Un llibre meu: Novel·la catalana i novel·la catòlica

 

Aquests darrers dies de l'any m'han portat una gran notícia: ha aparegut publicat un nou llibre meu, el segon, que du per títol Novel·la catalana i novel·la catòlica: Sales, Benguerel, Bonet. Es tracta d'un volum que recull, si fa o no fa, dues terceres parts de la meua tesi doctoral sobre la novel·la catòlica catalana, que vaig llegir fa ara cinc anys, sota la direcció de Jordi Castellanos. L'han publicat les Publicacions de l'Abadia de Montserrat, una editorial de referència pel que fa als estudis de literatura catalana.

Com us podeu imaginar, la meua satisfacció és enorme. No només pel gust intel·lectual de veure a la llum un llibre escrit per mi, sinó per la significació vital que aquest té per a mi. Realitzar la tesi doctoral em va suposar molts anys de dedicació, primer a través d'una beca, i després a base d'anar robant hores a les vacances i a la família. Fins i tot vaig estar nou mesos d'excedència sense sou per a poder-la acabar. Tot això abraça uns anys, del 1996 al 2009, durant el quals també em vaig casar, vaig aprovar unes oposicions, i vaig tenir dos fills. És a dir, que sento tot el que hi ha en aquest llibre com molt vinculat a la meua vida.

Es tracta d'un llibre de recerca i crítica literària, en el qual analitzo l'obra de tres novel·listes catalans de postguerra: Joan Sales, Xavier Benguerel i Blai Bonet, i algun altre de manera secundària. Els estudio des de la vinculació que les seus novel·les presentaven amb un corrent que, tot i que ara és molt poc conegut, va tenir molta repercussió durant els anys cinquanta a tot Europa: la novel·la catòlica. Per a situar-ho millor, la primera part del llibre fa una descripció d'aquest corrent. Després, s'hi dedica un capítol a cada autor.

Educar-se el gust

Durant les darreres setmanes he estat llegint la novel·la L'avi de 100 anys que va saltar per la finestra,  de Jonas Jonasson, en la versió en castellà. Havia sentit a parlar relativament bé del llibre, com a literatura d'entreteniment de certa qualitat, divertida. No m'esperava, per tant, haver de fer tants esforços per acabar-me-la. És possible que tinga poc sentit de l'humor (no ho descarto en absolut), però em va avorrir i fins i tot en algun moment em va irritar.

Pocs dies després d'acabar aquesta novel·la, vaig veure una pel·lícula considerada unànimement com una de les millors dels últims anys: Amor, de Michael Haneke. No em va agradar molt, francament. Tractava temes que, a priori, podien haver configurat una obra que m'emocionara i em fera vibrar sentimentalment: la vellesa, la decrepitud, els sentiments d'una parella d'ancians davant la malaltia, la certitud de la mort. Però em va paréixer freda i distant, no em va arribar a involucrar en absolut, la vaig trobar excessivament llarga, i amb unes imatges metafòriques que no vaig arribar a copsar. No goso dir, evidentment, que siga una mala pel·lícula; només que no em va agradar.

El fet que coincidís en el temps la lectura de L'avi i el visionat d'Amor, em va fer reflexionar. En tots dos casos m'havia apartat del parer més generalitzat. Eren casos diferents, és clar. En el del llibre, l'opinió majoritària no era necessàriament d'experts literaris, sinó de la massa lectora. La pel·lícula, en canvi, no era un èxit de públic, sinó més aviat de la crítica minoritària. Vaig pensar, però, com de difícil és gestionar i treballar el gust propi.

M'explicaré. Quan era encara més jove, em neguitejava no estar d'acord amb l'opinió de la crítica al voltant d'un llibre o una pel·lícula. Si la gent que hi entenia més que jo (els estudiosos de la literatura, els crítics de cinema) consideraven que allò era una obra "bona", jo havia de ser capaç de veure-li els mèrits. I m'esforçava a llegir i entendre'n els arguments. Vist amb perspectiva, aquesta actitud, de poca personalitat si voleu, em va ajudar a ser humil en els judicis culturals, i a educar-me el gust.

