Una nova veu literària

Adrià Garcia
Dues o tres coses que mai no sé d'ella
Barcelona, Llibres de l'Índex, 2012

Benicarló és una ciutat que durant la dècada dels vuitanta i noranta va veure una notable florida d'escriptors en català. Alguns han creat una obra sòlida fruit d'una trajectòria constant i contrastada, com Josep Igual o el desaparegut Manel Garcia i Grau. D'altres, després de publicar diversos llibres premiats i reconeguts, resten en silenci pel que fa a obra de creació, com Joan Gregori o Vicent Coll. En tot cas, després d'aquella generació d'escriptors nascuts als seixanta, generació sorprenent tant per quantitat com per qualitat, es va obrir un període sense que aparegueren nous escriptors.

Aquest període s'ha tancat ara amb l'aparició d'un nou autor de Benicarló, nascut el 1981, que enguany ha publicat el seu primer volum, amb el suggerent títol Dues o tres coses que mai no sé d'ella. De fet, ja s'havia donat a conéixer en els volums col·lectius Un riu de crims (2010) i Tren de 
Val de Zafán (2011); i amb el pseudònim Andreu Palatsí, a través d'un bloc literari, "Aïllat i llunyà", que segueix mantenint. Garcia pertany, efectivament, al nombrós grup d'escriptors que actualment es donen a conéixer per internet, i ha demostrat també en la promoció del seu llibre saber treure un bon ús de les xarxes socials.

Dues o tres coses que mai no sé d'ella és un llibre breu, però farcit de realitats. L'autor ha optat per una tècnica fragmentària i miscel·lània, ja que aplega trenta-nou narracions breus i poemes. Una barreja de gèneres al servei d'un fil conductor, prim però visible: els actes, causes, detalls i efectes col·laterals diversos que es donen en les relacions sentimentals. D'una manera que recorda El poema de la rosa als llavis de Salvat-Papasseit, Garcia sembla voler presentar el volum com fragments calidoscòpics d'una història d'amor, tot i que en realitat cada peça del conjunt té prou entitat pròpia, i la lectura unificada no és en absolut obligada.

El llibre parla, per tant, des de la poesia o la prosa, de sentiments amorosos i d'erotisme. Res, però, de literatura rosa, no us enganyeu: és literatura a l'entorn de les contradiccions i els conflictes més crus que l'amor pot fer viure a les persones. Fins a la crueltat o la duresa, o l'expressió descarnada de l'erotisme. Hi predomina l'ús de la primera persona, però no un to de confessió o sinceritat, per sort, sinó de consciència de creació literària. De vegades el lector hi percep la ironia o el sarcasme, o la morbositat. Són potser les línies de força d'alguns dels contes que més m'han agradat, com "Sang".

El conjunt de tot plegat és un llibre molt remarcable, que revela una nova veu literària al Baix Maestrat potent, amb personalitat i amb una gran diversitat de registres. És engrescador veure la quantitat de potencialitats creatives que existeixen en aquest petit llibre, i ens fa confiar en una trajectòria ascendent i de llarg recorregut d'Adrià Garcia.

Publicat a La Veu de Benicarló, núm. 856 (26 d'octubre de 2012)

Adéu a Jordi Castellanos

Divendres dia 19 d'octubre, a la matinada, va morir Jordi Castellanos i Vila, als seixanta-sis anys. Som molts els que, des d'aquell dia, ens sentim en un estat de commoció, d'estranya orfandat. Castellanos ha estat en les darreres tres o quatre dècades un referent indiscutible en els estudis de literatura catalana del segle XX. Hereu de Joaquim Molas, va ser un dels fundadors de la revista Els Marges, entre moltes altres coses. Se'l considera unànimement com un dels principals estudiosos sobre el modernisme català (en l'àmbit del qual les seues aportacions són una referència absoluta) i en general sobre la novel·la catalana contemporània.

També ha estat catedràtic de literatura catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat en aquest àmbit docent on ha exercit una influència profunda en centenars de filòlegs que ara són professors de literatura arreu dels Països Catalans. Va exercir de veritable mestre intel·lectual per a diverses promocions d'estudiants, molts dels quals són ara al seu torn dels més destacats professors, crítics i investigadors de la nostra literatura contemporània.

