèmic, era, de tots, el més conegut en aquell moment. L'acompanyava el metge John William Polidori. Es van reunir amb ells el també poeta Percy B. Shelley, la seua parella Mary -amb qui no estava encara casat perquè tenia una esposa anterior- i la germanastra d'aquesta, Claire Clairmont, que mantenia una relació amb Byron.

El 1816 és conegut com l'"any sense estiu". Arran de l'erupció del volcà Tambora, a Indonèsia, l'any anterior, es va produir un refredament inusual de les temperatures en tot el món, que va causar gran escassedat d'aliments. En concret, durant l'estiu es van produir tempestes i pluges freqüents a tot Europa, i Suïssa va ser un dels països més afectats. Probablement no es coneix cap altre fenomen meteorològic que haja influït de manera tan profunda en la història de l'art. Els espectaculars capvespres que apareixen als quadres del pintor William Turner sembla que eren produïts per l'efecte de la pols en suspensió del volcà en l'atmosfera.

És ben bé un bon exemple del que es coneix com a "efecte papallona": l'erupció d'aquell volcà tindria unes curioses implicacions literàries, ja que sense ell no s'hauria escrit Frankenstein i potser el mite de Dràcula no seria com el coneixem. El cas és que les condicions meteorològiques d'aquell estiu van obligar lord Byron i els seus companys a recloure's a la vil·la. Avorrits pel persistent mal temps, lord Byron va proposar una juguesca. Havien estat llegint un llibre d'històries alemanyes de fantasmes traduïdes al francés, Phantasmagoriana. Byron va proposar que escriviren cadascú una història de terror. Tots van acceptar el repte.

Curiosament, els dos poetes consagrats que es trobaven en aquella reunió, Byron i Shelley, només van escriure esbossos de les seues respectives històries. En canvi, Mary Godwin i John Polidori van escriure el germen de dues obres que arrodonorien en períodes posteriors i que esdevindrien cabdals per a la literatura de terror. Mary va escriure, com sabem, Frankenstein, influïda per un somni que va tenir i pels recents experiments sobre galvanisme d'Erasmus Darwin que pretenien animar cossos inerts amb electricitat. Polidori va escriure el relat "El vampir", considerat el primer que fixa la imatge d'aquesta figura terrorífica tal i com la coneixem, amb aquell component aristocràtic i maligne. El seu lord Ruthven s'inspirava tant en les tradicions centroeuropees com en la mateixa figura de Byron. La narració de Polidori  és considerada antecedent i inspiració de la modelació definitiva del personatge que en faria Bram Stoker a Dràcula.

Mary Shelley

És comprensible la fascinació que eixe curiós moment de la història de la literatura ha produït posteriorment. El fet que d'una aposta entre escriptors aparegueren dues de les figures més atractives i amb més recorregut de la literatura i de la cultura popular (la criatura de Frankentein i el vampir); el factor d'atzar que va contribuir a eixe moment creatiu únic; la inevitable ambientació romàntica de la història, tot contribueix a dotar-la d'un atractiu perdurable en el temps.

De fet, en el film d'al-Mansour que hem vist aquest estiu la trobada de Vil·la Diodati ocupa un lloc central. Val a dir que se sotmet l'episodi a un certa desmitificació. Els personatges de Byron i Shelley són dibuixats amb traços d'una considerable immaduresa, davant una Mary Godwin serena, dolguda per la recent vivència de la mort del seu primer fill i decebuda en la relació amb qui serà més endavant el seu marit. I enfront un Polidori que sembla ser el que més connecta amb l'autora de Frankenstein. Byron i Shelley, en canvi, en el seu recer estival suís perden aquella aura romàntica i es mostren com a joves disbauxats i inconstants.

Segurament també hi havia alguna cosa d'això, tot i que particularment m'atrau més una visió més literaturitzada de la trobada a la vora del llac Léman. Reconec que no m'interessa tant la veritat del que va passar, com la imatge que ens en fem, la mitificació del moment. En aquest sentit, és més romàntica, i molt més literària, la visió que en va donar el director espanyol Gonzalo Suárez en Remando al viento. En aquesta pel·lícula de 1988, protagonitzada per un jove Hugh Grant en el paper de Byron, tota la primera part se centra en l'estiu de Vil·la Diodati. Suárez es permet unes quantes llicències (per exemple, i com a destacada, el suïcidi de Polidori aquell mateix estiu, que no es va produir). S'ho podia permetre perquè el plantejament del film no era històric ni biogràfic, sinó que feia literatura i poesia al voltant d'aquella trobada d'escriptors.

