'Orgull i prejudici'

Jane Austen, Orgull i prejudici
Traducció i introducció de Josep Marco Borillo
Alzira, Bromera, 2018
("A la Lluna de València", 57)

És sorprenent comprovar la vigència d'Orgull i prejudici, més de dos-cents anys després de la seua publicació, i uns quants més des que fou escrita. El lector inadvertit es troba amb una novel·la addictiva que s'endú el lector sense que en siga del tot conscient per una trama que, a priori, no sembla excessivament atraient. No només això, sinó que resulta atractiva per a lectors joves actuals, com he pogut comprovar recentment de primera mà: els meus alumnes de l'assignatura de Literatura Universal hi estaven realment interessats. Dic que això és sorprenent perquè el món i la societat que retrata ens resulten molt allunyats, artificiosos, i tanmateix la perícia de l'autora aconsegueix que ens hi capbussem amb plaer.

La que és probablement la més coneguda de les novel·les de Jane Austen és, bàsicament, una comèdia romàntica. S'hi narren les peripècies de les germanes Bennet, especialment Elizabeth i Jane, per tal de trobar marit, i els daltabaixos que pateixen les seues relacions amb Fitzwilliam Darcy i Charles Bingley, uns joves molt ben situats socialment. En concret, la protagonista és Elizabeth Bennet, i el tema central és com canvia la percepció que té del senyor Darcy, un home orgullós i reservat que inicialment li desperta una gran aversió, però de qui progressivament anirà descobrint trets de caràcter que acabaran amb els prejudicis anteriors. L'orgull d'ell i els prejudicis d'ella.

Explicada així la trama, a mi mateix no em resultaria gens atractiva la lectura d'Orgull i prejudici: com hem dit, és una comèdia romàntica, i no és un tracta d'un gènere molt prestigiós precisament, o que a mi em motive a la lectura. Molt sovint, grans novel·les tenen arguments aparentment simples i superficials. Darrere d'aquesta història de noies que volen trobar marit, hi ha tot un món complex de relacions, amb totes les seues lleis íntimes de funcionament perfectament descrites. I sobretot una presentació i anàlisi dels caràcters acuradíssima. Els personatges estan configurats amb precisió, perfectament cisellats, fins i tot alguns de secundaris. Certament n'hi ha que poden ser estereotipats, com el matrimoni Bennet, però això es justifica per la seua funció paròdica i humorística.

Perquè, efectivament, en la novel·la hi ha humor i ironia: és divertida, en el doble sentit que entreté i fa riure. Hi ha ironia en molts diàlegs, en les rèpliques vivaces d'Elizabeth, en la caricatura que es fa de les convencions socials. És una ironia finíssima, que pot passar desapercebuda en alguns moments, però que contribueix de manera decisiva al sentit i la grandesa de l'obra. Aquesta ironia és alhora una peça fonamental, evidentment, de la crítica que Orgull i prejudici du implícita: una crítica de les convencions socials d'inicis del segle XIX, que obligaven les dones joves a fer un bon casament si volien evitar-se un futur incert. La situació de les dones de Jane Austen és, certament, dramàtica: no tenen altra possibilitat de prosperitat social que esdevenir esposes d'un home ben posicionat socialment.

Un encert absolut que l'editorial Bromera ens haja oferit aquesta nova traducció de Pride and Prejudice, de la qual ja en teníem algunes al català. No em trobo capacitat per a jutjar les bondats o defectes d'aquesta versió, però crec que acompleix algunes funcions interessants: primer, empra les variants valencianes, cosa que en les traduccions dels clàssics no sol ser freqüent, i això ajuda a prestigiar-les; segon, torna a difondre en l'entorn editorial valencià, dedicat potser massa exclusivament a les novetats, una obra clau de la literatura universal. És d'agrair la valentia d'apostar per un clàssic, i de traduir-lo en versió íntegra en una col·lecció d'abast generalment escolar. Una novel·la, a més, com he dit al principi, que té més recorregut entre els lectors juvenils del que podríem pensar.

Ressenya publicada a La Veu de Benicarló, núm. 1188 (21 de juny de 2019)