Big Band

El dissabte dia 13 era gèlid tant a l'exterior com a l'interior del MUCBE, un lloc curiós per a una nova actuació de la Big Band de Benicarló. On devia ser el concert? Se sentia com baixaven per l'escala els sons dels músics que afinaven. Eren a la segona planta, al fons de tot, just a la sala per on s'accedeix a la lògia. Semblava que s'hagueren volgut amagar, però havia estat inútil: un bon grapat d'incondicionals els havíem trobat. Parlo de ciutadania viva, dels que construeixen la cultura local, no dels qui creuen que amb una subvenció ja fan prou.

Si el lloc i les circumstàncies podien fer pensar en una certa clandestinitat, aquesta percepció es va esvair aviat. Tant en les peces més intimistes, com en les més contundents, sonaven amb una força i una convicció esplèndides. Des de la meua perspectiva de profà, van proporcionar-nos una hora de plaer absolut. Vaig trobar totes les seccions molt encertades, i el conjunt acoblat i convincent.

La Big Band tocava amb una consistència tal que la música feia l'efecte que havia de fer saltar els vidres i fer-se sentir per tot el poble, com un focus de llum incontenible que fes rebentar el Convent de Sant Francesc. És possible que des de tot Benicarló la gent no s'estigués girant per veure d'on provenia aquella música? Serà capaç que els assistents a la presentació fallera no sortiren al carrer per escoltar-los?

Aquella música contemporània -swing, jazz- feia un contrast aparent amb les fotografies de l'exposició de la sala en què ens trobàvem: escenes d'oficis tradicionals del Maestrat, de paisatges humans i naturals de la comarca. Però no existia contradicció, el resultat era fins i tot estèticament suggeridor. Per què la música de John Coltrane no podia acompanyar el treball del cistellaire? Hi ha alguna cosa que impedisca unir Stevie Wonder amb els garrofers?

L'únic defecte: massa curt. Ja els caps i els peus es movien al ritme de la música, ens trobàvem ja ambientats, i es va acabar. Aneu ampliant el repertori, per favor, no ens deixeu així. En volem més. I vosaltres també, perquè es nota que gaudiu tocant, i això es transmet.

En definitiva, un luxe. Quan vaig sortir al carrer, encara duia dintre meu la sensació de plenitud, de calidesa que la música en directe pot arribar a produir, i la nit ja no semblava tan freda, encara que m'arraulís dintre l'abric. I el món semblava una mica millor.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 721 (19 de febrer de 2010)

Dimecres de cendra

Estic completament d'acord amb el comentari de Narcís Comadira a El Periódico, que Jaume Subirana transcriu al seu bloc. Avui és dimecres de cendra, el dia que marca l'inici de la quaresma. Però ningú no en diu res, com si parlar-ne fos cosa de menjaciris de sagristia. Fins i tot, en certes ambients progressistes, sembla de bon to fer-ne befa. És una llàstima. Siguem creients o no, aquests són els nostres referents culturals. I cal reivindicar-los ara que, amb tota la fal·làcia d'una determinada visió de la multiculturalitat, sabem quan comença el ramadà però volem que Pasqua esdevinga "vacances de primavera".

La cendra, la quaresma, el desert, són símbols carregats de sentit sense entendre els quals no s'entén bona part de la nostra literatura. Que no té perquè ser religiosa. Com aquest poema de Joan Maragall, un cant al vitalisme que subverteix els implícits d'aquesta diada. Siga el meu homenatge ingenu a la pervivència en el rerefons cultural del dimecres de cendra.

Dimecres de Cendra

A una noia


No et facis posar cendra - no et facis posar cendra,
patró de joventut,
que no té res que veure - la mort, la cendra, amb tu.
No entelis amb mementos
ton front rosat i pur.

Tu no has pas d'haver esment - de la trista paraula
que diu el sacerdot
girant-se de la taula.

Que aquest color rosat - que dus al front i als llavis
no t'ha sigut donat - per cendrosos agravis,
que t'ha sigut donat,
verge de la sang tendra,
per uns altres esblaims - que no són pols ni cendra.

Els exercicis de Marçà

Darrerament s'està sentint a parlar bastant de Xocolata desfeta. Exercicis d'espill, el darrer llibre de Joan-Lluís Lluís (La Magrana, 2010). L'autor segueix les passes dels cèlebres Exercicis d'estil de Raymond Queneau (Quaderns Crema, 1989), en el qual s'explicava la mateixa història de noranta-nou maneres diferents, jugant amb el llenguatge i les tècniques narratives.

