Deia l’historiador Pau Viciano en un article sobre la presència del tema de les Germanies en la literatura, publicat el 2021 arran del cinc-cents aniversari d’aquesta revolta, que més enllà de la novel·la Crim de Germania (1981), de Josep Lozano, no ha estat un tema que haja merescut molta atenció per part dels narradors valencians. La raó potser siga, precisament, l’ombra del prestigi de l’esmentada obra, que marcà un punt d’inflexió en la novel·la història valenciana. Potser siga Cremareu aquesta carta, de Tomàs Llopis, el més recent Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, l’intent més ambiciós de reprendre les Germanies com a motiu literari després de l’aportació de Lozano.
La novel·la de Llopis defuig el plantejament polifònic de Lozano, i planteja una narració de les Germanies focalitzada en un dels principals líders de la revolta, el sucrer Joan Caro, que va ser mestre racional de la ciutat de València i capità general de l’exèrcit agermanat durant unes setmanes. La narradora és la viuda de Caro, Beatriu Ferrer, que el març de 1524 escriu una llarga carta —la que s’esmenta al títol— a Hipòlita Roís de Liori, comtessa de Palamós, en la qual li explica com van viure ella i el seu marit els fets de la Germania valenciana.
A través de la narració que ens ofereix Beatriu anem observant com es descabdellà el conflicte agermanat, especialment a la ciutat de València. I més en concret el paper que hi jugà Joan Caro, representant de la Germania moderada, i els seus esforços, primer, per intentar evitar la guerra, i després per apaivagar els efectes negatius que la confrontació tindria a parer seu. Caro representa la voluntat negociadora, el pactisme, la diplomàcia, materialitzada en certa manera amb les safates de dolços amb les quals intenta atraure els interlocutors cap a les seues postures.
En Cremareu aquesta carta, la voluntat d’exactitud històrica preval sobre la ficció novel·lística. Hi veiem desfilar tots els personatges d’aquell episodi fonamental de la història valenciana, tants que fins i tot l’autor ens ofereix a l’inici del llibre un “dramatis personae” que serveix de guia al lector. A poc a poc, i sense deixar de banda el rigor dels fets, la novel·la sembla transcendir-los per a plantejar una reflexió sobre la dificultat, o laimpossibilitat, de mantenir una posició centrada en temps de conflicte, de cercar la pau quan la guerra és l’única sortida: “per més que hom volgués la pau, la pau no ens volia a nosaltres”, afirma la protagonista.
Per un altre costat, el fet que la narradora siga una dona ofereix una perspectiva interessant de la història. Ens mostra el paper que les dones tenien en aquella època en l’esfera pública, és a dir pràcticament cap: na Beatriu ha de conéixer com evolucionen els fets a partir del que li explica el marit, del que ella dedueix a partir de les seues reaccions, del que escolta amagada a través d’un clevill a la paret mentre Caro parla amb altres persones. I tanmateix, la figura de la narradora no és passiva, ja que en tot moment té consciència del que està passant i fins i tot té la seua pròpia opinió, menys pactista i conciliadora que la del seu marit. La novel·la ens mostra la condició de les dones en el segle XVI, potser vivint al marge dels afers històrics, però seguint-los i patint-los en paral·lel, i amb una presa de posició pròpia, encara que oculta, silenciada.
Tomàs Llopis ens ofereix la seua particular commemoració del cinqué centenari de les Germanies. Una efemèride que ha tingut poc ressò en l’àmbit polític i públic, tot i que aporta alguns elements de reflexió útils per als valencians actuals: el conflicte entre el poble i els senyors pot suscitar encara una lectura contemporània per a qui vulga fer-la. Per no parlar del fet que la Germania fou potser el primer conflicte que el poble valencià va perdre contra un poder absolut, i en vindrien uns quants més al llarg dels segles. Un poble que avança de derrota en derrota i, malgrat tot, subsisteix.