Vaig conéixer el Jordi el 1992, durant el primer any que vaig estudiar a l'Autònoma. Venia d'estudiar a la Jaume I dos anys, i no sabia gairebé res de literatura catalana. Les classes de Castellanos em van resultar abrumadores, d'un rigor absolut, d'una exhaustivitat esbalaïdora. Primer, com tothom, em sentia desbordat pel devessall d'elements contextuals que aportava. A mesura que passaven les setmanes, m'anava adonant de com m'havia fet percebre la immensa complexitat del fet literari, que ell explicava com un producte de factors culturals i socials sense els quals no se'l podia entendre en tot el seu abast. Per la densitat arribàvem a la comprensió profunda de les obres que comentàvem. Quan, després d'una allau immensa de dades (que acabava sepultant pel camí alguns dels meus companys), arribava l'hora de comentar els llibres, es produïa l'eclosió, la revelació. Encara recordo com un moment intensíssim algunes classes. Com la que va dedicar a Bearn, de Llorenç Villalonga. M'esborrono en recordar la manera com Castellanos va obrir davant els nostres ulls atònits tot el sentit d'aquell llibre, que d'incomprensible va passar a ser immens, de sobte, per l'enlluernadora capacitat interpretativa del professor.

Jordi Castellanos era un erudit immens, però amb una enorme capacitat per entendre els textos literaris, i per explicar-los. I ho feia amb passió, una passió que aconseguia encomanar. Passió d'estudiós, passió per la plenitud que suposa comprendre una obra literària. Hi ha llibres sobre els quals, després d'assitir a tal o qual classe de Castellanos, o després de llegir algun dels seus articles, em fa l'efecte (irreal, ja ho sé) que ja no se'n pot dir res més, que estan explicats en la seua totalitat. Els sots feréstecs, de Raimon Casellas, per exemple. I això era per la profunditat de les seues anàlisis i la manera com les vehiculava.

Intento dir amb això que no era un intel·lectual fred, com alguns el volien veure. Implicat en el compromís polític, entenia aquest concepte d'"intel·lectual" com el devia entendre Joan Fuster, és a dir, indissoluble d'una implicació cívica i ideològica. També en això era un mestre. Alhora, sabia conjugar el rigor amb la proximitat humana, i amb la implicació personal que mostrava en tot allò que emprenia. També amb els seus deixebles, per als que sovint era gairebé "com un pare". Rigorós i al mateix temps afable i comprensiu.

Durant els tres anys que vaig estudiar Filologia Catalana a la UAB, sempre vaig fer l'assignatura que impartia "el Caste". Després, vaig treballar durant una temporada al Servei d'Informació Bibliogràfica que ell havia creat, que amb el temps esdevindria la base de dades TRACES, una de les més completes i útils per a la recerca bibliogràfica de llengua i literatura catalanes. Posteriorment em va animar a iniciar els estudis de doctorat, i es va oferir (ell, la gran eminència, que jo reverenciava) a dirigir-me la tesi doctoral. Vam encetar un camí junts que va culminar en la lectura de la meua tesi el desembre de 2009.

Pensar que ja no hi és em resulta una pèrdua dolorosíssima que encara no he assimilat del tot. Des de divendres passat, em sento una mica orfe. M'hi sento com a persona que estima la cultura catalana, per la gran pèrdua que la seua mort, en plena producció intel·lectual, suposa. Però també m'hi sento a nivell personal. Jordi Castellanos ha estat una de les persones que han marcat més la meua vida. Descanse en pau.

Un 9 d'octubre fusterià

Cartell de l'acte

Aquest vespre, l'associació Rodonors Invictes ha oferit, a l'Auditori de Vinaròs, un espectacle impagable i emocionant: "Nosaltres, els fusterians". Olga Suàrez i Lluís Batalla han dit textos de Joan Fuster extrets, sobretot, de la seua correspondència. Era el seu particular homenatge a l'escriptor de Sueca, en aquest any que se'n celebra una triple efemèride: vint anys de la mort, noranta del naixement i cinquanta de la publicació de Nosaltres els valencians.

No cal fer ara el panegíric dels valors literaris, estilístics, ideològics i nacionals de Fuster. Ja són ben coneguts. Crec que escau, en canvi, remarcar la feina duta a terme per Rodonors. Sé que els he lloat en anteriors ocasions (ací, ací i encara ací), i tot i tenir certa recança a esdevenir empalagós i llagoter, crec que es mereixen que algú proclame públicament, encara que siga des d'una tribuna tan modesta i amb tan poc auditori com aquesta, els seus encerts.

