'Bell Amic', de Guy de Maupassant

Sempre em fascina la capacitat de la novel·la realista del segle XIX per a retratar el seu temps. "Retratar" no només en el sentit de "descriure", sinó també de deixar-lo "retratat", com es diu col·loquialment: de criticar-lo, de posar al descobert les vergonyes de l'època en què van ser escrites. N'he trobat un altre excel·lent exemple en Guy de Maupassant, del qual he llegit sense solució de continuïtat Boule de suif (Bola de greix, 1880), la narració breu que el va llançar a la fama -una extraordinària peça, absolutament perfecta, precisa com un míssil a la línia de flotació de la hipocresia burgesa-, i Bel Ami (1885), una de les seues novel·les més conegudes.

Bell Amic (en traducció de Domènec Guansé al català, editada per Proa) és, ras i curt, una magnífica novel·la. Se'ns hi narra l'ascens social de Georges Duroy, un jove que ha servit a Argèlia en l'exèrcit durant un temps, i ara viu a París en condicions més aviat precàries. Aviat troba Forestier, un antic company que l'introdueix en el periòdic on treballa. L'obra té dues parts. En la primera, Duroy es mostra com un personatge sense capacitat per a l'ofici de periodista, fins i tot ridícul, un jove que ha entrat en un món per al qual mostra poques aptituds. Ara bé, amb molt d'èxit amb les dones; fàcilment té diverses amants. En la segona part, el personatge es desplega del tot i s'enlaira. Amb la mort de Forestier, es casa amb la vídua, ocupa el lloc del difunt al diari i adquireix cada cop més influència, gràcies a les informacions de la seua esposa, molt ben relacionada. Però no en tindrà prou, i anirà usant estratègies cada cop més audaces i sobretot traient partit del seu atractiu amb diverses dones, a les quals utilitzarà per assolir cada cop més diners i notorietat.

El personatge de Duroy es mostra com un arribista sense escrúpols, que utilitza tothom, i en particular el sexe i les dones, per aconseguir els seus objectius. En els darrers capítols, que són d'autèntic vertigen, es mostra com un home amoral, astut i calculador. Això es mostra especialment en la relació que sosté amb la senyora Walter, esposa del director del diari, una dona madura a la qual aconsegueix seduir malgrat la seua resistència (capítol IV de la segona part). Després d'una escena de seducció a l'església de la Trinitat -que em recordava l'escena entre Emma i Léon a Madame Bovary- en què ella acaba confessant-se i rebutjant-lo, Georges aconsegueix que se li entregue en una escena descarnada.

"De sobte, parà de forcejar, i vençuda, resignada, va deixar-se despullar. Ell li treia una a una, manyosament i de pressa, totes les peces del seu vestit, amb dits lleugers de cambrera.

La senyora Walter li havia pres el seu cosset de les mans per tal d'amagar-hi la cara al darrera, i romania dreta, tota blanca, amb la roba caiguda als seus peus .

Llavors ell, sense treure-li les botines, se l'emportà al braç cap al llit. I ella, amb veu trencada, li digué a l'orella: -Us juro... us juro... que no he tingut mai cap amant. -Com una noieta hauria dit: -Us juro que sóc verge.

Duroy pensà: -Vet aquí una cosa que m'és completament igual."

No deixa de sorprendre'm d'altra banda la gosadia en la descripció d'un seductor sense cap ètica només unes dècades després que Flaubert -admirat, d'altra banda, per Maupassant- fos dut a judici per molt menys a Madame Bovary.

Més enllà de les peripècies eròtiques i polítiques del personatge, Bell Amic és una crítica àcida i duríssima a la hipocresia social de la societat francesa de l'època, perfectament aplicable a la nostra, d'altra banda. Hi apareixen els lligams del periodisme amb el poder, els interessos darrere de les informacions periodístiques que només pretenen afavorir l'ascens de determinats polítics que no tenen cap altre interés que enriquir-se en l'exercici del poder. Les càrregues de profunditat són fortes i van apareixent sense necessitat de ser explícites; aquesta és la gràcia dels novel·listes del XIX de què parlava al principi. Per arribar a una conclusió àcida: només arriben a dalt de tot aquells que no tenen cap escrúpol ni moral. L'escena final és absolutament apoteòsica en aquest sentit.