Dickens, 200 anys

Avui fa dos-cents anys que va nàixer Charles Dickens, un dels grans novel·listes de tots els temps. Em venia de gust fer-li un petit homenatge, i no se m'acut una manera millor (ni més còmoda) que recuperar ací les notes que em va motivar la lectura del Pickwick, una de les seues obres mestres. El vaig llegir ja fa uns anys (l'estiu de 2004), o siga que no m'atreveixo a canviar ni una sola coma del que vaig escriure aleshores. Cal dir que ho vaig escriure per a ús personal (aleshores no tenia bloc ni en sabia de l'existència), i això explica el to descurat en què està escrit i les inexactituds.

Allà va.

Charles Dickens, Pickwick. Documents pòstums del club d'aquest nom, Barcelona, Proa, 1995. Traducció de Josep Carner.


Ben agradables nits d'estiu he passat amb aquest gran clàssic, que tot i pertànyer a aquesta categoria no pretén una anàlisi transcendent del fet humà ni una gran aportació tècnica, la qual cosa no li treu ni un bri de mèrit. Tota l'obra destil·la humanitat, aparent (?) senzillesa, bonhomia és la paraula exacta, i empro un terme que era altament grat a Carner i definitori de la seua literatura. I és que m'ha fet gràcia la semblança de l'obra amb el tarannà del traductor: era Carner qui transmetia caràcter a l'obra, o (crec que més probable) Dickens qui influí Carner?

En tot cas, aquesta monumental i magistral novel·la no és més que una novel·la de viatges en què priva, sobretot, l'humor, la visió bondadosa de la vida, la comprensió dels homes, l'afabilitat. També el grotesc: alguns dels personatges i situacions, intencionadament còmics, ho són. Però sempre la comicitat és suau, mai fa sang, i la ironia i distanciament del narrador ho acaba d'arrodonir tot, amb un punt de discreció i d'elegància. És ben bé el model literari que resseguia Carner.

M'han cridat l'atenció les molt evidents semblances amb el Quixot: Pickwick és un "quixot" amable i rodanxó (ben mirat, com una rèplica depurada, sense misticisme castellà) que té en Sam Weller, el seu criat, pràctic i d'extracció popular, el seu "Sancho". Les sortides, les burles que rep Pickwick o els seus companys (que a poc a poc van cedint protagonisme a l'heroi central, com si Dickens no hagués descobert les possibilitats d'aquest sinó a mesura que anà escrivint) els ridiculitzen mostrant-los com uns idealistes de la "bonhomia", però el fet no presenta la dimensió tràgica i/o transcendent del llibre de Cervantes. I, de fet, diria que la intensitat de les burles decau al llarg de l'obra, i al final es produeix una mena de triomf de la bondat de Pickwick, i "tot acaba al gust de tothom", com diu l'epígraf del darrer capítol. També recorda al Quixot l'ambientació: hostals, tavernes, llocs de pas, cambres de viatgers, conductors de carruatges, vailets de posta. I els elements de novel·la picaresca: el vagabundeig sense objectiu precís, els enganys dels espavilats, els personatges "buscons" (Jingle i Trotter, sobretot), la diversitat d'aventures sovint desgraciades...

Un element que trenca la monotonia són les històries narrades per algun passavolant, que trenquen l'eix narratiu central; un eix, per cert, que ben mirat és mínim. Més coses: ironia del narrador que presenta Pickwick com un home il·lustre, gairebé un geni digne d'admiració, mentre que les fetes (còmicament) el desdiuen. L'autor se situa darrere d'un "narrador admirador" (es refereix al protagonista com "aquell gran home", etc.) que endolceix els episodis. És un tret més de la pietat de Dickens.

I última: la llengua de la traducció. Bellíssima, admirable, deliciosa. Però: fidel a l'original? Viable per a un lector mitjà? Em sembla que és gairebé una recreació, i que no posa l'obra a l'abast del gran públic actual, al contrari.
.