Literatura de butxaca / 20: Vila-Matas

«Precisamente porque la literatura nos permite comprender la vida, nos deja fuera de ella. Es duro, pero a veces es lo mejor que puede pasarnos. La lectura, la escritura buscan la vida, pero pueden perderla precisamente porque están enteramente concentradas en la vida y en su propia búsqueda.»

Enrique Vila-Matas, El mal de Montano, part IV.

L'hora del decreixement

Fa uns anys, poc abans de l'esclat de la pandèmia, vaig veure en la televisió valenciana À Punt una minisèrie excel·lent, francesa, que es deia El col·lapse. Eren vuit capítols breus, rodats en un pla seqüència, que ens mostraven diversos episodis produïts a l'entorn d'un eventual esfondrament sobtat de la civilització i el sistema econòmic actuals. La sèrie tenia un to una mica apocalíptic, però feia reflexionar sobre com de febles són els equilibris en què es mou el nostre sistema social, i com la conjunció de crisis ecològiques, energètiques i econòmiques pot desencadenar una reacció en cadena.

No és aquest el to que adopta Jordi Marín en el seu assaig Educar per al col·lapse, publicat per Onada Edicions. De fet, l'autor, nascut a Ares del Maestrat i professor de secundària, insisteix en diverses ocasions que qui busque en el llibre un suport a les tesis alarmistes i catastrofistes en quedarà decebut. Però tampoc defuig l'opinió que la societat tal i com l'entenem avui en dia canviarà de manera radical al llarg del segle XXI. No serà d'un dia per l'altre, repeteix, però és altament probable que això passe, fruit de diverses crisis a què ens trobem abocats i que exposa en la segona part de l'assaig: la crisi climàtica, la pèrdua de biodiversitat, la crisi energètica, la digital i la social.

Marín exposa de manera molt clara i entenedora diverses dades que han de fer reflexionar qualsevol persona que no es vulga posar una bena als ulls. Avui en dia ja gairebé ningú nega el canvi climàtic -o gairebé ningú-, si bé no s'estan prenent les mesures que caldria. En canvi, hi ha altres qüestions de les quals no som tan conscients i que ja tenim a sobre. Per exemple, la crisi energètica. Està clar que els combustibles fòssils s'estan esgotant, els especialistes ho tenen clar de fa anys. Se'n seguiran extraient, però seran cada cop més costosos de generar, i per tant més cars. L'impuls que s'està donant al cotxe elèctric és una fugida endavant que evita encarar-se amb el fet que no hi ha prou electricitat per a un parc automobilístic tan descomunal, i els minerals per a les bateries són limitats i insuficients.

Una cosa semblant passa amb les energies renovables. Marín és contundent: ni els defensors de l'energia solar i eòlica veuen que puguen subministrar tota l'energia que es demanda actualment al món. El problema és un altre. El ritme a què actualment viatgen l'economia i la societat globals són insostenibles, no hi ha manera d'assumir-los perquè no hi ha prou recursos. Volem tenir més, consumir més, créixer i créixer de manera il·limitada, amb un món que sí que en té, de límits. L'anomenat "creixement sostenible", que és una idea optimista i positiva, és en realitat il·lusori: senzillament no és possible. En realitat, és un mite, una trampa del sistema neoliberal, basat en la idea que sempre s'ha de seguir creixent.

Però no. No sempre hem de seguir creixent, quan ja no hi ha més espai ni recursos per a créixer. L'única opció que hi ha, i que cada cop defensen més científics, és el decreixement. El ritme de vida que hem dut durant les darreres dècades és irreal, i hauríem d'anar canviant de mentalitat. No només perquè és l'única manera de salvar el planeta, sinó perquè a mitjà termini ens caldrà decréixer a la força. Quan no hi haja prou matèries primeres perquè tots tinguem un mòbil nou cada any, els mòbils seran més cars i en tindran només aquells que puguen pagar-lo. El mateix passarà amb l'energia. Res desapareixerà, probablement, però el seu accés serà més reduït, i caldrà que ens hi adaptem.

