Article publicat
a la revista Caràcters, núm. 92
(2021) [gener 2022]
Pep Coll
L'any que va caure la roca
Barcelona, Proa, 2020
588 pàginesPep Coll s’ha guanyat a pols el títol de novel·lista per antonomàsia del
Pirineu. Ara afegeix un altre maó a la construcció del seu univers narratiu
pirinenc, que compta amb fites com El
secret de la moixernera, El salvatge dels Pirineus o Dos taüts negres i dos de blancs. Retorna a l’espai literari del
poble de Malpui, on s’ambientaven les obres esmentades –entre d’altres–, però
en aquest cas amb la voluntat, almenys inicial, d’acabar amb ell.
L’acció se situa el gener de 1975 quan set joves, set hereus de Malpui, en
tornar de matinada de la discoteca de Tremp, es troben el seu poble sepultat
per la caiguda de la roca que domina el poble. La primera part de la novel·la,
que ocupa un període d’unes quantes setmanes, se centra en els intents de
desenrunament del poble, i serveix per conéixer el caràcter i les relacions
dels set protagonistes, així com les reaccions a la desgràcia. És una part
centrada en la destrucció.
La segona part, que arriba fins a l’any 1979, es focalitza, en canvi, en la
reconstrucció. Els joves hereus, que fins aquell dia renegaven de la vida rural
i del lligam tradicional amb els pares i padrins, en veure’s com únics habitants
supervivents de Malpui emprenen una reconstrucció començant des de zero. De
manera paral·lela al projecte d’un poble nou, intenten una nova manera,
diferent a la tradicional, de viure de la pagesia. La mort del poble, com els
diu el personatge del professor de l’Escola Agrària, és una oportunitat per a
una nova naixença, per a construir quelcom nou.
La novel·la, per tant, té en un primer nivell una voluntat de retrat
sociològic i generacional. Mostra la gran crisi del món rural, especialment
pirinenc, entre els anys 60 i 70 del segle passat, i ens presenta les
dificultats d’aquells joves que, malgrat tot, volgueren romandre al territori,
en un context en què l’èxode cap a les ciutats era moneda corrent; un èxode que
és retratat també al llibre. En aquest sentit, Coll demostra un enorme
coneixement del món rural i les seues transformacions, així com del tarannà de
la gent de muntanya de l’època, i en concret dels joves.
El fet que l’acció s’inicie l’any 1975, l’any de la mort de Franco, dona
peu a una interpretació metafòrica gens forçada. La novel·la és la metàfora de
les il·lusions de la Transició, de l’empenta per acabar amb l’etapa anterior i
iniciar una nova construcció social en què tot semblava possible. I també de
les dificultats i els desencisos que el temps comporta. La segona part acaba,
com hem dit, el 1979, coincidint amb les primeres eleccions democràtiques, i
per tant amb la fi d’aquell període d’esperances. Només quedarà una tercera
part, que actua a manera d’epíleg, situada el 2014, en la qual el pas del temps
hi juga un paper destacat.
Com veiem, es tracta d’una novel·la ambiciosa, ja que abraça un període
temporal ampli i un protagonisme múltiple, fins al punt que podem parlar de
novel·la coral. Fa l’efecte que l’autor, al llarg de les pàgines, es va
“aficionant” més i més als seus joves protagonistes, i l’extensió de la
novel·la permet que el lector vaja coneixent-los cada cop més; hi contribueix
la focalització d’alguns capítols en alguns aspectes personals dels
personatges. Per tant, Coll no renuncia a la construcció dels caràcters,
objectiu més complex en tractar-se d’un protagonisme compartit. Relacionat amb
això hi ha un detall tècnic sorprenent: s’hi utilitza un narrador intern en
primera persona del plural, però que no s’identifica amb cap dels personatges.
És com si l’autor volguera construir una mena de veu col·lectiva que aplegara
els set joves, més enllà de les seues individualitats.
L’any que va caure la roca és una novel·la certament extensa, en
part per la quantitat d’anècdotes en la trama que la fan, en primer lloc, una
lectura entretinguda, apta per a un públic lector ampli. Al capdavall, aquesta
extensió està al servei d’un aprofundiment en el retrat col·lectiu dels
protagonistes i en el dibuix precís d’una part del país en un moment crucial.
