Adéu a Jordi Castellanos

Divendres dia 19 d'octubre, a la matinada, va morir Jordi Castellanos i Vila, als seixanta-sis anys. Som molts els que, des d'aquell dia, ens sentim en un estat de commoció, d'estranya orfandat. Castellanos ha estat en les darreres tres o quatre dècades un referent indiscutible en els estudis de literatura catalana del segle XX. Hereu de Joaquim Molas, va ser un dels fundadors de la revista Els Marges, entre moltes altres coses. Se'l considera unànimement com un dels principals estudiosos sobre el modernisme català (en l'àmbit del qual les seues aportacions són una referència absoluta) i en general sobre la novel·la catalana contemporània.

També ha estat catedràtic de literatura catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat en aquest àmbit docent on ha exercit una influència profunda en centenars de filòlegs que ara són professors de literatura arreu dels Països Catalans. Va exercir de veritable mestre intel·lectual per a diverses promocions d'estudiants, molts dels quals són ara al seu torn dels més destacats professors, crítics i investigadors de la nostra literatura contemporània.

Vaig conéixer el Jordi el 1992, durant el primer any que vaig estudiar a l'Autònoma. Venia d'estudiar a la Jaume I dos anys, i no sabia gairebé res de literatura catalana. Les classes de Castellanos em van resultar abrumadores, d'un rigor absolut, d'una exhaustivitat esbalaïdora. Primer, com tothom, em sentia desbordat pel devessall d'elements contextuals que aportava. A mesura que passaven les setmanes, m'anava adonant de com m'havia fet percebre la immensa complexitat del fet literari, que ell explicava com un producte de factors culturals i socials sense els quals no se'l podia entendre en tot el seu abast. Per la densitat arribàvem a la comprensió profunda de les obres que comentàvem. Quan, després d'una allau immensa de dades (que acabava sepultant pel camí alguns dels meus companys), arribava l'hora de comentar els llibres, es produïa l'eclosió, la revelació. Encara recordo com un moment intensíssim algunes classes. Com la que va dedicar a Bearn, de Llorenç Villalonga. M'esborrono en recordar la manera com Castellanos va obrir davant els nostres ulls atònits tot el sentit d'aquell llibre, que d'incomprensible va passar a ser immens, de sobte, per l'enlluernadora capacitat interpretativa del professor.

Jordi Castellanos era un erudit immens, però amb una enorme capacitat per entendre els textos literaris, i per explicar-los. I ho feia amb passió, una passió que aconseguia encomanar. Passió d'estudiós, passió per la plenitud que suposa comprendre una obra literària. Hi ha llibres sobre els quals, després d'assitir a tal o qual classe de Castellanos, o després de llegir algun dels seus articles, em fa l'efecte (irreal, ja ho sé) que ja no se'n pot dir res més, que estan explicats en la seua totalitat. Els sots feréstecs, de Raimon Casellas, per exemple. I això era per la profunditat de les seues anàlisis i la manera com les vehiculava.

Intento dir amb això que no era un intel·lectual fred, com alguns el volien veure. Implicat en el compromís polític, entenia aquest concepte d'"intel·lectual" com el devia entendre Joan Fuster, és a dir, indissoluble d'una implicació cívica i ideològica. També en això era un mestre. Alhora, sabia conjugar el rigor amb la proximitat humana, i amb la implicació personal que mostrava en tot allò que emprenia. També amb els seus deixebles, per als que sovint era gairebé "com un pare". Rigorós i al mateix temps afable i comprensiu.

Durant els tres anys que vaig estudiar Filologia Catalana a la UAB, sempre vaig fer l'assignatura que impartia "el Caste". Després, vaig treballar durant una temporada al Servei d'Informació Bibliogràfica que ell havia creat, que amb el temps esdevindria la base de dades TRACES, una de les més completes i útils per a la recerca bibliogràfica de llengua i literatura catalanes. Posteriorment em va animar a iniciar els estudis de doctorat, i es va oferir (ell, la gran eminència, que jo reverenciava) a dirigir-me la tesi doctoral. Vam encetar un camí junts que va culminar en la lectura de la meua tesi el desembre de 2009.

Pensar que ja no hi és em resulta una pèrdua dolorosíssima que encara no he assimilat del tot. Des de divendres passat, em sento una mica orfe. M'hi sento com a persona que estima la cultura catalana, per la gran pèrdua que la seua mort, en plena producció intel·lectual, suposa. Però també m'hi sento a nivell personal. Jordi Castellanos ha estat una de les persones que han marcat més la meua vida. Descanse en pau.