El decreixement no és només una opció, és una realitat que ens vindrà. Per això cal que comencem a canviar la mentalitat cap a una austeritat conscient, una nova manera de viure amb menys. No és normal que mengem productes de temporada tot l'any, no és normal que anem a tot arreu en cotxe, no és normal que canviem de roba, de mòbil o del que siga quan no és necessari. Si aprenem a viure de manera més senzilla, practicarem el decreixement en el nostre dia a dia. És el camí per a coexistir amb més harmonia amb el món on vivim, i també la via per adaptar-nos als canvis futurs amb resiliència.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1361 (16 de desembre de 2022)

Literatura de butxaca / 19 : Graham Greene

He tornat a llegir El poder i la glòria. Només us puc recomanar la lectura d'aquesta obra mestra.

«Quan arribem a visurar curosament un home o una dona, sempre ens és possible de començar a sentir compassió... Això és una qualitat pròpia de la imatge de Déu... Quan veiem les arrugues dels costats dels ulls, la forma dels llavis, la manera de créixer els cabells en el cap, ens és impossible odiar. L'odi només és una manca d'imaginació.»

Graham Greene, El poder i la glòria, segona part, capítol 3. Traducció de Ramon Folch i Camarasa

La vida dels morts de la família

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 93 (2021) [maig 2022] i a La Veu de Benicarló, núm. 1353 (14 d’octubre de 2022)

Toni Sala, Una família 

Barcelona, L’Altra Editorial, 2021

239 pàgines

L’obra de Toni Sala ha alternat sovint la novel·la amb altres gèneres de no ficció. En aquest cas, després de la consagració que suposaren novel·les com Els nois (2014) o Persecució (2019), amb un acollida crítica excel·lent, Sala deriva cap al gènere autobiogràfic amb Una família. Es tracta de la història de la família de l’autor, centrada en el seu pare, el seu avi matern i la seua mare, figures a les quals dedica una part diferenciada, en aquest ordre. Un ordre motivat, segurament, per les dates de mort de cadascun d’aquests familiars. L’obra es tanca amb una quarta part més breu, «Retrat», dedicada a l’àvia materna, encara viva, que per això mateix funciona com una mena d’epíleg.

La narració de la història familiar no es desenvolupa en ordre cronològic, sinó que va enfilant passatges diferents i deslligats entre ells, que venen suggerits per cadascuna de les figures familiars esmentades. A través d’aquestes anècdotes, descripcions o reflexions, ens va oferint un dibuix de cadascun dels personatges i de la família en conjunt. Hi ha una voluntat, és clar, de recuperar el passat, no només familiar sinó personal, especialment la infantesa i l’adolescència. En un sentit més extern, l’obra ens mostra la dedicació de la família Toni Sala al món del turisme i l’hostaleria, a través de la gestió d’un hotel i una hípica a Platja d’Aro. A través de la narració familiar, per tant, també se’ns mostra un aspecte sociohistòric que ha tingut poca presència en la nostra literatura: els inicis del negoci turístic al nostre país, i més en concret a la Costa Brava. En aquest sentit, Una família ens porta al món d’aquells estius dels anys setanta i vuitanta, i esdevé un document interessant d’aquells temps. Tanmateix, el to adoptat per l’autor no és elegíac ni melancòlic, i això s’agraeix.

En efecte, no ens trobem davant d’una reivindicació mitificadora de la pròpia família, res d’això. De fet, l’autor no s’està d’oferir, amb sinceritat almenys aparent, alguns aspectes presumptament poc afavoridors de la vida familiar. Més que mitificació, hi ha un intent honest de comprensió. Comprensió tant dels antecedents familiars com del propi autor, el qual s’explora en ocasions a ell mateix a través de les figures narrades. Així, recordant el pare, el narrador es pregunta: «Vull ser com ell, ara que no puc ser-ho? És un model? / Pare, tres anys més jove que jo, pare petit, pobre pare fill meu. On soc respecte teu, on ets respecte meu? Quin dret tinc, ara sol, d’invocar-te? Quin dret tinc, de no fer-ho?» (p. 64-65).

