Saó, quatre-cents números

Fa uns dies em va arribar el número de gener de la revista Saó, que està dedicat al fet d'haver arribat al número 400. Quatre-cents números i gairebé trenta-nou anys que la converteixen en la revista valenciana amb més trajectòria actualment. I en valencià, i des d'un posicionament ideològic, cultural i religiós que la fa absolutament única.

Saó és una publicació que, des de sempre, ha fet bandera d'un irrenunciable compromís amb la llengua i el país; d'un cristianisme evangèlic hereu directe de l'obertura conciliar; i d'una ideologia esquerrana i compromesa, malgrat tots els atacs. Valencianisme, cristianisme i progressisme. Per a alguns, aquest és un còctel impossible, absurd, una contradicció en els termes, potser perquè no respon a la seua visió limitada de blancs i negres sense matisos. Per a d'altres, aquesta triada els converteix en portaveus de tota una manera d'entendre el país i d'entendre el cristianisme, i per tant en una revista absolutament necessària. Es pot ser valencianista i cristià i d'esquerres al País Valencià actual, i Saó ho demostra número a número.

No és una posició fàcil ni majoritària, la de Saó, això està clar. Per això aquests trenta-nou anys no han estat exempts de dificultats, i especialment en els darrers anys, en què el govern valencià els ha marginat de manera descarada en negar-los fins i tot publicitat institucional. Tampoc no han estat una veu complaent amb la jerarquia eclesiàstica valenciana, i per això tampoc han gaudit de les benediccions eclesials que els haurien pogut obrir moltes portes. Però s'han mantingut fidels al seu projecte, i ara es poden sentir plenament orgullosos i satisfets d'haver dut a terme tot aquest camí sense renúncies.

El número 400, amb una preciosa portada d'Antoni Miró, dedica el seu quadern central a analitzar el que han representat tots aquests anys. Però no es dediquen a mirar-se el melic, sinó que de nou posen en pràctica la generositat que ha distingit la revista, el seu servei al país. Així, analitzen quins canvis ha patit la societat valenciana, en àmbits com la política, el periodisme, la llengua i l'Església. Tot això al costat dels articles habituals, sempre de profunditat, que alterna amb naturalitat la cultura amb la política, l'àmbit eclesial amb el social.

Saó és una revista que, si no existís, caldria inventar. Hi ha poques revistes amb les quals em senta tan identificat. És un miracle, un més, dels que ens ofereix el País Valencià, aquest país eternament agònic capaç, tanmateix, encara, d'aquestes grans gestes que semblen insignificants però no ho són. Endavant, Saó, us necessitem per a sentir que existim, que no estem sols.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 970 (6 de febrer de 2015)

El desert dels Tàrtars

 

Ja en una altra ocasió vaig parlar del narrador italià Dino Buzzati, però fins aleshores només havia llegit els seus contes. Ara, recentment, em vaig fer amb la seua novel·la més coneguda, El desert dels Tàrtars, en la traducció de Rosa M. Pujol i Mercè Senabre reeditada el 2009 amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de l'editorial Empúries. Hi he retrobat coses del Buzzati contista i hi he descobert elements nous, i tot plegat segueix seduint-me tant o més que abans.

El tinent Giovanni Drogo rep la primera destinació a la Fortalesa Bastiani, un enclavament militar situat a la frontera del nord. L'espai és imprecís, i malgrat que els noms són italians és obvi que la realitat física descrita és inconcreta, així com el temps històric. Tot i que la impressió de Drogo en arribar és desoladora i decideix marxar, per una raó o una altra acaba allargant la seua estada. La Fortalesa té la funció de vigilar, cap al nord, l'espai que dóna nom a la novel·la, el desert dels Tàrtars: un lloc per on suposadament, en algun passat remot, hi havia un perill invasor. Tanmateix, ningú no recorda haver-hi vist mai ningú, i fins i tot la idea que es dóna dels veïns del nord que viuen enllà del desert és més aviat llunyana, gairebé mítica. Però les rutines militars es mantenen estrictes i inalterables a la Fortalesa, els habitants de la qual viuen una situació de monotonia sense sentit. Tanmateix, hi ha l'esperança inefable, tàcita, d'una glòria militar futura. I passen els anys.

Aquest és quasi (però no del tot) tot l'argument de la novel·la, en el qual compta més, crec, el sentit profund que el literal. Fascinant i hipnòtica, en algun moment quasi al·lucinant, en eixa fortalesa es respira una atmosfera irreal: mai no saps per què ni qui t'hi ha destinat. ni quan marxes, ni tan sols si vols marxar. Buzzati es mostra aquí com un Kafka més poètic, més líric, amb imatges d'una bellesa captivadora, inexplicable: la visió del mateix desert, inhòspit i misteriós; el cavall que un dia arriba fins a les muralles, en un capítol enigmàtic...

A mi m'ha semblat una novel·la magnífica, carregada de simbolisme, quasi al·legòrica, en la qual la Fortalesa representa un estat espiritual: l'estada en ella es refereix a les (inútils?) esperances humanes d'acció, de realització vital, d'alguna cosa important que done sentit a l'espera. L'espera, que és la mateixa vida. I així, esperant, anem passant els anys, i és que el pas del temps és un dels temes més destacats de la novel·la, i Buzzati aconsegueix donar-nos-en la sensació. Com, sense adonar-nos, hem passat la vida esperant alguna cosa que no arribarà mai. O, si arriba, no ens trobarà en condicions d'aprofitar-la.