Amb els anys, m'adono que tinc el gust molt més treballat. No em va preocupar massa que no m'agradés un llibre que era considerat per mig món com una lectura recomable i sumament divertida. Fa anys que considero que tinc el paladar literari prou personalitzat per a fiar-me de les meues percepcions, encara que discrepen de l'opinió majoritària, fins i tot de la crítica especialitzada. És clar que he fet de la literatura part de la meua feina, i això ha fet que em puga fiar molt del meu gust.

En el cinema, però, i en la música, encara no em puc permetre la mateixa actitud. Sóc encara com aquell jove de vint anys que s'esforçava a educar-se el gust, i m'adono que encara em queda camí per recorrer, tot i haver avançat molt. Però tinc menys, diguem-ne, "vergonya intel·lectual", si se'n pot dir així. No em fa res proclamar que no m'ha agradat una pel·lícula teòricament excel·lent. Espero, tanmateix, no haver arribat a creure que ja no puc educar-me, que ja no puc aprendre. Espero seguir aprenent a entendre i valorar una obra artística, perquè aquesta voluntat de voler anar més enllà m'ha fet més sensible i més capaç de valorar belleses que abans no entenia.

Actuar o no actuar

Se sol dir que un dels mèrits dels clàssics és que, amb cada nova lectura, t'aporten nous motius de gaudi. Això (algú ho havia de dir) no passa sempre, però sí en algun cas enlluernador. Imparteixo, a segon de batxillerat, l'assignatura de Literatura Universal, i tot i que és el sisé any consecutiu que ho faig, hi ha dos llibres dels que llegim en els quals segueixo trobant matisos i interpel·lacions: un és Madame Bovary; l'altre, el que estem llegint ara, Hamlet, de William Shakespeare.

No tinc la intenció de descobrir res sobre Hamlet, un llibre que ha generat tants comentaris i interpretacions, sinó de comentar lliurement un dels aspectes que m'ha fet reflexionar. Una de les coses que més sobta en acabar-lo és comprovar com Shakespeare va aconseguir fer una obra dramàtica al voltant d'un tema ben poc "dramatitzable" com aquest: per què els homes sovint no actuem, no fem allò que veiem que és just i necessari. Com fer teatre al voltant d'una cosa tan abstracta? Hamlet és la demostració pràctica d'un geni.

Des del principi, el protagonista mostra una actitud de disgust amb la vida: "que gastats, avorrits, insípids i superflus em són tots els assumptes d'aquest món!", exclama a l'acte I. No n'hi ha per a menys: son pare ha mort fa poc i sa mare s'ha casat amb el germà del difunt, ara rei. Aquesta percepció de la vida empitjorarà quan sàpiga que, de fet, el seu oncle i padrastre Claudi va assassinar l'anterior rei i pare de Hamlet. Per a aquest, el món "és un jardí de males herbes", "un promontori estèril" i tant Dinamarca com el món són "una gran presó plena de cel·les, galeries i masmorres" (acte II).

El món no és un lloc ideal, per tant; és ple d'enganys, mentides i ambició, i uns i altres s'aprofiten dels altres. Una de les víctimes d'això és Ofèlia, personatge pur i innocent, que acaba embogint i morint ofegada: no hi ha lloc per a la puresa en aquest món corromput. Què cal fer, doncs? Actuar, pensa Hamlet, i concreta aquesta acció en la venjança: vol assassinar Claudi, el rei assassí, usurpador del regne i de la reina. Però aquesta venjança, els repeteixo als meus alumnes, és només un exemple de quelcom més ampli: l'acció, el compromís, allò que creiem que cal fer per a obtenir un món millor i més just.