Aquesta mena de qüestionaments sovintegen en l’obra, com si l’autor volguera trobar un sentit al fet d’escriure sobre la seua família. És en aquest nivell que assoleix un gruix literari important que, si es limitara a la narració familiar pura, seria més limitat. En aquest sentit, hi pren importància el tema de la mort, de la relació dels vius amb els familiars morts a través de la memòria, del diàleg que s’hi estableix. En el capítol dedicat a la mare, els passatges sobre el dolor i la mort assoleixen nivells veritablement intensos. Les escenes situades a l’hospital són excel·lents. Tanmateix, i com a contrapés, en tota la narració hi sura un fort vitalisme. S’admiren del pare, l’avi i la mare aquells aspectes més vitals, i també sembla que es recrea en els moments més plens de vida i energia de la infantesa i joventut de l’autor, amb una enyorança continguda d’una existència més física, d’una època en què el contacte amb la vida era més ple. Els moments en què el narrador descriu la relació amb els cavalls de l’hípica, a la part dedicada a l’avi, són d’una gran força i bellesa.

Una família no és només un exercici de memòria personal, que tindria molt poc a oferir al lector. És un treball amb voluntat literària entorn del passat i els lligams familiars, i de la seua permanència més enllà de la mort. Per això el títol amb l’indefinit «una»: allò que ens ofereix Toni Sala és universal.

El problema d'Espanya

S'apropa el 12 d'octubre, Festa Nacional d'Espanya. Tots els estats tenen una festa nacional. A França, per exemple, celebren els seus valors republicans amb l'aniversari de la Revolució. Als Estats Units, com estem farts de veure a les pel·lícules, fan focs artificials pel 4 de juliol. Fa l'efecte, potser m'equivoco, que en aquests països i altres el sentiment nacional és un factor de cohesió social important. Els símbols, com la bandera, són exhibits amb orgull i no generen controvèrsia.

A Espanya, això no és així. Em sap greu per la gent que té un fort sentiment patriòtic espanyol, però no tothom a l'estat se sent identificat amb la idea d'Espanya i amb els seus símbols. Això és així, i negar-ho és voler enganyar-se a un mateix. No em refereixo només a la gent que té sentiments independentistes i tot això, no. Hi ha molta gent que, tot i que se senten espanyols, no es posaria mai una bandera espanyola al balcó. Per què passa això?

Espanya té un problema, efectivament, amb la seua bandera i els seus símbols, i és que estan excessivament connotats. No són uns símbols aglutinadors, cohesionadors, sinó excloents. Quan algú enarbora una bandera espanyola, pots encertar la seua ideologia sense massa risc a equivocar-te. I sol ser una ideologia dretana; encara més: reaccionària. Si la bandera identifica a un determinat sector polític, no és una bandera nacional: no és la bandera de tots. En algun moment l'estat espanyol ha fet alguna cosa malament, perquè el símbol estiga tan marcat ideològicament.

I allò que s'ha fet malament, potser, és que Espanya s'ha construït "a la contra". Des del mateix moment que va nàixer, va fiar la seua essència a la uniformitat i l'anihilació de totes aquelles formes polítiques, culturals i lingüístiques que no respongueren a una "idea única" d'Espanya. Espanya "havia de ser", per alguna raó, castellana i centralitzada, i calia esclafar tot allò que ho impedia. Això s'ha anat fent de manera periòdica: Felip V el Borbó al segle XVIII va eliminar tota forma d'autogovern, les llengües no castellanes han estat prohibides durant segles, i les dictadures del segle XX van fer bandera d'aquesta idea imposada d'Espanya.

Això es va comprovar especialment amb el franquisme, l'episodi més recent i el més desacomplexat, el que ha anat més de cara a l'hora de fer entendre que Espanya és una ideologia. Espanya era Franco, i els republicans, els "rojos", eren l'anti-Espanya. És a dir, que la bandera i la mateixa idea d'Espanya s'han entés com una manifestació d'ideologia franquista, autoritària.

