No recordo quan va ser el primer cop que vaig sentir parlar del grup Manel. Recordo que un recital poètic de l'IES Coromines en van llegir la lletra d'una cançó, "Els guapos són els raros". Vaig tenir la curiositat d'escoltar el disc, i de seguida em va agradar, així que me'l vaig comprar l'any passat. Era Els millors professors europeus, el seu primer disc, amb el qual van arribar a molta gent. Fa uns mesos vaig compartir amb vosaltres una de les cançons que més m'agraden d'aquell disc.
El fenomen Manel s'ha confirmat amb el segon disc, 10 milles per veure una bona armadura. Diuen que en algun moment ha estat el disc més venut a l'estat. Me'l van regalar fa cosa de dos mesos, quan feia poc que havia aparegut. Reconec que a les primeres escoltes em va costar entrar-hi. No em va entusiasmar tan prompte com ho havia fet l'altre. És normal, amb aquest disc els Manel han fet un pas endavant, en el sentit que han volgut fer alguna cosa diferent. En la seua línia, però diferent.
Musicalment, el disc és més complex, incorpora una gamma de sonoritats més àmplia: vents, algun teclat. L'altre treball era més simple, jugaven més amb les guitarres, les veus, la percussió. Tenia un to més folk, tot i que elaborat. Però on he trobat molta diferència és en les lletres, més llargues, tant que al principi el disc em feia un efecte massa discursiu. Però, com en tot, quan t'arriben ho fan amb una força tal que costa que t'abandonen. Són lletres treballades, més complexes, menys previsibles, menys evidents, requereixen una atenció especial. Per exemple, "Benvolgut", que obre el disc, narra un hipotètic diàleg entre un home i una antiga parella de la seua dona actual, però això no es fa evident fins que no l'escoltes amb deteniment. De primeres, se t'emporta la melodia i el ritme sincopat dels trombons, fantàstics.
Hi ha moltes cançons que destacaria, d'aquest disc. És magnífica "Aniversari", tot un surrealista conte d'amor, amb uns arranjaments que recorden, no sé, el minimalisme. El video no té pèrdua, i us l'incloc ací. Un cop hageu vist el video, us ho asseguro, les seues imatges us revindran cada cop que escolteu la cançó. Per cert, que hi apareix Jaume Sisa, i no és casual: la cançó sembla un homenatge dels Manel a les lletres del cantautor galàctic, que sembla apadrinar molts dels nous grups en català actuals.
"Boomerang" és tot un cant a la infantesa, sense cap aparença de transcendència, amb la metàfora implícita del boomerang "que no tornava mai", com el passat. A partir d'una anècdota senzilla, un record, s'hi reviu tot un món i la nostàlgia d'allò perdut, sense dir-ho. Una meravella de subtilesa, també musical, amb un progressiu crescendo sense estridències.
Només amb aquestes tres cançons, ja n'hi hauria prou per tenir el disc en compte. Però, a més, val la pena escoltar la tendra "Cançó dels soldadet", descripció a través d'un soldat anònim d'un desembarcament en una guerra (Normandia?). O la contundent "Flor groga", sobre el penediment i les ocasions perdudes. Un tema que també apareix a "La bola de cristall", suau i melangiosa, que gira a l'entorn del futur que podríem haver tingut però que s'ha esvaït. També podríeu parar l'orella a l'alegre i encomanadissa "El Miquel i l'Olga tornen"; alegre, malgrat tractar un tema pessimista com la inevitable tendència humana a equivocar-se contínuament.
Ja veieu que són temes de maduresa, res de qüestions intranscendents. Amanits o acompanyats per les precioses melodies, jocs de veus i arranjaments que conté. En resum, és un disc rodó, que cal anar paint a poc a poc, amb temps, amb calma. No descarto que, d'ací a uns dies, encara hi redescobrisca alguna cançó de la qual no he parlat avui ací.
Article publicat (sense video) a La Veu de Benicarló, núm. 784 (20 de maig de 2011)
divendres, 20 de maig del 2011
dimecres, 18 de maig del 2011
Democràcia real
Aquests dies s'està parlant d'aquestes mobilitzacions que demanen "Democràcia real, ja!". Fins i tot hi ha qui les compara, salvant les distàncies, amb les revoltes egípcíes que van fer fora Mubarak (per cert, hi ha unes certes ganes per part d'alguns sectors, sobretot al País Valencià, d'establir paral·lelismes amb la situació al món àrab, i que es genere ací un moviment semblant).