No és només la gènesi dels personatges de Mary Shelley i John Polidori l'únic interessant que envolta els escriptors de Vil·la Diodati. Tots dos van tenir alguns problemes d'atribució d'autoria. Frankenstein va ser atribuïda en un principi al seu marit Percy Shelley, ja que portava un pròleg d'ell i la van obligar a publicar-la sense signar-la. El fet que una dona jove escrigués una història tan truculenta no fou acceptat fàcilment. Aquesta qüestió ocupa un lloc destacat en el film Mary Shelley estrenat aquest estiu, que té alguns elements feministes destacats, fet que tampoc desentona amb el personatge ja que Mary era filla d'una il·lustre precursora del feminisme. Quant a Polidori, el seu relat "El vampir" va ser atribuït en un principi a lord Byron. Pocs anys després se suïcidaria amb àcid prúsic.

La fascinació per Frankenstein i per aquell estiu de 1816 no acaba. L'editorial Comanegra ha iniciat aquest any 2018 la col·lecció "Matar el monstre", inspirada en aquesta novel·la. Set autors escriuran set novel·les ambientades a Barcelona entre 1818, any de la publicació de l'obra de Shelley, i 2018. La primera d'aquestes novel·les, La primavera pendent, d'Ada Castells, té lloc precisament durant aquest any, i hi apareixen com a personatges secundaris, justament, els Shelley i Polidori. Reinventant-los segons els propòsits literaris de l'autora, per descomptat. El ressò dels fets que van propiciar l'origen del personatge hi són ben presents, a la narració.

Dos-cents anys després, la criatura que va imaginar Mary Shelley en aquelles nits tempestuoses de 1816 segueix caminant entre nosaltres. I aquest estiu ha estat ben present.

Publicat a La Veu de Benicarló, núms. 1149 i 1150 (7 i 14 de setembre de 2018)

Estiu literari al Maestrat

Aquest dissabte 4 d'agost vaig poder assistir a Sant Mateu a la Trobada Literària, dins de la segona edició de l'Estiu Literari al Maestrat, organitzat per Maestrat Viu. En els dies i setmanes prèvies s'havia realitzat una ruta literària sobre Xarxa prima, d'Amàlia Roig, i un club de lectura al voltant de Res no és personal, de Joan-Elies Adell.

La Trobada Literària va ser una mena de petit simposi al voltant de la literatura del Maestrat. Òscar Pérez Silvestre va presentar una ponència sobre Joaquim Garcia Girona i la seua obra Seidia, tot actualitzant l'estat de la recerca sobre aquest autor de Benassal i el seu poema èpic, ell que n'és el principal estudiós. Tot seguit, i després d'un esmorzar a la Plaça Major de Sant Mateu, va ser el moment de la presentació de les comunicacions.

Joan Garí va repassar les impressions de Fuster al Viatge pel País Valencià en passar per les terres del Maestrat, tot completant-les amb les del mateix Garí quan repetí el viatge quaranta anys després. Francesc Gil, editor de Saldonar, rememorà l'experiència de Raval de Lletres, una revista publicada entre Benicarló i Vinaròs als anys vuitanta. Enllaçant amb això, Josep Igual va fer una remembrança personal de l'activisme cultural d'aquell període a la comarca: l'associació cultural Alambor, les trobades literàries, les publicacions com Benicarló Crònica. Per últim, Enric Querol ens presentà la figura de tres interessants i desconeguts escriptors de l'edat moderna al Maestrat: Jaume Prades, Melcior Febrer i Pere-Vicent Sabata.

