El temps de la barbàrie

Ha començat l'estiu -i ho ha fet fort-, i les meua percepció de la nova estació no pot estar més allunyada de les imatges que ens ofereix la publicitat. Hi ha gent que considera que és la millor època de l'any. No és el meu cas. Sento que aquest període és quan puc fer menys coses. És cert que tenim més temps, i això és l'únic que el fa suportable. El temps disponible és, però, inversament proporcional a la disposició personal, a les ganes.

A l'hivern, quan anem atabalats i no tenim temps, planifiquem feines que farem a l'estiu. Però després no les fem: senzillament, no en tenim ganes. Perquè, a qui li ve de gust ara, amb la calor, les mosques i tot plegat, d'asseure's a fer feina a l'ordinador? O d'ordenar aquella part de la casa que hauríem d'emprendre des de fa temps? Les úniques activitats que abelleix fer a l'estiu són les lúdiques o, directament, aquelles que impliquen no fer res: la inactivitat, la passivitat, la desídia. L'hivern, en canvi, propicia un recolliment que convida a la reflexió, al treball. Comparem l'estil de vida dels països tropicals, en un estiu permanent, amb el dels països centroeuropeus. L'estiu és un temps d'embrutiment personal, que no ens permet créixer com a persones. És el temps de la barbàrie.

Val a dir que, almenys, l'embrutiment ambiental s'acorda amb una tendència general, política, mundial. Les morts evitables a Gaza, Ucraïna, Iran i tants altres llocs oblidats per les notícies; el to de cunyadisme testosterònic i insultant de dirigents com Trump i acòlits; el menyspreu que es manifesta a les xarxes contra tot aquell que pensa d'una altra manera; la polarització política i la incapacitat general per a acceptar els arguments dels altres; la corrupció inherent al sistema i als grans partits de l'estat; la creixent tendència a menystenir les opinions científiques en temes com el canvi climàtic o la unitat de la llengua; la difusió dels discursos d'odi a tots els nivells; la degradació constant del medi ambient.

Vivim en un estiu suat, greixós i ple de mosques enganxifoses. El sol esclafant de la barbàrie ens atabala. Només ens queda desitjar que torne l'hivern, que una ventada fresca de mestral s'ho emporte tot.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1487 (27 de juny de 2025)