I així, sempre. Actualment, les manifestacions d'espanyolitat tenen un marcat sentit d'agressivitat. Sembla que l'afirmació "jo soc espanyol" o "que estem en Espanya" siguen esgrimides com una arma contra aquells que no se senten prou espanyols. "Viva España", veus escrit en parets i lavabos. I penses: per què cal dir-ho? Potser han de refermar alguna cosa que està en dubte?

Lamento espatllar la festa als espanyols, però Espanya és un país fallit. És un estat, això segur, però no un país, en el sentit d'una col·lectivitat cohesionada. Perquè la idea d'Espanya és bàsicament una imposició, i va contra molts suposadament "espanyols": els republicans, els d'esquerres, els catalans, els bascos. Si per a identificar-te com a espanyol has d'anar en contra de la meitat, o un terç de la població, o contra territoris que se suposa que formen part del mateix país, hi ha alguna cosa que no rutlla.

Una altra cosa seria que canviara la idea d'Espanya. Però no pareix que els trets vagen per ací, més aviat al contrari. 

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1352 (7 d'octubre de 2022)

Literatura de butxaca / 18: Chirbes

"Cultura es lo que levanta del suelo la mirada del hombre y lo lleva a descubrir el horizonte, lo que hace que el animal se ponga a caminar a dos patas aunque a veces esa posición le provoque dolores de espalda, deformaciones de columna, dolor de cervicales, es eso, hija mía, le decía su padre en un tono solemne. [...] El hombre se humaniza cuando se levanta a dos patas para mirar de frente un cuadro colgado en la pared de un museo, o cuando se dobla para sentarse en una silla y, antes de desmoronarlo con la primera embestida de la cuchara, contempla un instante el plato que acaban de servirle y admira el montaje, la presentación, y acerca un instante la nariz para capturar sus aromas. Adiós al mono, te presento al hombre."

Rafael Chirbes, Crematorio (2007),
Anagrama, p. 286-287.

L'amor passats els cinquanta

Empar Moliner, Benvolguda

Barcelona, Columna, 2022

Premi Ramon Llull 2022

La protagonista i narradora d'aquesta novel·la intueix un dia, amb total certesa, que el seu marit s'enamorarà de la seua jove parella de violí a l'orquestra on hi té plaça. Ella, la narradora, és una dona de més de cinquanta anys, dibuixant i il·lustradora d'èxit; ell té deu anys menys que ella, i tenen una filla junts. La percepció de la futura i incipient infidelitat del marit, de la qual segons la protagonista ni ell és conscient, coincideix amb la vivència dels canvis que comporta la menopausa en la seua vida.

Arran d'aquest fet germinal -la consciència que el marit s'enamorarà d'una altra més jove-, la protagonista ens anirà mostrant, en fragments curts, la seua vida, tant la passada com la present: la seua afició per córrer diàriament, l'afició per la beguda, uns fets determinats i crus que van marcar la seua infantesa, els seus primers matrimonis, l'amor que sent per la seua filla a punt d'entrar a l'adolescència, la complicitat que la unia al seu marit i que ella sent que s'acaba per l'aparició de la jove Cristina. I els detalls que li mostren el canvi d'etapa vital: les pèrdues d'orina, la necessitat de lubricant per a la pràctica del sexe, tot plegat descrit amb bona dosi d'ironia i sentit de l'humor.

Un dels mèrits d'aquesta darrera novel·la d'Empar Moliner és justament posar el focus narratiu en una etapa vital tan comuna com desconeguda, la menopausa de les dones, tan invisible per a la literatura com socialment. L'evolució dels sentiments de la protagonista pel seu marit i la seua presumible futura amant és, al capdavall, un vessant més, el més determinant, del fet d'haver entrat en una altra fase de la vida, la "vellesa", com la narradora l'anomena de manera immisericordiosa i (potser) exagerada. Però hi ha altres temes que conformen el dibuix del conjunt: l'amor matrimonial i la seua degradació, l'amor maternal com a absolut, i com gestionar-ho tot plegat en el camí de la maduresa.

