Fernando Argenta i els clàssics

Hi ha notícies, fets, persones, que de cop i volta et transporten a una part substancial de la teua vida. Ahir es va conéixer la notícia de la mort, als seixanta-vuit anys, de Fernando Argenta. És molt probable que molts no el conegueu, o que la seua cara us sone com a presentador d'un programa de televisió, "El Conciertazo", que divulgava la música clàssica entre els xiquets. Per a mi, Argenta està lligat a un programa de ràdio, "Clásicos Populares", que forma part de la banda sonora de la meua infantesa i adolescència. Més encara: aquest programa va influir de manera decisiva en la meua formació personal, i suposo que en la de molta més gent.

Vaig començar a escoltar "Clásicos Populares", de Radio Nacional de España, perquè ma mare i ma germana l'escoltaven. Vaig créixer en una família en què la ràdio era un element quotidià, quasi omnipresent. Vaig sentir el programa de Fernando Argenta fent deures a l'hivern, treballant al camp a l'estiu, llegint, escrivint, esmondant tomaqueres, fent matemàtiques, regant carxoferes. Es tractava d'un programa que encara avui em semblaria genial i revolucionari: aconseguia fer que la música clàssica (com se la sol anomenar, de manera poc precisa) fos entretinguda, fins i tot divertida. Perquè el programa era, sobretot, divertit. Reies i t'ho passaves bé escoltant-lo. Aconseguien que els clàssics no només no foren avorrits, sinó atractius i entretinguts.

La clau era presentar la música clàssica amb sensibilitat i alhora amb una manca de reverència que la feia propera. Per a Argenta i la seua companya, la locutora Araceli González Campa, Bach era "el viejo peluca" i Beethoven "el sordo genial". Es treia transcendència al fet d'escoltar els clàssics i se'ls apropava a l'oient, que els assimilava amb naturalitat, sense cap consciència d'estar accedint a un contingut d'alta cultura. No calia tampoc saber solfeig, ni formar part de l'elit musical. Senzillament, la música t'agradava, perquè Argenta sabia com fer perquè t'arribés. I un cop començaves per les peces més conegudes i populars, acabaves accedint a l'immens conjunt de la música clàssica.

Em recordo amb catorze o quinze anys anant al mercat del dimecres a comprar cintes de casset de Mozart o Dvorak. Recordo com estudiava posant-me canals de clàssica de fons (i encara ara, és la música que em va millor per a treballar): Radio 2, Catalunya Música. Fins i tot vaig arribar a dirigir i presentar un programa de música clàssica a Ràdio Benicarló: es deia "Discoteca Clàssica", i més endavant, "Toccata i Fuga". Ara, això em fa enrogir, de pensar en la gosadia: jo no era, ni ho sóc ara, un expert en aquesta mena de música, només un aficionat bàsic, però la inconsciència adolescent em va portar a llançar-me a l'efímera aventura de fer un programa que estava descaradament inspirat en els "Clásicos Populares" de Fernando Argenta.

Ahir, l'entranyable Fernando Argenta va morir. Ja disculpareu el to massa personal d'aquest article, però la seua desaparició m'ha fet reviure tota una etapa de la meua vida, tot un aspecte de la meua formació, sense el qual no seria qui sóc. Disculpeu l'expansió sentimental.

Article aparegut a La Veu de Benicarló, núm. 912 (6 de desembre de 2013)