Una història del mal a Europa

Jaume Cabré, Jo confesso, Barcelona, Proa, 2011 ("A Tot Vent", 559). Premi de la Crítica espanyola 2011. Premi de la Crítica Serra d'Or 2011. Premi Crexells 2011.

Monumental i ambiciosa, colossal, enorme i amb voluntat de totalitat, una veritable "catedral narrativa" (com ha dit el crític Joan Josep Isern): així és Jo confesso, una de les novel·les més importants aparegudes en català recentment. I així ho han reconegut els lectors (vuit edicions en menys d'un any), els prestigiosos premis que ha rebut i les traduccions que ja n'han aparegut.

El narrador, Adrià Ardèvol, explica la seua vida des de la infantesa, ara que té vora seixanta anys, en forma d'una llarga carta a la seua estimada, Sara Voltes-Epstein. Des de la infantesa de nen prodigi en una família sense amor, fill d'un pare col·leccionista de passat obscur obsessionat amb els objectes de valor provinents del passat; fins als seus estudis a Alemanya, la vida posterior a Barcelona, la relació amb l'amic Bernat Plensa i amb la mateixa Sara, filla d'una família que té molt present la persecució nazi contra els jueus.

Aquesta seria la novel·la, diguem-ne, a un primer nivell narratiu, però seria poca cosa si es limités a això. El narrador intercala de manera intermitent altres històries que abracen diversos moments i països de la història d'Europa, des de la Girona del segle XIV fins a Auschwitz en el segle XX i encara la Barcelona de postguerra i actual. Des de la Inquisició al nazisme passant per l'islamisme intransigent; des del darrer monjo del monestir pirinenc de Sant Pere del Burgal al segle XV fins un petit hospital africà als anys 1970 on un metge alemany mor assassinat. De manera fragmentària, se'ns ofereixen una sèrie d'històries que van configurant un panorama de la violenta història d'Europa.

Això s'aconsegueix amb una tècnica tan agosarada com brillantment resolta. Sovint salta d'una trama a l'altra sense cap transició, sense introducció ni motivació aparent, i en diverses ocasions fins i tot barreja dos diàlegs separats potser per segles en el temps. Especialment remarcable és el capítol en què les paraules d’un inquisidor català es barregen amb les d’un dirigent nazi, tot situant-los en un pla d’igualtat. Una complexitat estructural que Cabré resol molt bé, teixint una narració compacta i ben travada que tot i els diversos plans i salts temporals no deixa fissures.

El fil que uneix les diverses històries és un objecte: un violí storioni, el primer d'aquest lutier del segle XVII, que Adrià va rebre del seu pare. Aquest violí és ben bé l'altre gran protagonista de la novel·la. El narrador, a partir de records o indicis reconstrueix la història d'aquest instrument que enfonsa les arrels en diversos llocs i moment d'Europa. I és una història de mort, de crims: del mal, en definitiva. Un mal al qual dedicarà les reflexions el protagonista sobretot durant les darreres parts de la novel·la. És precisament la persistència del mal en la història de la humanitat i de la consciència europea (amb especial insistència en el nazisme) el tema central de Jo confesso.

En resum, una gran novel·la, la culminació de la trajectòria d'un autor que ja havia donat mostres remarcables de talent en llibres anteriors. Un d'aquell llibres que mereix una relectura. Una de les primeres grans novel·les catalanes del segle, per ambició i resultats.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 850 (14 de setembre de 2012)