Terres de l'Ebre, de Sebastià Juan Arbó

Muntatge amb l'autor i el paisatge riberenc on es desenvolupa l'acció

Feia anys i panys que tenia la intenció de llegir Terres de l'Ebre, de Sebastià Juan Arbó, un llibre d'aquells que podríem dir-ne "de referència". Aquest estiu ho he fet, i en acabar he tingut la sensació d'haver llegit dues novel·les en una. Una d'elles m'ha agradat més que l'altra.

D'una banda, hi ha en Terres de l'Ebre una novel·la magnífica, que és la de la mitificació d'un territori, d'un paisatge, el de la ribera (el Delta, com ara en diem). Hi sovintegen les descripcions de l'entorn, dels arrossars, dels senillars, de les muntanyes que envolten aquest petit món, que acaba quedant fixat a la memòria col·lectiva de manera definitiva, d'una manera que només pot aconseguir la literatura. Així, la novel·la és una excel·lent mostra de com la literatura pot partir de la realitat per a després condicionar la visió que tenim d'aquesta mateixa realitat, en aquest cas el territori de la ribera ebrenca. I d'aquesta manera el paisatge esdevé mite.

A més, Terres de l'Ebre fa un retrat molt viu del món rural i els caràcters que l'habiten, a través de la història del vell Joan i el seu fill Joanet. El pare és un personatge molt ben descrit, un home tancat en ell mateix per la tràgica mort de la seua dona quan encara era jove, incapaç de comunicar-se amb el seu fill. La seua és la tragèdia de l'amor immens que no pot, no sap comunicar-se. Un tipus de personatge molt propi del món rural. Algunes escenes d'aquest món tenen una gran força, una violència en ocasions gairebé truculenta: és el cas de l'episodi de la mort de l'ase, al cap. XI de la primera part; o la sòrdida història d'Agneta, la "Retxudeta" (caps. IX-XII de la segona part), amb un desenllaç que té reminiscències de l'Ofèlia shakespeariana, però molt més cru (una mena d'Ofèlia "putrefacta"). Recorda en alguns moments els drames rurals de Víctor Català, o les novel·les de Blasco Ibáñez.

Hi ha, però, en Terres de l'Ebre, una novel·la que no m'ha agradat. I és allò que constitueix el canemàs argumental bàsic. Al capdavall és una trama molt simple en què les descripcions dels personatges es fan massa prolixes i sobretot reiteratives. El narrador, excessivament omniscient, petri, avança amb lentitud marmòria, sense deixar la veu gairebé mai als personatges. Hi ha molts moments que els diàlegs, quasi inexistents, haurien pogut suplir la veu del narrador, i això hauria donat més vida als protagonistes. D'altra banda, la voluntat de construir una història amb tons tràgics a partir de personatges marginats que cauen en l'alcohol i la violència (a la manera de Dostoievski, segons s'ha dit, tot i que no ho veig gaire clar), en canvi no troba un suport versemblant en la trama. Vull dir que hi ha una certa desproporció entre el buscat to tràgic del desenllaç i els fets que el motiven, al capdavall un desengany amorós de Joanet.

El final, això sí, és d'una desesperança aclaparadora, un dels finals més foscos i pessimistes que he llegit en els darrers temps, sense cap escletxa de llum o de redempció. Això, dit siga de pas, diferencia Arbó de Dostoievski, perquè per a l'autor rus sempre quedava una esperança cristiana final.

El pont del Sénia

Imatge del riu Sénia dimecres

Hi vaig anar. Dimecres hi vaig anar. La carretera N-340 estava tallada i havies d'arribar al pont sobre el riu Sénia a peu. Feia una impressió estranya caminar sobre l'asfalt, per un tram que havia recorregut tantíssimes vegades en cotxe. Com sabeu, hi ha dos revolts molt tancats abans d'arribar al riu. Els vam recórrer, amb altra gent. Tranquil·lament, festivament.

Hi havia una convocatòria feta a l'altra banda del riu. Muntaven una cadena humana per a demanar que els deixen triar el seu futur. Cada vegada s'hi anava ajuntant més gent. Especialment en el mateix punt on la carretera creua el riu, hi havia un ambient especial. Un ambient de germanor.

Fins una hora abans, no tenia cap intenció d'anar-hi. M'ho havien proposat, però tenia dubtes. Pensava que això de la cadena i el que reivindicava no anava amb nosaltres, era una cosa dels catalans. Ja s'ho faran, pensava amb certa recança. Recança perquè veia que ells almenys eren capaços d'unir-se per defensar la seua dignitat. En canvi, els valencians, què sortíem guanyant amb eixe signe? Al contrari, hauríem d'anar fent la nostra, no mirar tant cap al nord.

Però al final, una trucada d'una amiga tot dinant, i hi vaig anar. A cop calent, content perquè després d'haver prohibit el tram valencià de la cadena, finalment l'havien autoritzat. Com una mena de celebració de la democràcia, de la llibertat d'alçar la veu per a dir el que opines.

