Fa pocs dies va acabar el ramadà, el mes durant el qual els musulmans practiquen el dejuni diürn i intensifiquen les seues pràctiques religioses. Bona part de la comunitat islàmica de Benicarló ha celebrat durant aquests trenta dies les oracions, en acabar el dia, a les pistes esportives que hi ha al costat de l'institut Ramon Cid. Des de casa meua, que es troba bastant a prop, els he sentit cada nit, entre les onze i les dotze si fa no fa. He sentit com pregaven, com predicava l'imam, i també com cantava.
De fet, desconec qui cantava, si era l'imam o algun fidel encarregat de la tasca. El cas és que la música arribava amb major o menor claredat, depenent de la direcció de l'aire nocturn, fins a la meua terrasseta, on jo llegia o treballava. Alguna persona amb qui he parlat, que també ho sentia des de casa seua, deia que ho trobava molest. Ans al contrari, a mi em relaxava bastant. En la quietud de la nit estival, les característiques modulacions dels càntics religiosos em feien viatjar cap als països musulmans, aportaven una nota d'exotisme en la quotidianitat que em resultava agradable.
No m'agradava només, tanmateix, pel poder d'evocació que la música tenia, i que em feia viatjar sense moure'm de lloc. A més, aquella música monòtona, de ritme lent i cadència profunda, em produïa una sensació de pau i benestar, em feia sentir un assossec i una calma interiors que resultaven plaents. Predisposava l'interior, és clar, per a l'elevació espiritual. Això em feia pensar en la capacitat de la música per afavorir l'obertura cap a l'infinit i la transcendència que és l'aspiració i la raó d'ésser de les religions.
En certa manera, els càntics musulmans em recordaven els shomyo o cants litúrgics budistes, que tots hem sentit en pel·lícules o documentals, la capacitat dels quals per a la contemplació interior són ben evidents, fins al punt que són emprats com a mitjà de relaxació per gent no creient. En la cultura cristiana, els casos són abundants, de ben segur per proximitat. Des del cant gregorià que entonaven els monjos medievals, fins als oratoris de Haendel o les cantates de Bach (la música que deuen escoltar els àngels mentre contemplen Déu), la història de la música occidental ha donat exemples excelsos de músiques que ens apropen, de manera eficaç, a la part d'infinit que tenim dins, a l'espiritualitat i la transcendència que l'home ha tendit a buscar al llarg dels segles.
Segurament les religions sempre han emprat la música perquè és el llenguatge humà més universal, el que sap expressar millor l'inefable, allò que no es pot explicar amb paraules. I l'experiència religiosa és, en ella mateixa, inexpressable, com bona part dels sentiments. Probablement, mai som tan a prop de l'absolut com quan escoltem els càntics dels muetzins islàmics o una passió de Bach. Gràcies a la música, ens elevem, som una mica més que homes, som més infinits que mai.
Article publicat a
La Veu de Benicarló, núm. 945 (1 d'agost de 2014)