Aquest moviment a mi em genera una simpatia òbvia: la crítica que fan al sistema la comparteixo, almenys en el contingut. El que no estic tan d'acord és en la solució que plantegen: apoliticisme, abstenció, vot en blanc. En aquest sentit, estic completament d'acord amb l'article de Xavier Aliaga al seu bloc. Perquè, mentre no canvien les coses, l'abstenció afavoreix descaradament la dreta. Molt pocs, per no dir cap, dels que es manifesten, votarien al PP si anaren a votar. Els partits majoritaris són el blanc de les crítiques, però si no van a votar no s'afavoreix una alternativa, que només és possible a través dels partits minoritaris.
O siga, que aquests benintencionats joves estan fent el joc, penso, a l'actual sistema. Ara com ara, no crec en cap possibilitat de canvi que no passe per les eleccions. El que cal fer és donar l'esquena al PPSOE (cada cop partits menys diferenciats) i buscar nous camins, però dins el joc que juguem.
Insisteixo: aquestes mobilitzacions no faran que cap votant del PP deixe d'anar a votar. O siga que, paradoxalment, poden estar ajudant als objectius de la dreta més conservadora, que des dels seus despatxos es deu estar fregant les mans. Encara hi deu haver algun element de Nuevas Generaciones infiltrat a les acampades.
PS: Actualitzo aquesta entrada amb un altre article que m'ha suggerit l'amic Aliaga i que m'ha semblat claríssim i clarificador. Us el recomano: el teniu ací.
Aquest moviment a mi em genera una simpatia òbvia: la crítica que fan al sistema la comparteixo, almenys en el contingut. El que no estic tan d'acord és en la solució que plantegen: apoliticisme, abstenció, vot en blanc. En aquest sentit, estic completament d'acord amb l'article de Xavier Aliaga al seu bloc. Perquè, mentre no canvien les coses, l'abstenció afavoreix descaradament la dreta. Molt pocs, per no dir cap, dels que es manifesten, votarien al PP si anaren a votar. Els partits majoritaris són el blanc de les crítiques, però si no van a votar no s'afavoreix una alternativa, que només és possible a través dels partits minoritaris.
O siga, que aquests benintencionats joves estan fent el joc, penso, a l'actual sistema. Ara com ara, no crec en cap possibilitat de canvi que no passe per les eleccions. El que cal fer és donar l'esquena al PPSOE (cada cop partits menys diferenciats) i buscar nous camins, però dins el joc que juguem.
Insisteixo: aquestes mobilitzacions no faran que cap votant del PP deixe d'anar a votar. O siga que, paradoxalment, poden estar ajudant als objectius de la dreta més conservadora, que des dels seus despatxos es deu estar fregant les mans. Encara hi deu haver algun element de Nuevas Generaciones infiltrat a les acampades.
PS: Actualitzo aquesta entrada amb un altre article que m'ha suggerit l'amic Aliaga i que m'ha semblat claríssim i clarificador. Us el recomano: el teniu ací.
dissabte, 14 de maig del 2011
Romanç contra Camps
Com segurament haureu vist, Al Tall ha fet un romanç en què expliquen les raons per les quals, tal com ho entenen ells, els valencians no haurien de votar Camps en les properes eleccions autonòmiques. Em sembla un exercici de valentia singular per part d'aquests històrics de la música d'arrel tradicional valenciana. Per si no ho havien demostrat a bastament al llarg de la seua dilatada trajectòria, Al Tall s'implica políticament sense por, amb una dignitat cívica de primer ordre. M'impressiona l'actitud d'aquests senyors, que no tenen res a guanyar i si molt a perdre (entre d'altres coses, entrar a formar part de la llista negra cultural, si és que ja no hi eren).
M'impressiona el posicionament d'Al Tall, em sembla un exemple contra l'acomodament, del qual tots hauríem d'aprendre. Algú podrà dir que li sembla malament que facen política de manera tan descarada. A mi em pareix una mostra de compromís públic i un posicionament més moral que polític. Perquè ja no es tracta només de política: és una qüestió ètica.