No he llegit el llibre de Lluís, i no dubto de l'encert i la traça dels seus "exercicis", però trobo a faltar en les informacions que es refereixen al seu llibre la referència a una altra obra escrita a l'estil de Queneau. Es tracta de Quaranta-sis contes i un gelat (Onada Edicions, 2005), un llibre de l'escriptor castellonenc Vicent Marçà, publicat pòstumament. Seguint el model confés del francés, Marçà narrava de quaranta-sis maneres diferents la mateixa brevíssima i intranscendent història. L'obra de Marçà tenia l'interés afegit d'adreçar-se tant a lectors adults com joves, i com a mestre va tenir molt present el possible aprofitament didàctic del text.

Ho he volgut recordar perquè de vegades sembla destacar-se l'originalitat d'alguns llibres sense tenir present que el camí potser ja ha estat fressat. Això no vol dir que hi haja impediment perquè les noves provatures puguen superar les primeres.

Gent d'un altre planeta

Passo a un amic de fa anys el full de signatures per demanar que es puga veure la TV3 a casa nostra. No tinc l’amic en un concepte especialment compromés en temes de llengua, però em fa l’efecte que la demanda és igualment assumible. Em torna el full amb cara de pocs amic mentre reitera que ell no veu mai la televisió catalana. Jo insinuo algunes raons de solidaritat, raons abstractes de llibertat d’elecció. Són inútils.

Uns dies després em passa alguna cosa semblant amb una altra amiga. Aquesta sí que signa, però deixant-me ben clar que a ella tant li és, perquè no mira mai TV3 (fins i tot en sembla orgullosa). Quan parlo de nou de solidaritat, llibertat, drets, em mira com si fos un extraterrestre. Aconsegueix que comence a pensar-ho jo i tot, que sóc d’un altre planeta.

Sí, segurament visc en un planeta inhòspit i mig deshabitat. En un món on la gent que hi habita s’adhereix a aquelles causes que considera justes. No té només en compte si una cosa l’afecta o no, es preocupa per les coses que considera injustes encara que no li toquen de prop. Són gent que, modestament, tenen allò que se’n diu principis, tot i que no sempre en són conscients.

Però són autèntics extraterrestres. En el món real, cadascú només s’organitza quan alguna cosa ataca directament el seu benestar i, sobretot, la seua butxaca. Del benestar i la butxaca dels altres, se’ns en refot. Els límits de l’ètica corrent abasten com a molt una circumferència d’un metre de radi en la qual jo sóc el centre. Com que no veig TV3, no signo o m’és indiferent. Quina importància té que per a altres això tinga importància? Una injustícia? Però de què em parles? Aquestes paraules tan grosses em reboten, no entenc què volen dir. Sobretot quan tenen un sentit col·lectiu.

Em consolo pensant que només m’he trobat aquests dos casos, i que per contra m’han signat ja més de cinquanta persones. Però no ens enganyem. Molts dels que han signat són del mateix planeta que jo, són extraterrestres d’incògnit en aquesta societat. Mentre et mous entre aquesta colònia de la gent que creu en principis i ideologies, pots fer-te la idea que vius una atmosfera respirable. Ara bé, quan de tant en tant treus el cap a altres àmbits, t’ofegues sense remei. T’adones de quina és la veritat.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 695 (7 d'agost de 2009)

Dino Buzzati

Hi ha pocs plaers comparables a llegir per primer cop un autor del qual no sabem res, i que ens entusiasme sense que cap opinió d'altri ens haja influït. La primera vegada que vaig llegir el nom de Dino Buzzati va ser fa més de deu anys, arran d'una menció que en feia el crític Joan Triadú en un article de 1956 a la revista Forja amb el qual vaig ensopegar. Mogut per la curiositat, en vaig llegir dos reculls de contes que em van impactar fortament. De l'interés investigador vaig passar a l'apassionament lector. Com era possible que no haguera sentit dir mai res d'aquell autor?

