Desmuntant Macbeth

Francesc Puigpelat
El retorn de Macbeth
Alzira, Bromera, 2013 ("L'Eclèctica", 221)
XXIV Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira

Suggerent exercici el que es planteja Francesc Puigpelat en aquesta novel·la: escriure una continuació de Macbeth, de Shakespeare. Suggerent i també agosarat, per dos motius. En primer lloc, per l'alta consideració que l'obra original té en el cànon de la literatura occidental, fet que la converteix en gairebé "intocable". En segon, perquè Puigpelat no es limita a imaginar-ne una segona part, sinó que s'atreveix a reinterpretar el sentit convencional que se li ha donat a la primera.

L'acció se situa quaranta anys després de la mort del rei Macbeth, és a dir, quatre dècades després del final de la tragèdia shakespeariana. Un suposat fill il·legítim de Macbeth, amb el mateix nom, arriba al castell de Fleance, fill de Banquo. Els dos fills dels protagonistes de la història original es desvetlaran mútuament, al llarg d'una nit intensa, els enigmes i les claus de la vida i la mort dels seus pares. Amb l'aparició d'altres personatges i diverses sorpreses i girs argumentals que faran que, a la fi de la nit, de la conversa i de la novel·la, tant els personatges com el lector coneguen la veritat, allò que realment va succeir. I les conseqüències posteriors.

La proposta de Puigpelat és original i està duta amb bon pols narratiu. Tot i que parteix d'una condició prèvia que, en certa manera, la limita: el lector ha de conéixer i tenir ben present l'argument de la tragèdia de Shakespeare. Si no, difícilment en gaudirà al mateix nivell. Perquè ens trobem davant d'un divertiment intel·lectual que juga a plantejar dubtes i descobrir buits o incongruències en la història original, per a després solucionar-los i donar-los resposta. Assistim, per tant, a una mena de desmuntatge en peces de l'obra de Shakespeare, per a després tornar-la a muntar, fins que ens dóna (potser) un objecte diferent al primer. Tot un exercici de crítica i d'interpretació literària, portat a la pràctica en forma de novel·la.

Certament, el novel·lista es pren llicències, que alguns puristes potser rebutjarien. En realitat, però, només fa el que ha de fer un novel·lista: inventar, fabular. Per exemple, amb el personatge de Lady Macbeth. En l'obra de Shakespeare, ben poca cosa sabem d'ella, simplement que és el paradigma de l'ambició i la maldat. Puigpelat li inventa una biografia, un caràcter, algunes relacions desconegudes amb altres personatges, i li dóna una entitat absolutament nova. Igualment, interpreta la figura del rei Macbeth de manera més complexa i, diguem-ne, humana, fins i tot contemporània. Es podria dir que eixos no són els personatges de Shakespeare. Però, recordem-ho, ens trobem davant d'una novel·la, no d'una reescriptura del clàssic. L'operació de Puigpelat és lícita, i a més se'n surt molt bé.

Diem que se'n surt perquè, per damunt de tot, El retorn de Macbeth es llegeix amb gust, i el lector sent contínuament el desig de saber com es resoldran els diversos enigmes plantejats. El novel·lista juga bé les seues cartes, i el lector no només sent el plaer de revisitar i analitzar el clàssic que ja coneixia, sinó també el de seguir la intriga d'una nova novel·la.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 910 (22 de novembre de 2013)