Estimada vida imprevisible

Alice Munro, Estimada vida
Barcelona, Club Editor, 2013
Traducció de Dolors Udina


L'escriptora canadenca Alice Munro va guanyar el 2013 el premi Nobel de literatura per una carrera dedicada especialment a la narrativa curta. A Estimada vida s'hi recullen deu contes, més quatre narracions autobiogràfiques que tanquen el volum, i el conjunt és una bona mostra de l'estil d'aquesta autora sensible i esplèndida.

Es tracta de narracions amb quelcom de fascinant, gairebé diria hipnòtic, en les quals els personatges no fan, aparentment, res d'extraordinari, res que meresca el privilegi de la ficció literària. L'estil contribueix a aquesta falsa sensació d'inanitat: un estil natural, senzill, sense escarafalls. Senzill com només saben fer-lo els grandíssims escriptors. Ja que, malgrat aquesta fingida simplicitat, cada conte és tot un món en el qual el lector s'hi troba immers, sense adonar-se'n, davant l'abisme de la consciència dels personatges, que curiosament només ens és suggerida.

Els protagonistes de les històries de Munro fan, de sobte, alguna acció imprevista: una dona que viatja amb la filla petita s'embolica amb un anònim passatger en el tren ("Arribar al Japó"); una xiqueta no avisa els pares que la seua germana s'està ofegant ("Grava"); un home salta del tren amb el qual tornava a casa de la guerra i arriba a una casa desconeguda on s'estarà molts anys ("Tren"); un altre protagonista ven la casa de manera inopinada ("Orgull"). En realitat, es tracta de penetrants retrats psicològics, que posen al descobert les motivacions irracionals i inexplicables dels actes humans.

"La vida és totalment imprevisible", diu en un moment un dels personatges de la narració titulada "Dolly". Efectivament, però l'autora ens ho transmet d'una manera absolutament natural, amb una minuciosa impassibilitat, com si no passés res d'extraordinari. La sensació que el lector té en acabar de llegir cadascun d'aquests contes és que la vida és, certament, ben estranya a voltes, però tanmateix "estimada", preciosa amb les seues contradiccions. El punt de vista de Munro és el d'una observadora atònita i alhora profundament comprensiva.

Realment, un estil peculiar que embolcalla, el d'Alice Munro, i una atenció i compassió cap a la vida i els seus actors que li han valgut la comparació amb Txékhov. Absolutament recomanable.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1015 (8 de gener de 2016)

Reflexions preelectorals

Fa molts anys que vaig adonar-me'n que era una persona d'esquerres. Això de ser d'esquerres o de dretes és bastant complicat d'explicar, i no sóc massa partidari ni dels reduccionismes, ni de les simplificacions, ni dels maniqueismes de bons o dolents. En el meu cas, va ser una cosa prou natural, em vaig convéncer que allò que defensava millor els interessos de totes les persones, el bé comú i la justícia social eren les opcions d'esquerra. Està clar que no sempre estàs d'acord amb tot el que diuen els partits que votes, però la política no és una opció de fe: no cal un grau total d'identificació, al cap i a la fi els votem, no ens casem amb ells.

(Bé, parteixo de la base que encara és vàlida la distinció dreta/esquerra, fins i tot per a aquells partits i persones que diuen que son de "centre". Un altre dia podem discutir això, que segurament és molt discutible, com tot, perquè donaria per a un altre article.)

Amb el temps m'he anat adonant, però, que els governs d'esquerres són complicats. Em refereixo als governs d'esquerra de veritat, no als que ha fet el PSOE en diverses ocasions, tant a l'estat com al nostre país. I són complicats perquè la percepció que tenim tots dels governs d'esquerres (no m'agrada dir-ne "progressistes", és un eufemisme absurd inventat per aquests grans descafeïnadors de l'esquerra, aquests promotors d'una esquerra low cost, que són els socialistes espanyols) és molt exigent. Tothom som molt crítics amb ells, al menor error ens hi llancem a la jugular, no només els ciutadans de dreta, sinó també aquells que els han votat.

El votant d'esquerres és molt poc fidel, i el de dretes, ai las!, ho és massa: és costosíssim que la gent deixe de votar al PP, mireu els anys que ha costat que perderen les eleccions al País Valencià, i no serà precisament perquè hagen fet una bona gestió. Em resulta fascinant, o inquietant (depén de l'estat d'humor), veure com el govern de Rajoy, per posar un exemple, segueix sent el primer en intenció de vot. Fa molt de temps que la situació valenciana m'ha forçat a preguntar-me per què passa això.

Sembla que als governs d'esquerra se'ls puga criticar tot, i exigir-los la màxima coherència, perquè quan han estat elegits, ho han estat a consciència: la gent que els ha votat ho ha fet amb voluntat d'un canvi, d'una millora social o política sensible, i si no ho fan, i ràpid, deceben, i els votants fugen. En canvi, la dreta sembla el govern que els ciutadans posen quan no tenen ganes de triar-ne un altre, el govern sense ideologia (parlo del punt de vista social, no d'ells, que en tenen molta i molt activa, d'ideologia). Que governe la dreta és quelcom "natural", i en canvi, que governe l'esquerra, és una opció. Per això gaudeixen d'una confiança tan inestable, potser.

També hi ha qui diu que la gent d'esquerres té un nivell de formació més alt i per això és més crítica. Tot i que no estic molt segur que això siga cert (hi ha molta gent conservadora que és molt culta), tampoc no seria incompatible amb la visió social que la dreta mana de manera natural, segurament perquè històricament ho ha fet sempre, i en canvi l'esquerra s'ho ha de guanyar.

En fi, aquestes són algunes reflexions preelectorals que aquests dies em susciten. Jo, en això, sóc molt poc significatiu: tot i ser d'esquerres, absolutament sempre vaig a votar, encara que m'hagen decebut. I intento mantenir un cert marge de confiança a les opcions que trio, sense ser dogmàtic. Sé que "els altres" ho fan: voten tots, tots a una, com un sol home, sense qüestionar-se res, malgrat tot. Pensar això m'ajuda a curar-me del purisme ideològic.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1012 (11 de desembre de 2015)

Mozart a Peníscola

Ahir diumenge vaig tenir la sort de poder assistir al concert que feia l'Orquestra Simfònica de Peníscola al Palau de Congressos d'aquesta ciutat. Va ser tot un luxe. Sóc una persona, des de ben jove, aficionada a la música clàssica (en bona part per culpa del programa de Fernando Argenta a Ràdio Nacional, com ja vaig explicar), però he tingut molt escasses oportunitats de sentir-la en directe. Ahir vaig poder tenir aquesta experiència, i va resultar absolutament impactant per a mi.

El programa estava íntegrament dedicat a Mozart, i aquesta ja és una aposta segura. En la primera part l'orquestra va interpretar la Simfonia número 31, "París", d'aquest compositor. Des dels primers compassos, em vaig sentir corprés per aquella meravella, aquella construcció de sons que se t'emportava, amb aquella suavitat i aquella alegria tan mozartiana. Durant el tercer moviment vaig tenir moments d'intensa emoció: allò era bellesa pura, i vaig donar gràcies perquè Mozart hagués existit, de debò. Això es va confirmar amb la següent obra, Exultate, jubilate, de to molt diferent, en tractar-se de música sacra i amb soprano. Un plaer. Vaig sentir que la música, realment, ens fa millors persones.