Un programa ben divers i atractiu, farcit d'incitacions. Una bona -excel·lent- excusa per a trobar-se amb tot de gent vinculada a la cultura de la nostra comarca, i per eixamplar el coneixement sobre autors, obres i en general la història literària del Maestrat. Cal felicitar Maestrat Viu per la iniciativa. No només pel contingut de la trobada, que posa en valor la cultura comarcal, sinó també perquè el mateix fet d'organitzar-la crea teixit, relacions, coneixences i complicitats. El Maestrat es troba viu, en efecte.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1146 (10 d'agost de 2018)

Viatges musicals: Jordi Savall a Peníscola

Foto: Bartomeu Roig

Ahir 8 d'agost, Jordi Savall va presentar Diàlegs i improvisacions. D'orient a occident i de l'antic al nou món, dins del Festival de Música Antiga i Barroca de Peníscola. L'acompanyaven David Mayoral a la percussió i Ferran Savall a la tiorba i la veu. El fet que al Palau de Congressos s'espatllara l'aire condicionat no va poder impedir que puguérem gaudir d'una experiència musical de primera. De fet, no només musical.

Savall ens va oferir un conjunt eclèctic de cançons de diversa procedència: cançons tradicionals sefardites, d'Israel, d'Afganistan, turques, cèltiques, també de Catalunya, fins i tot americanes. Vam viatjar per tota la Mediterrània, en els vaixells musicals que bressolaven els intèrprets. Ens van fer entendre la profunda unitat entre les diverses ribes de la nostra mar. Vam sentir la melancolia de les cançons en la veu suau i suggerent de Ferran Savall, que en algunes ocasions tenia la textura d'un cantant de fado. La melancolia i la tendresa que uneix tantes tradicions culturals, tantes cançols de bressol.

David Mayoral acaronava els seus instruments de percussió, amb tocs vellutats, pausats, sempre en el punt just. Jordi Savall es regalava diverses mostres de virtuosisme en la viola de gamba en les peces tradicionals escoceses, també en les "folías criollas" que gairebé tancaven el concert. Almenys jo no coneixia Savall en aquests registres de música tradicional, diferents de les seues interpretacions més usuals de música antiga.

Tota una sorpresa, tot un regal per als sentits. Un viatge d'orient a occident i un viatge en el temps. L'ànima asserenada. Millors persones. Cap art com la música pot aconseguir això.

El déu de les coses petites

Aquest inici d'estiu he llegit una novel·la que no és, ni de lluny, una novetat: El déu de les coses petites, de l'escriptora índia en anglés Arundhati Roy (traducció en català de Llibres Anagrama). No ha estat ben bé la novel·la que esperava. No sé què n'esperava exactament, potser una novel·la de saga familiar, a l'estil de Cien años de soledad, potser un llibre amable sobre sentiments familiars, no ho sé; les expectatives quan obrim un llibre del qual no sabem res són quelcom curiós. El que sé és que no ha estat res d'això.

Hi ha una família, això sí: la família dels germans bessons Estha i Rahel, una família de cristians benestants del sud de l'Índia. Però no se'ns narra la història de la saga, sinó com uns fets al voltant d'un dia determinat de la infància dels bessons va canviar els seus destins i els de la família per a sempre. Primera sorpresa: els ressons de James Joyce que trobem en la novel·la. Estilístics, per la manera d'introduir en la narració els impactes de la realitat sobre la consciència dels personatges, com de plantejament, per articular bona part de la trama al voltant d'un període determinat de temps, en concret un dia.

L'obra gira sobre dos moments temporals, un de més "actual", amb el retrobament dels bessons que han estat separats durant més de vint anys, i l'altre pertanyent al passat, el predominant. El joc amb el temps és també destacable, especialment l'ús de les anticipacions. Des del principi se'ns diu que el personatge de Sophie Mol va morir ofegat al riu, però no sabrem fins al final les circumstàncies concretes d'aquesta mort, i de com va condicionar el futur dels bessons.

Un altre aspecte que m'ha cridat l'atenció ha estat la manera de narrar, tan el·líptica, tan suggerent, de manera que uns fets que podrien haver donat peu a una novel·la molt més breu són en canvi allargassats. En bona part això és pel punt de vista predominants dels bessons en la seua infantesa, i la voluntat de l'autora de reproduir la manera de veure el món d'aquests dos xiquets. Això té relació amb un dels temes centrals de l'obra, la pèrdua de la innocència. És en el fons una elegia de la innocència dels infants, i d'aquí la importància donada no només als personatges sinó a la seua manera d'expressar-se, que el narrador assumeix.