És difícil, a partir de textos epistolars i amb el sol suport de la paraula, no només mantenir l'atenció del públic, sinó fins i tot emocionar-lo. Olga i Lluís ho aconsegueixen, gràcies a la seua dicció esplèndida, al sentiment amb el qual saben llegir els textos, als petits gestos teatrals que cada cop més introdueixen en els recitals. I també, evidentment, gràcies a un treball acurat sobre els textos, a una selecció molt encertada, a la relació i lligam que estableixen entre textos diferents: passaven de les cartes de Fuster a poemes d'Estellés, o a articles de la premsa, o a aforismes, i tot plegat ajudava en el seu diàleg a crear el sentit global de la lectura. Realment, per treure's el barret.

Evidentment, treballen amb un material de primera. Cartes entre Fuster i Josep Pla, Vicenç Riera Llorca, Raimon, Carles Riba, i d'altres: una veritable immersió en el túnel dels anys cinquanta i seixanta, sobretot. Fins arribar a la vivència dels atemptats que Fuster va patir en els anys de la suposadament modèlica transició. Tot un recorregut intens, emotiu i interessant. Els textos fusterians, com han dit ells mateixos, demostren una gran actualitat. Una actualitat, segons com, preocupant.

Primavera, estiu, etcètera

Un dels desavantatges de ser un lector crític, en vies de tenir cert criteri propi, és que cada cop és més difícil trobar llibres que t'arrosseguen, que t'abduïsquen, que t'anul·len la voluntat i t'obliguen a devorar pàgines i pàgines sense cap reflexió. Eixa sensació agradable i alhora tan poc pràctica. Aquest estiu m'ha passat amb una novel·la, la primera publicada per una autora fins fa no res desconeguda, Marta Rojals. Es titula Primavera, estiu, etcètera, i el va editar La Magrana el gener de 2011. El meu exemplar és de febrer de 2012 i és la sisena edició. Tot un èxit, i més en català.

Un cop el llegeixes, les raons d'aquest èxit esdevenen diàfanes. Des dels primers capítols, la narració se t'endú com una ventada, i acabes llegint les 363 pàgines a un ritme frenètic. I en realitat, ara i adés et preguntes per què has llegit amb tanta avidesa. Perquè, ben mirat, la història narrada té poca cosa de particular. L'Èlia, que té trenta-quatre anys i porta vivint des dels divuit a Barcelona, torna al poble d'on és originària durant el pont de Tots Sants i les vacances de Nadal. El company l'ha deixada i la feina d'arquitecta li trontolla, i el retrobament amb el poble la porta a recorda la seua infància i adolescència. I també a tornar a plantejar-se la relació amb persones amb qui feia anys que no es veia, com el Bernat, un amor irrealitzat d'adolescència que acabà amb la seua millor amiga.

Explicat així, res de particular, fins i tot sembla banal. No us enganyeu. L'autora té una traça enorme en l'ús de la llengua (el parlar de la Palma d'Ebre, d'on és l'autora) que parlen els personatges: és per tant molt rica des del punt de vista dialectal, i per això ens resulta també pròxima. Però no és només una qüestió lingüística: es tracta d'una immensa habilitat en la construcció d'uns diàlegs vius, brillants, agilíssims. Les intervencions de la narradora protagonista són plenes de vivacitat, d'humor i d'ironia. El resultat és una lectura engrescadora, fluïda, amb un encert total en el to.

He parlat de proximitat per l'ús dialectal de la llengua. Però Primavera, estiu, etcètera no ens resulta només pròxima als que compartim (tot i els matisos) el parlar de les terres de l'Ebre. També per la realitat que descriu. Tots els que tenim més de trenta anys, som de poble i hem crescut en un entorn rural gaudirem de la lectura de les peripècies d'Èlia. Ens hi sentirem plenament identificats, hi reconeixerem escenes, situacions i personatges que formen part del nostre bagatge més profund i que mai havíem vist explicats en una novel·la, i menys encara tan ben fet. Impagable, immens, el capítol que l'Èlia va a plegar "aulives" amb son pare. Per posar només un exemple.

En resum, una de les lectures a nivell personal més gratificants dels darrers temps. I m'alegro que siga precisament una novel·la de la nostra literatura i a més d'una autora ebrenca. Una de les descobertes més esclatants i fresques de la literatura catalana dels darrers anys.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 853 (5 d'octubre de 2012)