La segona part es dedicà a la interpretació de l'opereta L'empresari, una obra molt menys coneguda. Aquí cal reconéixer el mèrit de la posada en escena, que va aconseguir fer arribar l'argument de l'obra al públic, tot fent-lo riure, atés el caràcter còmic de la composició. Molt meritori l'esforç a fer entendre un gènere, l'òpera, a un públic no especialista.

Per a mi va ser un concert fantàstic, i cal felicitar el director, Salvador García Sorlí, pel que a mi em va semblar una execució magnífica (tot i que no en sé gens, de música). M'he apuntat mentalment no faltar als pròxims concerts que oferisca aquesta orquestra. M'ho prendré com un regal.

Un bon inici: Benicarló Negre

El passat cap de setmana va tenir lloc una bona iniciativa de la regidoria de cultura de l'Ajuntament: Benicarló Negre - Cruïlla de la novel·la negra a Benicarló. Al Saló Gòtic del carrer Major ens vam aplegar entre vint i trenta persones per assistir a unes xarrades que van ser un autèntic luxe poc freqüent a casa nostra: escriptors i professors van parlar sobre la novel·la negra en català, amb un nivell de normalitat a què, desgraciadament, no estem massa acostumats per ací.

No vaig poder assistir ni al primer acte (la projecció d'El halcón maltés, dijous) ni a l'últim (el documental mAQUÍs, diumenge), però en canvi sí em vaig poder reservar agenda per als de divendres i dissabte. I em van deixar molt bon gust de boca. Divendres, Sebastià Bennasar, creador i promotor de novel·la negra, va oferir una completa i amena panoràmica sobre la novel·la negra en català, des de Mercè Rodoreda, Rafael Tasis i altres fins a l'actualitat (Bennasar parla ací de les jornades benicarlandes). A l'endemà, Vicent Sanz, autor de Màxima discreció, va parlar sobre el Maestrat com a espai literari de la novel·la històrica, i més recentment de la novel·la negra (podeu llegir la seua intervenció ací), aspecte al qual ell mateix ha contribuït doblement i de manera decisiva. Tot seguit, Anna Maria Villalonga, professora de la Universitat de Barcelona va reflexionar sobre la contribució d'autores i personatges femenins al gènere negre.

Com podeu calibrar, la qualitat dels conferenciants i l'interés dels temes plantejats era considerable, i el contingut final no va defraudar les expectatives. També van ser molt remarcables les dues "pauses sense pausa" que l'associació Diabolus va intercalar dissabte entre xarrada i xarrada, amb lectures de Cortázar, Hammett i altres acompanyades per la música de Juanjo Villarroya. Tot un plaer. Mariola Nos com a moderadora també va estar exquisida. La sessió dissabtera va acabar amb una taula rodona en què, sobretot, es va parlar de la crisi lectora al nostre país, i a la qual es va unir per sorpresa Juli Alandes, un dels autors més remarcables del gènere actualment, segons Bennasar.

És una bona idea convocar esdeveniments d'aquesta mena a Benicarló. Potser des que Alambor organitzava la Setmana Literària que no teníem una trobada d'aquestes característiques i aquest nivell. Ja no només perquè promociona el gènere negre, que també, sinó perquè insereix el món cultural i literari català, amb naturalitat, dins del paisatge intel·lectual benicarlando. Vivíem en una indigència absoluta, i és d'aquesta manera que podem començar a sortir-ne. Calen activitats amb ambició, que vagen més enllà de la cultureta pròxima. Es va demostrar que hi ha un públic que hi està interessat i que respon.

Esperem, per tant, que la iniciativa tinga continuïtat. No només les jornades sobre novel·la negra, sinó en general la voluntat de promoure i organitzar activitats que miren més enllà del clos local.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1009 (20 de novembre de 2015)

L'univers Torrent

Ferran Torrent
Un dinar un dia qualsevol
Barcelona, Columna, 2015

Simplificant bastant, l'àmplia novel·lística de Ferran Torrent -sens dubte un dels novel·listes valencians més consagrats- es pot classificar en dos grups. D'una banda, hi ha la novel·la negra, detectivesca, amb la qual va començar la seua trajectòria, i a la qual de tant en tant retorna en algun aspecte, com qui torna a casa. De l'altra, la crítica de la política i la societat valencianes, que va iniciar amb Societat limitada, i que és la que més reconeixement li ha comportat. Deia que això és simplificar, perquè possiblement s'escapen d'aquests dos registres les que per a mi són les seues millors novel·les: Gràcies per la propina i Bulevard dels Francesos.

La seua novel·la més recent, Un dinar un dia qualsevol, és una confluència dels dos universos de Ferran Torrent, el policíac i el del cronista crític de l'actualitat política, amb més pes d'aquest segon. El protagonista i narrador és Marc Sendra, un periodista obligat ara a treballar de freelance, que s'interessa a fer un reportatge sobre els terrenys de Mestalla. Tanmateix, serà a través d'un altre fil, el de la troballa d'un cadàver d'un adolescent marroquí en un abocador, que començarà a tibar fins a traure tot un cabdell de corrupció política, interessos financers i pederàstia. Tot plegat per a conduir a una visió agra i pessimista de com, fins i tot a través dels anys de la crisi, i enfront dels canvis socials que s'albiren, la corrupció valenciana mostra una gran capacitat camaleònica, d'adaptació davant els nous temps.

En aquesta trama, força més complexa del que explico ací, hi trobem algun dels trets més genuïns de l'autor de Sedaví. Per exemple, la seua innegable mestria per als diàlegs que predominen més que mai, atés que el narrador, en una novel·la molt objectivista, inclou molt poques valoracions (Torrent, aquest Chandler nostrat). O la creació de secundaris brillants, situats en la marginalitat: el pare Rafel, que porta una casa d'acollida davant la indiferència de les administracions; el Llargo, capitost d'un negoci clandestí de joc; el Messié, un lladre mig retirat; el Mític Regino, que es dedica a falsificar sorolles. Són uns personatges que donen a la novel·la el seu color particular, l'univers torrentià tan reconeixedor.

Precisament un dels aspectes més interessants de l'obra és la consciència i la voluntat de Torrent de conformar el seu propi univers. Alguns dels personatges esmentats apareixien ja en novel·les anteriors de l'autor, com Bulevard dels Francesos. Però hi trauen també el nas, en les escenes que narren un dinar a l'alqueria de Robert Baixauli (personatge també de Bulevard), altres creacions de narracions anteriors, en particular el Colorao, o els germans Josep i Ferran Torres, provinents d'aquella Gràcies per la propina i de La mirada del tafur. Torrent intenta amb aquestes intertextualitats crear el seu món de referències internes, un univers personal amb lleis i personatges propis.

