Big Band

El dissabte dia 13 era gèlid tant a l'exterior com a l'interior del MUCBE, un lloc curiós per a una nova actuació de la Big Band de Benicarló. On devia ser el concert? Se sentia com baixaven per l'escala els sons dels músics que afinaven. Eren a la segona planta, al fons de tot, just a la sala per on s'accedeix a la lògia. Semblava que s'hagueren volgut amagar, però havia estat inútil: un bon grapat d'incondicionals els havíem trobat. Parlo de ciutadania viva, dels que construeixen la cultura local, no dels qui creuen que amb una subvenció ja fan prou.

Si el lloc i les circumstàncies podien fer pensar en una certa clandestinitat, aquesta percepció es va esvair aviat. Tant en les peces més intimistes, com en les més contundents, sonaven amb una força i una convicció esplèndides. Des de la meua perspectiva de profà, van proporcionar-nos una hora de plaer absolut. Vaig trobar totes les seccions molt encertades, i el conjunt acoblat i convincent.

La Big Band tocava amb una consistència tal que la música feia l'efecte que havia de fer saltar els vidres i fer-se sentir per tot el poble, com un focus de llum incontenible que fes rebentar el Convent de Sant Francesc. És possible que des de tot Benicarló la gent no s'estigués girant per veure d'on provenia aquella música? Serà capaç que els assistents a la presentació fallera no sortiren al carrer per escoltar-los?

Aquella música contemporània -swing, jazz- feia un contrast aparent amb les fotografies de l'exposició de la sala en què ens trobàvem: escenes d'oficis tradicionals del Maestrat, de paisatges humans i naturals de la comarca. Però no existia contradicció, el resultat era fins i tot estèticament suggeridor. Per què la música de John Coltrane no podia acompanyar el treball del cistellaire? Hi ha alguna cosa que impedisca unir Stevie Wonder amb els garrofers?

L'únic defecte: massa curt. Ja els caps i els peus es movien al ritme de la música, ens trobàvem ja ambientats, i es va acabar. Aneu ampliant el repertori, per favor, no ens deixeu així. En volem més. I vosaltres també, perquè es nota que gaudiu tocant, i això es transmet.

En definitiva, un luxe. Quan vaig sortir al carrer, encara duia dintre meu la sensació de plenitud, de calidesa que la música en directe pot arribar a produir, i la nit ja no semblava tan freda, encara que m'arraulís dintre l'abric. I el món semblava una mica millor.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 721 (19 de febrer de 2010)