Saó, quatre-cents números

Fa uns dies em va arribar el número de gener de la revista Saó, que està dedicat al fet d'haver arribat al número 400. Quatre-cents números i gairebé trenta-nou anys que la converteixen en la revista valenciana amb més trajectòria actualment. I en valencià, i des d'un posicionament ideològic, cultural i religiós que la fa absolutament única.

Saó és una publicació que, des de sempre, ha fet bandera d'un irrenunciable compromís amb la llengua i el país; d'un cristianisme evangèlic hereu directe de l'obertura conciliar; i d'una ideologia esquerrana i compromesa, malgrat tots els atacs. Valencianisme, cristianisme i progressisme. Per a alguns, aquest és un còctel impossible, absurd, una contradicció en els termes, potser perquè no respon a la seua visió limitada de blancs i negres sense matisos. Per a d'altres, aquesta triada els converteix en portaveus de tota una manera d'entendre el país i d'entendre el cristianisme, i per tant en una revista absolutament necessària. Es pot ser valencianista i cristià i d'esquerres al País Valencià actual, i Saó ho demostra número a número.

No és una posició fàcil ni majoritària, la de Saó, això està clar. Per això aquests trenta-nou anys no han estat exempts de dificultats, i especialment en els darrers anys, en què el govern valencià els ha marginat de manera descarada en negar-los fins i tot publicitat institucional. Tampoc no han estat una veu complaent amb la jerarquia eclesiàstica valenciana, i per això tampoc han gaudit de les benediccions eclesials que els haurien pogut obrir moltes portes. Però s'han mantingut fidels al seu projecte, i ara es poden sentir plenament orgullosos i satisfets d'haver dut a terme tot aquest camí sense renúncies.

El número 400, amb una preciosa portada d'Antoni Miró, dedica el seu quadern central a analitzar el que han representat tots aquests anys. Però no es dediquen a mirar-se el melic, sinó que de nou posen en pràctica la generositat que ha distingit la revista, el seu servei al país. Així, analitzen quins canvis ha patit la societat valenciana, en àmbits com la política, el periodisme, la llengua i l'Església. Tot això al costat dels articles habituals, sempre de profunditat, que alterna amb naturalitat la cultura amb la política, l'àmbit eclesial amb el social.

Saó és una revista que, si no existís, caldria inventar. Hi ha poques revistes amb les quals em senta tan identificat. És un miracle, un més, dels que ens ofereix el País Valencià, aquest país eternament agònic capaç, tanmateix, encara, d'aquestes grans gestes que semblen insignificants però no ho són. Endavant, Saó, us necessitem per a sentir que existim, que no estem sols.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 970 (6 de febrer de 2015)