Blai Bonet amb fons de Bach

Avui que és Divendres Sant, no només (com deia en el missatge anterior) em ve de gust escoltar la Passió segons Sant Mateu de Bach, sinó que em revé algun dels poemes de Blai Bonet. Com ara aquest "Crist d'olivera", que té la gràcia d'unir els símbols i la litúrgia de la Setmana Santa (molt grates a Bonet en els primers llibres) amb imatges terrenals, vegetals, mediterrànies. El resultat és una visió de la religiositat amb una gran força expressiva, al meu entendre.

CRIST D'OLIVERA

Sempre una llum perpètua d'olives
neix cada dia nova, sota els teus peus de llenya.

Tots ho recorden, te recorden, Crist,
quan eres plata vegetal d'olivera.
Feies olives a un turó d'aquests
que del terrat estant semblen de violeta.
Et baixaren la remor
i el teu color es va rompre com una copa.
Et llevaren la teva escorxa dels tords
i el teu cor d'oli va quedar a l'aire.
I neixies, neixies cada dia
una mica més mort.
En el fons de la soca
tal volta qualque fibra s'aferrava,
ardenta i verda, al seu instint d'oliva.
Et clavaren a una creu
i restares definitivament quiet.

Et portaren a l'església
i t'esperava, encès, com un capvespre,
un dol de llànties,
com si els germans del teu agre
encenguessin adéus, exprement-se les rames.
I vius ara sota aquest cel de pedra,
sense veure la boira verda
dels troncs incendiats de primavera.
Tu, que sabies que a aquell turó
li sortia un cel de margarides
primer que al seu veïnat d'ànima calba,
i sabies la gràcia del temps
que té àngelus de tarda amb sol i ombra.

Ara ets Crist d'olivera
on venim tots els que tenim l'ànima plena de salistre,
els que ens aferram a la calç de les parets
com a tarantes,
i els que tenim la veu de cova de mar,
i, davant Tu, la paraula ens torna senzilla i dreta
com una tanyada de llimonera.
Tots coberts d'una escorxa de dolor
amb túniques de nit venim, vinclats de son,
i et baixam les olives de la gràcia.

De Entre el coral i l'espiga (1952)