Perquè dissabte passat calia anar a València. S'hi havia d'anar, era un deure cívic de primer ordre. Ja vaig parlar del tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià. No és només una televisió que simplement deixa d'emetre, entre tantes dotzenes que n'hi ha. Parlem d'alguna cosa més. D'un atac a la vitalitat de la nostra llengua en l'espai social i comunicatiu. I d'un atac a un principi fonamental com la llibertat d'expressió. Calia anar a Castelló, i hi vam anar. I sobretot havíem de ser a València.
I bé, hi vam ser. La resposta d'una part important de la societat valenciana va ser contundent, clara. Unes 70.000 persones, diuen. Una indignació continguda movia els manifestants, que no sortien al carrer només per TV3, sinó perquè l'atac a aquesta televisió s'ha convertit en la gota que ha fet vessar el got de molts valencians. Hi ha molts valencians farts de la situació en què vivim, i cada vegada més mobilitzats. Tenim molt clar que tal com s'estan fent les coses acabaran amb la nostra llengua i cultura, amb allò que ens dóna personalitat com a poble.
Desgraciadament, jo em vaig quedar amb un gust agredolç. No per la manifestació en ella mateixa, que va ser un èxit, sinó per les circumstàncies que l'envoltaren. Les autoritats van posar tots els impediments que van poder perquè tingués la més mínima repercussió. No van concedir el permís perquè s'instal·lara un escenari en condicions per a l'actuació final de Lluís Llach. En qualsevol ciutat civilitzada, el retorn de Llach als escenaris seria un honor. És clar que era una acció de protesta, però tampoc no es demanava que Rita i Camps assistiren al concert: amb una simple tolerància democràtica de cedir els espais n'hi havia prou.
Doncs bé, Llach va cantar tres cançons des de dalt d'un camíó, en un estat de provisionalitat que recordava els concerts improvisats que ell mateix, Raimon i d'altres havien de fer durant el franquisme. Diverses coses recordaven el franquisme: les cançons que va triar Llach, la vigilància de la policia (es veu que érem elements perillosos). I sobretot la voluntat de negar tota visibilitat a la manifestació. El recorregut retallat que van imposar, entre Torres de Quart i Torres de Serrans, era curt i aïllat del centre: amb el riu a una banda i a l'altre quatre cases, només el tram de Guillem de Castro feia impacte. Ja només faltava que ens hagueren enviat a un polígon industrial a manifestar-nos.
Tot això per no parlar del silenci dels mitjans de comunicació. I ja no em refereixo només a Canal 9, que ja dono per descomptat, sinó també a d'altres especialment d'àmbit estatal. Per què una manifestació amb tanta gent no va aparéixer en els mitjans espanyols? La resposta és per a mi clara: tot allò que té contingut de reivindicació nacional no interessa mostrar-ho.
En fi, vaig tornar de València amb una certa insatisfacció. Sí, ens havíem manifestat; sí, érem molta gent; sí, havíem expressat les nostres opinions. Però, se n'assabentarà la resta de la societat valenciana? És increïble com una societat pretesament democràtica oculta i silencia sistemàticament allò que no li interessa que se sàpiga. Denegant permisos, retallant el recorregut, amagant-ho de les plataformes públiques. Convertint un acte públic en quelcom gairebé clandestí, que ja té mèrit atés que parlem de milers de persones.
La democràcia no és anar a votar cada quatre anys. Els nostres governants actuen amb un menyspreu cap a la dissidència que és antidemocràtic, perquè els elegits pels valencians haurien de ser el govern de tots els valencians. Al País Valencià s'està consolidant una forma de governar que no sé si s'estudia ja a les facultats de ciències polítiques: una mena, no sé com dir-ho, de dictadura democràtica, o de dictadura sancionada per les urnes. Fa trenta anys creien que votar duria la democràcia, però la democràcia consisteix, abans que en unes eleccions, en unes actituds i uns valors que ací no tenim.