Probablement Un dinar un dia qualsevol no siga la millor de les novel·les de Ferran Torrent, ja he dit a l'inici quines són les meues preferides. Però és un pas més en la consolidació d'una veu molt personal amb un món propi, en la recerca de la coherència interna del seu univers literari.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1007 (6 de novembre de 2015)

Carpe diem

Fa uns dies parlava en aquesta entrada de la pel·lícula El club dels poetes morts, del director Peter Weir, que va popularitzar de manera generalitzada el concepte clàssic de carpe diem. A la pel·lícula, el tema apareix com un autèntic leit-motiv, i el seu sentit és explicat en aquesta escena, especialment a partir del minut 2:



El personatge del professor, interpretat inoblidablement per Robin Williams, vol traslladar als seus joves alumnes que han d'aprofitar la vida, perquè aquesta és fugaç i la mort és inevitable. Les fotografies dels antics alumnes, ara ja morts, els "xiuxiuegen" que han d'aprofitar el moment, abans que siguen "pastura per als cucs" com ells mateixos. I fer coses extraordinàries, perquè de vida només n'hi ha una.

En realitat, el guionista de la pel·lícula interpreta el tòpic del carpe diem d'una manera particular, barrejant-lo amb un altre tòpic molt recurrent en la literatura, memento mori, és a dir, 'recorda que has de morir'. Cal dir en el seu descàrrec que no és l'únic ni el primer. Al llarg de la història de la literatura, el tòpic ha experimentat o sofert diverses interpretacions que, si bé l'han popularitzat extraordinàriament, a poc a poc l'han anat allunyat del seu sentit originari.

Al final, el carpe diem ha acabat sent vinculat amb cert hedonisme, amb una crida a viure cada moment com si fos l'últim, a gaudir dels plaers sense límits i sense pensar. Una mica, com si justifiqués una postura irreflexiva, immediata i alliberada de convencions davant l'existència: "Avant, aprofiteu el moment, que la vida són quatre dies!". Aquesta interpretació, que tampoc és la que transmet El club dels poetes morts, és una banalització del concepte, i s'allunya del significat que li va donar en origen el creador del tòpic.

L'origen, com és ben sabut (però poc llegit), es troba en un poema del poeta llatí Horaci, en concret l'oda 11 del llibre primer de les Odes. Aquest és el text: 

Tu, no esbrinis – és sacríleg de saber-ho – quin serà el darrer dia que a mi, que a tu, els déus han concedit, Leucònoe; no escrutis els càlculs dels babilonis. Val més sofrir el que passarà, sigui què sigui! Tant si Júpiter t’ha atorgat de viure més hiverns com si és l’últim aquest que ara desembraveix la mar Tirrena amb els rosegats esculls on rompen les onades, tingues seny: filtra els teus vins i, ja que la vida és breu, escurça la llarga esperança. Mentre parlem, haurà fugit envejós el temps; cull el dia d’avui ('carpe diem') i no confiïs gens en el demà.

El poeta commina Leucònoe a no preocupar-se per l'endemà, pel futur, ni per la mort ("quin serà el darrer dia" que els déus ens donaran), tant si aquesta ha de vindre prompte com d'aquí molts "hiverns". El consell és que "val més sofrir el que passarà, sigui què sigui": el que haja de ser, serà igualment, no cal preocupar-se'n. I, per últim, demana tenir "seny", dedicar-se a "filtrar els vins", que no crec que siga beure-se'ls (com algun practicant actual del carpe diem segur que defensaria), sinó més aviat elaborar-los: Horaci es refereix ací a les petites ocupacions domèstiques, especialment les vinculades al camp, del qual era un entusiasta. I "escurçar l'esperança", és a dir, esperar poc del futur.

Després de tot això, arriba el famós vers del carpe diem: "cull el dia d'avui i no confiïs gens en el demà". El que importa, vol dir Horaci, és el dia a dia, i no els grans plans i projectes. Visquem el dia d'avui, i gaudim de les petites coses de cada dia, sense pensar en la mort ni en el futur. En el fons, està molt relacionat amb un altre tòpic d'origen horació, l'aurea mediocritas ('daurada mediocritat'): en la moderació i la manca d'excessos està la clau de l'equilibri.

Res a veure, com veiem, ni amb reflexions sobre la proximitat de la mort, ni amb invitacions a la disbauxa i a la xalera, sinó més aviat al contrari: seny, petits plaers del dia a dia, evitar pensar si viurem poc o molt o què ens depararà el futur. Aprofitar el dia, doncs. Però per a Horaci aprofitar-lo era una cosa diferent al que suposa per a molts dels que avui dia es tatuen el carpe diem al braç.

"Gran", de Senior

Porto tot el dia sentint, al cotxe i dins del meu cap, la cançó "Gran" de Senior i el Cor Brutal (del disc titulat també Gran, del 2011). Em recorda sempre una persona que conec, d'aquelles que sempre transmeten seguretat i una gran confiança en si mateixes, que tenen un immens ego, a qui ningú gosa replicar, que es tenen en un altíssim concepte que fan que consideren tota la resta de la gent per sota d'ells. Tota la cançó té, òbviament, un to irònic, que queda claríssim als dos últims versos. Per favor, arribeu als últims versos, que són els que donen sentit a tota la cançó.

Ací teniu la lletra de la cançó, i a baix el video (que no em fa massa el pes).

Gran!
Eres tan gran
que les muntanyes s'agenollen
allà on vas.
Gran!
Eres tan gran
que les absències et dignifiquen,
et fan més gran.
Gran!
Eres tan gran,
dius a la cara sense botiges
les veritats.
Però com pots ser tan gran,
és increïble lo bé que fas
tot allò que fas.
Ma que eres gran.
Gran!
Eres tan gran,
tothom ho sap, ets un exemple
de dignitat.
Gran!
Eres tan gran,
la compostura i les bones maneres
no les perds mai.
Però com pots ser tan gran,
és increïble lo bé que fas
tot allò que fas.
Ma que eres gran.
(Tira-li fort!
Fes-ho tot pols!
I mostra-mos
al més gran de tots!)
Gran!
Eres tan gran!
Quin fill de puta, a mi no t'acostes.
Però quin fill de puta més gran!

 

El club dels poetes morts

He tornat a veure, després de molts anys, la pel·lícula El club dels poetes morts, dirigida per Peter Weir el 1989, i no he pogut evitar rememorar l'impacte que va tenir en la meua generació. Certament, des del punt de vista cinematogràfic, segurament és una obra discreta (no sóc especialista en cinema, no puc opinar), però des del punt de vista emocional i social la seua rellevància és indiscutible. Recordo que quan vaig començar a estudiar filologia l'any 1990 tots els de la classe havíem vist la pel·lícula i us puc assegurar que n'havíem acusat l'impacte, i el fet que estiguérem en aquella aula estudiant llengua i literatura hi guardava alguna mena de relació.

El film, vist des del meu punt de vista personal, té una virtut: aconseguir fer una pel·lícula d'adolescents amb la literatura com a eix impulsor. És a dir, que la paraula escrita, la poesia, té un paper desvetllador per als joves estudiants d'aquell institut conservador i tradicional. Després podrem entrar a valorar si fa això amb simplisme, si en realitat utilitza clixés molt emprats ja en el cinema, si el tema de la rebel·lió juvenil contra el món adult ja està molt vist, si el desenllaç és inversemblant. D'acord, com vulgueu. Per a mi, però, el mèrit és el paper que la literatura té en això.