Quan vaig arribar al pont sobre el Sénia, em vaig adonar que havia fet bé. Sota la silueta tan familiar del Montsià, albirant ben prop Alcanar, on tinc tants amics, vaig comprendre que no anava a unir-me a un acte estrany, fet per gent aliena. Els amics d'Alcanar, de la Ràpita, d'Ulldecona, d'Amposta, de Tortosa, ens necessitaven. No volien acabar la cadena amb una mà buida, penjant sense sentit, a mig camí del pont, al límit amb Vinaròs. Nosaltres seríem allà per a donar-los la mà, per a fer-los sentir que estàvem amb ells.

¿És que no ens uneixen tantes coses amb els pobles de més enllà del Sénia? La mateixa parla, la mateixa manera de ser, els mateixos costums, cants i balls; el mateix paisatge, el mateix vent de dalt a l'hivern; vincles familiars i d'amistat, l'ancestral bisbat comú, tants viatges a Tortosa, al Caro, al Delta. Quan som allà, no ens sentim a casa nostra? Sóc i em sento valencià per damunt de tot, però no puc considerar la gent de les terres de l'Ebre com un col·lectiu a banda. Les comarques del voltant del Sénia som i hem de continuar sent un exemple del que uneix catalans i valencians. Som un pont.

Allà al pont, quan passaven uns minuts de les cinc de la tarda, ens vam agafar de les mans. Semblava un gest sense importància. Però estava carregat de sentit. Carregat de sentiments.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 901 (20 de setembre de 2013)

Lo Sénia no és frontera

Avui més que mai, trobo digna de recordar aquesta cançó de Pepet i Marieta, del disc La pelu (2008). Aquesta tarde hem estat sobre el riu Sénia, i hem tornar a comprovar que les terres d'una banda i l'altra som germanes.

Lo Sénia no és frontera que és la saba de la unió
que agermana los pobles que viuen pel seu cantó:
planers, moros, borregos, caduferos i falduts,
goril·les, llaganyosos, bords, caseros i garruts.

Me tu quina pocalliga estos fatxes
de voler partir la nostra terra en dos,
qui no sap que un riu és sempre font de vida?
i baixant de cara al mar sembra l'amor.

Que les aigües són portadores d'estima,
de comerç, cants i comunicació,
un parlar, un saber entendre la vida,
uns xiquets en la mateixa il·lusió.

Lo Sénia no és frontera que és la saba de la unió
que agermana los pobles que viuen pel seu cantó:
planers, moros, borregos, caduferos i falduts,
goril·les, llaganyosos, bords, caseros i garruts.

Eigues tu quines ganes de barallar-se
tenen alguns catalans i valencians,
uns que si no parlen la mateixa llengua,
d'atres que no són Països Catalans.

Pos a tota n'esta colla de bulleros,
los diria llanceu la frontera al mar,
que la gent de banda i banda del riu Sénia
no ham dixat mai d'astimar-mos com germans!

Que el Sénia no és frontera que és la saba de la unió
que agermana los pobles que viuen pel seu cantó:
planers, moros, borregos, caduferos i falduts,
goril·les, llaganyosos, bords, caseros i garruts.

Els fills de la mitjanit

Salman Rushdie, Els fills de la mitjanit 
Alzira, Bromera, 2008 ("L'Eclèctica", 156)
Traducció de Joan Sellent Arús.

El narrador d'aquesta novel·la, Saleem Sinai, va nàixer exactament a la mitjanit del 15 d'agost de 1947. És a dir, en el moment exacte que el seu país, l'Índia, assolia la independència. Això va lligar indissolublement la seua vida a la història de l'estat acabat de nàixer.

Amb aquest fet com a premissa central, Saleem es llança a una narració desbordant i monumental: la història de la seua família i d'ell mateix. Durant la primera part, explica els antecedents familiars, des que el seu avi Aadam va conéixer la que seria la seua àvia al Caixmir, fins al seu naixement. La segona part, la més extensa, explica amb deteniment la seua infantesa i adolescència, i es tanca amb la guerra entre l'Índia i el Pakistan de 1965. En la tercera part, Saleem detalla la seua vida fins al present, el 1978, quan té gairebé trenta-un anys.

Al llarg d'aquests seixanta anys, la narració recorre els principals fets que van marcar la història de l'Índia i el Pakistan. No es tracta, però, d'una novel·la històrica convencional, ja que la història és només el marc per desenvolupar la delirant història de la família Aziz primer, i Sinai després. Certament, els fets històrics semblen perseguir-los amb una predilecció gairebé màgica, especialment al protagonista, que viu a Delhi, Bombai i Pakistan, és testimoni d'aixecament militars, de guerres (com a víctima en la guerra de 1965, o com a soldat en la de Bangla Desh de 1971). Però independentment d'això, i per damunt d'això, és la història d'una família perseguida per les coincidències històriques. Fins a la inversemblança.