Veieu i escolteu amb atenció, valencians.
Déu em done inspiració
per a poder explicar
la vida d'un pecador
que du la ruïna al poble
governant amb confusió.
Francisco Camps és la fitxa;
de la Generalitat
es repenja i encapritxa,
i gastant sense trellat
al país ha fet la guitza.
Du dins el pap una idea:
Camps procura a poc a poc
soterrar la nostra llengua
i penjar-la en la paret
del museu de la indecència.
Amb ràbia i obstinació
va espentant una campanya
de brutal persecució
a Acció Cultural que sempre
per la llengua ha fet un front.
TV3 tan apreciada,
que durant vint-i-sis anys
amb València connectava,
Francisco Camps l'ha tancant
assolant un pont de guaita.
Televisió en valencià.
Canal 9 va retirant-se
i el doblatge s'ha tallat,
vulnerant els estatuts
que per a això cèntims no hi ha.
Van per milers els infants
que volen entrar a escola
estudiant en valencià,
però Camps no crea places
que per a això cèntims no hi ha.
Disculpeu Francisco Camps,
si sou gent de bona traça
i al cor guardeu pietat,
però fugiu de votar-lo
que ens durà calamitats.
Mai no ha volgut escoltar
a les víctimes del metro,
uns innocents ciutadans
que clamen perquè assumisca
la responsabilitat.
La seua veu és somorta,
diu que dos i dos són tres
i una més que ell en reporta,
per atendre els seus amics
i ofrenar a Espanya glòria.
Xoriços i presidiaris
són amics que ells ha triat
mentre va resant rosaris,
i entre tots han convertit
esta terra en un calvari.
Ell somriu d'orella a orella,
i mentre somriu es riu
quan se n'ix per la portella
dels perills que alguns judicis
el condemnen a la rella.
Vergonya per a València,
proposar un encausat
a ocupar la presidència
de la Generalitat,
és un càrrec de consciència.
Entre l'America's Cup,
una visita del Papa
o la Ciutat de les Arts
i amb la cursa d'automòbils
la butxaca ens ha escurat.
Escoles en barracons,
la sanitat va ofegant-se
per manca de previsió,
els vells i aquells que no es valen
oblidats en un racó.
I la Generalitat
deu més diners que divisa,
tant que no poden pagar,
les empreses que l'atenen
van caient en un forat.
Verge dels Desemparats,
dóna senderi en les urnes
i als valencians unitat
amb tots els pobles que tenen
la llengua en comunitat.
Valencians i valencianes,
no voteu Francisco Camps
que vos farà eixir per cames
de la llengua que parleu
i la llar dels vostres pares.
M'impressiona el posicionament d'Al Tall, em sembla un exemple contra l'acomodament, del qual tots hauríem d'aprendre. Algú podrà dir que li sembla malament que facen política de manera tan descarada. A mi em pareix una mostra de compromís públic i un posicionament més moral que polític. Perquè ja no es tracta només de política: és una qüestió ètica.
Veieu i escolteu amb atenció, valencians.
Déu em done inspiració
per a poder explicar
la vida d'un pecador
que du la ruïna al poble
governant amb confusió.
Francisco Camps és la fitxa;
de la Generalitat
es repenja i encapritxa,
i gastant sense trellat
al país ha fet la guitza.
Du dins el pap una idea:
Camps procura a poc a poc
soterrar la nostra llengua
i penjar-la en la paret
del museu de la indecència.
Amb ràbia i obstinació
va espentant una campanya
de brutal persecució
a Acció Cultural que sempre
per la llengua ha fet un front.
TV3 tan apreciada,
que durant vint-i-sis anys
amb València connectava,
Francisco Camps l'ha tancant
assolant un pont de guaita.
Televisió en valencià.
Canal 9 va retirant-se
i el doblatge s'ha tallat,
vulnerant els estatuts
que per a això cèntims no hi ha.
Van per milers els infants
que volen entrar a escola
estudiant en valencià,
però Camps no crea places
que per a això cèntims no hi ha.
