Cinema i crisi

La crisi econòmica en què ens trobem és, sobretot, una crisi de valors. Posar l’economia, i sobretot la macroeconomia, per davant de les persones, ha conduït al desastre global en què vivim immersos des de fa sis anys. Creure que els diners fàcils són justificats al preu que siga, creure que el benestar econòmic desenfrenat és un dret que ens permet passar per damunt de qualsevol altra cosa.

Recentment, he vist dues pel·lícules, molt diferents, totes dues excel·lents, que ens fan reflexionar sobre això. La primera és Blue Jasmine, dirigida per Woody Allen. Narra la història d’una dona, Jasmine, que després d’haver viscut una vida de luxe per estar casada amb un home de negocis enriquit en el sector immobiliari, ara es troba arruïnada: el seu home s’ha suïcidat, ja que molts dels negocis que portava eren il·legals, i el govern li ha pres tots els béns. Es veu obligada a viure a casa de la seua germana, que du una vida modesta, i a la qual sempre havia menyspreat.

El film, protagonitzat per una Cate Blanchett magnífica (que va guanyar l’Òscar a millor actriu enguany per aquesta interpretació), és un retrat implacable del que suposa viure només de les aparences, depenent dels diners, allunyat de la realitat. I també, una crítica indirecta però duríssima de tots aquells que van ser causants de la crisi. Una crítica dura perquè no se centra només en les conseqüències estructurals de l’actuació d’aquesta gent, sinó sobretot en la debacle personal i emocional que han provocat en moltíssims homes i dones.

Molt més directa i corrosiva és l’altra pel·lícula a què em referia, El lobo de Wall Street, d’un altre geni actual, Martin Scorsese, i amb una altra interpretació esplèndida, en aquest cas de Leonardo Di Caprio. No se centra en la crisi actual, sinó en la figura d’un corredor de borsa real, Jordan Belfort. La visió que dóna del món de les finances no és gens afavoridora. Un món de corrupció, immoralitat, estafa com a pràctica habitual, drogues... Fins a tal punt és punyent, que pot resultar excessivament explícita per a segons quin públic sensible.

Dues bones mostres de com el cinema ens pot ajudar a entendre més el món en què vivim, i a prendre consciència de la realitat. Ens ensenyen que, com deia al principi, el problema ha estat el divorci de l’economia amb l’ètica i la moral. El problema és si hem aprés la lliçó. Als responsables de tot no els interessa aprendre-la, perquè el seu sistema es fonamenta en l’abús sistemàtic i la negació de la persona.

Article publicat a la revista La Font, núm. 70 (octubre 2014)