I és que la novel·la no pretén ser un document històric versemblant, perquè aquest component es barreja amb altres de màgics i fantàstics (d'una manera que recorda el realisme màgic). Saleem Sinai, pel fet d'haver nascut en aquella hora tan important per al país, és dotat d'unes facultats especials: té facultats telepàtiques i disposa d'un olfacte que li permet identificar de manera subtil tant olors com sentiments. És més, als deu anys descobreix que pot connectar mentalment amb els altres "fills de la mitjanit", els centenars de nens nascuts durant la primera hora d'existència de l'estat indi. Cadascun d'aquests nens gaudeix d'una propietat sobrenatural: un pot volar, un altre travessar miralls, n'hi ha canvien de sexe, o tenen poders de bruixeria. Saleem és conscient de les possibilitats que aquests fills de la mitjanit tindrien tots junts, i intenta organitzar-los. Tota una metàfora de les possibilitats embrionàries de l'Índia. Però els esdeveniments personals i col·lectius aniran per altres camins.

Amb aquesta barreja de components històrics i màgics, la novel·la avança portada per la veu narrativa de Saleem, una veu que es demora, explica, comenta, anticipa, recorda, es deté en infinitud de detalls. L'estil del narrador pot afectar en algun moment l'agilitat de l'acció, però també dota el relat d'una exhuberància que, de manera buscada, l'emparenta amb la tradició narrativa mítica oriental, índia i islàmica. I aconsegueix moments d'una gran brillantor constructiva i imaginativa.

En definitiva, una obra ambiciosa i monumental, apassionada i apassionant, aparentment caòtica (com l'Índia) però perfectament travada i planificada, que uneix història i màgia, humor i crítica política. Publicada per primer cop el 1981, va rebre el premi Booker, i l'any 2008 el Best of Booker, concedit a la millor novel·la dels quaranta anys del guardó.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 899 (6 de setembre de 2013)

Senyor de les mosques

Imatge d'una de les pel·lícules que s'han fet sobre la novel·la

El plantejament podria ser el d'una idíl·lica novel·la de nàufrags: una colla de nois anglesos entre cinc i dotze anys es troben sense adults en una paradisíaca illa de Pacífic, després que l'avió en què viatjaven ha patit un accident. Al principi, tot sembla una aventura: reunir-se, explorar, triar un cap; banyar-se, jugar, prendre els fàcils aliments, iniciar una mínima organització. Però de manera progressiva, tot anirà desintegrant-se, fins acabar convertits en uns autèntics salvatges.

D'una banda, els personatges de Ralph i el Porquet representen l'intent d'ordre. Ralph és a l'inici triat com a cap, tot i que serà el Porquet l'autèntica veu de la racionalitat, qui intentarà aconsellar Ralph. El cargol de mar amb el so del qual es convoquen les reunions simbolitza l'organització dels nois de l'illa; i el seu objectiu primordial serà mantenir un foc que avisa els vaixells de la seua presència a l'illa, és a dir, miren de no oblidar que ser rescatats és la prioritat. El foc encés simbolitza el lligam, per tant, amb la civilització.

En l'altre costat, hi ha la figura de Jack, xicot amb fusta de líder que serà l'encarregat de la caça, que es deixarà portar per l'embriaguesa de l'instint de supervivència, lligat a la caça i la sang. De mica en mica deixarà aflorar les pulsions salvatges i violentes, i constituirà una tribu enfrontada a l'organització de Ralph i el Porquet. Una tribu en la qual ell serà el cap obeït de manera cega pels altres nois, fins a deixar sols els altres dos.

La reflexió que proposa Golding és força suggerent. En el fons, ve a dir aquesta paràbola que seria la novel·la, l'ésser humà és un salvatge a penes civilitzat, i els impulsos primaris són prestos a reaparéixer en unes condicions favorables. Segurament per això els protagonistes són infants, en els quals el vernís de l'educació és encara prim i feble i pot esquerdar-se més fàcilment. I allò que el trenca és la por al desconegut, a una suposada bèstia que no és tal. Una bèstia inexistent a la qual la tribu de Jack acaba fent ofrenes, com un cap de porc clavat en una estaca.

Aquest cap de porc, de fet, és el que dóna títol a la novel·la. Simon, en una mena d'al·lucinació, té un diàleg amb el cap ple de mosques, i aquest és anomenat el Senyor de les Mosques. Que és, encara que no s'explicite en la novel·la, un dels apel·latius que tradicionalment s'ha atorgat al diable. Perquè el cap de porc simbolitza "les tenebres del cor de l'home" a què es fa referència en la darrera pàgina, aquella cosa que hi ha en l'home que fa que tot s'espatlle. "Com es que tot es fa malbé d'aquesta manera?", pregunta Ralph en un moment determinat (vuité capitol).

L'autèntica natura salvatge de l'home, la impotència de la civilització davant la barbàrie, la constatació que l'home és un llop per a l'home. O, com han dit alguns anant més enllà, la confrontació entre la democràcia i el totalitarisme. En tot cas, una lectura molt suggerent.