A El club dels poetes morts s'aconsegueixen relacionar les ànsies de llibertat i de creativitat dels adolescents amb la literatura, una cosa que avui dia sembla molt difícil d'aconseguir, i us parlo també com a docent. Potser és impossible, i per això la pel·lícula és tramposa. Però en tant que ficció, aconsegueix aquest vincle, i també com a ficció pot arribar a influir en la realitat. O almenys ho intenta.

Crear emoció en l'espectador amb versos de Walt Whitman, introduir la noció clàssica de carpe diem en un conflicte dramàtic i ficcional (si bé és veritat que malinterpretant-ne una mica el sentit original), no em direu que això no són mèrits més que remarcables, i això tenint en compte que és una pel·lícula comercial, no adreçada a minories. Em sembla un exemple molt destacat de com fer arribar l'emoció per la literatura al gran públic.

I si, a més, tens dèsset o divuit anys quan la veus i t'agrada mínimament llegir, la combinació ja és perfecta. Quants no hauríem volgut formar part d'eixe grup que es reuneix de nit d'amagat en una cova per a llegir literatura, o per a expressar-se artísticament de manera primària? Bé, ja us dic que a la meua generació en vam ser uns quants. I no puc tornar-la a veure sense que em torne a emocionar.

'Pastoral americana', de Philip Roth

Es fa difícil parlar d'un llibre que ha estat unànimement reconegut com una obra mestra, guardonat amb el Pulitzer, i considerat una peça fonamental de la literatura contemporània. Especialment si la impressió personal que t'ha causat t'ha plantejat algunes reserves a aquesta apreciació general. Això és el que em passa amb Pastoral americana, l'aclamada novel·la del nord-americà Philip Roth (La Magrana, 2010).

Seymour Levov, més conegut pels seus excompanys d'institut (entre els quals es troba el narrador) com "el Suec", és l'americà ideal, la viva encarnació de l'èxit del model de vida dels EUA. Esportista d'èxit a l'institut i la universitat, mite d'adolescència per a tota una generació de joves de Newark, marine voluntari als vint anys durant les acaballes de la segona guerra mundial; hereu d'una fàbrica de guants fundada i consolidada pel seu pare i el seu avi, última baula d'una família jueva que representa simbòlicament tot un model d'integració cultural; casat amb Miss Nova Jersey, pare d'una filla.

Tot sembla ser perfecte, efectivament. El Suec viu la "pastoral americana", l'Arcàdia idíl·lica de l'american way of life. Però un fet ho trastoca tot. Un dia, la seua filla Merry, de setze anys, implicada en la protesta antibel·licista durant la guerra de Vietnam, posa una bomba en l'oficina de correus del seu poble; hi mata un home i fuig de casa. Això provoca un daltabaix en el sistema mental del Suec, entestat a voler donar explicació a aquest trencament, mentre intenta, ell que és el model d'home responsable i conscient, a mantenir alhora la fàbrica i la salut mental de la seua dona. Cinc anys després, el Suec retrobarà la seua filla, en un estat de desequilibri absolut.

La trama estricta de la novel·la és aquesta. Allò que interessa, però, és la reflexió que planteja. Es tracta d'una desencantada dissecció de la societat americana, que mostra la vulnerabilitat de l'ideal estable i pacífic que vol situar-se al centre de l'imaginari col·lectiu nord-americà. El fet que en el si de la família Levov, una mena de família perfecta (fins i tot caricaturescament perfecta, diguem-ne), aparega el desequilibri extrem i destructor que fa volar pels aires totes les conviccions, és tota una metàfora social, una amarga constatació del fracàs de tota una construcció social. Tot això ho fa Roth sense acritud, sense prejudicis, i amb molta compassió pels personatges.

Aquesta mínima trama no és presentada de manera lineal. Així, la primera part se situa als anys noranta, al voltant d'un retrobament del narrador amb el Suec, amb la vida ja "refeta", i d'una festa de la promoció de l'institut cinquanta anys després. I ja en aquesta part se'ns explica què va passar amb la filla del Suec. Durant la resta de la novel·la, en bona part, es donen voltes concèntriques sobre els fets, aprofundint en el dibuix sociològic i psicològic dels protagonistes.

Aquest tret que he indicat suara ja insinua una altra característica que, personalment, em sembla el gran llast de l'obra: el seu caràcter digressiu, l'abundància de detalls al voltant de fets o personatges que tenen molt poca transcendència per a la trama general o per a la reflexió de fons de la novel·la. Això dota la narració d'una prolixitat considerable i, al meu entendre, innecessari (i això és el pitjor, perquè l'abundància de detalls pot tenir un sentit, com en la novel·la del XIX). Tot és molt reiteratiu, i hi ha episodis com la festa d'excompanys d'institut, o les interminables converses sobre la fabricació de guants, que dinamiten el ritme i l'harmonia narratives.

Pastoral americana m'ha semblat, en conclusió, una novel·la impactant, en els temes que tracta, en l'anàlisi de la reflexió social i humana que planteja. En canvi, en la forma, amb mancances narratives. Una gran novel·la pel fons, ideològicament; millorable com a construcció novel·lística. I perdoneu la gosadia.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1003 (9 d'octubre de 2015)

Senior i el Cor Brutal

Article publicat a la revista La Font, núm. 72 (maig 2015)

Coneixia Senior i el Cor Brutal de fa ja uns anys, quan em va arribar una cançó optimista i brillant que es deia “El signe dels temps”, amb un vídeo colorista carregatde bon rotllo. Era del seu primer disc, L’experiència gratificant. Després, van traure un altre disc, Gran, que em va agradar molt més que el primer. Inclou algunes cançons precioses, com “Tots els ianquis que vull”. I en els últims mesos he redescobert aquest grup valencià, liderat per Miquel Àngel Landete.

Reconec que els tornat a escoltar arran del fet que han rebut el premi Enderrock al millor disc en català del 2014, pel seu treball El poder del voler. I pràcticament he escoltat junts aquest disc i l’anterior, que no havia escoltat massa, València Califòrnia. Són dos discos trets en molt poc temps, quasi seguits, i molt diferents. València Califòrnia és un disc acústic, molt suau, acaronador, amb un regust a cantautor nord-americà, amb guitarra i harmònica. M’agrada molt, hi ha cançons dolcíssimes musicalment i que van directe a l’ànima, com “Flor de maig” o “Càntic als germans de diferent mare”. Sota la suavitat musical, les lletres no et deixen indiferent, perquè Senior sempre parla de sentiments personals i humanes.

El poder del voler és tota una altra cosa, musicalment és molt més fort, elèctric, contundent, encara que les melodies segueixen sent molt cantables i pop. Però sobretot no us heu de deixar enganyar pel títol: no trobareu res de sentimentalisme en aquest disc, sinó més aviat molta ràbia i mala llet. Les lletres, quan les escoltes detingudament, et deixen clavat. Presenten sense pal·liatius estampes de la realitat en què vivim i reaccions molt dures davant eixa realitat, de vegades fins i tot massa crues.

