Un cop més, la corrupció. Polítics valencians enriquint-se i sota sospita. Un panorama que fa vergonya. Tanmateix, allò que més preocupa és la indiferència que, en general, mostren els valencians per aquests fets. D’una banda, això és explicable per la vergonyosa censura que aplica Canal 9, un canal que els valencians no ens mereixem que duga el nostre nom (o potser sí). Però no ens enganyem, això no ho explica tot.
La idea generalitzada és que “tots són iguals”: tots els polítics allò que volen és embutxacar-se diners. Com que la corrupció i els tractes de favor són inevitables, no cal que canvie res. És a dir, els polítics no són castigats pel fet de ser sospitosos de pràctiques il·legals. Ja ho vam veure en les darreres eleccions: malgrat el cas Fabra, res es va notar. Tot sembla indicar que amb el cas Gürtel succeirà el mateix: ni trages, ni Costas, ni “Bigotes”, ni res. Els valencians encara votarem més els que ara manen.
A mi, francament, tot això em desconcerta. És que als valencians tant ens fa l’honradesa dels governants? No ens importa que aquells als quals encarreguem de gestionar la cosa pública siguen honestos? Què demanem, doncs, als que manen?
El pitjor que ens pot passar, col·lectivament, és desvincular la política dels valors ètics més fonamentals. Si un governant s’ha aprofitat del seu càrrec per enriquir-se, ha de ser castigat pels electors, per una qüestió de solidesa moral i ètica. Després cadascú que pense a qui votarà. En tot cas, és un error arribar a la conclusió que “els altres farien igual”. Per una sèrie d’aprofitats, no hem d’acabar dubtant de la política. Si votem a uns altres i són iguals, també hem de deixar de votar-los, i seguir buscant. Si les persones que aspiren a governar-nos veuen que aquestes actituds són castigades pels electors, aconseguirem una classe política millor. En canvi, la impunitat electoral eternitza aquesta situació.
Però si res d’això ens afecta a l’hora de votar, és que som iguals que eixos polítics. Acceptem implícitament que si nosaltres fórem en el lloc de Fabra o Camps o qui siga faríem el mateix. I anem deixant entre tots que es desprestigie la política, que és una de les arts més nobles, de major compromís ètic a la qual es pot dedicar una persona, una de les activitats més compromeses i lloables.
I així ens estem convertint en un poble sense ètica que té els governants que mereix.
Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 706 (30 d'octubre de 2009)
Se'ns hi narra la crisi d'un matrimoni jove quan s'adonen que no han assolit ser res d'allò a què aspiraven quan eren joves: se senten fracassats, buits. De sobte, en arribar a certa edat, veuen que la vida que porten és convencional, i tenen prou valentia per adonar-se'n. Però, som capaços de fugir de les estructures i les seguretats que ens hem anat bastint? És possible començar de nou una nova vida i renunciar a treball, casa, estabilitat? Es poden deixar de banda impunement les coses que conformen la nostra mediocritat, odiada però alhora indefugible?