Però Hamlet és un home reflexiu, i demora l'acció contínuament. Perquè "pensar amb excessiva exactitud sobre les conseqüències" (acte IV) fa que no fem res, que no actuem. Com diu en el celebèrrim monòleg que comença amb les paraules "Ser o no ser": "la consciència ens fa covards a tots" i "els projectes més alts i de més importància" per culpa del pensament excessiu "perden fins i tot el nom d'acció" (acte III). Cal actuar ràpid i no pensar massa, sembla dir Shakespeare. Si no, ens passa com a Hamlet, que actua tard i malament, deixant més morts pel camí dels que caldria.

La gràcia dels clàssics, repeteixo, és la seua capacitat d'interpel·lar-nos. Quan llegeixo Hamlet, m'assalta una pregunta: ja actuem quan considerem necessari? O ens deixem dur per l'apatia? Davant de l'aparent triomf de la injustícia, l'engany i l'abús de poder en el món actual (com en l'època de Shakespeare), tenim dues opcions: pensar ja ho faré més endavant, ja ho farà un altre; o calçar-nos i emprendre la tasca d'intentar canviar el que estiga a les nostres mans. Actuar o no actuar, aquesta és la qüestió. Ser o no ser, en definitiva.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 963 (12 de desembre de 2014)

Cinema i crisi

La crisi econòmica en què ens trobem és, sobretot, una crisi de valors. Posar l’economia, i sobretot la macroeconomia, per davant de les persones, ha conduït al desastre global en què vivim immersos des de fa sis anys. Creure que els diners fàcils són justificats al preu que siga, creure que el benestar econòmic desenfrenat és un dret que ens permet passar per damunt de qualsevol altra cosa.

Recentment, he vist dues pel·lícules, molt diferents, totes dues excel·lents, que ens fan reflexionar sobre això. La primera és Blue Jasmine, dirigida per Woody Allen. Narra la història d’una dona, Jasmine, que després d’haver viscut una vida de luxe per estar casada amb un home de negocis enriquit en el sector immobiliari, ara es troba arruïnada: el seu home s’ha suïcidat, ja que molts dels negocis que portava eren il·legals, i el govern li ha pres tots els béns. Es veu obligada a viure a casa de la seua germana, que du una vida modesta, i a la qual sempre havia menyspreat.

El film, protagonitzat per una Cate Blanchett magnífica (que va guanyar l’Òscar a millor actriu enguany per aquesta interpretació), és un retrat implacable del que suposa viure només de les aparences, depenent dels diners, allunyat de la realitat. I també, una crítica indirecta però duríssima de tots aquells que van ser causants de la crisi. Una crítica dura perquè no se centra només en les conseqüències estructurals de l’actuació d’aquesta gent, sinó sobretot en la debacle personal i emocional que han provocat en moltíssims homes i dones.

Molt més directa i corrosiva és l’altra pel·lícula a què em referia, El lobo de Wall Street, d’un altre geni actual, Martin Scorsese, i amb una altra interpretació esplèndida, en aquest cas de Leonardo Di Caprio. No se centra en la crisi actual, sinó en la figura d’un corredor de borsa real, Jordan Belfort. La visió que dóna del món de les finances no és gens afavoridora. Un món de corrupció, immoralitat, estafa com a pràctica habitual, drogues... Fins a tal punt és punyent, que pot resultar excessivament explícita per a segons quin públic sensible.

Dues bones mostres de com el cinema ens pot ajudar a entendre més el món en què vivim, i a prendre consciència de la realitat. Ens ensenyen que, com deia al principi, el problema ha estat el divorci de l’economia amb l’ètica i la moral. El problema és si hem aprés la lliçó. Als responsables de tot no els interessa aprendre-la, perquè el seu sistema es fonamenta en l’abús sistemàtic i la negació de la persona.

Article publicat a la revista La Font, núm. 70 (octubre 2014)