Es tracta en conjunt d’un disc molt compromés, que pot sobtar per la radicalitat amb què presenta una crida a l’acció social. El que es proposa el músic valencià és sacsejar consciències per tal que la gent es moga per a canviar la realitat indigna que els polítics i manaires ens han creat. Val la pena escoltar-lo per a formar-se després una opinió (fins i tot per a discrepar en algun cas). Per descomptat, Senior somou amb les seues lletres directes i impactants el plàcid panorama de la música en català (Manel, Amics de les Arts i altres herbes, que a mi també m’agraden, però que no hi tenen res a veure).

Us recomano, i molt, que escolteu aquest grup, qualsevol dels seus discos. De ben segur que us sorprendrà, i us trobareu amb algunes de les millors cançons escrites en català en els darrers anys.

Mil

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1000 (17 de setembre de 2015)

Recordo amb nostàlgia una revista valenta i pionera de finals dels anys vuitanta, Benicarló Crònica. Estava escrita íntegrament en valencià, i amb uns plantejaments nacionals i culturals coherents i absolutament impactants per a un jove adolescent una mica estrany que encara no sabia ni remotament que acabaria estudiant Filologia Catalana. No recordo en quin any va deixar-se de publicar aquella revista; de ben segur, l'admirat Josep San Abdón m'ho podria dir. (Per cert, Benicarló Crònica és pràcticament inexistent a la xarxa; és com si no hagués existit mai. Caldria que algú ens en fera la història).

Uns anys (tres? cinc?) després d'aquella aventura, l'estiu de 1995, va aparéixer La Veu de Benicarló. Clarament recollia el relleu d'aquella Benicarló Crònica, sobretot en l'opció pel valencià. El cas és que La Veu de Benicarló ha aconseguit quelcom que pocs anys abans havia semblat impossible: arribar al número mil. I fent bandera de ser íntegrament en valencià, i adoptant postures crítiques i poc complaents amb tota mena de poder, tant el que mana com el de l'oposició.

La primera col·laboració que conservo a La Veu és del gener de 1997 (tenia els que ara em semblen uns tendrets vint-i-cinc anys): una ressenya de la novel·la Afirma Pereira, que compartia pàgina amb una altra ressenya del mestre San Abdón. Va ser flor d'un dia, no seria fins l'any 2003 que hi començaria a col·laborar de manera una mica més regular, però amb moltes intermitències: ressenyes, una secció de breu durada anomenada "Minoria absoluta" (abans de conéixer el programa de ràdio) i fins i tot algun editorial.

Uns cent vint articles, en total, són la meua contribució a aquests mil números. Evidentment, això és poc, en relació als milers d'articles que ha calgut escriure per omplir tot aquest període. Calen molts caps i moltes mans per a imprimir tantes pàgines, i no sempre les col·laboracions han estat prou freqüents. Per això cal agrair el milenar a una colla de gent constant, altruista i, evidentment, molt cabuda, entestada a fer que aquesta cosa impossible tirara endavant. Per sort o per desgràcia, des de sempre aquest ha estat un país fet per voluntaris. L'aparent normalitat que suposa l'existència de La Veu queda desemmascarada quan ens adonem d'aquest fet.

Eppur si muove. I, tanmateix, hi ha vida a Benicarló. Una població que ha propiciat un canvi de progrés i nacionalista al nostre ajuntament inclou potencialitats que haurien de poder trobar en La Veu el seu espai natural. Aquesta revista ja veterana mereix ser més coneguda per amplis sectors socials de Benicarló, i s'hauria de nodrir de la vida cultural i de l'opinió col·lectiva que troba altres mitjans per expressar-se, per exemple les xarxes socials. Hi ha més lectors esperant-la.

Per tant, res d'autocomplaença, que aquests números només han estat l'inici de l'aventura. La Veu, que ja ha assolit el repte de ser la revista més veterana de la història benicarlanda, en té un altre, de repte: espolsar-se de damunt possibles complexos d'inferioritat i aspirar a ser la veu crítica de tots aquells que tenen una actitud crítica davant la societat i la política. Ja ho és, ara cal que els altres l'escolten, i la utilitzen com a altaveu.

No és gens fàcil, això. Caldrà emplaçar-se al número 2000 per comprovar si ho hem aconseguit.

Novel·la negra al Maestrat

Vicent Sanz Arnau
Màxima discreció
Barcelona, Saldonar, 2015 ("Narratives", 8)

Ramon Borrull és un exlegionari de Sant Mateu que, aparentment, treballa al despatx de corredor d'assegurances de son pare. En realitat, es dedica a dur a terme els treballs bruts i clandestins que els permeten de viure en plena postguerra, als anys quaranta. Un dia reben un encàrrec d'un collidor de taronja de Vila-real que vol trobar, perquè firme uns papers de renúncia a una tèrbola herència, el seu germà desaparegut, acusat de la mort d'un oncle en estranyes circumstàncies.

Borrull, poc amic de la feina de despatx, acceptarà encantat l'encàrrec, disposat a fer servir els mètodes discrets i alhora tan contundents com calga que ja li havien donat resultat en algun treball anterior. Així, buscarà rastres de Daniel Fabregat, el germà pròfug, primer al maquis que opera en les terres a banda i banda del Sénia. Però serà a Vinaròs on finalment en trobarà la pista. Abans, però, haurà de localitzar-lo, i per a això necessitarà la complicitat de la resistència local, i la col·laboració d'una dona torbadora i sensual de passat embolicat, Manolita la Peladures.

Aquestes són les coordenades amb què juga aquesta segona novel·la de l'escriptor traiguerí Vicent Sanz. Es tracta d'una proposta valenta que planteja una suggestiva barreja de gèneres. D'una banda, el protagonista i el desenvolupament de la trama s'inscriu dins els paràmetres fixats per la novel·la negra. A la manera d'un Philip Marlowe nostrat, Ramon Borrull es mourà entre maquis i guàrdies civils amb discreció i pocs escrúpols, i fins i tot trobarà en el seu camí la femme fatale preceptiva en aquest subgènere narratiu (tot i que en aquest cas és poc fatale, cal dir-ho). De l'altra, això es produeix en un context històric molt determinat, la postguerra franquista, "el temps de la fam", com es diu a l'inici de la novel·la, que obliga gent com Borrull i tots els altres personatges a espavilar-se si volen sobreviure, a dur a terme accions clandestines, il·legals o subversives, a caminar per tant pel tall de la navalla constantment.

Tot un encert la fusió de gènere negre (en la seua variant hardboiled, fins i tot) i context històric de postguerra, que obre horitzons narratius poc transitats. Encara és més atractiu el tercer eix del gènere híbrid que proposa: el fet de situar la història en un espai pròxim, el Maestrat (i secundàriament la Plana). Sanz contribueix a elevar el Maestrat a la categoria de territori novel·lesc, tot explotant les potencialitats que en el terreny de la ficció tenen aquestes comarques amb la seua història recent. Aquest és un dels màxims encerts de la novel·la: al capdavall, la literatura és una de les eines més eficaces per a cohesionar el territori, i el Maestrat i les terres del Sénia estan molt necessitades de bones dosis d'autoconsciència col·lectiva. Convertir-les en espai literari és una tasca prioritària, tant culturalment com socialment parlant.