Per últim, i potser això és el que menys m'esperava en les meues expectatives cegues, El déu de les coses petites deixa un regust amarg, trist. Mostra com els prejudicis i les injustícies socials poden espatllar per sempre la vida de les persones (en aquest sentit els personatges de Velutha i Ammu, la mare dels bessons, són l'exemple més clar), i molt particularment la dels infants. Estha i Rahel són, en el fons, uns innocents perjudicats per una sèrie de fatalitats i prejudicis familiars, uns "infants humiliats" emprant l'expressió de Georges Bernanos. El lector, tanmateix, espera una redempció final que no arriba.

Combatre contra la nit

Fa cosa d'unes dues setmanes, Núvol, el digital de cultura em va publicar en la seua secció Punt de llibre un comentari sobre la recent reedició de Combat de nit, de Josep M. Espinàs. El podeu llegir en aquest enllaç, i també us el reprodueixo tot seguit.

COMBATRE CONTRA LA NIT

La Campana ha reeditat enguany Combat de nit de Josep M. Espinàs, quan fa cinquanta anys que va ser escrita. És justificat que l’editorial haja volgut rescatar una de les obres cimeres d’un autor emblema de la casa. Podem tornar a llegir la peripècia dels dos camioners que duen a terme un viatge d’anada i tornada entre Barcelona i Valladolid. Hi retrobem el retrat realista de la dura vida del transport per carretera a finals dels anys cinquanta, i les angoixes i esperances vitals dels dos protagonistes. Tanmateix, es manté actual Combat de nit?

La novel·la permet una doble aproximació. Hi trobem, d’una banda, una narració que explora les tècniques objectivistes —mostra de clara renovació als anys cinquanta—, amb una voluntat testimonial, gairebé periodística. Els diàlegs són breus, realistes, els ambients són els propis de la vida a la carretera, el narrador intervé molt poc i només de tant en tant penetra en la consciència dels personatges. El realisme també és textual, amb la incorporació dels fragments del procés judicial a què va ser sotmès el protagonista per un accident en el passat. És per la depuració a què arriba en aquest realisme objectivista que l’obra ha estat valorada com una de les mostres més reeixides del realisme social en català. De fet, la voluntat d’Espinàs de mostrar la realitat era tan clara que es documentà per a la novel·la fent un viatge amb uns camioners fins a Valladolid. És lícit pensar que molts dels diàlegs i de les situacions quotidianes que apareixen a l’obra foren presos de la realitat. Segons com, es podria considerar Combat de nit com un antecedent de la “novel·la de no ficció” de què tant es parla avui. En aquest sentit, no ha envellit gens, i resisteix vigorosa la relectura cinquanta anys després.

Combat de nit, però, no és només això, i és travessada tota per un subtil simbolisme existencial. Els camioners “lluiten” contra “la nit”, i aquest “combat” —que dona títol a la novel·la— és una metàfora de la lluita existencial: “En la nit, com en la vida. Cada home tancat a la seva cabina”. Els paral·lelismes entre el viatge per carretera i la vida sovintegen, de bracet amb metàfores bèl·liques: “Agafar-se a la culata o al volant. Viure agafats a alguna cosa. Morir agafats a alguna cosa”; “Existir avorridament en la nit. Avançar com un soldat”. La vida dels camioners, solitaris en la nit, representa l’itinerari vital de tot home: la idea existencialista de l’home enfrontat a la vida sense sentit. El gran mèrit de l’autor és no forçar aquest sentit simbòlic, sinó sembrar-lo hàbilment al llarg de la novel·la, i suggerir amb molta traça un cert simbolisme sense que això perjudique l’objectivisme de la narració.

Però, més enllà del sentit existencial, aquests camioners que avancen en la nit com soldats, que recorden els pilots de Saint-Exupéry, permeten alguna altra interpretació? ¿Podien representar en el seu moment la lluita contra “la nit del franquisme”? Espinàs no ha estat mai un autor gaire susceptible de lectures en clau política. De tota manera, tampoc és forçar massa la interpretació: Combat de nit té la capacitat dels clàssics d’acceptar sentits diversos en èpoques diferents. I aquesta podria ser una de les claus de la seua actualitat. Perquè la nit a què s’enfronten els simbòlics conductors-soldats d’Espinàs pot ser la nit de la repressió, de qualsevol repressió, en qualsevol època. I el procés judicial del qual se’ns van oferint tasts al llarg de la novel·la també permet alguna lectura en aquest moment tan judicial de la nostra realitat. Perquè, al capdavall, de què es pot acusar un combatent contra la nit?