Disculpeu Francisco Camps,
si sou gent de bona traça
i al cor guardeu pietat,
però fugiu de votar-lo
que ens durà calamitats.
Mai no ha volgut escoltar
a les víctimes del metro,
uns innocents ciutadans
que clamen perquè assumisca
la responsabilitat.
La seua veu és somorta,
diu que dos i dos són tres
i una més que ell en reporta,
per atendre els seus amics
i ofrenar a Espanya glòria.
Xoriços i presidiaris
són amics que ells ha triat
mentre va resant rosaris,
i entre tots han convertit
esta terra en un calvari.
Ell somriu d'orella a orella,
i mentre somriu es riu
quan se n'ix per la portella
dels perills que alguns judicis
el condemnen a la rella.
Vergonya per a València,
proposar un encausat
a ocupar la presidència
de la Generalitat,
és un càrrec de consciència.
Entre l'America's Cup,
una visita del Papa
o la Ciutat de les Arts
i amb la cursa d'automòbils
la butxaca ens ha escurat.
Escoles en barracons,
la sanitat va ofegant-se
per manca de previsió,
els vells i aquells que no es valen
oblidats en un racó.
I la Generalitat
deu més diners que divisa,
tant que no poden pagar,
les empreses que l'atenen
van caient en un forat.
Verge dels Desemparats,
dóna senderi en les urnes
i als valencians unitat
amb tots els pobles que tenen
la llengua en comunitat.
Valencians i valencianes,
no voteu Francisco Camps
que vos farà eixir per cames
de la llengua que parleu
i la llar dels vostres pares.
dimecres, 11 de maig del 2011
Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural
El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.
Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.
Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.
Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.
dilluns, 9 de maig del 2011
Suaus, invictes
Divendres vaig assistir a la inauguració al MUCBE de l'exposició "Vicent Andrés Estellés. El fill del forner... que feia versos". Els artistes del col·lectiu ArteEnred han triat l'obra d'Estellés com a punt de partida (inspiració, que dirien els artistes d'abans) per a una sèrie d'obres que hi exposen. El resultat és divers i digne de veure, no cal dir-ho. De tota manera, vaig trobar a faltar que al costat de cada obra hi hagués el poema o els versos en els quals s'inspirava.
La inauguració, després dels parlaments de rigor que donen oportunitat als polítics locals de demostrar les seues nul·les capacitats oratòries, va consistir en un recital poètic a càrrec dels membres de l'associació Rodonors Invictes. Van recitar al voltant d'una dotzena de poemes de l'autor de Burjassot amb acompanyament de guitarra. Res de nou, en la línia dels recitals a què ja ens tenen acostumats, marca de la casa. Que no és poc.
Ja fa unes quantes setmanes, els dies 25 i 26 de març, Rodonors i Alambor van organitzar conjuntament unes jornades d'homenatge a Manel Garcia Grau, quan està a punt de fer cinc anys del seu traspàs, en les quals fent honor a la vocació estellesiana dels organitzadors se'l posava en relació amb Vicent Andrés. Totes dues associacions van demostrar la seua capacitat per a unir voluntats culturals i articular un programa d'un gran atractiu. Conferències de destacats especialistes universitaris, taules rodones, una magnífica exposició sobre Garcia Grau, la presentació d'un llibre escrit a quatre mans entre l'autor benicarlando i Vicent Pallarés, i el concert del cantautor Andreu Valor.
Un complet enfilall d'actes que, la veritat, em va sorprendre que fos tan poc comentat, ja que constituïa en conjunt un dels actes culturals més importants de l'any a Benicarló, sense cap mena de dubte. Bé, el cas és que els recitals de Rodonors van ser fonamentals per tal de fer que l'homenatge a Garcia Grau i Estellés no fos un acte literari fred, acadèmic o elitista. Tots els que han assistit a algun d'aquests recitals saben el devessall de sensibilitat que saben impregnar Olga, Lluís i companyia a la lectura dels versos. Ells diran, i tindran raó, que el mèrit és dels poetes. Cert, però ells saben preparar per als versos el vehicle adequat per arribar a l'entranya dels espectadors, en el qual la música hi té un paper bàsic. Conec molts dels poemes que constitueixen el seu recital, però alguns d'ells m'emocionen quan els lligen com no ho han fet quan els he llegits a casa.