Un llibre valent, hem dit, i arriscat, perquè en les bases amb què juga hi ha les virtuts, però també els perills, com el de certa inversemblança. Al cap i a la fi, el Vinaròs dels quaranta no és el Los Ángeles de Raymond Chandler. Però això entra dins de l'àmbit de la suspensió de la incredulitat, i es fa perdonar per la submissió a les lleis, estrictes, del gènere negre, i per l'aportació que suposa el conjunt a la configuració d'un espai literari pròxim, arrelat al territori i amb moltíssimes possibilitats.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 989 (26 de juny de 2015)

Apocalíptics i patriotes

Recreació d'un govern valencià d'esquerres, segons alguns

Durant els dies que han passat entre les eleccions autonòmiques i municipals i la concreció dels pactes d'esquerra, s'han detectat dues postures. Bé, se n'han detectat moltes, però n'hi ha dues que crec que marcaran en bona part la pressió que rebran aquests governs.
 
D'una banda, hi ha els que conjuren la catàstrofe, els creadors de l'apocalipsi, els que creuen que l'arribada al poder, sobretot, de Compromís, obrirà una mena de forat negre en aquesta part de la galàxia que engolirà tota vida creada. A Benicarló, per exemple, s'ha sentit comentar que es prohibiran les falles i la processó del Cristo, entre altres barbaritats que serien, de ben segur, anunciadores de la fi del món, si no fóra que són altament improbables. Alguns parlen des de la ignorància, la por al desconegut; altres, en canvi, ho fan amb mala fe.

Els de la mala fe són els que, des de l'hora zero, van posar el crit al cel per la famosa foto de les senyeres (estelades i no) davant de l'Ajuntament. Els mateixos que criticaven alguns tuits de la nit electoral. Precisament de tuits ha anat la primera dimissió d'un regidor a Madrid. Realment, els invocadors de l'apocalipsi roig van per feina, i no tenen cap intenció d'esperar els cent dies de gràcia. A València, dissabte ja hi havia qui atribuïa a Joan Ribó la suposada retirada d'una bandera espanyola, que en realitat s'havia embolicat per la tempesta. Aquesta gent va, com se sol dir, "a sac", i no pensen perdre temps.

Caldrà que els nous governs tinguen molta mà esquerra per esquivar tanta mala llet concentrada. Ja es veu vindre per on vindran els trets: que si catalanistes, que si radicals, que si populistes (ho he llegit avui a l'ABC). Tornarà a sortir l'espantall del pancatalanisme, de la por i de la ignorància. Encara no han començat a governar i pel poble ja he vist enganxines de "No mos fareu catalans". Tocarà tindre molta paciència i serenitat, amb aquest percal.

A l'altra banda, els dies que semblava que el pacte d'esquerres a les Corts perillava, van anar apareixent els maximalistes, els defensors de les essències pàtries. Si Mònica Oltra deia que fer oficial el terme País Valencià no era una prioritat, ja hi havia qui se sentia decebut fins a l'arrel més pregona del seu ésser nacional. Ja semblava que totes les esperances es truncaven, es llegien comentaris per la xarxa de votants penedits.

A uns i altres se'ls haurà d'anar fer entenent que els nous governants no són ni dimonis ni redemptors almogàvers. Esperem, efectivament, que canvien moltes coses, però entenem que no cal que siguen de la nit al dia, perquè hi ha molta feina a fer, i el país es troba devastat per vint anys d'inconsciència nacional. Personalment, prefereixo que, en primer lloc, governen, demostrant que són gent amb trellat, que vol el millor per als ciutadans; i, a més, que ho facen d'una altra manera a com es feia, i a poc a poc vagen construint una altra visió del país, sense imposicions, amb naturalitat.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 988 (19 de juny de 2015)

Votem la persona?

Diu un dels tòpics més repetits quan s'acosten eleccions municipals que l'electorat, en aquestes votades, vota a la persona i no al partit. Sempre m'ha paregut més que discutible aquesta idea. A Benicarló en tenim exemples molt clars: per molt que el Partit Popular, per exemple, haja presentat candidats mediocres, igualment ha guanyat de manera còmoda. Conec personalment molts i molts votants populars que, encara que el candidat d'un partit d'esquerres siga més honest i atractiu a nivell local, seguirien votant al PP. Com em va dir fa poc un amic, encara que el PP presentara de candidat a una granera, tindria un mínim de sis regidors al nostre poble.

Aquesta teoria de votar la persona i no el partit em pareix, des d'un altre punt de vista, una vil argúcia per enganyar l'electorat. Especialment per part del PP, que em sembla el partit més beneficiat per aquesta idea. És una manera de presentar-se a nivell local com més purs, allunyats dels centres de poder dels grans partits, com si ells no foren del PP, sinó sobretot Benicarlandos (en eleccions municipals, el gentilici es diu sempre en majúscula). Enguany, amb uns populars tan tocats per la corrupció, encara els convé més, aquest benicarlandisme.

Molt Benicarlandos, sí, però quan han guanyat continuen seguint les directrius dels de la capital, acotant el cap. Aleshores són menys benicarlandos i més instruments, o titelles, del seu partit. I acaben votant el mateix, colze a colze, que Fabra, Rus i altres herbes. No ens enganyem, quan votem un candidat del PP, encara que ens resulte molt pròxim i del poble, seguim votant el PP. I ell, el candidat, ho té claríssim. Si no, no es presentaria per eixe partit. El candidat tria presentar-se pel partit de Fabra i Rus, i no per un altre.

Em fa l'efecte que aquesta jugada de "votar la persona" la fan més els partits de dretes. També uns nouvinguts com Ciudadanos presenten com a principal actiu "ser del poble", gent treballadora i coneguda, benicarlandos de tota la vida. A l'hora de la veritat, però, no es presenten per un partit independent local, sinó per un partit que té una ideologia determinada (en el cas de Ciudadanos, de dretes i espanyolista) i que, a l'hora de la veritat, desenganyem-nos, és la que prioritzaran. Per què, si no, es presenten per eixe partit i no per un altre? Perquè comparteixen la ideologia del partit.

Al cap i a la fi, la ideologia és el que compta. I així ha de ser, en política, n'estic convençut: la ideologia ens allunya de personalismes i tractes de favor, ens dóna coherència i generositat. El problema és que ens volen enganyar, i dir-nos que no tenen ideologia, que són persones que volen treballar pel poble, que votem la persona. No m'ho crec: tenen ideologia, i ens la volen amagar.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 983 (15 de maig de 2015)

Premi Crítica Serra d'Or

Ahir va ser un dia important en la meua trajectòria personal i de treball. El meu llibre Novel·la catalana i novel·la catòlica: Sales, Benguerel, Bonet, que va aparéixer el mes de desembre passat com ja vaig comentar ací, va ser distingit amb el premi Crítica Serra d'Or, en la categoria d'estudis literaris. Això vol dir que, a criteri del jurat compost per Àlex Broch, Lluïs Julià, Marta Nadal, Vinyet Panyella i Josep M. Ripoll, el llibre és l'estudi sobre literatura més destacat entre els apareguts durant l'any 2014.