Tot i aquest plantejament que pot semblar una mica dramàtic o existencial, l'estil que Moliner imprimeix a la narradora és farcit d'ironia, de vegades càustica. Una manera d'escriure directa i desacomplexada característic de l'autora que els seus lectors, o aquells que la coneixen per les seues aparicions als mitjans, reconeixeran fàcilment. De fet, entre la protagonista de la novel·la i l'autora hi ha moltes semblances, gens dissimulades, que justifiquen aquesta similitud o confluència d'estils.

Benvolguda és una bona oportunitat per a gaudir de l'estil personal d'Empar Moliner, i alhora per a identificar-se en el retrat d'un personatge antològic i complex que mostra com es poden afrontar (si és possible) els principals conflictes sentimentals i vitals més enllà dels cinquanta anys.

 

Article publicat a:

La Veu de Benicarló, núm. 1342 (22 de juliol de 2022) 

El Diari Online, 23 de juliol de 2022 (https://www.eldiari.online/exilis-lamor-passats-els-cinquanta/)

La bugada i el llençol

Hi ha una dita ben coneguda que diu que "a cada bugada perdem un llençol". Vindria a voler dir que a cada nou ús d'una cosa o acció se'n perden funcionalitats, fins que al final, una petita pèrdua darrere d'una altra, ja no et queda roba per a rentar. És una expressió que em ve al cap sovint en qüestions de llengua, quan constato amb sorpresa que paraules que per a mi han estat sempre d'ús habitual i normal, de sobte són desplaçades per castellanismes que tothom sembla acceptar com a naturals.

Així, hi penso quan de vegades percebo que els meus fills o nebots diuen paraules que nosaltres no hem dit mai. Per exemple, "esto" en comptes d'"açò". "Esto està molt bo", posem per cas. Per quina raó en el canvi de generació s'està perdent el demostratiu neutre? Si a casa sempre han sentit "açò", d'on surt eixe "esto" que em sona com un cop de puny a l'estómec? Bé, no cal ser ni filòleg ni Sherlock Holmes per a veure que és fruit de la influència omnipresent del castellà, que és tan forta que fins i tot penetra a l'àmbit domèstic passant per damunt de l'exemple familiar. Un llençol perdut en la bugada.

Un altre cas que em sorprén encara més és l'ús cada cop més extens del mot "sandía" en valencià, per a referir-se al que ací n'hem dit sempre "meló de moro", i més al sud, "meló d'Alger" (i més al nord, "síndria"). Ara, tothom diu "sandía". I no només persones poc acostumades a parlar valencià, o que coneixen aquesta fruita pels aparadors dels supermercats. Ho sents dir a valencianoparlants de tota la vida, fins i tot a llauradors, que estic segur que fa deu, quinze o vint anys deien "meló de moro". És a dir, que el canvi no s'ha produït en el pas d'una generació a una altra, sinó en els mateixos individus; ha segut una cosa fulminant. Com ha pogut passar això? En quin moment una persona concreta, la mateixa persona, deixa de dir "meló de moro" per a dir "sandía"? I per què?

Crec que és un bon exemple de la força abassegadora que té el castellà entre nosaltres, que pot introduir un castellanisme tan flagrant, tan diferent de la paraula originària, en tan pocs anys. Prompte els que diem "meló de moro" serem una raresa exòtica, això si no som acusats de racistes. De fet, és possible que el retrocés del mot vinga per aquesta variable de llenguatge "políticament correcte"; però podria haver-se passat a anomenar "meló roig", com déiem també de menuts, mantenint aquesta visió de la fruita com un tipus de meló (diferent del "meló de tot l'any"). Però no: "sandía", una cosa completament diferent.

O siga, que avui dia no és gens estrany sentir una persona jove dir: "Esto és una sandía". I resultarà que, encara que no ho parega, estarà parlant en valencià. Almenys suposadament. I de llençol en llençol, ens quedarem sense roba. I encara s'ataquen les iniciatives que volen promocionar i defensar del valencià. Però que no veieu qui és el dèbil en tota aquesta història?

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1351 (15 de juliol de 2022)