Una nova veu literària

Adrià Garcia
Dues o tres coses que mai no sé d'ella
Barcelona, Llibres de l'Índex, 2012

Benicarló és una ciutat que durant la dècada dels vuitanta i noranta va veure una notable florida d'escriptors en català. Alguns han creat una obra sòlida fruit d'una trajectòria constant i contrastada, com Josep Igual o el desaparegut Manel Garcia i Grau. D'altres, després de publicar diversos llibres premiats i reconeguts, resten en silenci pel que fa a obra de creació, com Joan Gregori o Vicent Coll. En tot cas, després d'aquella generació d'escriptors nascuts als seixanta, generació sorprenent tant per quantitat com per qualitat, es va obrir un període sense que aparegueren nous escriptors.

Aquest període s'ha tancat ara amb l'aparició d'un nou autor de Benicarló, nascut el 1981, que enguany ha publicat el seu primer volum, amb el suggerent títol Dues o tres coses que mai no sé d'ella. De fet, ja s'havia donat a conéixer en els volums col·lectius Un riu de crims (2010) i Tren de 
Val de Zafán (2011); i amb el pseudònim Andreu Palatsí, a través d'un bloc literari, "Aïllat i llunyà", que segueix mantenint. Garcia pertany, efectivament, al nombrós grup d'escriptors que actualment es donen a conéixer per internet, i ha demostrat també en la promoció del seu llibre saber treure un bon ús de les xarxes socials.

Dues o tres coses que mai no sé d'ella és un llibre breu, però farcit de realitats. L'autor ha optat per una tècnica fragmentària i miscel·lània, ja que aplega trenta-nou narracions breus i poemes. Una barreja de gèneres al servei d'un fil conductor, prim però visible: els actes, causes, detalls i efectes col·laterals diversos que es donen en les relacions sentimentals. D'una manera que recorda El poema de la rosa als llavis de Salvat-Papasseit, Garcia sembla voler presentar el volum com fragments calidoscòpics d'una història d'amor, tot i que en realitat cada peça del conjunt té prou entitat pròpia, i la lectura unificada no és en absolut obligada.

El llibre parla, per tant, des de la poesia o la prosa, de sentiments amorosos i d'erotisme. Res, però, de literatura rosa, no us enganyeu: és literatura a l'entorn de les contradiccions i els conflictes més crus que l'amor pot fer viure a les persones. Fins a la crueltat o la duresa, o l'expressió descarnada de l'erotisme. Hi predomina l'ús de la primera persona, però no un to de confessió o sinceritat, per sort, sinó de consciència de creació literària. De vegades el lector hi percep la ironia o el sarcasme, o la morbositat. Són potser les línies de força d'alguns dels contes que més m'han agradat, com "Sang".

El conjunt de tot plegat és un llibre molt remarcable, que revela una nova veu literària al Baix Maestrat potent, amb personalitat i amb una gran diversitat de registres. És engrescador veure la quantitat de potencialitats creatives que existeixen en aquest petit llibre, i ens fa confiar en una trajectòria ascendent i de llarg recorregut d'Adrià Garcia.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 856 (26 d'octubre de 2012)