Es tracta d'un premi sense dotació econòmica però amb un prestigi que la gent del món de les lletres coneixem molt bé. El fet que els premiats no s'hi presenten, sinó que siguen triats pel jurat entre tots els llibres publicats durant l'any anterior, augmenta la sorpresa i l'alegria de ser-hi guardonat. El concedeix la coneguda revista Serra d'Or, editada per les Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

L'acte va tenir lloc al Palau Moja de Barcelona, i va comptar amb la presència del president de la Diputació de Barcelona, l'abat de Montserrat i la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs, entre d'altres personalitats. Els premiats en les diverses categories vam rebre la preuada "serreta", la joia en què consisteix el guardó, de mans del director de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Josep Massot i Muntaner.

S'han fet ressò dels premis Crítica Serra d'Or d'enguany els mitjans Ara, Vilaweb, El Punt-Avui, El Temps, Diari de Girona, El País, La Vanguardia, El Periódico, L'Illa dels Llibres.

Els llibres premiats a l'entrada del saló noble del Palau Moja

En les breus paraules que vaig pronunciar en rebre el premi, vaig dedicar-lo a Jordi Castellanos, traspassat fa dos anys i mig, que va ser el meu director de tesi i per tant l'impulsor del treball que ha originat el llibre.

Imatges de tots els premiats amb autoritats

 

Amb els altres premiats de literatura i assaig, membres del jurat i Josep Massot

 

La serreta

Saó, quatre-cents números

Fa uns dies em va arribar el número de gener de la revista Saó, que està dedicat al fet d'haver arribat al número 400. Quatre-cents números i gairebé trenta-nou anys que la converteixen en la revista valenciana amb més trajectòria actualment. I en valencià, i des d'un posicionament ideològic, cultural i religiós que la fa absolutament única.

Saó és una publicació que, des de sempre, ha fet bandera d'un irrenunciable compromís amb la llengua i el país; d'un cristianisme evangèlic hereu directe de l'obertura conciliar; i d'una ideologia esquerrana i compromesa, malgrat tots els atacs. Valencianisme, cristianisme i progressisme. Per a alguns, aquest és un còctel impossible, absurd, una contradicció en els termes, potser perquè no respon a la seua visió limitada de blancs i negres sense matisos. Per a d'altres, aquesta triada els converteix en portaveus de tota una manera d'entendre el país i d'entendre el cristianisme, i per tant en una revista absolutament necessària. Es pot ser valencianista i cristià i d'esquerres al País Valencià actual, i Saó ho demostra número a número.

No és una posició fàcil ni majoritària, la de Saó, això està clar. Per això aquests trenta-nou anys no han estat exempts de dificultats, i especialment en els darrers anys, en què el govern valencià els ha marginat de manera descarada en negar-los fins i tot publicitat institucional. Tampoc no han estat una veu complaent amb la jerarquia eclesiàstica valenciana, i per això tampoc han gaudit de les benediccions eclesials que els haurien pogut obrir moltes portes. Però s'han mantingut fidels al seu projecte, i ara es poden sentir plenament orgullosos i satisfets d'haver dut a terme tot aquest camí sense renúncies.

El número 400, amb una preciosa portada d'Antoni Miró, dedica el seu quadern central a analitzar el que han representat tots aquests anys. Però no es dediquen a mirar-se el melic, sinó que de nou posen en pràctica la generositat que ha distingit la revista, el seu servei al país. Així, analitzen quins canvis ha patit la societat valenciana, en àmbits com la política, el periodisme, la llengua i l'Església. Tot això al costat dels articles habituals, sempre de profunditat, que alterna amb naturalitat la cultura amb la política, l'àmbit eclesial amb el social.

Saó és una revista que, si no existís, caldria inventar. Hi ha poques revistes amb les quals em senta tan identificat. És un miracle, un més, dels que ens ofereix el País Valencià, aquest país eternament agònic capaç, tanmateix, encara, d'aquestes grans gestes que semblen insignificants però no ho són. Endavant, Saó, us necessitem per a sentir que existim, que no estem sols.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 970 (6 de febrer de 2015)

El desert dels Tàrtars

 

Ja en una altra ocasió vaig parlar del narrador italià Dino Buzzati, però fins aleshores només havia llegit els seus contes. Ara, recentment, em vaig fer amb la seua novel·la més coneguda, El desert dels Tàrtars, en la traducció de Rosa M. Pujol i Mercè Senabre reeditada el 2009 amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de l'editorial Empúries. Hi he retrobat coses del Buzzati contista i hi he descobert elements nous, i tot plegat segueix seduint-me tant o més que abans.

El tinent Giovanni Drogo rep la primera destinació a la Fortalesa Bastiani, un enclavament militar situat a la frontera del nord. L'espai és imprecís, i malgrat que els noms són italians és obvi que la realitat física descrita és inconcreta, així com el temps històric. Tot i que la impressió de Drogo en arribar és desoladora i decideix marxar, per una raó o una altra acaba allargant la seua estada. La Fortalesa té la funció de vigilar, cap al nord, l'espai que dóna nom a la novel·la, el desert dels Tàrtars: un lloc per on suposadament, en algun passat remot, hi havia un perill invasor. Tanmateix, ningú no recorda haver-hi vist mai ningú, i fins i tot la idea que es dóna dels veïns del nord que viuen enllà del desert és més aviat llunyana, gairebé mítica. Però les rutines militars es mantenen estrictes i inalterables a la Fortalesa, els habitants de la qual viuen una situació de monotonia sense sentit. Tanmateix, hi ha l'esperança inefable, tàcita, d'una glòria militar futura. I passen els anys.

Aquest és quasi (però no del tot) tot l'argument de la novel·la, en el qual compta més, crec, el sentit profund que el literal. Fascinant i hipnòtica, en algun moment quasi al·lucinant, en eixa fortalesa es respira una atmosfera irreal: mai no saps per què ni qui t'hi ha destinat. ni quan marxes, ni tan sols si vols marxar. Buzzati es mostra aquí com un Kafka més poètic, més líric, amb imatges d'una bellesa captivadora, inexplicable: la visió del mateix desert, inhòspit i misteriós; el cavall que un dia arriba fins a les muralles, en un capítol enigmàtic...

A mi m'ha semblat una novel·la magnífica, carregada de simbolisme, quasi al·legòrica, en la qual la Fortalesa representa un estat espiritual: l'estada en ella es refereix a les (inútils?) esperances humanes d'acció, de realització vital, d'alguna cosa important que done sentit a l'espera. L'espera, que és la mateixa vida. I així, esperant, anem passant els anys, i és que el pas del temps és un dels temes més destacats de la novel·la, i Buzzati aconsegueix donar-nos-en la sensació. Com, sense adonar-nos, hem passat la vida esperant alguna cosa que no arribarà mai. O, si arriba, no ens trobarà en condicions d'aprofitar-la.

Saó

Avui he rebut el número 400 de la revista Saó. Pensant que volia escriure un article sobre això, he recordat que havia escrit en alguna ocasió sobre aquesta magnífica publicació. La meua sorpresa ha estat veure que l'article ja tenia quasi sis anys: es va publicar a La Veu de Benicarló el 27 de març de 2009. Mentre no n'escric un altre, que ho faré, ací el teniu, rescatat.

