Article publicat al Llibre de la Festa i Fira de Sant Antoni Abat 2011
Comença a fer-se fosc. Els xiquets amb els seus pares o iaios esperen de peu dret al carrer. El fred és intens, fred de gener: entre Reis i Sant Antoni sol gelar a les nits. Finalment, l’espera acaba: encenen la foguera. Centenars d’ulls infantils observen fascinats la dansa de les flames, primer amb poca espenta, a poc a poc prenent força. El dimoni, a dalt, com un condemnat esperant la seua hora. Les flames, a l’últim, comencen a llepar el cos de roba roja reomplit de palla. Sovint s’encén primer la cua. Quan pren el dimoni, es consumeix en poca estona. Després només en queda l’estructura interior, que és l’esquelet: una imatge que queda clavada a la retina i a la memòria dels menuts. Aleshores ja poden començar les lloes i la desfilada de carros.
El meu record i sensació més antic de Sant Antoni és la foguera. Quan era menut, era l’acte d’aquesta festa que més em fascinava. L’hivern és època de podar, i podar era cremar. A Nadal, unes poques setmanes abans, anàvem a plegar i collir olives, i aprofitàvem per a fer la poda. En acabar, cremàvem les branques allà mateix al vilar. Era com una avançada del que faríem a Sant Antoni, un santantoni d’àmbit familiar i laboral. Però el dia 16 en fer-se fosc, la crema prenia un caràcter col·lectiu: era tot el poble el que s’ajuntava, i la foguera tenia unes dimensions especials. I hi havia, és clar, el dimoni: veure com es cremava afegia un al·licient a aquell acte de piròmans controlats.
El dimoni era un al·licient, sí, i potser també un sentit. Mos pares em deien que quan cremàvem el dimoni en realitat volíem cremar tot allò de roín que hi ha en nosaltres, aquelles coses que cal foragitar. “Pensa en allò que no fem bé, i llancem-ho perquè es creme a la foguera”, em deia ma mare. La crema del dimoni es podia entendre, així, com una espècie de rústic exorcisme. Perdoneu-me si ara faig antropologia d’anar per casa, però crec que el lligam de la nostra cultura amb el foc és una cosa molt antiga, molt profunda. Hi ha el sentiment que el foc ens purifica, elimina tot allò negatiu que hi ha en nosaltres, i fa que esdevinguem millors. Serà per això que ens quedem embadalits davant del foc, que ens hi passaríem les hores mortes mirant-lo?
Hi ha cultures que fan diversos rituals, sovint religiosos, lligats al foc: hi passen descalços per sobre, hi passen per sota com a Forcall. A Benicarló, molt més prosaics, hem concretat totes les coses que cal eliminar en una figura, concreta i pròxima: el dimoni. Ell concentra tot allò de dolent que cal “cremar”. La nostra cultura mediterrània, alhora, ha convertit el dimoni en una figura quotidiana, fins i tot simpàtica. Eixe dimoni que, en la lloa, té “quatre raons” amb sant Antoni “per una camisa roja / que no tenia botons”, no en fa gens, de por, fa fins i tot gràcia. Per això la suposada transcendència moral que pot tenir la foguera esdevé una festa.
Una festa, també, amb una significació pagana, és clar, segurament la primera. En el cor més cru de l’hivern, proclamem l’escalfor de la foguera, com un sol artificial que ha de fer venir el sol natural. Reclamem el foc que està lligat a la vida. L’hivern porta implícit el renaixement de la natura: el dia que comença a allargar-se ja ho anuncia. Ja se sap: “A Sant Antoni, un pas de dimoni”.
Sant Antoni és el foc. Ja sé que la festa no es limita a la foguera en què crema el dimoni, que hi ha la desfilada dels carros, i les lloes, i les coques, i la benedicció dels animals. I tot té el seu sentit, molt relacionat, evidentment, amb la tradició llauradora de Benicarló. Però avui he volgut parlar només de la meua sensació infantil, de la importància del foc. La veritable festa benicarlanda del foc, la més antiga i atàvica, té lloc entre el 16 i el 17 de gener, i que em perdonen les falles, però a cadascú el seu i la veterania és un grau.
