El meu país botànic

Divendres dia 11, i amb motiu del Dia del Medi Ambient que s'havia esdevingut uns dies abans, l'Associació Cultural Alambor va tenir la bona pensada de convidar Ferran Royo a presentar el seu llibre Plantes del Port. Bé, en realitat es tracta d'una obra col·lectiva del Grup de Recerca Científica Terres de l'Ebre, del qual forma part Royo. Són tres volums que han anat apareixent en els darrers dos anys i que pretenen inventariar el patrimoni botànic del "Port", les muntanyes que van de la Pobla de Benifassà a Paüls i de Beseit a Tortosa.

La presentació va ser espectacular. Bé, els que hem tingut la sort de treballar amb Royo en algun institut de la comarca ja sabíem del domini que té de la qüestió botànica de les nostres terres, les que estan a banda i banda del Sénia. Però no es tracta només -que ja és molt- d'una qüestió de coneixements. Ferran és un home interdisciplinar, un home del renaixement. A partir d'una planta (que la resta de mortals, infeliços ignorants, trepitjaríem caminant per la muntanya sense ni adonar-nos-en), ell i els altres coautors del llibre són capaços de fer un viatge astral que ens porta per la cultura popular, el folklore, la filologia, la història, i tot el que vinga bé.

No es limiten a descriure una espècie, sinó que parlen de propietats curatives tradicionals, dites populars, els llocs concrets on es pot trobar, qui i quan la va estudiar a les nostres terres, l'anecdotari de les diverses troballes. L'estil del llibre és alhora especialitzat i amé, tot un calaix de sastre que permet una lectura transversal per a no especialistes, sense deixar de ser científicament rigorós. Em recordava les entrades del Diccionari etimològic de Joan Coromines.

Mentre escoltava l'astoradora exposició de coneixements de Ferran, jo pensava que aquella obra venia a ser una peça més de tota una realitat territorial. A través de les seues paraules, se m'hi feia present tot el paisatge (Pi Gros, Puig de la Nau, Ulldemó, Serra d'Irta, Pena-roja) d'un país, petit, ignorat, a cavall de dos o tres "administracions autonòmiques" com ara en diuen: el territori que correspon a grans trets a la diòcesi de Tortosa. I m'adonava de la consciència d'unitat cultural i lingüística d'aquestes comarques, malgrat tot. Seré un exagerat, direu. Potser sí, però vaig comprendre que dir el nom de les plantes (petites, humils, bellíssimes) és també una manera, i de les millors, d'apropar-nos a la terra en què hem nascut i estimar-la.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 738 (18 de juny de 2010)