En els darrers anys, Buzzati gaudeix d'un prestigi renovat, i ha estat de nou traduït al català i al castellà. I m'alegro molt que aquella "descoberta" que vaig fer haja suscitat comentaris elogiosos de molts lectors autoritzats. Aquests dies estic rellegint Seixanta contes (Edicions de 1984), que recull el bo i millor de la narrativa curta d'aquest autor italià. A mi em sembla, ras i curt, que Buzzati és l'autor d'alguns dels millors contes que he llegit mai.

Pocs autors conec que sàpiguen transmetre com Buzzati el sentit del misteri, d'alguna cosa incomprensible que se'ns escapa i que tanmateix impregna les nostres vides. En "Alguna cosa passava", un tren corre veloç cap a un destí del qual tothom sembla fugir, i els passatgers es pregunten què pot haver passat i què s'hi trobaran; però el tren no s'atura. "Els set missatgers" narra el viatge d'un príncep per conéixer els límits inexplorats del regne, i com aquestes fronteres s'allunyen cada vegada més.

Arguments sovint absurds, que poden recordar de vegades Kafka, o Borges, o Calvino, o fins i tot el nostre Pere Calders, però amb un tractament peculiar i original. De vegades, produeixen angoixa; d'altres, semblen voler intuir la presència del sobrenatural, d'una dimensió metafísica de la realitat, que resta només suggerida.

La por que senten molts dels protagonistes de Buzzati davant el desconegut (llegiu "Por a l'Scala", o "I tanmateix truquen a la porta") és una transposició literària magnífica de l'ambient espiritual europeu dels anys posteriors a la segona guerra mundial. Però és sobretot una excel·lent paràbola d'aspectes indefugibles de la nostra condició humana: la por al futur, la por a la mort. Magistral "Les set portes": poques vegades l'angoixa davant la mort inevitable ha estat narrada amb tanta traça.

Un autor recomanable sens dubte, que en la seua barreja de fantasia, misteri i reflexió pot satisfer lectors de tot tipus.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 718 (29 de gener de 2010)

Parlem castellà

Llegeixo en L'Informatiu (un periòdic digital valencià que us recomano) que un periodista va patir a València un tracte vexatori per part d'uns policies nacionals per cap raó aparent (anava en bici, signe clar de ser un element antisistema perillós) i per parlar valencià. "¿No le ha dicho mi compañero que hable en castellano? ¡Pues hable en castellano!", li van dir. Evidentment, a qui se li acut?

A La Veu de la setmana passada, un col·laborador explica que no va rebre assistència mèdica a l'ambulatori de Benicarló per tindre l'ocurrència d'adreçar-se en valencià a la metgessa. "O me habla en castellano o ahí està la puerta", va respondre ella. Unes grans paraules, dignes de figurar a l'entrada de tots els edificis públics valencians.

Cal destacar, d'aquests dos fets tan exemplars, la conducta dels respectius servidors públics. Amb bones maneres i amb educació, com mostren les frases citades, van voler fer entendre a sengles ciutadans malintencionats que a la Comunitat (que els altres, amb perverses intencions, anomenarien País Valencià) la llengua normal de comunicació ha de ser el castellà. Una realitat que la immensa majoria dels valencians amb senderi ja viuen amb normalitat.

Desgraciadament, hi ha encara una minoria que s'entossudeix a dur a la pràctica el dret estatutari a no ser discriminats per parlar valencià. Es tracta, com tothom sap, d'elements molt polititzats que no tenen inconvenient a trencar la plàcida convivència de la societat valenciana amb les seues actituds subversives. Persones que fan de la llengua un element de confrontació. No com els policies i la metgessa, que parlen només castellà i obliguen els ciutadans que atenen a parlar-lo perquè saben que en castellà no hi ha conflictes. El conflicte el busquen els altres. Al cap i a la fi, com va dir el rei una vegada, "el castellano no es lengua de imposición, sino de encuentro".

Per sort, com deia, la major part dels valencians ja han entés aquestes grans veritats. Perquè, com va deixar aprovat l'Ajuntament de Benicarló, el valencià ja es troba normalitzat del tot, i des de fa anys, gràcies als nostres valencianíssims governants. I és que, com tot valenciano bien entendido sap, la normalitat del valencià, l'essència profunda del nostre idioma, és ser un parlar secundari i prescindible. Com que, efectivament, no podem expressar-nos en valencià ni amb la policia ni amb el metge, ja està normalitzat. Més lògic, impossible.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 717 (22 de gener de 2010)