Rodonors Invictes és una de les millors coses que han passat en els darrers temps a Benicarló. Han sabut trobar una personal manera de fer que posa a l'abast d'un públic general (amb una mínima sensibilitat pressuposada) la literatura en català. Les jornades Garcia Grau-Estellés van unir el rigor i el compromís pel país demostrat per Alambor des de fa molts anys, amb l'entusiasme invicte i la suavitat de dicció de Rodonors. Una conjunció feliç que ens fa adonar que a Benicarló s'hi fa un treball cultural i de país de primer ordre. Malgrat totes les aparences, estem vius, en som molts i tenim corda i entusiasme per a molt de temps.
Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 783 (13 de maig de 2011)
La inauguració, després dels parlaments de rigor que donen oportunitat als polítics locals de demostrar les seues nul·les capacitats oratòries, va consistir en un recital poètic a càrrec dels membres de l'associació Rodonors Invictes. Van recitar al voltant d'una dotzena de poemes de l'autor de Burjassot amb acompanyament de guitarra. Res de nou, en la línia dels recitals a què ja ens tenen acostumats, marca de la casa. Que no és poc.
Ja fa unes quantes setmanes, els dies 25 i 26 de març, Rodonors i Alambor van organitzar conjuntament unes jornades d'homenatge a Manel Garcia Grau, quan està a punt de fer cinc anys del seu traspàs, en les quals fent honor a la vocació estellesiana dels organitzadors se'l posava en relació amb Vicent Andrés. Totes dues associacions van demostrar la seua capacitat per a unir voluntats culturals i articular un programa d'un gran atractiu. Conferències de destacats especialistes universitaris, taules rodones, una magnífica exposició sobre Garcia Grau, la presentació d'un llibre escrit a quatre mans entre l'autor benicarlando i Vicent Pallarés, i el concert del cantautor Andreu Valor.
Un complet enfilall d'actes que, la veritat, em va sorprendre que fos tan poc comentat, ja que constituïa en conjunt un dels actes culturals més importants de l'any a Benicarló, sense cap mena de dubte. Bé, el cas és que els recitals de Rodonors van ser fonamentals per tal de fer que l'homenatge a Garcia Grau i Estellés no fos un acte literari fred, acadèmic o elitista. Tots els que han assistit a algun d'aquests recitals saben el devessall de sensibilitat que saben impregnar Olga, Lluís i companyia a la lectura dels versos. Ells diran, i tindran raó, que el mèrit és dels poetes. Cert, però ells saben preparar per als versos el vehicle adequat per arribar a l'entranya dels espectadors, en el qual la música hi té un paper bàsic. Conec molts dels poemes que constitueixen el seu recital, però alguns d'ells m'emocionen quan els lligen com no ho han fet quan els he llegits a casa.
Rodonors Invictes és una de les millors coses que han passat en els darrers temps a Benicarló. Han sabut trobar una personal manera de fer que posa a l'abast d'un públic general (amb una mínima sensibilitat pressuposada) la literatura en català. Les jornades Garcia Grau-Estellés van unir el rigor i el compromís pel país demostrat per Alambor des de fa molts anys, amb l'entusiasme invicte i la suavitat de dicció de Rodonors. Una conjunció feliç que ens fa adonar que a Benicarló s'hi fa un treball cultural i de país de primer ordre. Malgrat totes les aparences, estem vius, en som molts i tenim corda i entusiasme per a molt de temps.
Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 783 (13 de maig de 2011)
diumenge, 8 de maig del 2011
Lip Dub per la llengua
Ja fa uns mesos vaig posar un lip dub ací, en aquest bloc. Ara me n'ha arribat un altre, en aquest cas de caire reivindicatiu: es tracta de difondre la idea del català com a llengua comuna, llengua d'integració, llengua d'acollida que permeta als nouvinguts sentir-se plenament integrats. I, de pas, permeta a la nostra llengua i cultura sobreviure en aquest món globalitzat. Com sol ser habitual en aquest gènere dels lip dub, transmet optimisme i bon rotllo. Ací el teniu. La cançó triada és un autèntic clàssic modern de la música en català: "Corren", de Gossos.