SAÓ

La situació de la nostra llengua i la nostra cultura, minoritzada socialment i a més perseguida per determinats poders polítics, ens obliga a anar d’un ensurt a un altre, i un de vegades té la sensació d’estar afonant-se i agafar-se a uns taulons que no tenen prou resistència per a ajudar-lo a surar. El desembre passat, la revista Saó ens va demanar als subscriptors un ajut extraordinari de suport per a evitar la desaparició. El motiu: el govern valencià havia cancel·lat les subscripcions dels centres educatius i biblioteques a la revista.

Saó és una revista admirable per molts conceptes. Per començar, apareix mensualment, i en valencià, des de 1976. Només això hauria de ser prou per a tenir-la en un lloc d’honor de la cultura valenciana. Es tracta d’una revista d’inspiració cristiana, nascuda a l’escalf del Concili Vaticà II, que tracta tota mena de temes: culturals, socials, religiosos i d’actualitat.

És una revista única, una rara avis magnífica la simple existència de la qual és un motiu d’esperança, i cada dia més: feta al País Valencià, en valencià, cristiana i progressista. Amb els temps que corren, és una prova concreta que les coses no són només blanques o negres, com uns i altres ens volen fer creure. Saó és el triomf viu dels matisos, de la llibertat en definitiva.

Cada mes dediquen un quadern central a un tema determinat, per al qual demanen articles a signatures autoritzades. El quadern del número de febrer estava dedicat precisament al Baix Maestrat. Hi col·laboraven Joan Ferreres, Josep San Abdón, Agustí Cerdà, Ramon París i Miquel Àngel Pradilla. En el mateix número podíem llegir articles sobre Josep Lluís Bausset, un nacionalista valencià històric; una crítica a aquell bisbe que ha negat l’holocaust; una entrevista a Joan Sifre, de CCOO; un comentari sobre el cinema de David Lean. I més. Tot un luxe.

Amb humilitat i constància, Saó s’ha entossudit durant trenta-dos anys a demostrar que ser cristià i valencià i progressista no està renyit. De moment, gràcies als subscriptors, que tenim clar el que la revista representa, sembla que s’ha salvat. Aquest mes de març ha estat guardonada amb el X Premi Vicent Ventura que s’atorga a persones o col·lectius distingits per la “trajectòria cívica, democràtica i de compromís pel País Valencià”. Enhorabona a la gent de Saó: aquest premi estava fet per a ells.

La necessitat de l'altra

Marta Rojals
L'altra
Barcelona, RBA La Magrana, 2014

La primera novel·la de Marta Rojals, Primavera, estiu, etcètera, va tenir un efecte esclatant: tots els que la llegíem acabàvem recomanant-la, i es va convertir en un dels fenòmens dels darrers anys, que a més va posar d'acord a públic i crítica. El repte de superar les comparacions era complicat, i l'autora se n'ha sortit amb L'altra, que és alhora diferent i semblant, i especialment semblant en el fet que mostra la frescor i el talent de Rojals.

Per començar, en aquest cas l'ambientació és radicalment diferent: passem a una novel·la urbana, barcelonina en concret, en la qual les noves maneres de comunicar-se prenen un paper destacat: whatsapp, facebook, xats, permeten al lector identificar-se, un altre cop, fàcilment amb els personatges. També el seu moment vital permet la identificació generacional: l'Anna, la protagonista, es troba a prop dels quaranta; el seu company, el Nel, acaba de perdre la feina al periòdic, i en la mateixa situació d'atur es troben alguns amics, que ja tenen nens petits. EROs, preferents, precarietat laboral, tots els caires de la crisi apareixen retratats de manera directa: Rojals ha volgut fer una novel·la ben actual.

Però si pensàvem que era una novel·la sobre la situació de la generació dels trenta-quaranta en la crisi econòmica, ens quedàvem curts, perquè la personalitat de l'Anna es va desplegant i carregant de matisos, cada cop més, fins a esdevenir un personatge perfectament dibuixat, complexíssim, el centre absolut de la novel·la, amb totes les seues contradiccions. L'Anna és una dona amb molts problemes de sociabilitat i comunicació, que aviat coneix el Teo, un jovenet de vint-i-un anys amb el qual establirà una relació amagada.

Vet aquí, diria algú: crisi matrimonial dels quaranta. Una mica més que això, però, més subtil i menys obvi. A mesura que anem avançant, se'ns van descobrint les ferides obertes, ocultes, de l'Anna, la dona de poques paraules però molt de dolor soterrat, a través de diversos flaixos de passat molt ben lligats dins de la narració. L'Anna, com diria Estellés, és un "animal de records", i encara que els evite la marquen profundament, i d'aquí la necessitat d'una "altra" Anna que és la que té una relació amb el Teo, i és la que permet sobreviure a l'Anna primera. La clau d'aquesta idea, a les dues primeres pàgines.

Però si pel contingut la novel·la ja satisfà molts tipus de paladars lectors, pel que fa a l'estil i la forma torna a ser enlluernadora. Uns diàlegs magistrals, autèntics trossos de realitat gens encotillats, amb una frescor que poques vegades hem pogut llegir en la literatura catalana. I una manera de narrar no del tot lineal, metafòrica, plena de complicitats textuals, que requereix una mica d'atenció per part del lector sense ser, però, un obstacle de pes.

Marta Rojals, en definitiva, es confirma com una d'aquelles (escasses) escriptores que creen addicció sense fer concessions a la galeria, i que et deixen convençut del fet que, quan escriguen un altre llibre, te'l llegiràs.

Article aparegut a La Veu de Benicarló, núm. 967 (16 de gener de 2015)

Botifarra, el cant de les arrels

Magnífic el documental que va emetre anit el Canal 33 sobre Pep Gimeno, "Botifarra". Ja molts coneixem el valor que té la tasca que du a terme aquest cantador valencià, i la solidesa de la seua veu, i la potència del seu directe. La gent que mínimament ens estimem la nostra cultura ja ho sabíem. Però el documental anava més enllà. Era una exploració del vessant més humà de la feina de recuperació musical que el Botifarra ha dut a terme. Coneixíem les dones del poble que han cantat les cançons tradicionals, les sentíem, fins i tot sentíem gravacions antigues recopilades per ell que posaven els pèls de punta.

El documental no era només sobre Pep Gimeno. Era sobre tota una part de la cultura, de la realitat valenciana més profunda i autèntica, en la qual ens sentim reconeguts. Fins i tot algunes imatges les sentíem vinculades a la nostra experiència profunda de la gent del poble de tota la vida: aquella ràdio vella en un magatzem amb hortalisses, aquelles caixes dalt del remolc davant la porta de casa.

Pep Gimeno "Botifarra": el cant de les arrels tenia moments de profunda emoció. Fins i tot la gent que no sent afició pel cant tradicional valencià s'hi podia sentir interpel·lada, perquè era un documental, en el fons, sobre trets identitaris valencians molt profunds, encara que no es digués. De veritat, feia sentir orgull de ser valencià.

Si no l'heu vist, no us el pergueu. Clicant damunt d'aquest enllaç el podeu veure:

Pep Gimeno, 'Botifarra', el cant de les arrels