El pont del Sénia

Imatge del riu Sénia dimecres

Hi vaig anar. Dimecres hi vaig anar. La carretera N-340 estava tallada i havies d'arribar al pont sobre el riu Sénia a peu. Feia una impressió estranya caminar sobre l'asfalt, per un tram que havia recorregut tantíssimes vegades en cotxe. Com sabeu, hi ha dos revolts molt tancats abans d'arribar al riu. Els vam recórrer, amb altra gent. Tranquil·lament, festivament.

Hi havia una convocatòria feta a l'altra banda del riu. Muntaven una cadena humana per a demanar que els deixen triar el seu futur. Cada vegada s'hi anava ajuntant més gent. Especialment en el mateix punt on la carretera creua el riu, hi havia un ambient especial. Un ambient de germanor.

Fins una hora abans, no tenia cap intenció d'anar-hi. M'ho havien proposat, però tenia dubtes. Pensava que això de la cadena i el que reivindicava no anava amb nosaltres, era una cosa dels catalans. Ja s'ho faran, pensava amb certa recança. Recança perquè veia que ells almenys eren capaços d'unir-se per defensar la seua dignitat. En canvi, els valencians, què sortíem guanyant amb eixe signe? Al contrari, hauríem d'anar fent la nostra, no mirar tant cap al nord.

Però al final, una trucada d'una amiga tot dinant, i hi vaig anar. A cop calent, content perquè després d'haver prohibit el tram valencià de la cadena, finalment l'havien autoritzat. Com una mena de celebració de la democràcia, de la llibertat d'alçar la veu per a dir el que opines.

Quan vaig arribar al pont sobre el Sénia, em vaig adonar que havia fet bé. Sota la silueta tan familiar del Montsià, albirant ben prop Alcanar, on tinc tants amics, vaig comprendre que no anava a unir-me a un acte estrany, fet per gent aliena. Els amics d'Alcanar, de la Ràpita, d'Ulldecona, d'Amposta, de Tortosa, ens necessitaven. No volien acabar la cadena amb una mà buida, penjant sense sentit, a mig camí del pont, al límit amb Vinaròs. Nosaltres seríem allà per a donar-los la mà, per a fer-los sentir que estàvem amb ells.

¿És que no ens uneixen tantes coses amb els pobles de més enllà del Sénia? La mateixa parla, la mateixa manera de ser, els mateixos costums, cants i balls; el mateix paisatge, el mateix vent de dalt a l'hivern; vincles familiars i d'amistat, l'ancestral bisbat comú, tants viatges a Tortosa, al Caro, al Delta. Quan som allà, no ens sentim a casa nostra? Sóc i em sento valencià per damunt de tot, però no puc considerar la gent de les terres de l'Ebre com un col·lectiu a banda. Les comarques del voltant del Sénia som i hem de continuar sent un exemple del que uneix catalans i valencians. Som un pont.

Allà al pont, quan passaven uns minuts de les cinc de la tarda, ens vam agafar de les mans. Semblava un gest sense importància. Però estava carregat de sentit. Carregat de sentiments.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 901 (20 de setembre de 2013)